Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

EL SEGRE: UN CABAL DE CULTURA
riu segre
REFER UNA “CULTURA DE RIU”
Quan cerquem en els referents històrics i etnogràfics aquelles
formes, models o patrons, explícits o implícits, a través
dels quals la nostra societat s’ha manifestat al llarg de la
història, i ho fem a través de les experiències vivencials
dels individus, ens podem trobar agradables sorpreses:
vides singulars que segueixen patrons culturals diferents
als expressats pel conjunt de la societat.
L’estiu del 2009, en la intimitat de l’entorn familiar i del cercle
més immediat de coneguts, ens deixava Josep Mata
Solé, El Pescadoret de la Plana. Membre d’una família de
pescadors i barquers que es remunta al segle XIX, continuà
l’ofici del seu padrí prenent la barca de la família: utilitzava
els ormeigs tradicionals de pesca i després venia el peix als
municipis de la ribera, passava gent a banda i banda de riu
i prestava servei en tasques diverses de petit cabotatge.
El seu principal àmbit d’actuació fluvial comprenia el tram
de riu situat entre les partides de Grenyana i la Plana, a
banda i banda, i a l’entorn de l’actual parc de la Mitjana.
Encara que de forma puntual, també havia navegat pels
trams de riu compresos entre els termes d’Alcoletge i Corbins;
fins i tot va arribar a treballar en el manteniment de la
peixera de la séquia de Fontanet (Térmens).
Això va ser fins als anys seixanta del segle XX, moment en
què va haver de deixar l’ofici. Però l’estret vincle emocional
que mantenia amb el riu va fer que no deixés mai de navegar
per les aigües del Segre; com el padrí que en la seva
vellesa fa hort, ell navegà pel riu amb la seva barqueta fins
que l’edat avançada li ho va impedir.
Josep Mata, El Pescadoret de la Plana, ha estat de fet el
darrer pescador d’ofici del Segre. Un ofici la pràctica del
12
XAVIER ERITJA I CIURÓ
qual es restringia a algunes famílies. El Tòfol (Rufea, Lleida),
El Pescadoret de la Plana (Grenyana, Lleida), El Treto
(Albatàrrec), El Lluïset del Mestre (Alcarràs), El Francisco
Nòria (Seròs) o el Tomàs de cal Marc (Seròs) són noms
que omplen les pàgines d’una memòria oral que s’endinsa a
les darreries del segle XIX i que es manté viva fins als anys
50 del segle XX.
Les seves vivències expressen una manera atàvica d’entendre
el riu i constaten la pervivència d’una cultura fluvial
força arrelada a la societat de la ribera del Segre fins als
anys 30 i 40 del segle XX. Un riu que llavors constituïa un
important i actiu escenari social, força concorregut per
“gent de riu” com els pescadors, amb els seus ormeigs de
pesca i les seves barques, els barquers, que menaven les
barques de pas, o els raiers del Pirineu, que transportaven
tramades de fusta fins a les serradores de la plana.
Tot aquest món que avui mirem de copsar des d’una certa
nostàlgia ha desaparegut. La imatge que avui mirem de
reconstruir no deixa de ser una percepció subjectiva, una
visió romàntica i poc realista, pensaran molts. Però en qualsevol
història personal on el riu és el protagonista sempre
afloren vivències intenses i carregades d’emotivitat; El Pescadoret
de la Plana no sabia pas viure sense la seva barca
i el contacte amb el seu riu. Potser és aquest el sentit que
cal recuperar.
Avui, aquesta experiència vivencial l’hem perduda i vivim
d’esquena al riu. D’ençà dels anys 30 del segle XX, el Segre
ha deixat de ser un escenari social actiu i ha passat a tenir
un paper marginal; avui no és més que un miserable curs
d’aigua, un simple canal de drenatge per on s’evacuen els
sobrants de la nostra societat. Aquest procés de degradació