I COL·LOQUI D'HISTORIA DEL MONAQUISME CATALÀ I - Tinet

JOAN MERCADER I RIBA
quals no ha estat pagada més ençà de l'any 1804 55 . També hi ha l'exem­
ple del noble tarragoní Josep Antoni de Castellarnau 56 , posseidor a cens
de mig jornal de terra, d'una casa al Port, d'una botiga i d'una altra casa
«ab son jardí, al carrer de les Salines», per tots els al·ludits conceptes
obligat a abonar a Scala Dei una pensió, que deixà estroncada el 1807 57 .
Entre els censos reals del susdit monestir trobem dos assentaments,
que registren una interrupció de les pensions a datar de 1770 o 1780 58 .
Però l'impacte de la Guerra del Francès es revela millor entre els quatre
exemples, en què no s'ha abonat res des de 1805 a 1806, entre els quals
hi descobrim les obligacions censals de l'Ajuntament de Corregidor i
Regidors de Tarragona: per les carnisseries i el dret de tallar les carns,
pel molí fariner prop del riu Francolí, per la bassa dels molins del Port,
per la Peixeteria... tot el qual puja a 27 lliures i 6 sous a l'any, que
hauran deixat de pagar-se per sempre més a Scala Dei 59 . Tant els censos
55. íd. Ibíd. Pere Lluís Olivé, pagès (f. 51), Antoni Martí, pagès (f. 54), Josep
Tomàs, pagès (f. 57), Josep Anton Comes i Soler, comerciant (f. 71), Pere i Teresa
Salvadó i Font, conjugues (f. 47), Teresa, vídua de Rafael Saltó, xocolater (f. 70) i
el batxiller Joaquim Pinyol (ff. 44 i 45).
56. Don Josep Antoni de Castellarnau i de Camps era un noble tarragoní que
devia la seva fortuna a unes mines que explotava al Pirineu (J. M. a RECASENS COMES,
El Corregimiento de Tarragona en el ultimo cuarto del siglo XIX. Real Sociedad Tarraconense.
Tarragona, 1963, pàg. 144). En 1795, Castellarnau era el tresorer d'una
Junta d'autoritats, cavallers i de gent acomodada, que es constituí a aquella ciutat per
a fer front a les necessitats de la guerra contra la República Francesa (ld. Ibíd,,
pàg. 95). En esclatar la guerra de 1808, Josep Antoni de Castellarnau era síndic de
l'Ajuntament tarragoní, i participà activament en el moviment antinapoleònic, com
a membre de les diverses juntes locals o corregimentals, i, fins i tot, fou diputat pel
corregiment de Tarragona a les Corts de Càdis. (Vegeu també a J. M. a RECASENS
COMES, El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independència
(1808-1811), Tarragona, 1958, i del propi autor, La revolución y la Guerra de la
Independència en la Ciudad de Tarragona, Tarragona, 1965. Igualment parlen de
Castellarnau G. DESDEVISES DU DEZERT, La Junte Superior de Catalogne. «Revue Hispanique»,
París-New-York, LXXII, 1910; i ENRIC JARDÍ, Els catalans a les Corts de
Càdis. «Episodis de la Història», núm. 39, Barcelona, 1963¬
57. Llib. 13.954, f. 95.
58. íd. Ibíd. Pau Mestre del Morell, un bovatge li resta encallat el 1770 (f. 139),
i a Francesc Bellvé li passa el mateix per uns quartans i una escudella d'ordi, que deu
des de 1780 (ff. 141 i 142).
59- íd. Ibíd., f. 110. Endemés hi ha els casos impagats de don Josep Queraltó,
de dues mines d'aigua (f. 113), Mateu Claramunt, calderer (f. 116) i Josep Antoni
Bertran, comerciant (f. 138). Tots aquests individus pagaven bovatge en cereals, i
deixaren de fer-ho després de 1807. Encara pot citar-se el cas del conegut pròcer
tarragoní don Antoni de Martí i Franquès (Martí d'Ardenya), que tenia a cens per
Scala Dei una part d'una casa prop del Port, i per la qual deixaria de pagar res més
194