OVIDI: Metamorfosis (selecció) - IES Mossèn Alcover

PUBLI OVIDI NASÓ: Metamorfosis (selecció) 1
In noua fert animus mutatas dicere formas
corpora; di, coeptis (nam uos mutastis et illas)
adspirate meis primaque ab origine mundi
ad mea perpetuum deducite tempora carmen!
Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l’origen del cosmos
i porteu fins al temps d’avui el poema continu.
DAFNE (I 452-582)
Dafne, Peneida, 2 va ser la primera estimada de Febus,
no per un cec atzar, sinó pel furor de Cupido.
Deli 3 va veure el nen, orgullós encara de vèncer
la gran serp, quan aquell tensava el seu arc amb el nervi. 455
«Digues, infant juganer, ¿què fas amb les armes heroiques»,
li demanà, «molt més escaients a les meves espatlles?
Jo, que fereixo amb encert els meus enemics i les feres
no fa gaire he obert perforant-lo amb sagetes el ventre
verinós de Piton, que cobria tantes jovades. 460
Tu ja fas prou atiant no sé quina flama amorosa,
i el triomf que em pertany no vulguis, doncs, superar-lo.»
Diu de Venus el fill: «Com tu traspasses els altres,
Febus, jo et puc traspassar, i com és qualsevol criatura
inferior a un déu, també el teu honor ho és al nostre.» 465
Tal digué, i amb el seu aleteig s’escapa pels aires
ràpidament fins al cim del Parnàs, on cauen les ombres,
i de l’aljava on les porta agafa dues sagetes
amb diferents propòsits: causar l’amor o espantar-lo;
la que el causa és d’or amb la punta lluent i esmolada, 470
la que l’espanta és de plom i acaba en forma rodona.
A la nimfa Peneida el déu aquesta li envia,
l’altra, però, fins al moll dels ossos la clava en Apol·lo.
Ell s’enamora de cop, mes ella en fuig i s’amaga
fins del nom de l’amor enmig de boscos frondosos, 475
on s’esplaia caçant, i és, a exemple de Febe, soltera;
una cinta li lliga els cabells deixats en desordre.
Molts pretendents va tenir, pero ella va rebutjar-los
i sense espòs que li causi neguit, ben sola pels boscos,
no vol saber què són l’himeneu, l’amor i els seus vincles. 480
1 Traducció de Jordi Parramon, Quaderns Crema, Barcelona 1996
2 Dafne és anomenada Peneida, com a filla del riu Peneu.
3 Deli: Apol·lo, nascut a Delos.
1

Força el seu pare li diu: «Un gendre has de dar-me, bonica»;
força el seu pare li diu: «Filla meva, uns néts has de dar-me.»
Ella, talment un crim, odiava els focs del casori
i mostrava llavors el seu rostre vermell de vergonya
mentre abraçava pel coll el seu pare tot suplicant-lo. 485
«Deixa’m, oh pare meu», li deia, «gaudir d’una eterna
virginitat!, ja que això concedí el seu pare a Diana.»
Ho consentí, certament, però la teva bellesa
t’és un destorb al desig, i el cos a l’anhel se t’oposa.
Febus, que està enamorat, ha vist Dafne amb desig d’ajuntar-s’hi; 490
vol assolir aquest desig i els seus oracles l’enganyen,
i com la palla més lleu en treure-li el pes de l’espiga,
com s’incendia el rostoll quan un vianant a la vora
deixa un foc per descuit veient que s’acosta el nou dia,
així el déu es consum en flames, i així fa que es cremi 495
tot el seu pit un amor sense cap esperança i estèril.
Veu al damunt del seu coll els cabells penjats en desordre:
«Si es pentinés, ¿com seria?», es demana; mira els dos astres
dels seus ulls que treuen espurnes, i mira els seus llavis
sense tenir-ne mai prou; admira els seus dits; i les seves 500
mans, i els seus braços mig nus i mig coberts per la roba;
i el que li amaga creu que és millor. S’escapa lleugera
com l’oreig i ni els mots que l’altre li diu no l’aturen:
«Nimfa Peneida, si et plau, espera’m! Per mal no t’empaito;
nimfa, espera’m! Així l’ovella del llop, la gasela 505
del lleó i els coloms esverats de l’àguila fugen,
puix que són enemics; mes jo per amor et segueixo!
Ah, dissortat de mi! Ves no caiguis de bocaterrosa
ni els esbarzers t’esgarrinxin la pell, i jo en tingui la culpa.
Vas cap a indrets asprius: no corris tant, t’ho demano, 510
en la fugida i jo també amollaré perseguint-te.
Has de saber, tanmateix, a qui plaus: no es tracta d’un rude
bosquetà, ni un pastor que guarda vaques i ovelles
ineducat. No saps, atrevida, no saps de qui fuges!
No fugiries llavors. A mi m’honoren a Delfos, 515
Claros i Tènedos, sí, i a Pàtara plena de temples;
Júpiter és el meu pare! Per mi les coses que foren,
són i seran es veuen, i els cants a la lira harmonitzo!
És infal·lible el meu tret, malgrat que una altra sageta
més infal·lible hagi obert al meu pit aquesta ferida. 520
La medicina també vaig trobar, i m’imploren auxili
a tot el món, i a mi se sotmet el poder de les herbes:
ai de mi, que l’amor no hi ha cap herba que el curi
i les arts que a tothom fan profit no en fan al seu amo!»
Més li voldria dir, quan amb passos lleugers la Peneida 525
fuig aterrida i el deixa allà amb la paraula a la boca,
però encara el complau: el vent li marca les formes,
puix que amb el xoc de l’oreig la seva roba s’agita
i la brisa suau li llença els cabells cap enrera;
2

és ben formosa quan fuig. El déu juvenil no vol perdre 530
més el temps amb moixaines gentils, i tal com li dicta
el propi amor va seguint sense fre les seves petjades.
Com a la plana el gos de la Gàl·lia en veure una llebre
busca amb els peus lleugers fer-ne presa, i ella salvar-se,
l’un se li va apropant, i aviat espera obtenir-la 535
quan amb el morro estirat gairebé els talons li mossega;
l’altra, que encara no sap si ja l’ha agafada, es deslliura
dels mossecs amb un salt i tenint-lo a frec se li escapa,
tals, pel desig i el temor, corrien el déu i la noia.
Mes el perseguidor, amb l’amor alat ajudant-lo, 540
corre sense parar fins que quasi toca l’esquena
de la que fuig, i olora els cabells que pel coll se li escampen.
Ella, ja defallint, tremola en sentir-se vençuda
tot i la seva fugida, i s’adreça a les ones penees:
«Pare, ajuda’m! Si els rius teniu un poder com a númens, 545
treu-me i canvia’m aquest aspecte massa agradable!» 547
Ha acabat el seu prec tot just, quan sent que li pesen
tots els membres: el cos se cenyeix d’una escorça ben fina,
els cabells en fullam es transformen, els braços en branques; 550
aquells peus corredors arrelen formant una soca
i la corona un cimal: només la bellesa conserva.
Febus, malgrat això, l’estima i, al tronc repenjant-se,
nota encara el seu pit que batega sota l’escorça;
i abraçat a les branques que havien estat els seus membres 555
besa la fusta, però la fusta rebutja aquests besos.
I l’immortal «Si no puc ja fer-te la meva companya»,
diu, «el meu arbre et faré, i així et tindran a la vora,
oh llorer, els meus cabells, i també el buirac i la lira.
Tu adornaràs els cabdills contents quan veus satisfetes 560
cantin el seu triomf en la processó al Capitoli.
De la casa d’August seràs un fidel sentinella
a cada flanc del portal que al mig ostenta l’alzina;
i com els llargs cabells del meu cap, que sempre són joves
i poblats, tu també lluiràs sempre verdes les fulles.» 565
Ja Pean 4 ha acabat: el llorer ho accepta amb les branques
ara recents, agitant, com si fos el cap, la cimera.
És l’indret més aspriu d’Hemònia un sot ple de boscos
que s’anomena Tempe; el Peneu pel mig hi discorre
des del Pindos, menant de les seves ones l’escuma, 570
i es precipita pels gorgs, on aixeca un núvol de boira
lleu com el fum, i tan fi que ruixa el fullam dels boscatges
mentre assorolla amb el seu fragor més enllà de la riba:
són aquests del gran riu la casa, la seu i el reialme
i és allà que, assegut dins una caverna de roques, 575
dóna les seves lleis a l’aigua i les nimfes que hi viuen.
És l’indret on llavors tots els rius del país s’aplegaren
4 Pean és un altre nom d’Apol·lo, tot i que al principi era un déu diferent, dedicat a la medicina.
3

per consolar aquell pare, o potser aplaudir la seva obra;
hi eren l’Esperqui, ric en pollancs, l’Enipeu, que s’esbrava,
el vellíssim Erídan, l’Eant, l’Amfrís sense pressa, 580
i els seguien molts rius que, pel curs que els va correspondre,
porten al mar després de molts tombs l’escuma cansada.
SÈMELE (III 253-315)
És polèmic el cas: 5 alguns consideren la dea
massa severa, alguns la troben digna i d’altiva
virginitat, i tothom les seves raons argumenta. 255
Sense aprovar o condemnar, l’esposa de Júpiter deixa
que ho discuteixin, però li plau que la casa d’Agènor
es vesteixi de dol, i l’odi per la concubina
tíria als seus el trasllada. I vet aquí que de sobte
té un nou motiu: no podent sofrir que Sèmele estigui 260
prenys de Júpiter magne, amb aquestes paraules es queixa:
«¿Quin profit he tingut de les meves queixes?», exclama,
«Ella sabrà qui sóc; si Junó la màxima em diuen
als rituals, ja ho veurà, si sóc digna de prendre amb la destra
l’ample ceptre enjoiat, si sóc de Júpiter reina, 265
i germana, i muller... germana almenys. Però ella
ja en té prou ofenent el meu llit en fugaç aventura.
Ha concebut! ¿I què més? Molt bé delata el seu ventre
arrodonit que d’un fill de Júpiter viu en espera,
cosa que jo no puc fer: la bellesa la torna orgullosa! 270
Però es perdrà! No seré jo Satúrnia mentre no es fiqui
5 Es refereix a la història d’Acteó, que va morir mossegat pels seus propis cans per haver vist nua la
deessa Diana.
4
Apol·lo i Dafne
A. del Pallaiuolo (1431-1498)

dins el corrent estigi, i Júpiter la hi submergeixi!»
Deixa el seu tron amagada amb un núvol daurat, i així arriba
fins on Sèmele viu, però abans que els núvols s’escampin
pren l’aparença de vella; els cabells al cap s’emblanquina, 275
s’omple d’arrugues la pell, fa un pols tremolós als seus membres
en caminar, i la veu enrogalla; d’aquesta manera
Bèroe, la d’Epidaure, nodrissa de Sèmele, imita.
Fet això, va a parlar força temps amb ella, i acaba
per recordar-li el nom de Júpiter: «Dubto que sigui 280
Júpiter», diu sospirant, «i això em fa por: s’aprofiten
molts del nom d’algun déu i profanen els tàlems honestos.
No n’hi ha prou de dir que ell és Júpiter: fes que t’atorgui
una prova d’amor; si l’és de debò, que es presenti
amb la mateixa esplendor que a Junó davant teu, i que et rebi 285
engalanat amb tots els seus atributs als seus braços!»
Amb aquestes raons Junó va instruir la Cadmeida,
i ella a Júpiter, sense dir quin, li demana un obsequi.
És la resposta del déu: «Escull sense por que se’t negui
i, per estar-ne segura, en serà testimoni l’Estigi, 290
riu numinós, que és déu entre els déus i imposa respecte!»
Sèmele, ben feliç, ignorant que la seva demanda
l’ha de matar, respon a l’amant: «Igual que Satúrnia
sol contemplar-te allà dalt quan fruïu dels pactes de Venus
fes-te present a mi!» Voldria prémer-li els llavis 295
ans que ho digués, el déu, pero els mots ja volen pels aires.
Llança un sospir; ja no pot repensar-s’ho la dona, ni el numen
retirar el jurament. Per tant, amb molta tristesa,
puja al cel, i torna a baixar amb el seguici de núvols
tot al voltant, que els fulgors, el vent i la pluja arrosseguen, 300
i hi afegeix els trons i els llamps que res no detura.
Júpiter i Sèmele
Gustave Moreau, 1896
Mes per tal d’apagar fins on pugui la seva potència
no ha vingut amb el foc que el gran Tifoeu de cent braços
5

enderrocà: amb aquest tindria una força excessiva. 6
Té uns llampecs més suaus que els ciclops traçuts li preparen, 305
sense tant de flameig, i resulten menys furiosos:
focs de segona en diuen els déus. Al casal agenori
es presenta amb aquests, però el cos mortal no suporta
tot l’aparat del cel i es crema amb la prova d’afecte.
Fou l’infant arrencat del ventre matern a mig fer-se 310
i, ben tendre, cosit (si és cosa digna de crèdit)
a la cuixa del pare esperant que es complissin els mesos.
La tia Ino al bressol l’educà de manera furtiva
des de petit; després fou donat a les nimfes Niseides,
que I’amagaren als seus avencs i van alletar-lo. 315
ECO I NARCÍS (III 339-510)
I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
als que volien consell respostes irrefutables; 340
la primera amb qui va demostrar l’oracle infal·lible
fou la blava Liríope, aquella que un dia als meandres
del Cefís es va perdre, i el riu, agafant-la per força,
va posseir-la. Arran d’aquell fet la bellíssima nimfa
un infant va tenir, ja ben digne dels jocs amorosos, 345
i li posà Narcís. La consulta va ser si veuria
com passaven els anys fins a una tranquil·la vellesa,
i l’endeví respongué segur : « Mentre no s’emmiralli. »
Vana la veu de l’àugur llavors va semblar, però proven
que era encertada la fi que tingué i l’estranya follia. 350
Sí, perquè el fill de Cefís, amb un any als cinc tres vegades
acumulats, quan un nen ja pot passar com a jove,
resultava atractiu a molts xicots i donzelles,
però (en tan tendra edat és tan dur i superb de caràcter)
no hi podia accedir per res cap xicot ni donzella. 355
Mentre als cérvols porucs un dia parava les xarxes
una nimfa el veié, que no pot callar si algú parla
ni començar les converses: és Eco, la veu que ressona.
Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca 360
no li podien sortir sino els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia soprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure 365
i li va dir: «Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.»
L’amenaça es complí, perquè en lloc de parlar multiplica
6 Tifoeu és un dels hecatonquirs, gegants de cent braços que mogueren la guerra contra els
Olímpics. Va acabar fulminat i enterrat sota l’Etna.
6

totes les veus que sent i retorna el final de les frases.
Ella, doncs, va trobar Narcís quan anava pels boscos 370
a l’aventura i, corpresa, seguí d’amagat els seus passos,
i, com més el segueix, amb més força les flames l’encenen,
de la mateixa manera que el sofre posat a la punta
de les teies s’encén quan és a prop de les flames.
Oh, com hauria volgut abordar-lo amb dolces paraules 375
i requerir-lo amb precs amorosos! Però la natura
no li permet començar; només (i hi està sempre alerta)
pot esperar algun so per respondre amb les seves paraules.
Fins que un dia el xicot, en trobar-se lluny de la colla,
diu: «¿Per aquí, hi ha algú?», quan Eco «Hi ha algú! », li contesta. 380
Ell es gira a mirar, mes no hi veu ningú i se n’estranya.
«Vinc!», crida ben fort, i el crit mateix li replica.
Torna a mirar i ningú no s’acosta. «¿Què fa que t’amaguis?»,
diu, i escolta només els mots que ha dit com retornen.
Hi insisteix i, enganyat per la pròpia veu que contesta, 385
diu: «Aquí, reunim-nos!» I aquesta a Eco li sembla
que és la resposta més agradable de totes: «Unim-nos!»
Tant li plau el que ha dit que, sortint del boscatge tot d’una,
salta i enllaça pel coll amb els braços aquell que desitja.
Ell, apartant-se del lloc, l’esquiva abans no l’abraci 390
i «Apa, vés-te’n», li diu. «Abans mort que fruïm l’un de l’altre.»
Ella no pot sinó repetir: «Fruïm l’un de l’altre!»
Menyspreada, es perd dins el bosc, on el rostre amb vergonya
entre el fullam amaga, i viu en avencs solitaris;
però conserva l’amor, que el dolor del rebuig li fa créixer: 395
amb la vetlla constant els membres amargs se li aprimen
i se li asseca la pell, ensems que pel vent s’evaporen
tots els humors del seu cos; la veu li quedava i els ossos,
i ara la veu només, perquè els ossos van fer-se de pedra.
Ben amagada al bosc, no hi ha ningú que la vegi, 400
però tothom la sent: només el so la fa viure.
Ell així tot sovint escarnia les nimfes nascudes
a les aigües i als cims, i així es burlava dels homes,
fins que, aixecant les mans, exclamà una víctima seva:
«Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima!» 405
La demanda arribà a Ramnúsia, 7 i fou acceptada.
Hi ha una discreta font amb ones de plata polida
on ni pastor ni cabrit que per les muntanyes pastura
no s’ha abeurat, ni cap més bestiar, ni els ocells, ni les feres
no l’han tocat, ni tan sols les fulles caigudes dels arbres; 410
tota voltada d’herbei sempre humit pel líquid que raja,
l’espessor d’aquell bosc no permet al sol que l’escalfi.
Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça
i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien.
Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa: 415
7 Ramnúsia és Nèmesi, deessa de la venjança, pel seu temple a Ramnunt.
7

mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres; 420
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes, i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa, 425
l’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora 430
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple, ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra;
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda; 435
se n’aniria amb tu si tu poguessis anar-te’n.
Però ja ni la son ni els presents de Ceres 8 no poden
treure’l d’on és, sinó que, estirat a les herbes obagues,
mira la forma fal·laç i mai no en té prou de mirar-la
amb els seus ulls, i per ells es consum; es redreça una mica 440
i als boscatges d’aquell entorn estén els seus braços:
«Oh boscatges», els diu, «¿qui com jo ha sofert pel que estima?
Ho heu de saber, ja que a molts heu donat un digne refugi!
Doncs, si podeu comptar la vostra vida per segles,
¿no recordeu ningú que, com jo, es consumís algun dia? 445
Prou que m’agrada el que veig, però aquest que veig i m’agrada
no l’assoleixo mai: així l’estimat em fa burla!
I el que més em colpeix és que el mar immens no ens separa,
ni camins muntanyencs, ni muralles amb balda a les portes:
un xic d’aigua només! I a sobre, ell vol que l’abraci! 450
Sí, perquè sempre que acosto els llavis a l’ona polida,
indefectiblement, cap a mi ell aixeca la boca;
quasi el podria tocar: ben poc als amants s’interposa.
Siguis qui siguis, surt! ¿Per què m’enganyes, oh jove
incomparable, quan ets demanat? Ni l’edat ni l’aspecte 455
perquè em defugis no tinc: les nimfes sovint m’estimaven.
Prou que amb amables posats em dones alguna esperança:
quan els braços jo estenc cap a tu, tu m’estens els teus braços;
quan jo somric, tu també; i les llàgrimes veig que et rodolen
amb el meu llagrimeig; i movent el cap em contestes, 460
i quan et parlo veig que amb la teva boca estimada
deixes anar alguns mots que a les meves orelles no arriben.
8 Aquí, com en d’altres passatges que vindran, Ceres s’utilitza metafòricament, com a personificació
dels aliments.
8

Jo sóc aquest! Ara ho veig: el meu reflex no m’enganya;
m’ha pres l’amor per mi, que les flames rebo i provoco!
¿Què he de fer? ¿Pregar, ser pregat? ¿I per què la preguera? 465
El que desitjo és tot meu: la meva riquesa em fa pobre.
Ah, tant de bo que el meu cos pogués de mi separar-se!
Ves quin desig d’un amant, voler-se allunyar del que estima!
Mes el dolor em va traient les forces; no em queda de vida
gaire temps, i em vaig esvaint en l’edat primerenca. 470
I la mort no m’és greu : amb la mort deixaré els infortunis;
sols el meu estimat voldria que fos perdurable!
Ara, però, morirem tots dos amb una ànima sola.»
Tal digué el dissortat i, girant-se de nou a aquell rostre,
l’aigua s’enterbolí sota el plor, i va fer-se difusa 475
la figura a l’estany. Llavors, veient que s’esborra,
«Ara ¿per què te’n vas? Espera, no m’abandonis,
impietós, jo t’estimo!», exclama. «No deixes que et toqui;
doncs permet que et contempli i aplaqui la meva follia!»
Tot queixant-se, del coll en avall la roba s’esquinça 480
i es colpeja el pit despullat amb els punys com de marbre.
Amb els cops un rubor morat al pit va sortir-li,
ben semblant al que pren la poma que, encara mig blanca,
va madurant; o els grans de raïm que, amb tons ben diversos,
tenen, no encara madurs, un color que tira a la propra. 485
Quan el va veure així dins les ones, de nou cristal·lines,
ja no ho pogué suportar, sinó que, igual que la cera
groga amb la flama lleu o el gebre amb l’escalf de l’aurora
solen fondre’s, així, consumit pels focs amorosos
que el devoren per dins, es va desfent sense pressa. 490
Ja no conserva el color de tons ruborosos i càndids,
ni el vigor ni la força viril que abans li agradaven,
ni la forma del cos que fou estimada per Eco.
Ella, malgrat els records que tant la irritaven, en veure’l
va compadir-se’n, i sempre que el noi «Ai, las!» exclamava, 495
ella, amb la seva veu ressonant, «Ai, las!» repetia,
i, si amb les seves mans es picava aquell les espatlles,
li retornava el soroll dels mateixos cops llastimosos.
Tot contemplant-se al cristall, va dir les darreres paraules:
«Ai, xicot que he estimat debades!» També revingueren 500
tot seguit, i a l’adéu «Adéu!» exclamà la veu d’Eco.
El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure
mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren 505
i, dels cabells tallats, al seu germà fan l’ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que, plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
no trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals. 510
9

PÍRAM I TISBE (IV 55-166)
Eco i Narcís
J. W. Waterhouse, 1903
«Píram i Tisbe, aquell el millor dels joves, aquesta 55
la més formosa donzella que hi ha a l’orient, residien
en edificis veïns de l’alta ciutat que, això diuen,
fou amb muralles de fang per Semíramis fortificada.
E1 veïnatge els va fer conèixer i sentir-se un afecte
que amb el temps fou amor, i, volent-se unir com a nuvis, 60
els seus pares no ho van consentir; però a ells no els calia
consentiment per cremar-se tots dos en idees fogoses.
Sense cap confident, amb senyals i gestos es parlen
i, com més amagat, més s’encén el foc que els inflama.
A la paret comuna a les dues cases hi havia 65
una petita esquerda d’ençà que van aixecar-la:
el que no havia vist ningú, després de molts segles
(¿què no pot veure l’amor?), vosaltres, amants, ho veiéreu
decidíreu que fos el pas de la veu : ella duia
com un feble murmuri, sovint, les vostres moixaines. 70
Píram en un costat i Tisbe en l’altre molts dies,
quan podien tot just sentir-se l’alè, sospiraven:
“Envejosa paret, ¿què et fa separar els que s’estimen?
¿Què et costaria deixar que uníssim aquí els nostres cossos
o, com a mínim, obrir-te una mica més per besar-nos? 75
No som ingrats, tanmateix: a tu et devem un conducte
que permet que aquests mots arribin a bones oïdes.”
Des de llocs diferents acabada ja la conversa
es digueren adéu en fer-se de nit, i dos besos
foren el comiat que no arribà a l’altra banda. 80
Quan l’aurora ja havia escampat la nit i els seus astres
i s’eixugava al sol la gespa humida pel gebre
ells es trobaren al lloc de costum. Després de queixar-se
10
Tisbe
J. W. Waterhouse, 1909

força, però amb sospirs, decideixen, de nit i en silenci,
esquivar els guardians, sortir cadascú per la porta 85
i, escapats de la llar, deixar també els edificis
de la ciutat; i per tal de no anar pels camps ni fer voltes
es trobaran al sepulcre de Ninos, 9 a l’ombra d’un arbre.
L’arbre que diuen és un amb fruits de neu abundosos
(una morera imponent) a prop d’una font d’aigua fresca. 90
Prenen l’acord, i la llum del dia, que sembla llarguíssim,
cau finalment dins l’aigua i l’aigua escampa la fosca:
Tisbe, amb recel, al mig de la nit fa girar les frontisses,
surt de casa esquivant els seus, amb la cara coberta
s’encamina a l’indret del sepulcre i seu sota l’arbre: 95
és l’amor qui la fa agosarada. De sobte s’acosta
una lleona, amb la sang dels bous que ha matat que li raja
per la boca, i es vol abeurar a la font cristal·lina.
Fa una lluna molt clara i la babilònica Tisbe
l’ha vist de lluny; llavors fuig corrents, a una cova profunda, 100
i en la fugida el vel li llisca del cos: allà el deixa.
Quan la lleona ja havia aplacat la set a la pica
i se’n tornava al bosc, en trobar la gasa lleugera
sense la noia, amb les dents encara sagnants, va estripar-la.
Píram, que havia sortit més tard, veié les petjades 105
certes d’un animal a la pols, i temé l’infortuni;
fins que, trobant-hi també la roba amb taques vermelles,
“Una sola foscor”, digué, “s’endurà els que s’estimen,
ja que ella hauria pogut fruir d’una vida molt llarga
i el meu ànim n’ha estat responsable. Jo, dissortada, 110
t’he proposat de venir de nit a un lloc terrorífic
sense arribar-hi primer. Destrosseu aquí els nostres cossos
i devoreu amb ullals cruels les entranyes culpables,
oh lleons que viviu a sota d’aquestes pedreres.
És de folls, tanmateix, desitjar la mort!” Ajupint-se 115
el vel de Tisbe recull, se’n va cap a l’arbre on quedaren
i, després de plorar i de besar la peça de roba,
diu: “De la nostra sang accepta suara l’ofrena!”
Desembeinat del cinyell, s’enfonsa el ferro al seu ventre,
se l’arrenca de nou, moribund, de la nafra pregona, 120
i queda estès cap amunt; el doll de la sang tot ho esquitxa
i és com una canal de plom que, massa gastada,
s’obre per un costat i escup per l’escletxa les aigües
fent un xiulet agut i mullant l’espai de la vora.
Prenen els fruits d’aquell arbre el mateix color dels esquitxos 125
i s’ennegreixen tots, i l’arrel, amb la sang que la rega,
dóna a les móres que hi ha penjades el to de la porpra.
Ella, encara amb temor, per ser fidel a la cita
torna al cap d’un moment, i amb els ulls i l’ànima el busca:
vol explicar-li el perill que corria, i com va esquivar-lo. 130
9 Ninos és un rei de Babilònia, espòs de Semíramis i fundador epònim de Nínive.
11

Tot i que reconeix el lloc i la forma de l’arbre
dubta, en veure el color dels fruits, si són els mateixos.
Mentre vacil·la, veu uns membres ferits que tremolen
sobre el terreny ensagnat, llavors es fa enrera i es torna
pàl·lida com el boix, i s’agita igual que les ones 135
sobre el mar encalmat fregades pel buf de la brisa;
fins que, reconeixent el seu amor allà a terra,
es maltracta amb cops furiosos els braços indignes
i, escabellada, al damunt del cos estimat ajupint-se,
omple les seves ferides de llàgrimes, tot barrejant-les 140
amb la sang, i gravant sobre el rostre fred els seus besos
“Píram” exclama, “¿quin mal averany de tu vol privar-me?
Píram, respon! És la teva estimada Tisbe qui et crida:
si m’estàs escoltant, redreça la testa caiguda!”
Píram, sentint el nom de Tisbe, obre els ulls, en què pesa 145
ja la mort, i amb aquesta imatge torna a tancar-los.
Quan ella veu el seu vel, i troba la beina d’ivori
sense punyal, exclama: “Pel teu amor i amb la teva
mà t’has donat la mort, infeliç! 1 a mi sols em queden
una mà i un amor que seran prou forts per ferir-me. 150
Et seguiré, ja que ets mort, i diran que jo en sóc la causa
i la companya fatal; i així, si ha pogut separar-nos
només la mort, ai las!, ni la mort no podrà separar-nos.
Una cosa tan sols volem demanar-vos, oh pares,
tant el meu com el seu, que haureu de plorar per nosaltres, 155
i és que a aquests que un amor innegable ha unit a última hora
no els priveu que en un sol sepulcre descansin per sempre.
I de part teva, oh arbre, que sota les branques ombreges
ara d’un i aviat de tots dos les nostres despulles,
fes que conservi el teu fruit els senyals d’aquesta ruïna 160
i, en record del parell de sangs que hi vessem, enfosqueix-te’l.
Diu i, posant-se a sota del pit la punta del glavi,
cau al damunt del ferro, encara tebi de l’altre.
Es commogueren els déus amb els precs, igual que els seus pares,
ja que el color dels fruits després que maduren és negre 166
i només en un vas les seves cendres reposen.»
ARACNE (VI 1-145)
Amb complaença ha escoltat Tritònia aquestes contalles
tot aprovant la cançó de les muses i l’ira ben justa.
Pensa llavors: «És poc la lloança: que ens lloïn per dees
sense permetre mai que quedi un afront sense càstig.»
De la meònia Aracne el cas aleshores recorda, 5
puix que havia sentit que en l’art dels teixits s’ufanava
d’ésser com ella. No era pel seu origen famosa,
però sí pel seu art; el seu pare Idmon, colofoni,
es dedicava a tenyir flocs de llana amb porpra focea;
12

era morta la mare, també de baixa nissaga 10
com el marit. Tanmateix, la noia va fer-se amb esforços
un bon renom a les viles de Lídia, tot i que encara,
filla de casa humil, a la humil Hipepas vivia.
Per contemplar els seus treballs admirables moltes vegades
abandonaven les nimfes les seves vinyes de Tmolos; 15
abandonaven les nimfes del seu Pactol 10 les riberes.
I no tan sols els vestits ja fets, sinó com els feia
era agradós de mirar (tan fi dominava l’ofici):
tant si amb la llana en brut les primeres troques formava
com si, prement-la amb els dits, amollava els flocs, que semblaven 20
una boira suau, amb un llarg vaivé primfilant-los,
tant si el fus tornejat àgilment girava amb el polze
com si brodava amb l’agulla, s’hi veia el mestratge de Pal·las.
Ella, però, ho va negant i, ofesa amb la mestra més digna,
diu: «Que concursi amb mi. Que a res no m’oposo si em guanya.» 25
Pal·las pren la figura de vella; fingeix que les temples
té argentades, i els membres feixucs a un bastó se’ls repenja;
tot seguit parla així: «No tot el que duu la vellesa
és menyspreable: els anys ensenyen també moltes coses.
No rebutgis els meus consells. Tu accepta la fama 30
entre els mortals, la més gran que en l’art de la llana assoleixis,
però digues que ets menys que la dea i fes que et perdoni
la gosadia amb els precs. Si li ho pregues, sabrà perdonar-te.»
Ella la mira amb furor, els fils mig trenats abandona,
ja no conté les mans, li puja la còlera al rostre 35
i d’aquesta manera a l’oculta Pal·las replica:
«La fatiga i els anys ja veig que el seny et trastoquen,
puix que també fa mal viure massa. Vés que t’escolti
la teva nora, si en tens, o la teva filla, si et falta.
Amb el meu propi consell en tinc prou; no et pensis que em mouen 40
els amonestaments: jo mantinc el meu determini.
¿I ella, per què no ve? ¿Per què refusa el meu repte?»
Diu la deessa llavors: «Ja ha vingut!» I, esborrant-se la imatge
de la vella, apareix com a Pal·las. L’adoren les nimfes
i les migdònides; sols la noia no es veu espantada. 45
Es ruboritza, però, i al rostre tot d’una li puja
un color vermellós que es torna a esvair, com els aires
que s’encenen de porpra a mesura que avança l’aurora
i després, amb el sol naixent, el seu to es difumina.
Tanmateix, desitjant un estúpid triomf persevera 50
per la seva dissort: ni la filla de Júpiter marxa
sense acceptar, ni de nou l’avisa, ni ajorna les proves.
Tot seguit, disposen en llocs diferents totes dues
un parell de telers, on tensen l’ordim suavíssim;
al travesser hi ha la trama, i les pues l’ordim divideixen; 55
és encreuada la trama amb les llançadores agudes
10 El Pactol és un riu de Lídia, a l’Àsia Menor.
13

i, destriant-la amb els dits, pel mig de l’ordim fan que passi
fins que la premsen en sec els cops de les pues ben fines.
Totes dues s’afanyen i, al pit agafada la roba,
mouen els braços ben hàbils amb tant d’ardor que no es cansen. 60
Es teixeixen allà les porpres que varen conèixer
les calderes de Tir, i els tons gairebé imperceptibles,
tal com es veu en l’arc que surt després que la pluja
és traspassada pel sol i es corba al llarg de la volta,
en què destaquen mil colors diferents, però els límits 65
entre aquest i el següent escapen a tota mirada:
són tan semblants els que es toquen i tant els extrems divergeixen!
Es barregen allà filades d’or mal·leable
i les antigues faules s’explanen sobre la tela.
Pal·las broda el penyal de Mart, a l’alcàsser cecropi, 11 70
i la vella disputa pel nom d’aquella contrada.
Sis parelles de déus al voltant de Júpiter seuen
en magnífics seients ben posats, cada déu amb el rostre
que el distingeix entre tots: el de Júpiter és el més regi.
Posa, allà dret, el déu de les ones, mentre colpeja 75
l’aspre rocam amb el llarg trident, i d’aquella ferida
brolla l’aigua amb què vol tenir la ciutat favorable;
ella hi porta l’escut, hi porta la llança esmolada,
porta el casc sobre el cap i amb l’ègida el pit es defensa,
i hi representa el moment que, clavant a terra la llança, 80
fa que s’aixequi fruitant un brot blanquinós d’olivera
mentre l’admiren els déus. La Victòria l’obra culmina.
Mes, perquè vegi clar la seva competidora
quin és el premi que pot esperar de tan gran gosadia,
posa als quatre cantons l’exemple de quatre concursos 85
amb un color ben intens, destacant les petites figures.
Un dels angles conté la tràcia Ròdope i Hemos, 12
ara cims congelats, però cossos mortals aquells dies
que com els déus suprems pretenien anomenar-se.
Una altra part el destí llastimós de la mare pigmea 90
representa, quan fou per Junó en una prova vençuda
i l’obligà, com a grua, a fer la guerra al seu poble.
Broda en una altra part Antígona, l’agosarada
que competí amb la muller del gran Júpiter; fou convertida
per la suprema Junó en ocell, i no li evitaren 95
Ili ni Laomedont, el seu pare, que, feta cigonya
d’ales blanques, picant amb el bec hagués d’aplaudir-se.
Cíniras, pare mancat, és a l’únic angle que queda
11 El penyal de Mart és l’Areòpag, muntanya del terme d’Atenes, tot i que la tradició situa la disputa
dels déus a l'Acròpolis.
12 Ròdope i Hemos havien estat reis de Tràcia abans de la seva transformació en muntanyes. La
pigmea es diu Gèrana, però no sabem més detalls de la seva història. L’Antígona aquí esmentada era
una princesa troiana, filla de Laomedont i germana de Príam. Les filles de Cíniras, rei de Síria, també
van ser convertides en grades de pedra per haver gosat comparar-se amb Junó.
14

tot abraçant els graons d’un temple que foren els membres
de ses filles i, estès a les pedres, sembla que plori. 100
Amb els pacífics rams d’olivera adorna les vores
fent un ribet, i enllesteix el treball posant-hi el seu arbre.
La Meònida hi traça Europa, 13 amb la imatge del toro
que l’enganyava: el toro i les ones semblaven autèntics;
ella anava mirant les terres deixades enrere 105
com si cridés les seves companyes, i al frec de les aigües
que l’esquitxaven de prop sostreia els peus temorosos.
Mostra també agafada Astèrie a l’àguila en lluita,
mostra Leda ajaçada enmig de les ales del cigne,
hi afegeix igualment com, ocult en forma de sàtir, 110
Júpiter va fecundar amb bessons la bella Nicteida,
com va ser Amfitrion quan, Tiríntia, va posseir-te,
mentre que a Dànae l’or i a l’Asòpida el foc enganyaren,
com el pastor a Mnemòsine i com el serpent la Deoida.
També a tu com a fer vedell, Neptú, 14 va posar-te 115
vora la verge Eòlia, i tu els Aloïdes engendres
disfressat d’Enipeu, i ets moltó i la Bisàltida enganyes;
com a cavall et coneix, tota rossa, la mare benigna
de la collita, i volàtil la mare, amb cabells de colobres,
del volàtil cavall, i et tornes dofí per Melanto. 120
Té cadascun d’aquests i cada lloc la figura
que li pertoca. Heus aquí la faç camperola de Febus 15
13 Relació de conquestes amoroses de Júpiter. D’Europa ja se n’ha parlat al final del llibre II. Astèrie,
filla dels titans Ceos i Febe, es va convertir en guatlla i, després de llançar-se al mar, fou l’illa de
Delos. Leda era l’esposa de Tindàreus, del qual va concebre Castor i Clitemnestra, i Pòl·lux i Helena
de Júpiter. La Nicteida és Antíope, filla de Nicteu i mare d’Amfíon i Zetos. La Tiríntia és Alcmena,
esposa d’Amfitrion i mare d’Hèrcules. Dànae, com ja s’ha vist, és la mare de Perseu. L’Asòpida és
Egina, filla del riu Asop i mare d’Èac. La Deoida és Prosèrpina, filla de Ceres, també anomenada Deo.
14 Ara les de Neptú. L’Eòlia és Cànace, filla d’Èol i mare d’Aloeu. Els Aloïdes són els gegants Otos i
Efialtes, fills d’Ifimedea i néts del mateix Aloeu esmentat fa poc. La Bisàltida és Teòfane, filla del rei
traci Bisaltes, amb la qual va engendrar el marrà del velló d’or. Amb Ceres va tenir el cavall Aríon, i
el cavall volador Pegàs amb Medusa. Melanto, filla de Deucalion, va ser mare de Delfos, l’heroi que
va donar nom a l’illa.
15 Les d’Apol·lo. Sobre les dues primeres transformacions no hi ha cap més notícia. Isse és filla de
Macareu, tal volta fill d’Èol: tampoc no en sabem res més.
15
Diego Velázquez
Las Hilanderas (1657)

que ara amb ales d’astor es vesteix, i adés amb espatlles
de lleó, i és pastor per Isse, la Macareida;
Líber, que amb falsos raïms a Erígone para una trampa, 16 125
i Saturn fet cavall, que l’ambigu Quiron origina. 17
A l’extrem de la tela, que envolten finíssimes orles,
hi ha dibuixos de flors amb heura flexible enllaçades.
Pal·las no hauria sabut, ni l’enveja, trobar cap defecte
en aquella obra: la verge viril i rossa, dolguda 130
pels reeixits brodats que incriminen els déus, va estripar-los
i, de la llançadora del cim del Citor proveint-se,
va colpejar en el front la Idmònia Aracne mil voltes.
No ho suportà la infeliç, i pel coll amb un llaç va penjar-se
ben decidida, quan Pal·las, commosa, tot sostenint-la 135
li digué així: «Doncs viu, miserable, viu, però penja
i que aquest càstig mateix, perquè et duri sempre l’angoixa,
fins als darrers rebesnéts es compleixi en la teva nissaga.»
I, apartant-se, després la ruixà amb l’extracte d’una herba
d’Hècate; 18 tot seguit, tocats per la negra metzina, 140
els cabells li van caure, i el nas també i les orelles,
va encongir-se-li el cap i el seu cos es féu petitíssim;
a les anques té uns dits esmolats en lloc de les cames;
ja sols li queda un ventre, del qual les filades li surten,
i continua teixint com a aranya les teles antigues. 145
FILEMÓ I BAUCIS (VIII 611-724)
Calla aleshores el riu; 19 tothom pel fet admirable
es commogué; però el fill d’Ixíon, que els déus menyspreava 20
16 Erígone, filla d’Icari, va ser transformada en la constel·lació de la Verge.
17 El centaure Quiron, com ja hem dit, era fill de Saturn i Fílira.
18 Hècate, filla de Perses i Astèrie, era una deessa fetillera, sovint identificada amb la Lluna. La
representaven amb tres cossos units.
19 El riu Aquelou ha oferit hospitalitat als herois Teseu, el làpita Pirítous i Lèlex de Lacònia, que
vénen de la cacera del senglar de Calidó, i els ha explicat la història de Perimele, convertida en illa
per Neptú.
16
Aracne
P. Veronese, 1520

i era sorrut de cor, així es va burlar dels que ho creien:
“És mentida el que dius, Aquelou, i als déus els atorgues
un poder massa gran per treure i donar la figura.” 615
Varen torbar-se tots i objectaren aquelles paraules,
i entre els presents, madur pel seny i l’edat, va ser Lèlex
qui digué així: “El poder del cel és immens, no té límits:
qualsevol cosa que vulguin els déus, allò s’efectua.
Perquè ho vegis més clar, hi ha un til·ler al costat d’una alzina 620
entre els frigis turons, i un petit pedrís els envolta.
Jo vaig veure aquest lloc quan Piteu a les terres de Pèlops 21
va enviar-me, on antany havia regnat el seu pare.
No gaire lluny hi ha un estany, que abans era terra habitable
i ara és un una aigua poblada amb negrets de bassa i amb fotges. 625
Júpiter hi acudí en figura mortal, i amb son pare
el qui du el caduceu, Atlantíades, tretes les ales ;
a mil cases s’adrecen, on jaç i descans sol·liciten,
i mil cases se’ls tanquen amb clau ; només una se’ls obre :
és humil, certament, amb el sostre de joncs i de palla, 630
mes pietosa; aquí Baucis ja vella i, d’edat comparable,
Filemon han viscut des dels joves anys i, en aquesta
casa han anat envellint i, menant la seva pobresa
dignament, se’ls ha fet suportable i no gens enutjosa.
No demanis aquí senyors ni criats; fóra inútil: 635
tota la casa són dos que manen i alhora obeeixen.
Als habitants del cel, quan a aquells penats arribaren
i traspassaren l’humil llindar amb la testa ajupida,
va ordenar-los el vell que en un banc preparat descansessin.
Baucis va posar, diligent, un funda grossera, 640
i, separant a la llar la tèbia cendra, revifa
la foguera d’ahir, la nodreix amb fulles i escorces
seques i bufa amb alè senil per treure-li flames.
De les golfes han tret sarments i tions estellosos
que, reduïts a bocins, acosta a una olla petita ; 645
les verdures que a l’hort ben regat l’espòs cultivava
talla i esfulla després, de porc un cotna fumada,
amb la forca bicorn, d’una negra biga despenja
i, tallant un trosset d’aquella carn que es conserva
des de fa temps, l’afegeix a l’aigua bullent perquè es cogui. 650
Mentrestant, amb converses amables passen les hores
sense que es faci sentir l’espera. Un cossi hi havia
tot de faig i penjat d’un clau per la sòlida nansa:
l’omplen d’aigua calenta i els membres lassos hi posen
per refer-los. Al mig hi ha un tou matalàs de nenúfars 655
col·locat sobre un llit de llistons i amb potes de salze;
un cobrellit hi estenen, que sols els dies de festa
solen posar, però aquest cobrellit es veia tan míser
20 El fill d’Ixíon és Pirítous, el qual va demostrar el seu menyspreu pels déus quan va baixar a
l’Infern per raptar Prosèrpina.
21 Les terres de Pèlops és el país de Lídia, a l’Àsia Menor. Pèlops és pare de Piteu.
17

i gastat que del llit de salze no deslluïa.
Van ajaçar-se els déus. La vella para la taula, 660
trèmula i arromangant-se; sols té la taula tres potes
i la que falta és un test que, a sota posat, l’equilibra.
Anivellada, la freguen amb fulles verdes de menta.
Allà posen el fruit bicolor de la casta Minerva
i cireres d’arboç tardorenques, ben macerades 665
amb solatge de vi, i escaroles, naps i formatge,
i ous passats pel caliu baixet només una estona,
tot en conques de fang ; serveixen després una gerra
amb el mateix argent cisellada, i alhora unes tasses
fetes de faig i untades amb rossa cera per dintre. 670
Sense demora el foc el menjar calent els envia
i retiren de nou un vi de no gaire solera
perquè el segon servei ocupi el seu lloc a la taula.
Va consistir en unes nous barrejades amb dàtils rugosos,
prunes i pomes flairoses servides en amples cistelles 675
i el raïm que havien collit de les vinyes de porpra ;
hi ha una bresca lluent al mig : unes cares amables
cal afegir, sobretot, i un afany ni pobre ni inútil.
Veuen la gerra, llavors tants cops buidada, com s’omple
tota sola i el vi pel propi designi s’eleva: 680
pel prodigi astorats, aixequen les mans tremolosos,
Baucis i el poruc Filemon, i uns precs pronuncien
i els demanen perdó pels serveis escassos de l’àpat.
Tenen un ànec tan sols, guardià del mas petitíssim,
i, pels hostes divins, van els amos a sacrificar-lo; 685
mes per l’edat són lents, i l’altre amb ràpides ales
els fatiga i els burla, i sembla que busqui refugi
vora les mateixos déus : els celestes no deixen que el matin
i així diuen : « Som déus, i aquesta impia contrada
sofrirà un càstig ben just; sereu vosaltres els únics
que us salvareu d’aquest mal. Deixeu la vostra cabana 690
ara mateix i veniu; pel camí de l’alta muntanya
acompanyeu-nos.” Tots dos, precedits pels déus obeeixen
i, repenjant als bastons els seus membres, i els anys refrenant-los
18
Júpiter i Mercuri amb
Filemó i Baucis
P. P. Rubens

en la vellesa, avançant per la llarga pujada s’esforcen.
Ja els separava del cim l’espai que podia recórrer 695
una sageta; llavors giraren els ulls i ho veieren
tot submergit per l’estany: només quedava el seu sostre.
Mentre s’admiren d’allò deplorant el fat d’aquells altres,
el seu vell casalot, on cabien tot just els dos amos,
es converteix en un temple : els puntals es tornen columnes, 700
s’esgrogueeix la palla i en sostre d’or es transforma,
hi ha relleus esculpits a les portes, i el terra és de marbre.
Amb aspecte serè va parlar Saturni aleshores:
“Just ancià i de tan just marit esposa ben digna,
¿quin desig formuleu?” Amb Baucis un xic va parlar-ne 705
i als immortals Filemon va explicar el comú determini :
“Us demanem que ens feu sacerdots i custodis del vostre
temple i que, havent passat molts anys en pau i harmonia,
se’ns emporti plegats aquella hora ; que jo mai no vegi
de la meva muller la tomba, ni ella m’enterri.” 710
Es compleixen els vots: van ser custodis del temple
mentre els durà la vida; i, pels anys i l’edat ja decrèpits,
fou al davant dels graons sagrats, quan un dia es contaven
coses passades, que Baucis veié Filemon traient fulles
i l’ancià Filemon com sortien fulles a Baucis. 715
Ja els creixia a tots dos al damunt del rostre una copa
i es canviaven uns mots mentre encara podien, i alhora
deien: “Adéu, oh consort!” i alhora l’escorça els tapava
i els tancava la boca. Encara els tinis 22 ensenyen
en aquell lloc els dos troncs veïns amb la soca comuna. 720
És el que poc sorneguers (i no en treien res enganyant-me)
van explicar-me uns vells; jo també les garlandes vaig veure
de les branques penjant, i vaig dir, posant-ne de noves :
« Déus són els hostes dels déus, i els que han venerat, venerem-los ».
MIDAS (XI 85-193)
Bacus no en té encara prou: fins i tot aquells camps abandona
i, seguit per un cor molt millor, s’adreça a les vinyes
del seu Timol, 23 i al Pactol, malgrat que no fos aleshores
d’or, ni tampoc cobejat per les seves riques arenes.
L’acompanya, com sempre, l’estol de bacants i de sàtirs,
però hi falta Silè. Vacil·lant pels anys i pel beure, 90
l’han trobat uns pagesos de Frígia i, encadenant-lo
amb garlandes, l’han dut al rei Midas, que ha estat en l’orgia
iniciat per Orfeu el traci i Eumolp el cecropi.
En reconèixer, llavors, el seu soci i company en els ritus,
féu una festa per celebrar l’arribada de l’hoste 95
22 Els tinis són una tribu de Tràcia emigrada i establerta a Anatòlia.
23 Timol, variant del nom de Tmolos.
19

que cinc dies doblats va durar, amb les nits que els seguien.
Quan per onzena volta empeny Lucífer pels aires
el ramat dels estels, el rei joiós s’encamina
als camps lidis i torna Silè al seu jove deixeble.
Va concedir-li el déu el poder agradós, però inútil, 100
de triar el seu regal, feliç de rebre el seu mestre.
Ell, usant aquest do malament, «Atorga’m», va dir-li,
«que, el que jo toqui amb el cos, en or lluent es transformi!»
Líber hi va accedir tot donant-li l’obsequi malèfic
i que cap cosa millor no hagués demanat li va doldre. 105
Marxa feliç i content del seu mal l’heroi Berecinti 24
i, per provar si serveix l’ofrena tocant el que sigui,
gairebé no s’ho creu: una vara verda i amb fulles
d’una alzina ha esquinçat, i daurada es torna la vara;
cull de terra una pedra, i com l’or la pedra grogueja; 110
toca també un terròs, i el terròs, per la força del tacte,
queda d’un bloc; arrencant unes seques espigues de Ceres
fa una collita d’or; si agafa la fruita d’un arbre,
de les Hespèrides sembla un regal; si a dalt d’una llinda
posa ell els dits, es veu de la llinda com surten reflexos. 115
I en rentar-se les mans, igualment, a les líquides ones
Dànae fóra enganyada per les que les mans regalimen.
Quasi el seu ànim no pot contenir l’esperança de veure-ho
tot fet d’or; ben joiós, els criats li preparen la taula
plena de tecs, en la qual no faltaven les coques torrades. 120
I llavors va ser tot igual: si els obsequis de Ceres
amb la dreta tocava, de Ceres els dons s’endurien,
i, si amb àvides dents anava a partir les viandes,
sota les dents les viandes cobria una làmina groga,
i, si amb el pur cristall barrejava l’autor de l’obsequi, 25 125
veies la fosa d’or per la seva boca rajant-li.
Espantat per un mal estrany, tan ric i tan pobre,
vol defugir la riquesa i odia el que abans desitjava.
Cap abundor no li treu la fam; li crema la gola
l’àrida set, i es mereix que l’or maleït el turmenti; 130
i, amb els braços lluents i les mans cap al cel aixecades,
«Pare Leneu, jo et demano perdó! He pecat, però et prego
que t’apiadis», li diu, «i em treguis d’un mal tan esplèndid!»
Són benèvols els déus, i Bacus absol qui confessa
que ha pecat, i aquell do que agraït concedí li revoca: 135
«I perquè l’or tan mal escollit mai més no t’envolti»,
li digué, «vés al riu que hi ha a prop de Sardes, la magna, 26
i per la riba, en sentit contrari a les ones que llisquen,
puja el camí fins que al lloc on neixen les aigües arribis
i a l’escumosa font, d’on ragen més abundoses, 140
fica el teu cap i renta’t alhora el cos i la culpa.»
24 Midas és anomenat Berecinti pel Berecint, ja esmentat, que era inclòs en els seus dominis.
25 Aquí «l’autor de l’obsequi», Bacus, és utilitzat en la seva habitual metàfora per referir-se al vi.
26 Sardes és una gran ciutat de Frígia, a la vora del Pactol.
20

Entra a les aigües el rei, com li manen: el riu va tenyir-se
amb el poder daurat que de l’home al corrent va transmetre’s.
I encara avui, per l’antiga llavor de les venes rebuda,
l’or endureix els seus camps i brillen humits els terrossos. 145
LA SIBIL·LA (XIV 101-153)
Les ultrapassa deixant les muralles partenopees 27
a la dreta, i on jeu enterrat l’Eòlides músic 28
a l’esquerra, i els llocs on els aiguamolls proliferen,
fins que, a la costa de Cumes, al cau de la vella Sibil·la
entra i demana si pot arribar fins als manes del pare 105
per l’Avern; llavors ella mirà cap avall força estona,
aixecà els ulls i, per fi, pel furor del déu posseïda,
«Massa em demanes», li diu, «il·lustre baró que la destra
amb el ferro has provat i la pietat amb les flames.
Mes no temis, troià! Podrà fer-se això que desitges 110
i els reialmes darrers del món i els casals de l’Elisi
pel meu guiatge veuràs, i l’espectre estimat del teu pare:
el valor sempre troba camins!» Això diu i, mostrant-li
una branca d’or refulgent que creix en els boscos
de la Junó de l’Avern, li ordena del tronc que l’arrenqui. 115
Va fer-li cas Eneas, i tots els tresors del temible
Orcus veié, i els seus rebesavis, i l’ombra provecta
del magnànim Anquises; va aprendre les lleis d’aquells regnes
i els perills a què haurà de fer front en guerres futures.
Mentre tornen, i amb passos cansats enfilen la senda, 120
fa més lleuger l’esforç tot parlant amb la guia cumana.
I avançant pel camí paorós de l’ombrívol crepuscle
«Ja siguis viva deessa», li diu, «o pels déus molt preada,
sempre seràs per mi com un numen, i teu em confesso
27 Les muralles partenopees són les de Nàpols, fundada per la nimfa Partènope.
28 Aquest Eòlides és Misè, descendent d’Èol i trompeter d’Eneas.
21
Midas es renta a les fonts
del Pactol
N. Poussin, 1629-1630

pels favors que m’has fet quan, als llocs de la mort conduint-me, 125
has permès que dels llocs de la mort, un cop vista, retorni;
per aquests mèrits, després que pugem als aires de fora,
fundaré un temple per tu, i amb encens seràs honorada.»
Fent un profund sospir, cap a ell s’ha girat l’endevina:
«Ni sóc deessa», li diu, «ni a un mortal convé que tributis 130
els honors de l’encens sagrat! Perquè ho sàpigues, creu-me
que em proposaven fruir d’una llum eterna i sens límit
si la virginitat a l’amor de Febus lliurava.
Ell, amb aquesta esperança i pensant seduir-me amb obsequis,
"Tot el que vulguis demana-ho", va dir-me, "donzella de Cumes, 135
i el teu desig obtindràs." Un grapat de pols jo vaig prendre
i l’hi vaig ensenyar pregant-li que el meu natalici,
ximple, tants cops celebrés com grans a la pols es comptaven:
no vaig pensar a demanar-li de viure aquells anys sempre jove.
Ell també em proposà fer-me eterna la jovenesa 140
si consentia amb Venus: l’obsequi de Febus rebutjo
i continuo soltera; però ja els anys més feliços
s’han escapat, i ve amb pas tremolós la trista vellesa,
que he de sofrir força temps. Ja són set segles de vida
els que en mi veus, i, pels grans que hi havia, encara calculo 145
que unes tres-centes collites veuré, i tres-centes veremes.
Vindrà un temps que el meu cos, a mesura que els dies s’allarguin,
s’escurçarà, gran com era, i els membres senils, consumint-se,
es quedaran sense pes; no diran que he estat estimada
o que a un déu he agradat, i Febus mateix tal vegada 150
ja no em coneixerà, o negarà que antany va escollir-me;
fins a tal punt hauré canviat, i quan ja no se’m vegi
se’m notarà per la veu: sols la veu els fats em perdonen.» 29
La Sibil·la de Cumes
Miquel Àngel
29 Això significa que la Sibil·la continuarà vaticinant a través de les seves successores.
22