Descarregar PDF - Cercle de Belles Arts de Lleida

A punt d’acabar l’entrevista amb
Josep Vallverdú, el mestre ens regala
una lectura improvisada d’un fragment
de Catalunya Visió. El text
correspon al capítol dedicat a l’Alt
Urgell, concretament al poble de
Montferrer: és la glosa a una fotografia
feta per Ton Sirera que ens mostra
una humil família del poble. Josep
Vallverdú, amb la veu afinada pels
anys i un entusiasme d’aventurer
novell, pondera la bellesa del text,
l’excepcionalitat i l’eloqüència de la
fotografia, i ens fa espectadors privilegiats
de la seva lectura:
L’Espanya real és aquí, com en el retrat
de Carles IV per Goya. És en la figura
massissa del calb, home decidit, bon
pare, una mica Pascual Duarte. És en la
figura de l’avi que, en veure que l’havien
de retratar, s’ha tret la negra gorra
i s’ha lleugerament escairat. L’àvia se li
ha posat a la vora com quan es van
casar […]. La nena, gairebé com un
cadàver estirat, aguantant-se l’alè. El
país real és en tota l’arquitectura muntanyenca
recoberta de calç que ha estat
la nova pàtria per a aquesta gent. L’home
calb ens prometé vint duros si li
enviàvem la fotografia, no s’adonava
que era ell qui ens feia un favor a nosal-
4
ENTREVISTA
JOSEP VALLVERDÚ
“…del Segre no se n’ha parlat”
tres proporcionant-nos aquest document
goiesc de primera qualitat. La
gent que és capaç de viure amb les deixalles
dels altres mereix sempre un viu
respecte.
Aquesta ha estat una de les seves
dèries: mirar el territori i explicar-nosel.
Nosaltres volíem que Josep Vallverdú
ens parlés del riu i del tracte que el
riu ha rebut al llarg del temps per part
de les lletres i les arts. Al final de la
conversa, però, ens adonem que
també hem parlat de la vida, de l’escriptura,
de la traducció, dels rius i de
les muntanyes, de la gent, dels ordinadors
i del joc de l’oca, de les escultures
en paper maixé i de Juli Cèsar.
Ens hem abocat al riu d’una conversa
amatent i hipnòtica: parla el mestre,
corre la vida plena i nosaltres ho
admirem amb discreció. Josep Vallverdú
mira la fotografia dels extremenys
de Montferrer i, amb un laconisme
heraclitià, conclou:
Ara això ja no hi és.
RAMON RUBINAT
Nosaltres volem parlar, precisament,
d’un assumpte que no sabem ben bé
fins a quin punt ha estat o no ha estat;
ens neguiteja el fet de no haver sabut
trobar els escriptors i els artistes que
han tractat creativament el riu Segre.
Al dossier que el lector trobarà tot
seguit, hi surten alguns d’aquests creadors,
però el fet que no siguin evidents,
que les obres inspirades pel
nostre riu no tinguin cap protagonisme,
ens incomoda: o bé els creadors
han desatès el riu o bé som nosaltres
els que no els hem sabut trobar. Quan
li plantegem la qüestió, Josep Vallverdú
se sorprèn tímidament:
No m’ho explico, no hi havia pensat.
Ara… perquè ho heu suscitat.
A poc a poc, però, comencen a sortir
les referències; de la basta extensió
del seu saber, Vallverdú en comença a
recuperar autors i obres; la relació,
però, tot i l’excel·lència dels noms
que hi figuren, no contempla una
producció, una sèrie o una obra dedicada
íntegrament al riu:
Agelet i Garriga va fer un poema al riu.
Màrius Torres en té un de molt bonic,
«…un riu profund que corre/ per una nit
d’hivern», que això és impossible dir-ho
millor! Jo vaig escriure prosa, de prosa
se n’ha escrit. Joan Santamaria té alguna
cosa sobre el Segre, també. Hem