el retablo de san valero el retaule de san valer - Diputación de ...

su época, son los que definen la personalidad del Gótico
Internacional, que explotó como manifestación singular
en Europa en el primer tercio del cuatrocientos.
Por otra parte, un problema que afecta a gran
parte de la producción del gótico internacional europeo,
al de la Península y, en concreto, a la producción
artística de Valencia, es la cuestión de las atribuciones,
atendiendo a la gran participación de grandes talleres
u obradores. Aunque, quizá, más importante que ello
es la aportación que supuso la obra al panorama general
de la pintura de su tiempo.
En este sentido los documentos fundamentales
son las obras de arte en sí mismas, pues éstas nos
dicen muchas cosas, ya que mucha documentación
escrita que permita asimilaciones a autores se ha
perdido o se desconoce o bien es muy escasa, sobre
todo cuando la inmensa mayoría de las obras carecían
de firma o referencia directa de archivo. Es por esas y
otras cuestiones por las que, cuando se revisa la
bibliografía sobre el tema, las autorías van cambiando
a la luz de nuevas aportaciones y descubrimientos por
parte de los historiadores.
Lo que sí es evidente es que en Valencia desde
fecha temprana (ca. 1400-1410) se está pintando con
una forma de hacer que resiste la comparación, y
muchas veces la supera, con centros tan importantes
como Praga, París o Países Bajos. Además, los talleres
de Valencia recibieron gran cantidad de encargos para
la realización de retablos con una pintura que contenía
el lenguaje formal del Internacional, además de la
presencia de una constelación de artistas de una calidad
realmente notable, atendiendo la necesidad de nuevos
altares en las sedes catedralicias valencianas -Segorbe,
Valencia- y en las principales iglesias de nuestros
territorios.
El problema que se plantea a los historiadores es
que si comparamos lo que se hacía a fines del siglo
XIV en Valencia, ¿cómo se puede explicar un cambio
tan importante en un lapso tan corto de tiempo de no
más de quince años? Podríamos argumentar que por
cambios en el gusto del cliente, pero, ¿dónde estaban
los pintores que experimentaron ese cambio dando el
salto del italogótico a lo internacional? Un factor podría
ser que Valencia no tenía antes de fines del trescientos,
por que no tenía necesidad de ellos, talleres vernáculos
establecidos y con éxito, pero sí los había en Els Ports,
y el Maestrazgo, hasta finales del siglo XIV, cuando se
produce la llegada de pintores foráneos.
Las propuestas de algunos autores para explicar
el éxito de lo internacional es tal circunstancia de que
no existieran esos talleres locales y que hubiera un
arte importado italogótico, lo que favoreció que no se
tuviera que superar ninguna tradición anterior,
aceptándose el nuevo estilo y las novedades que
implicaba, un arte que, no cabe duda, era compartido
con la pintura que ya se hacía en Europa. Sobre esto
defineixen la personalitat del Gòtic Internacional, que
va explotar com a manifestació singular a Europa en
el primer terç del quatre-cents.
D'altra banda, un problema que afecta gran part
de la producció del gòtic internacional europeu, al de
la Península i, en concret, a la producció artística de
València, és la qüestió de les atribucions, atenent a la
gran participació de grans tallers o obradors. Encara
que, potser, més important que això és l'aportació que
va suposar l'obra al panorama general de la pintura del
seu temps.
En aquest sentit els documents fonamentals
són les obres d'art en si mateixes, perquè estes ens
diuen moltes coses, ja que molta documentació
escrita que permet assimilacions a autors s'ha perdut
o es desconeix o bé és molt escassa, sobretot quan
la immensa majoria de les obres no tenien firma o
referència directa d'arxiu. És per eixes i altres
qüestions per què, quan es revisa la bibliografia
sobre el tema, les autories van canviant a la llum de
noves aportacions i descobriments per part dels
historiadors.
El que sí que és evident és que a València des
de data primerenca (ca. 1400-1410) s'està pintant amb
una forma de fer que resisteix la comparació, i moltes
vegades la supera, amb centres tan importants com
Praga, París o Països Baixos. A més, els tallers de
València van rebre gran quantitat d'encàrrecs per a la
realització de retaules amb una pintura que contenia
el llenguatge formal de l'Internacional, a més de la
presència d'una constel·lació d'artistes d'una qualitat
realment notable, atenent la necessitat de nous altars
en les seus catedralícies valencianes -Segorb,
València- i en les principals esglésies dels nostres
territoris.
El problema que es planteja als historiadors és
que si comparem el que es feia a finals del segle XIV
a València, com es pot explicar un canvi tan important
en un lapse tan curt de temps de no més de quinze
anys? Podríem argumentar que per canvis en el gust
del client, però, on estaven els pintors que van
experimentar eixe canvi donant el bot de l'italogòtic a
l'internacional? Un factor podria ser que València no
tenia abans de fins del tres-cents, per que no tenia
necessitat d´ells, tallers vernacles establerts i amb èxit,
però sí els hi havia en Els Ports, i el Maestrat, fins a
finals del segle XIV, quan es produeix l'arribada de
pintors forans.
Les propostes d'alguns autors per a explicar l'èxit
de l'internacional és tal circumstància que no existiren
eixos tallers locals i que hi haguera un art importat
italogòtic, la qual cosa va afavorir que no s'haguera de
superar cap tradició anterior, acceptant-se el nou estil
i les novetats que implicava, un art que, no hi ha dubte,
era compartit amb la pintura que ja es feia a Europa.
Sobre açò sí que hi ha documentació que acredita