I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

ARCADI GARCIA SANZ
militar. Amb la informació d'aquests tres autors, que tractaven el problema
tant de prop, hem considerat ben representada la criteriologia i la
informació valenciana sobre la matèria i completa fins a un límit desitjable
l'explicable parquedat informativa del llibre abans esmentat.
/. — El predomini cistercenc en el monaquisme valencià
La tardana reconquesta del regne de València va donar al monacat
valencià unes característiques especials que cal remarcar abans de fer entrar
de sobte al lector en els problemes jurídics de què ens ocuparem.
Segurament la particularitat més important del regne de València en l'aspecte
monàstic és l'absència del monaquisme benedictí pròpiament dit,
l'hora expansiva del qual havia passat ja quan en 1233 s'iniciava la
reconquesta del nou regne, el qual, monàsticament parlant, seria un país
cistercenc. En aquest punt ei regne de València és, com en tants d'altres,
una prolongació de la Catalunya Nova amb la variant de la derivació
militar del Císter, personificada en l'orde de Montesa, i l'addició de cartoixans
i jeronis (Portaceli, Vall de Crist, Sant Miquel, etcètera). La primera
fundació monàstica del regne de València és el monestir cistercenc de
Benifassà (1233-34) K , fill de Poblet, a la qual seguiren el priorat de Sant
Sia. Maria de Montesa y S. Jorge de Alfama, València, Benito Monfort, 1787. —-
Abreujarem Maestrazgo en les referències ulteriors.
Per la restant bibliografia referent a Montesa pot consultar-se el Catalogo de la
Exposición de Dedecho Histórico del Reino de Valencià, de Manuel DUALDE SERRANO,
València, 1955, pàg. 280.
5. Per a Benifassà es pot veure:
Manuel BETÍ, Fundación del Real Monasterio de monjes cistercienses de Santa
Maria de Benifazd, «I Congrés d'Història de la Corona d'Aragó», Barcelona, 1908,
pàg. 408.
— Ros ell. Pleito que por su dominio sostuvieron en el siglo XIII la orden de San
Juan de Jerusalén y el real monasterio de Benifazd, Castellón de la Plana, Hijos de
J. Armengot, 1920.
— Establiments per als llocs del monestir de Benifazd, «Revista Jurídica de Catalufia»,
XXXII, 1926, pàg. 172.
Honorio GARCÍA, La Tinença de Benifaçà, «Boletín de la Sociedad Castellonense
de Cultura» (= BSCC), XIII, 1932, pàgs. 395-407.
— La Aldea. Su carta puebla y venta al monasterio de Benifazd, BSCC, XVI, 1935,
pàgs. 289-295.
— El Monasterio de Nuestra Senora de Benifazd en Valencià, «Anales del Centro
128