42-67.ps, page 10 @ Preflight ( Posters S2011ok ) - Societat ...

17a Reunió Anual de la Societat Catalana de Pediatria
Hipoacúsia sobtada com a manifestació d’una
infecció viral en una adolescent
Maria Escolà Llop, Olga Calavia Garsaball, Clara Bras
Boqueras, Francesc Xavier Avilés Jurado, Esther
Domènech Vadillo, Francesc Xavier Batlle Caravaca
Hospital Joan XXIII. Tarragona
Introducció. La hipoacúsia sobtada és una entitat poc freqüent en infants i
sovint resulta complicat establir-ne l’etiologia. La hipoacúsia greu inicial, el
vertigen associat i la corba audiomètrica amb caiguda en aguts són factors
de mal pronòstic. Es presenta una pacient amb hipoacúsia sobtada acompanyada
de síndrome vestibular, en què s’acaba identificant el citomegalovirus
com a agent etiològic.
Cas clínic. Pacient de 14 anys amb clínica de 48 hores d’hipoacúsia i acúfens
a l’orella esquerra, inestabilitat, nàusees i vòmits. L’otoscòpia bilateral
fou normal, amb Rinne positiu bilateral i Weber lateralitzat a la dreta. Presentava
nistagme horitzontal rotatori amb component ràpid a la dreta, inestabilitat
de la marxa amb desviació a l’esquerra i Romberg positiu esquerre;
resta d’exploració neurològica normal.
L’audiometria confirmà la hipoacúsia neurosensorial amb llindar auditiu
tonal de 44 dB afectant totes les freqüències, i la ressonància magnètica cerebral
identificà una imatge nodular a tàlem esquerre, considerada troballa
casual. S’inicià tractament amb metilprednisolona endovenosa, amb millora
subjectiva de la hipoacúsia i remetent la síndrome vertiginosa als 5 dies;
continuà amb pauta descendent de corticoides.
A les 2 setmanes el control audiomètric objectivà una recuperació auditiva
completa i les serologies van demostrar infecció aguda per citomegalovirus,
que es considerà l’agent etiològic del quadre.
Conclusions. La hipoacúsia sobtada és una entitat poc freqüent en infants.
Davant la sospita cal confirmar el diagnòstic amb audiometria i iniciar precoçment
el tractament empíric amb corticosteroides. Es recomana completar
l’estudi pensant en etiologia infecciosa, patologia autoimmunitària i, en
cas de factors de risc cardiovascular, causa tromboticohemorràgica.
Meningitis meningocòccica en el lactant. N’ha
canviat l’evolució?
Sofía Antonella Luraghi, Alba Pérez, Ana Rioja,
María Vives, Marina Álvarez, Fernando Moraga-Llop,
María Espiau, Ignacio Delgado, Gemma Codina
Hospital Universitari Vall d’Hebron. Barcelona
Objectius. Neisseria meningitidis és el microorganisme més freqüent en la
meningitis bacteriana del lactant. L’objectiu d’aquest estudi és descriure les
complicacions en els lactants ingressats per aquesta causa al nostre centre,
en haver observat una pitjor evolució en l’últim any.
Mètodes. Anàlisi retrospectiva dels menors de 12 mesos amb meningitis
meningocòccica ingressats entre el 2001 i 2011. S’han establert dos períodes:
A (2001-2009) i B (2010-2011). S’han recollit dades clíniques, microbiològiques
i terapèutiques, i s’ha fet una anàlisi comparativa entre els dos
períodes.
Resultats. S’han inclòs a l’estudi 19 casos, 14 del període A i 5 del B, que
representen un 20% de tots els casos confirmats de malaltia meningocòccica
en menors de 16 anys. Tretze pacients eren homes i 6 dones. Tots els
meningococs pertanyien al serogrup B. Deu pacients van rebre dexametasona
amb una durada mitjana d’1,6 dies al període A i de 17,2 al B. L’estada
hospitalària mitjana resultà de 13,1 i 19,4 dies als períodes A i B, respectivament.
La TC i/o la RM cranial fetes per mala evolució clínica (12), estaven
alterades en 8 (4 al període A i 4 al B), i es va trobar: aracnoïditis (6), infarts
isquèmics (2), higromes subdurals (2), ventriculitis (1) i endoftalmitis (1).
Conclusions. Durant l’últim any la incidència de complicacions va ser més
elevada, la qual cosa va originar una estada mitjana hospitalària més perllongada
i una durada més llarga del tractament amb dexametasona. L’augment
de gravetat de la meningitis meningocòccica observada en el lactant
s’haurà de monitorar i pot ser deguda a l’agressivitat de noves soques de
meningococ.
S53
Brot epidèmic d’onicomadesi postviral. Revisió de la
literatura
Maria Escolà Llop, Marta Durán-Ballén Gómez,
Emma Duran Duque, Ester Castellarnau Figueras,
Natàlia Garcia Baiges, Pedro Gómez González,
Olga Calavia Garsaball, Xavier Batlle Caravaca
Hospital Joan XXIII. Tarragona
Objectius. Descrita tant l’associació entre onicomadesi i malaltia boca-màpeu
(MBMP) com alguns brots epidèmics, es comunica l’observació de 13
casos d’onicomadesi postviral amb les seves característiques clinicoepidemiològiques
i es revisa la literatura.
Material i mètodes. Es recullen dades clinicoepidemiològiques de 12 nens i
de la mare d’un d’ells diagnosticats d’onicomadesi a Urgències de Pediatria
entre octubre i desembre 2010.
Resultats. En 3 mesos s’observen 13 casos. La majoria són nens (75%), d’edat
entre 9 i 69 mesos (mitjana 26) i procedents de la nostra ciutat o barris
(83%). Una és mare d’una nena. Només 1 cas no escolaritzat. El 42% conviu
amb animals. Cap té antecedents patològics. El 92% s’ha diagnosticat
de MBMP entre 17 i 45 dies abans (mitjana 27), 1 d’herpangina, i la mare
convivent no té cap antecedent infecciós. El nombre d’ungles afectades varia
entre 2 i 14 (mitjana 7). La majoria (62%) afecta només ungles de mans,
1 als peus, i 4 en mans i peus. Tots han iniciat la recuperació unguial.
Conclusions. El quadre clínic d’onicomadesi es descriu com despreniment
de la matriu unguial, en nens de 9 mesos a 5 anys, amb antecedent d’infecció
per coxsackievirus, la majoria MBMP, i tendència a la resolució espontània.
Malgrat ser una patologia banal, s’han descrit brots epidèmics a escoles
i llars d’infants. És important conèixer-la per fer-ne un diagnòstic correcte i
en cas d’identificar un procés infecciós recent valorar la possible associació
etiològica, i tenir en compte la possible presentació en convivents. Arran
d’aquest brot, s’investiguen possibles casos a atenció primària.
Infecció per Influenza A al nostre centre
E. Herrero Crespo, N. Pociello Almiñana, P. Riu
Villanueva, R. Garcés Bordegé, E. Solé Mir
Servei de Pediatria. Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Lleida
Objectius. Conèixer l’impacte que el virus Influenza ha tingut aquest any al
nostre hospital i les seves característiques clinicoepidemiològiques. Comparació
amb l’epidèmia 2009-2010.
Material i mètode. Estudi descriptiu prospectiu de l’epidèmia de grip 2010-
2011. Criteris d’inclusió: pacients pediàtrics hospitalitzats, diagnosticats de
síndrome gripal, amb estudi viral positiu, mitjançant PCR/detecció d’antigen
en frotis nasal. Període d’estudi: 1 de setembre de 2010 - 31 de gener de
11. Es comparen els resultats amb els de l’epidèmia de 2009-2010.
Resultats. Aquest any el virus Influenza ha comportat 11 ingressos. Els
casos van aparèixer a partir de la setmana 50 (63,6% en la setmana 1). A
data de tancament del període observat, segueixen apareixent alguns casos
esporàdics. En tots es va fer detecció antigènica, només es va fer PCR per
Influenza A H1N1v en dos. Cap dels ingressats presentava factors de risc.
L’estada mitjana va ser de 5,8 dies (rang 1-11). Respecte a la clínica, cinc
casos van associar bronquitis/bronquiolitis, un cas OMA i dos casos sobreinfecció
respiratòria. En el 81,8% s’utilitzà antibioteràpia, només en 27,3%
antiviral. No es van apreciar complicacions greus, cap pacient va necessitar
UCI-P i no hi va haver exitus.
Durant l’epidèmia de 2009-2010, el virus Influenza A H1N1v comportà 34
ingressos. Es va presentar entre les setmanes 38 i 55 (75,5% entre 44 i 48).
Tots van ser confirmats mitjançant PCR. Tres tenien factors de risc. L’estada
mitjana fou de 4,9 dies (rang 1-12). El 15% presentaren complicacions. El
53,4% van rebre antibioteràpia i el 75,3% oseltamivir. Dos van necessitar
UCI, sense exitus ni seqüeles.
Conclusions. Aquest any la grip ha comportat un nombre més baix d’ingressos.
L’epidèmia vigent ha començat més tard i s’ha prolongat més en el
temps. Hem objectivat una taxa més baixa de complicacions. S’han utilitzat
menys antivirals, però l’ús d’antibioteràpia continua sent elevat.
PEDIATRIA CATALANA Any 2011 Volum 71