I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

JOSEP BAUCELLS I REIG
parroquials (anys 1342 i 1344) 12 . Finalment, es consigna l'acabament en
el llibre de Visita de 1413:
visitavit eam (l'església de Sant Ponç) quoad curam animarum, et
invenit venerabilem et religiosum fratrem Romeum de Curtibus,
Priorem dicti monasterii. Et Prior admissit visitacionem, salvo eius
et dicti sui Prioratus exemptionem, de qua Mico fidem fecit
oculariter.
I el bisbe o visitador afegí:
se nolle perjudicium aliquod inferre dicto Prioratui, sed solum
visitaré Praetiosissimum Corpus Christi, Sacrum Chrisma, Oleum benedictum,
atque Sacros Fontes baptismales, et personam regentem
13
curam animarum, etc. .
# # #
En aquests petits priorats, confonent-se fàcilment o, millor, reduint-se
a la mínima expressió monestir i parròquia, la visita d'una entitat comporta
gairebé necessàriament la de l'altra. Tampoc el bisbe, empès pels
cànons, no pot deixar de complir el seu «officium», ni menysprear el seu
dret. Davant d'això s'aixequen alguns monjos solitaris amb el pretext de
suposades exempcions. Llavors, el bisbe, mentre exigeix que li presentin
la pretesa documentació, força amb tots els mitjans de què disposa la
continuació de la visita a la part parroquial. Al mateix temps, a través
d'aquesta es fa plenament càrrec de la situació del priorat. Així, directament
o indirecta, hi fa arribar la seva jurisdicció.
Notem, també, l'aplega de característiques per tal d'entendre, almenys
durant la tretzena centúria, si una església és o no parroquial, és a dir,
una capella en la qual un sacerdot té «curam et regimen animarum», i
en això, com veurem en la segona part, el bisbe no vol cedir. I així mateix,
que la constant prova i argument episcopal és la tradició, la pràctica
i l'ús dels antecessors; senyal inequívoca d'un dret jurisdiccional de temps.
12. VP, V, 100-100 v , i 1Ó8-168 V .
13. Speculum Officialatus, 415, núm. 7; cf. VP, any 1413, 131.
30