TEATRE D'EPIDAURE - MG25 Història de l'Art

TEATRE D'EPIDAURE
POLICLET EL JOVE

Documentació general
Nom: teatre d’Epidaure
Arquitecte: Policlet el Jove
Cronologia: 330 aC
Localització: Epidaure, al Peloponès (Grècia)
EsEl: grec hel·∙lenísEc
Materials uElitzats: pedra
Sistema construcEu: arquitravat
Dimensions: 120 m (diàmetre)

El recinte del teatre va ser un dels grans
invents de l’arquitectura grega. ParEa d’una
concepció totalment oposada a l’actual,
perquè els grecs jugaven amb un espai obert,
en estreta relació amb la natura. El teatre
d’Epidaure, amb les seves mides perfectes i
l’adaptació total a l’espai que l’envolta, és la
màxima expressió d’aquest Epus d’edificació
i, a més, la més ben conservada.
La concepció que tenim avui del teatre és
molt diferent de la dels grecs. El teatre havia
nascut com un conjunt de rituals –dansa,
declamacions, música...-­‐ en honor de les
divinitats i, sobretot, de Dionís, a la tardor,
quan es recollia el raïm i es feia el vi. El mot
teatre ve del grec theatron que significa “lloc
des del qual es pot veure”.

Anàlisi formal
Elements de suport i suportats
Els grecs aprofitaven el pendent natural dels
turons més propers a la ciutat per construir-­‐hi les
graderies dels teatres. A la graderia d’Epidaure, a
causa de les dimensions que té, s’hi van haver de
construir uns murs laterals de contenció del
terreny.
ESPAI EXTERIOR I INTERIOR
El teatre grec estava organitzat al voltant de
l’orquestra, de forma circular. La càvea envoltava
dues terceres parts de l’orquestra i la part restant
era tancada per l’edifici que formava l’escena.
L’orquestra (de 20,3 m de diàmetre a Epidaure)
consEtuïda el lloc on el cor cantava i ballava, però
també era l’espai desEnat a l’altar, en aquest cas
consagrat al déu Dionís.

No es té cap constància clara de com era
l’edifici de l’escena d’Epidaure perquè no
s’ha conservat. S’ha afirmat que es tractava
d’un pòrEc d’ordre jònic que feia 4m
d’alçada x 2m de fondària. Tampoc no se
sap si el prosceni –espai elevat on actuaven
els actors-­‐, situat entre els elements fixos
de l’escena i l’orquestra, al qual s’accedia a
través de dues rampes laterals, hi fou afegit
amb posterioritat.
Generalment el prosceni posseïa un teló
rudimentari per tal que es poguessin variar
els decorats o fer canvis. El mecanisme
funcionava al revés dels telons moderns,
perquè quan no s’uElitzava restava amagat
en unes obertures fetes al paviment de
davant de l’escenari. Per tant, no es pot dir
que el taló baixa, sinó que pujava.

El nivell superior a l’escena, que en un principi era
el lloc on els actors es canviaven i on es guardaven
màscares, disfresses i decorats, sovint servia de
plataforma perquè els déus parlessin.
Posteriorment s’emprà aquest espai com a fons i
no solament com a magatzem o camerino.
El teatre d’Epidaure no disposava de façana; s’hi
entrava a través de dos accessos laterals que
donaven a un passadís situat entre l’orquestra i
l’escena i que permeEa el pas del públic a la
càvea.
Aquesta estava totalment integrada en el paisatge
del voltant i podia acollir uns 14.000 espectadors;
els semicercle que formava era dividit radialment
per tretze escales que convergien a l’orquestra i
que permeEen la ràpida circulació del públic.
Les proporcions de les graderies van ser calculades acuradament. En un
principi, el teatre d’Epidaure en tenia 30, però posteriorment se n’hi van afegir
20 més, separades de les primeres per un ampli corredor. Les segones grades
tenien més escales d’accés que les seves predecessores (23 en comptes de
13).

Anàlisi formal
Estil
La construcció de teatres es basava en una sèrie de càlculs
matemàEcs precisos. Els teatres grecs sempre estaven formats per
tres parts clarament diferenciades: l’orquestra circular del centre,
els edificis de l’escenari, i la càvea.
Els arquitectes grecs destacaren per la grandiositat en la
concepció dels espais i pel gran virtuosisme que aconseguiren
unint l’escultura i l’arquitectura, però mai ho van fer per les seves
innovacions tècniques. Es van limitar a reproduir belles escultures
basades en l’arquitravat i deixaren per els romans la tasca
d’explorar els arcs, la volta i, més tard, la cúpula; i també la de
treballar amb materials -­‐com els maons i el formigó-­‐ molt més
mal·∙leables que no pas la pedra. No obstant això, els romans no
dubtaren a adoptar els trets caracterísEcs dels teatres grecs per
aixecar els seus propis recintes teatrals; de fet, molts teatres
romans són còpies dels grecs, bé que amb unes lleugeres
modificacions, com per exemple el fet que l’orquestra a vegades
és semicircular.

Interpretació
Contingut i significació
Les obres de teatre gregues que es posaven en escena formaven
part de les festes celebrades en honor de Dionís, el déu del vi i
de la gresca. En principi els teatres tenien una finalitat religiosa i
era a on es feien les ofrenes el déu de la festa.
A les primeres obres dramàtiques l’acció l’explicava el cor, mentre que els actors
tenien un paper secundari; per això, l’espai de l’orquestra era tant important i el
prosceni ocupava un lloc menys preeminent. Aleshores els actors també eren a
l’orquestra, però a mesura que van anar adquirint importància els van posar en un lloc
més elevat, el prosceni. Amb el temps els teatres grecs s’anaren adaptant les noves
formes teatrals, que culminaren en obres en què el cor pràcticament havia
desaparegut (començament del segle IV aC). El teatre d’Epidaure és considerat un dels
millors que es van construir; l’acústica és immillorable, perquè des de la fila més
allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l’escenari. A més, la vista és
magnífica des de qualsevol seient del teatre.
Hi havia dos tipus de seients: els destinats al poble i els destinats a
l’edil i altres prohoms. Els reservats a les persones importants
tenien braços i respatllers.

Funció
La ciutat d’Epidaure es va fer famosa perquè
hi havia el santuari d’Asclepi, déu de la
medicina que guaria els malalts.
A l’època hel·∙lenísEca el seu culte va créixer i
aquest santuari era visitat per molts malalts
per tota l’Hèl·∙lade.
Per això s’hi va construir el teatre més gran
de Grècia.
Extret de: Llacay, Toni Visualart. Ed. Vicens Vives, 2009