OVIDI: Metamorfosis (selecció) - IES Mossèn Alcover

Tot i que reconeix el lloc i la forma de l’arbre
dubta, en veure el color dels fruits, si són els mateixos.
Mentre vacil·la, veu uns membres ferits que tremolen
sobre el terreny ensagnat, llavors es fa enrera i es torna
pàl·lida com el boix, i s’agita igual que les ones 135
sobre el mar encalmat fregades pel buf de la brisa;
fins que, reconeixent el seu amor allà a terra,
es maltracta amb cops furiosos els braços indignes
i, escabellada, al damunt del cos estimat ajupint-se,
omple les seves ferides de llàgrimes, tot barrejant-les 140
amb la sang, i gravant sobre el rostre fred els seus besos
“Píram” exclama, “¿quin mal averany de tu vol privar-me?
Píram, respon! És la teva estimada Tisbe qui et crida:
si m’estàs escoltant, redreça la testa caiguda!”
Píram, sentint el nom de Tisbe, obre els ulls, en què pesa 145
ja la mort, i amb aquesta imatge torna a tancar-los.
Quan ella veu el seu vel, i troba la beina d’ivori
sense punyal, exclama: “Pel teu amor i amb la teva
mà t’has donat la mort, infeliç! 1 a mi sols em queden
una mà i un amor que seran prou forts per ferir-me. 150
Et seguiré, ja que ets mort, i diran que jo en sóc la causa
i la companya fatal; i així, si ha pogut separar-nos
només la mort, ai las!, ni la mort no podrà separar-nos.
Una cosa tan sols volem demanar-vos, oh pares,
tant el meu com el seu, que haureu de plorar per nosaltres, 155
i és que a aquests que un amor innegable ha unit a última hora
no els priveu que en un sol sepulcre descansin per sempre.
I de part teva, oh arbre, que sota les branques ombreges
ara d’un i aviat de tots dos les nostres despulles,
fes que conservi el teu fruit els senyals d’aquesta ruïna 160
i, en record del parell de sangs que hi vessem, enfosqueix-te’l.
Diu i, posant-se a sota del pit la punta del glavi,
cau al damunt del ferro, encara tebi de l’altre.
Es commogueren els déus amb els precs, igual que els seus pares,
ja que el color dels fruits després que maduren és negre 166
i només en un vas les seves cendres reposen.»
ARACNE (VI 1-145)
Amb complaença ha escoltat Tritònia aquestes contalles
tot aprovant la cançó de les muses i l’ira ben justa.
Pensa llavors: «És poc la lloança: que ens lloïn per dees
sense permetre mai que quedi un afront sense càstig.»
De la meònia Aracne el cas aleshores recorda, 5
puix que havia sentit que en l’art dels teixits s’ufanava
d’ésser com ella. No era pel seu origen famosa,
però sí pel seu art; el seu pare Idmon, colofoni,
es dedicava a tenyir flocs de llana amb porpra focea;
12