OVIDI: Metamorfosis (selecció) - IES Mossèn Alcover

PÍRAM I TISBE (IV 55-166)
Eco i Narcís
J. W. Waterhouse, 1903
«Píram i Tisbe, aquell el millor dels joves, aquesta 55
la més formosa donzella que hi ha a l’orient, residien
en edificis veïns de l’alta ciutat que, això diuen,
fou amb muralles de fang per Semíramis fortificada.
E1 veïnatge els va fer conèixer i sentir-se un afecte
que amb el temps fou amor, i, volent-se unir com a nuvis, 60
els seus pares no ho van consentir; però a ells no els calia
consentiment per cremar-se tots dos en idees fogoses.
Sense cap confident, amb senyals i gestos es parlen
i, com més amagat, més s’encén el foc que els inflama.
A la paret comuna a les dues cases hi havia 65
una petita esquerda d’ençà que van aixecar-la:
el que no havia vist ningú, després de molts segles
(¿què no pot veure l’amor?), vosaltres, amants, ho veiéreu
decidíreu que fos el pas de la veu : ella duia
com un feble murmuri, sovint, les vostres moixaines. 70
Píram en un costat i Tisbe en l’altre molts dies,
quan podien tot just sentir-se l’alè, sospiraven:
“Envejosa paret, ¿què et fa separar els que s’estimen?
¿Què et costaria deixar que uníssim aquí els nostres cossos
o, com a mínim, obrir-te una mica més per besar-nos? 75
No som ingrats, tanmateix: a tu et devem un conducte
que permet que aquests mots arribin a bones oïdes.”
Des de llocs diferents acabada ja la conversa
es digueren adéu en fer-se de nit, i dos besos
foren el comiat que no arribà a l’altra banda. 80
Quan l’aurora ja havia escampat la nit i els seus astres
i s’eixugava al sol la gespa humida pel gebre
ells es trobaren al lloc de costum. Després de queixar-se
10
Tisbe
J. W. Waterhouse, 1909