I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

JOSEP BAUCELLS I REIG
2. — Conflicte en temps de Sant Oleguer
Escassament havien de passar vint anys perquè es comprovés l'eficàcia
d'aquestes afirmacions rotundes. Sorgí llavors per primera vegada
—almenys, registrada fins ara— la discussió sobre drets i jurisdiccions entre
el bisbe i l'abat de Sant Cugat. Amb tot tampoc no s'entra de veritat
en la matèria principal, sinó de retop per causes particulars. En aquest
cas, és decisiva la intervenció del legat papal, cardenal Bosó, de qui
surten dos documents, un dels quals és favorable al bisbe i l'altre a
l'abat; per tant, es conserven en un o altre recull de «Cartes».
Segurament del temps de l'actuació de Berenguer Folch, en el canvi
de segle, com a abat de Sant Cugat i bisbe de Barcelona alhora, daten
les arrels de les disputes següents. També hi contribuí l'esmentada butlla
d'Urbà II en assenyalar com a pertinença del monestir la parròquia de Castellar,
per anar unida amb Sant Llorenç del Munt, però que després fou
retornada al bisbe Ramon Guillem, i represa més tard. Als dotze mesos
d'ésser consagrat, sant Oleguer arriba a una solució amb l'abat Roland
Oliver. Ambdós s'havien conegut en el darrerament celebrat concili Laterà,
que, en els seus articles, els urgeix a establir bé la situació de certs
monjos. Per resoldre les diferències es posen sota l'arbitratge del legat
cardenal Bosó, dels bisbes de Girona (Berenguer) i Vic (Ramon) i d'altres
personalitats, reunits al claustre de la catedral de Girona el 23
d'abril de 1117. Les disposicions preses afavoreixen la jurisdicció epis­
copal sobre un cas de dret i competència de sagraments i sobre Castellar.
També afegeixen
— iudicatum, est de fontibus quod amodo non habeantur in ecclesia
monasterii beati Cucuphatis
— et clerici tenentes curam animarum et ministerium christianitatis
in ecclesiis beati Cucuphatis non ingrediantur, neque inde expellantur
absque consilio et licentia barcinonensis episcopi et
— ut monachi sol i habitantes in ecclesiis redeant ad monasterium
suum.
La penúltima clàusula, sobretot, contrasta amb l'afirmació estampada més
amunt. L'exempció assenyalada, per tant, a judici d'alguns no arriba tan
enllà com sembla a primera vista. Fins l'esmentat legat dubta de prendre
altres ordinacions, que serien de més importància, davant la resistència
dels monjos, que al·leguen posseir privilegis. Per això determina:
36