I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

GARCIAS M. COLOMBÀS
important encara resulta la que podríem anomenar documentació domèstica
que ens ha arribat, procedent dels antics arxius de Montserrat i de
la Congregació benedictina de Valladolid: les lleis pes les quals es regien
els nostres ermitans, els papers que aquests conservaven a les ermites,
els llibres oficials del monestir i de l'esmentada Congregació a la qual
Montserrat pertanyia aleshores, les curiosíssimes memòries d'un abat montserratí
d'aquell temps, Domingo Filgueira... Ambdues classes de documentació
es completen mútuament: l'una ens mostra la «santa Muntanya»
—així era anomenat el nostre eremitori ordinàriament— vista des de
fora; l'altra, vista des de dins.
Segons aquesta documentació, a finals del segle xvm les vocacions
eremítiques no mancaven pas a casa nostra. Seguint una tradició secular,
les ermites habitades eren dotze. Els ermitans — i això era també tradicional—
procedien de diverses contrades: Catalunya —la majoria, com
és lògic—, Aragó, Andalusia, França... Tots ells eren 11 ecs; es veu que
l'ideal anacorètic ja no atreia els monjos del cenobi, com en altre temps.
Si l'hem de judicar segons els reglaments en vigor, que substancialment
eren encara els redactats per l'abat Garsias de Cisneros (f 1510), la vida
de l'eremitori era força penitent, molt religiosa, honorable i edificant. No
sols els viatgers de la Il·lustració, sinó també l'abat Filgueira, fan els elogis
de nombrosos ermitans que vivien en aquell temps.
No obstant, no tot eren roses a la «Santa Muntanya». Ja entre 1796
i 1807 tenim constància d'un veritable conflicte entre els ermitans i els
superiors que se succeïren en el govern de Montserrat. En les nostres ermites
s'havien infiltrat també dues plagues que aleshores eren molt generals
en els monestirs i convents: el peculi i un veritable afany de gaudir de
dispenses i exempcions. Els ermitans reclamen més diners del monestir
per tal d'atendre millor, segons diuen, les pròpies necessitats, i algunes
mitigacions dels reglaments en favor dels més vells. El trasllat, ordenat
per l'abat Filgueira, de l'ermità Agustí Pallejà de l'ermita de la Trinitat
a la de Santa Creu, fou ocasió d'una lluita molt més greu entre l'esmentat
abat i els ermitans. Parlant generalment, es pot dir que des d'aquell
moment les relacions entre eremitori i cenobi foren cada vegada més
difícils. Són innombrables els testimonis que en resten, malgrat que molts
hauran desaparegut. I no seria exagerat de dir que els últims quaranta
anys de la història de les nostres ermites consisteix essencialment en
un seguici ininterromput de queixes dels ermitans dirigides a l'abat de
Montserrat o als pares consellers, a l'Abat General, als visitadors i al
86