OVIDI: Metamorfosis (selecció) - IES Mossèn Alcover

mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres; 420
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes, i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa, 425
l’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora 430
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple, ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra;
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda; 435
se n’aniria amb tu si tu poguessis anar-te’n.
Però ja ni la son ni els presents de Ceres 8 no poden
treure’l d’on és, sinó que, estirat a les herbes obagues,
mira la forma fal·laç i mai no en té prou de mirar-la
amb els seus ulls, i per ells es consum; es redreça una mica 440
i als boscatges d’aquell entorn estén els seus braços:
«Oh boscatges», els diu, «¿qui com jo ha sofert pel que estima?
Ho heu de saber, ja que a molts heu donat un digne refugi!
Doncs, si podeu comptar la vostra vida per segles,
¿no recordeu ningú que, com jo, es consumís algun dia? 445
Prou que m’agrada el que veig, però aquest que veig i m’agrada
no l’assoleixo mai: així l’estimat em fa burla!
I el que més em colpeix és que el mar immens no ens separa,
ni camins muntanyencs, ni muralles amb balda a les portes:
un xic d’aigua només! I a sobre, ell vol que l’abraci! 450
Sí, perquè sempre que acosto els llavis a l’ona polida,
indefectiblement, cap a mi ell aixeca la boca;
quasi el podria tocar: ben poc als amants s’interposa.
Siguis qui siguis, surt! ¿Per què m’enganyes, oh jove
incomparable, quan ets demanat? Ni l’edat ni l’aspecte 455
perquè em defugis no tinc: les nimfes sovint m’estimaven.
Prou que amb amables posats em dones alguna esperança:
quan els braços jo estenc cap a tu, tu m’estens els teus braços;
quan jo somric, tu també; i les llàgrimes veig que et rodolen
amb el meu llagrimeig; i movent el cap em contestes, 460
i quan et parlo veig que amb la teva boca estimada
deixes anar alguns mots que a les meves orelles no arriben.
8 Aquí, com en d’altres passatges que vindran, Ceres s’utilitza metafòricament, com a personificació
dels aliments.
8