Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

EL SEGRE: UN CABAL DE CULTURA
Ramon Ruiz. “Nudo”, N(ART)URA 2005 (la Mitjana).
d’una particular concepció antropomòrfica de l’univers.
Quan aquest artista ens parla, la forma del seu discurs esdevé
gairebé sempre larval, en un missatge que gira al voltant
de la creació i la destrucció, de la mort i la resurrecció.
Lemúria mai no ha arribat a assolir aquest darrer nivell.
El que havia de ser un retorn s’ha convertit en un somni
incongruent, en una anècdota cruel. Molt poca gent entendrà
el significat d’aquest fracàs, molt pocs seran capaços
d’entendre el que s’han perdut per no poder fruir d’aquesta
segona oportunitat.
El passeig escultòric s’acaba. Ens atansem al Pont de la
Universitat i al Campus de Cappont de la UdL. Deixem
enrere estranys aparells de gimnàstica i els darrers tòtems
marcats per la pols i les signatures indesxifrables.
Al final de l’avinguda Jaume II albirem una imponent figura
de pedra que, amb els braços aixecats en senyal de victòria,
espera la nostra arribada. Es tracta d’una escultura
de Juli Cèsar de 6,40 m que l’escultor Manuel Cusachs realitzà
l’any 1998 per encàrrec de Josep Vallverdú i la seva
dona, Isabel.
Feia temps que Vallverdú creia necessari que Lleida omplís
el buit en record de Juli Cèsar. Calia fer honor als textos
escrits pel general romà sobre la famosa batalla d’Ilerda
contra el també general Pompeu, i on el vell riu Sicoris hi
38
Sergi Herrera. “Reposo”, N(ART)URA 2007 (canalització).
tingué un paper destacat. Per aquest motiu, l’escriptor lleidatà
encarregà aquesta obra al seu amic íntim Manuel
Cusachs, que abandonà temporalment els seus treballs a la
Sagrada Família per dur a terme un projecte finançat totalment
per Vallverdú i la seva dona.
Un cop finalitzat, la parella en féu donació a la Universitat
de Lleida perquè fos mostrada a la ciutat.
Blocs de granit gegantins defineixen un treball on prima la
força del contingut, el ritual de la victòria, per sobre la identificació
del personatge. Llàstima de la ubicació. Damunt la
vorera de l’avinguda Jaume II resta vacil·lant, amb una permanent
sensació de provisionalitat i sense saber cap a on
dirigir el seu crit. La llera del riu havia de ser, en aquest cas
de forma flagrant, el seu destí final.
El nostre passeig s’acaba aquí. Més enllà, el Segre enfila el
seu camí cap a Mequinensa, passant per Albatàrrec, Montoliu,
Sudanell, Alcarràs, Torres de Segre, Aitona, Seròs i la
Granja d’Escarp.
No sóc un home de riu, no ho seré mai.
Només espero que en totes i cadascuna d’aquestes poblacions
l’ètica sigui més forta que l’estètica i que el riu aconsegueixi
sortir indemne dels bons propòsits dels seus
ciutadans.