Dinar campestre - MG25 Història de l'Art

Dinar campestre
Edouard Manet

Documentació de l’obra
Títol: Le déjeuner sur l’herbe (‘Dinar campestre’).
Autor: Édouard Manet (1832 – 1883). Cronologia: 1863.
Es:l: realisme-­‐impressionisme.
Tema: escena costumista o de gènere.
Tècnica: oli.
Suport: tela.
Dimensions: 208 cm x 264 cm.
Localització actual: Musée d’Orsay, París.

Context històric
Després de la revolució burgesa del 848 es proclamà la Segona República Francesa, que presidí
Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó.
Pel novembre del 85, Lluís Napoleó restaurà l’Imperi i adoptà el nom de Napoleó III.
La major part dels francesos van raXficar el nou règim en un plebiscit, per por de nous moviments
revolucionaris. L’Església i la gran burgesia esdevingueren els principals pilars del règim imperial.
A parXr de llavors s’inicià una etapa caracteritzada per:
– L’obsessió de Napoleó III per les obres públiques, que va comportar la creació de molts llocs de
treball i el suport de la classe obrera al règim. Es construïren ferrocarrils i carreteres, s’introduí el
telègraf i la navegació a vapor, i es remodelà urbanís:cament París sota la supervisió de Georges-­‐
Eugène Haussmann. Els estrets carrerons medievals es veieren subsXtuïts per amples avingudes i
bulevards, que es converXren en els grans eixos de comunicació de la ciutat. Baudelaire, amic de
Manet, animava els arXstes a representar «l’heroisme de la vida moderna», d’acord amb l’esperit
emprenedor del sobirà.
– El creixement de la indústria tèx:l i siderúrgica, que contribuí al creixement urbà.
– El nacionalisme, basat en l’Estat i al servei de la conversió de França en una potència
internacional i colonial, que portà el país a intervenir en guerres internacionals. Es tracta del mateix
nacionalisme que donà suport a la unificació italiana davant la influència austríaca al país.
Tot un seguit d’errors, però, van fer augmentar l’oposició a l’emperador dins del país. I, per
neutralitzar-­‐la, Napoleó III pensà que una guerra victoriosa contra Prússia retornaria el presXgi a
l’Imperi. La derrota de França comportà l’enderrocament de Napoleó III i la proclamació de la Ter-­‐
cera República (870), i provocà l’esclat de la Comuna de París (87).

ANÀLIS FORMAL
Elements plàs:cs
La paleta de Manet, malgrat que es va anar fent més
clara amb el pas del temps, mai no va assolir els tons
vibrants de l’impressionisme. La pinzellada és fluida.
Per a l’autor, l’important d’aquesta obra són els
aspectes plàs:cs; el tema serveix d’excusa per al
desenvolupament pictòric. Insisteix en la llum com a
determinant del color.
Redueix els personatges i els moXus de la natura a
zones planes i simplificades de colors purs. No fa
servir el clarobscur, sinó que es limita a establir
variacions respecte a la llum absorbida o reflecXda.
Les ombres són, doncs, taques de color
superposades. La gradació cromà:ca, com també les
línies dels contorns, desapareix.

ANÀLIS FORMAL
Elements plàs:cs
Estableix una relació entre totes les taques de color,
que s’influeixen mútuament, però no aplica la llei
dels contrastos cromàXcs, que faran servir els
impressionistes.
En el conjunt del quadre predominen els colors
verds, acompanyats de blaus, negres, blancs i ocres.
Manet fa un tractament del color i de la perspec:va
allunyat dels models establerts.
Els temes, inspirats en la vida contemporània, són un
reflex del món que l’envolta. Però la seva mirada és
distant i analí:ca, deixa de banda aspectes
sen:mentals o moralitzants, i posa l’atenció en les
possibilitats plàs:ques i estè:ques.

ANÀLIS FORMAL
Composició
El primer que ens crida l’atenció és que
les diferents parts del quadre no estan
interrelacionades.
En primer terme, Manet –un excel·∙lent
pintor de natures mortes– posa una
cistella bolcada sobre el ves:t de la
model, amb les restes del dinar. Aquesta
representació consXtueix, per si mateixa,
una mena de quadre dins del quadre. El
contrast entre els colors càlids de la
fruita, el pa i la cistella i la fredor del to
del vesXt, ens porta a fixar-­‐nos
especialment en aquesta part.
La crí:ca no va entendre que Manet
atorgués la mateixa importància als
objectes que a les persones.

ANÀLIS FORMAL
Composició
Els personatges centrals formen una composició triangular.
La dona despullada mira l’espectador d’una manera
totalment desinhibida, mentre que el personatge situat al
centre del grup fixa la mirada en un punt indefinit. L’home
de la nostra dreta estén el braç perquè es troba en plena
dissertació. Tanmateix, les figures no expressen entre elles
cap mena de relació.
La presència d’una segona dona, abillada només amb una
combinació, contribueix a fer simètric el nombre de
personatges; és un recurs que permet al pintor allargar el
plans de l’obra i dirigir la mirada de l’espectador cap al fons
lluminós, on s’obre una clariana per on entren els raigs de
sol.

ANÀLIS FORMAL
Es:l
Manet no es pot considerar un pintor impressionista. Tanmateix, els
impressionistes sempre el van veure com un mestre. Renoir afirmava: «Manet
era per a nosaltres tan important com Cimabue o Giomo per als italians del
Renaixement».
Aquest autor es caracteritza per:
– la importància que atorga a la llum;
– la re:cència a l’hora de sor:r de l’estudi per treballar à plein air
– la renúncia al clarobscur i al relleu;
– una gamma cromà:ca que no suprimeix el blanc, el negre i el gris; la
permanent introducció de figures en el paisatge;
– el tractament de temes quo:dians;
– la influència dels gravats japonesos, que començaven a circular per París i que
es caracteritzaven pels colors plans i simples;

ANÀLIS FORMAL
Es:l
– la reinterpretació, amb un es:l propi, de temes dels grans
mestres, com Rafael o Ticià. Els experts consideren que la
font d’inspiració de l’obra que comentem és el famós
Concert campestre de Ticià (inicialment atribuït a
Giorgione). Tot i això, la composició i la posició de les
figures es troben més inspirades en un aiguafort realitzat
per Marco Antonio Raimondi a par:r d’un dibuix de Rafael.
Manet despulla el tema del seu significat històric i
mitològic i hi encaixa personatges burgesos contemporanis
(ni la crí:ca ni el públic no li ho van perdonar).
Manet també va rebre influències de Velázquez, Murillo i
Goya, l’obra dels quals va conèixer en un viatge que féu per
Espanya el 1865. I, al seu torn, va influir en molts arXstes
posteriors, entre els quals destaca Picasso.
Concert campestre, de Ticià (atribuït
inicialment a Giorgione).

INTERPRETACIÓ
Con:ngut i significa:u
El 1863, Manet presentà en el Salon de París la que havia de converXr-­‐se en la
seva obra més polèmica: Le déjeuner sur l’herbe. El quadre va ser rebutjat pel
jurat, però, per ordre de Napoleó III, s’exposà en el Salon des Refusés,
inaugurat el 5 de maig del mateix any.
La moral hipòcrita de la societat del Segon Imperi
no admeXa un nu que no esXgués «jus:ficat».
Contemplava amb admiració la figura nua d’El
naixement de Venus, d’A.Cabanel, perquè
representava un tema mitològic, però no podia
tolerar la nuesa en un tema que mostrava
personatges contemporanis.
Segons alguns autors, en Le déjeuner sur l’herbe, Manet fa
referència a una acXvitat quoXdiana de l’època: la
pros:tució, que, en aquell moment, tenia com a escenari el
Bois de Boulogne. Aquest fet era ben conegut a París, però
no se’n parlava i, no cal dir-­‐ho, era un tema indigne de ser
representat en una obra d’art. Altres autors, però,
relacionen l’escena amb els banys que tenien lloc al Sena, a
prop de París, també habituals a l’època.

INTERPRETACIÓ
Con:ngut i significa:u
Victorine Meurend,
model i amant del
fotògraf Felix Nadar
i model preferida de
Manet.
Eugène Manet, germà
Del pintor.
Ferdinand Leenhoff,
escultor i
futur cunyat de Manet,

INTERPRETACIÓ
Funció
Els col·∙leccionistes parisencs interessats a comprar un
quadre inspeccionaven, amb especial atenció, la part del
darrere de l’obra. Si hi descobrien una R, perdien
automàXcament l’interès per adquirir-­‐la. Aquesta marca
significava que havia estat rebutjada en el Salon, i, per tant,
no li atorgaven cap valor.
Per a qualsevol arXsta de l’època, doncs, exposar en el
Salon es converXa en objec:u primordial, perquè era
l’única manera de fer-­‐se un nom i aconseguir clients.
Extret de: CROSAS, J. Història de l’Art. Castellnou Edicions, 2010
ALTRES OBRES DE L’AUTOR
Olympia (1865).
El pifre (1866).
El balcó (1868-­‐1869).
Olympia (1865)