I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

INCIDÈNCIES DAMUNT LA PROPIETAT MONACAL CATALANA
rera 94 . A l'estiu del 1828 el «Quiquí» (Francesc Vallverdú), de Senant,
hagué de satisfer nomenys que les seves pensions de 1789 i 1790 9S , i en
aquests dos casos últims la proximitat a l'extinció legal dels censals eclesiàstics
segons el Dret català —39 anys— restava ben palesa. Com a
nota incomprensible, incongruent fins i tot, remarquem per fi l'esdevingut
amb els rèdits que l'administració pobletana en les acaballes de la
seva existència —el mes de novembre de l'any 1834— gosà fer efectius,
importunant els deutes censals de Mateu Breda, de Vilaverd, que tenia
bo i perduts des de 1771, és a dir feia ja 63 anys 96 (!).
En les reclamacions de censos propis feta en 1824 o 1825 la Cartoixa
de Scala Dei pretén d'actualitzar pensions que ja portaven 20 anys de
retard, però no pas les més antigues. Dels 28 assentaments registrats en
aquella anyada en trobem 15, o sia més de la meitat, que voregen o
ultrapassen aquella xifra 97 . N'hi ha encara bastants de superiors o pròxims
a la de 15 98 . Els altres, en realitat no són ben bé reclamacions,
sinó l'acumulació dels 4 o 7 anys, ocasionada de resultes del parèntesi
d'incertitud administrativa, obert per la passada etapa constitucionalista".
Entre aquests darrers hem de consignar l'exigència de la Cartoixa en
recobrar la plenitud dels seus drets de propietat, a l'Ajuntament de Tarragona
per les seves pensions a datar de 1818: anota el Llevador el
cobrament dels rèdits anuals de 1822 a 1824, però cuita a advertir que
això no es fa pas en perjudici de les pensions atrassades 10 °, de les quals,
a diferència d'allò tractat amb el Capítol canonical, no se'n fa gràcia,
ni molt menys.
També respecte dels censos reals els retardaments en les entrades de
pensions en el bienni 1824-25 són considerables, si bé quelcom més
reduïts: del 14 assentaments anotats aquí 7, que corresponen a la meitat,
expressen retards en el cobrament de les anualitats per damunt dels 15
anys, per bé que, amb tot, no acostumen a de passar la vintena en l'oca­
sió present 101 . La resta pot computar-se de la mateixa manera com a
94. íd., f. 32.
95. ld., f. 59¬
96. íd., f. 101.
97. Llib. 13.954; folis 46, 52, 59, 60, 61, 63, 64, 65, 67, 72, 73, 75, 82, 94, 103.
98. íd., ff. 58, 66, 78, 85, 93.
99- Llib. 13.954; ff. 41, 42, 43, 49, 56, 77, 81.
100. ld. Ibíd., f. 43.
101. Llib. 13.954; ff. 111-112, 117, 126, 128, 129, 132 i 137.
201