I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

QÜESTIONS SOBRE L'EXEMPCIÓ EPISCOPAL
oleum, consecracio altarium, monachorum, clericorumque ordinacio
a quibuscumque presulibus fuerint postulata tribui eis gratis debeant
et concedí, et
— quod si episcopus, ad cuius diòcesis locus pertinet gratis ordinare
electum noluerit in abbatem, a romana matre ecclesia vel a quocumque
voluerit episcopo auctoritate apostòlica libere ordinetur.
— ac quod barchinonensis episcopus, prout ex sensu privilegiorum,
documentorum eciam aliorum et verbis satis aperte colligitur in
abbatem monasterii antedicti, monachos, clericosque ipsius, ferendi
ex causa aliqua excommunicacionis sentenciam, nullam habeat potestatem.
— Probavitque eciam quod ídem episcopus in ipsius monasterii
homines nullam jurisdiccionem habere debeat temporalem.
similiter eciam de ipsius domini pape speciali mandato difíinitive
•decerno abbatem et monasterium in. predictis gaudere omnimoda libertate
súper hiis, perpetuum silencium eique episcopo imponendo.
Decerno eciam irritum et inane si quid aliquo tempore contra predicta
omnia vel aliquid predictorum a barchinonensi episcopo casu
aliquo extiterit attemptatum 37 .
A fi de donar la màxima força jurídica a l'acabament d'una lluita
tan llarga, Innocenci IV envia al bisbe de Barcelona la butlla «Ea quae»,
datada a Lió dos dies després, confirmant la sentència, i tot incloent-la en
el procés.
Ara bé, si en el fons i en la part essencial tots hi estan d'acord, de
grat o no, en donar-li compliment l'executor, l'arquebisbe de Tarragona
Pere d'Albalat, reneix novament la discussió. Als del monestir els sembla
que estén fora de mida la subjecció, en incloure-hi totes les esglésies de
domini de Sant Cugat, i ningú no veu clar certs extrems de la sentència;
amb això entenen que cal retornar sobre punts dubtosos de la declaració i
interpretació. Tanmateix, cansats de tant de discutir i d'esmerçar, es comprometen
a subjectar-se a l'arbitratge del mateix executor i prometen que
qui no s'hi avingui pagarà 200 morabatins.
Finalment, després d'escoltar Arnau de Fo no llar i Guillem de Castlarí,
monjos i procuradors de l'abat i monestir, i, de part del bisbe i església de
Barcelona, Guillem de Rosanes, canonge, i Guerau de Vilafranca, l'arquebisbe
dicta laude arbitral, en la cambra del castell de Tarragona, el 26
37. Vegeu, per les cites, l'apèndix VIII.
45