Es - Diari de Girona

Diari de Girona Reportatge
Girona reivindica
Narcís Comadira
amb una exposició
Diumenge 9
de gener de 2011
Dominical
antològica que
repassa els seus 50
anys de pintura.
PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Josep Maria Bernils, la història viva de Figueres. PÀGI NES 6 i 7 Reportatge El mundial de «snowboard» arriba
a La Molina PÀ GINES 8 i 9 Entrevista Cristina García Rodero «La millor foto surt quan no et faciliten la feina». PÀGINA 10
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
SUPLEMENT
Mister
Sofà
✱
Ssang Yong Korando: Disseny, tecnologia i qualitat sense que el preu se’n ressenti. PÀGINES 18 a 21
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES
REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (IMATGE DE
NARCÍS COMADIRA I FRAGMENT D’UNA DE LES
SEVES OBRES QUE ES PODEN VEURE A L’EXPO-
SICIÓ)
9 de gener de 2011
SUMARI
5 Reportatge
Més rei, menys príncep
Joan Carles reafirma el seu
poder al capdavant de la Casa
Reial
6 i 7 Entrevista
Josep Maria Bernils
El cronista oficial de Figueres
repassa la història de la seva
ciutat
8 i 9 Reportatge
Mundial de «snowboard»
A partir del dia 14 se celebra a
l’estació de La Molina
10 Entrevista
Cristina García Rodero
La veterana fotògrafa de
Magnum analitza aquest art i
recorda com hi va començar
13 Reportatge
Gastronomia
Els països nòrdics, paradís pels
amants de galetes i pastissos
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
1
2 3
S i
els explico que hi ha una exposició antològica
de l’obra de Narcís Comadira,
vostès farien molt bé de preguntar-me:
de quina obra? Perquè Comadira (Girona,
1942), a qui només el fet accidental d’haver nascut
uns segles massa tard impedeix anomenarlo
home renaixentista és poeta, és pintor, és autor
teatral, va cursar estudis de Filologia, és llicenciat
en Història de l’Art i durant uns anys va
ser lector en la Universitat de Londres, on per
aprofitar el temps va col·laborar en projectes
d’arquitectura. I va ser novici. A més, gran coneixedor
del Noucentisme, ha realitzat nombrosos
assaigs crítics sobre les figures més rellevant
d'aquest moviment artístic i cultural, entre
els quals cal destacar els treballs sobre Enric
Casanovas, Joaquim Sunyer i els gironins
Rafael Masó i Fidel Aguilar, pels quals sent una
gran admiració. Fill del Mediterrani, enamorat
de l'art i la literatura italiana, la seva obra pictòrica
està amarada de la llum i els colors d'aquest
mar. Giotto, Mantegna, Piero della Francesca
i Cézanne han deixat la seva petja en els
paisatges «construïts» per Comadira... En fi, ja
veuen que fer una exposició antològica de la
seva obra en tots els camps que toca seria impossible
per falta d’espai, així que el Museu
D’Art de Girona i la Fundació Fita s’han conformat
amb la seva obra pictòrica. Que no és
poc. «Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia»,
es pot visitar des del passat 28 d’octubre
–precisament vigília de la seva onomàstica–
i es perllongarà fins el 30 d’aquest gener.
Reivindicar Narcís Comadira a través de la
seva obra. Aquest és el principal objectiu de la
mostra antològica que es pot veure a les sales
del Museu d'Art i de la Fundació Fita de Girona.
A través d'una setantena d'obres –la majoria,
de la col·lecció personal de l'artista–, l'exposició
mostra l'evolució que ha imprès el pinzell
de Comadira als seus quadres, després que
l'artista abandonés la representació de la figura
humana i es convertís en el pintor de les natures
i les arquitectures. «El que vull és que els
meus quadres parlin per ells mateixos i emocionin»,
confessava el mateix artista poc abans
d’inaugrar la mostra.
La pintura de Narcís Comadira, profundament
colorista, beu dels elements de les avantguardes
del segle XX. D'ençà que el gironí va
signar el seu primer quadre, l'any 1959, la seva
obra ha evolucionat profundament, però l'artista
mai ha deixat de concebre els seus quadres
com veritables obres poètiques.
1976: ADÉU A LA FIGURA HUMANA
«Narcís Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia»,
ja es va exposar al Museu de Montserrat.
Repassa les cinc dècades de trajectòria de
l'artista gironí i es centra sobre tot en mostrar
l'evolució de la pintura de Comadira a partir de
l'any 1976, moment en què va abandonar la representació
de la figura humana. A partir d'aleshores,
els seus quadres es converteixen en
un intent constant d'extreure l'art de la natura
i l'arquitectura.
Cases, arbres i paisatges omplen, doncs, gran
part de l'espai expositiu. I és que a través de
l'estilització dels elements de la natura i l'arquitectura,
Comadira ha aconseguit crear una

iconografia pròpia, plena de cromatismes i profundament
realista.I color. Molt de color. Les
parets del Museu d’Art són des del 28 d’octubre
un esclat cromàtic. Les peces que s’hi poden
veure segueixen una estructura cronològica:
comença amb dos dibuixos de l'any 1959 i
s'acaba amb una peça del març de 2010, iniciada
fa dos anys. Els quatre períodes en què
4 5
Mig segle
de color
Una exposició antològica al Museu d’Art permet repassar el mig
segle de pintura de Narcís Comadira, artista gironí per a qui el
color és part essencial de la vida i que considera la Catedral la
seva primera escola d’art
TEXT: ALBERT SOLER/FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
està dividida la mostra són: 1959-1975 «Vós sou
pintor», 1976-1989 «Un cert viratge classicista,
no exempt d'ironia», 1989-1992 «Natura i arquitectura»,
i 1994-2010 «Entre la visió percebuda
i la ideal».
Si deu ser important el color en la pintura i
en la vida –o no són el mateix?– de Comadira,
que té gravada en la memòria la primera ve-
gada que es va emocionar amb uns colors (amb
uns colors no pas de la naturalesa, sinó aplicats
manualment). Va succeir quan tenia cinc
anys, i ho conserva tan fresc que és el primer
que explica en l’escrit que acompanya el catàleg
de l’exposició, i ho fa en tercera persona:
«devia tenir cinc anys quan va començar a estudiar
música i la seva professora, Maria Teresa
Cruz, per tal que aquell nen comprengués
el valor de les notes, va retallar un cercle de
cartolina que representava la rodona, d’altres
per les blanques, les fuses, etc. El cas és que
aquella mena de formatgets estaven pintats
amb llapis de colors. Mai no he oblidat aquells
colors i la sensació tan agradable que em van
produir. Aquell nen, pel que sembla, era sensible
al color aplicat manualment i associat a
un significat. M’agrada pensar que vaig entrar
en la pintura per la música». La música, una altra
branca artística de l’arbre Comadira.
Més tard van venir els diumenges de missa
amb els pares a la Catedral de Girona, on aquell
mateix nen quedava extasiat amb els vitralls,
d’aquí que Comadira consideri aquest temple
la seva primera escola d’art. Una mica més endavant,
als 14, va començar a anar a classe de
pintura amb una veïna i més tard va ser acceptat
com alumne per Domènec Fita. Una clàssica i
un modern –«i tots dos sabien el seu ofici»–van
ser els seus primers mestres. Després, la descoberta
de Cézanne, la primera visita al Prado
–on ni Goya, ni Velázquez ni el Greco li van dir
res– i, sobre tot, el viatge a Itàlia on va descobrir
Giotto, Masaccio i Piero della Francesca.
Per fi el cercle obert per (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Fotos:
1
Narcís Comadira, al
costat de Sant Jordi,
un oli sobre paper
que és una de les
primeres obres de
l’artista, ja que el va
pintar l’any 1959
2
El sentinella del polvorí,
acrílica sobre
contraplacat de l’any
1975
3
Collage sobre paper
de l’any 1964, titulat
S’acaba l’any 1964 i
vivim comme ça.
4
Coixins, acrílic sobre
tela de l’any 1978
5
Migdia de
primavera, acrílica
sobre tela de 1992.

4 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Fotos:
6
Narcís Comadira en
la roda de premsa
que va oferir al
mateix Museu d’Art,
seu de l’exposició
7
Esbossos i dibuixos
que tamé –com la
resta d’imatges que
surten en aquest
article– es poden
veure a l’exposició
antològica
8
Fruita verda, acrílica
sobre tela de l’any
1978
6
Ve de la pàgina 3) Cézanne s’havia tancat, ja podia
«configurar una veu pròpia amb tot d’incorporacions
a vegades aparentment contradictòries».
Ja va ser capaç, tornant d’un viatge
a Castella, de pintar un quadre gran, un Sant
Jordi molt influït pel paissatge castellà, l’austeritat
del qual l’havia impressionat. Aquell Sant
Jordi és el que apareix a la part superior de les
dues pàgines anteriors, i l’any era 1959. Començava
una tasca de 50 anys que clou –només
de moment– en aquesta exposició.
«La seva pintura és màgica, recrea móns ideals
que obliguen a fer volar la imaginació», explicava
el comissari de la mostra, Jordi Falgàs.
Per a ell, els quadres de Comadira són «una poesia
que convida a reflexionar sobre què és la
pintura i quines són les seves lleis». Falgàs, a
més, considera que 50 anys de pintura feien
necessària una retrospectiva de Comadira. «Es
tracta no només de reivindicar-lo a ell, sinó també
a tota una generació pictòrica que no ha estat
prou ben estudiada en la història de l'art català
recent», afirmava el comissari de la mostra.
Falgàs està convençut que hi ha un deute important
amb la generació dels artistes formats
en la segona meitat del segle XX que, com Comadira,
han anat a repèl del corrent de l'avantguarda
internacional i han quedat exclosos
del discurs institucional dels museus, les
fundacions i els centres d'art del país.
Per si això no fos suficient, la pintura de Comadira
és realista. Tot un problema en els temps
que corren, perquè l'abstracció dels seus quadres
està en una mena de llimb: no ha estat mai
reconeguda dins el calaix de l'art contempora-
8
ni. A Comadira, aquesta marginació no l'amoïna
gaire: «Hi ha un partit pres sobre què se suposa
que ha de fer un artista d'avui: performance,
instal·lació, videoart, fotografia..., i la
pintura no hi té pas lloc, es considera una cosa
caduca».
El mateix artista reconeixia que, a l'hora d'agafar
el pinzell, la seva intenció és simplement
«fer pintura que emocioni». Segons explicava,
«avui dia hi ha pintors que fan altres coses, però
el que jo vull aconseguir és fer quadres tècni-
cament ben resolts que parlin per ells mateixos».
«El que busco és transmetre que la pintura
s'ha d'abastar per ella mateixa, ha de comunicar
estètica i emocionar qui la mira», afirmava
Comadira. Però no es quedava aquí, sinó que
anava més enllà per confessar que en les seves
beceroles artístiques s'endevinen les influències
del surrealisme i del pop art, i també les
d'artistes com Max Ernst o el primitiu Miró. «Un
ressona primer amb la veu dels altres, fins que
troba la seva pròpia veu i es posa a cridar, i ja
no deixa de cridar».
I com que Comadira no ha deixat de cridar,
l'obra més fresca de l'exposició és una pintura
inspirada en el fons d'una obra del precursor
del Renaixement Masaccio (segle XV). I és que,
conscient que no hi ha gaire res de nou per inventar,
perquè l'home sempre reprèn amb ulls
actuals els temes de sempre, bona part de l'obra
de Comadira té com a punt de partida els
retorns, relectures o revisites de l'obra dels clàssics,
tant pel que fa a pintura com a poesia.
Això sí, la pintura té l’avantatge sobre les altres
arts que conrea Comadira, que no té idioma.
O si en té, és universal, cosa que li evita
els problemes que pateix, per exemple, la poesia,
tal com explica irònicament però encertadament,
el Comadira poeta al final del sonet
Jo: I si a estones em vaga de fer versos/i confegeixo
quatre mots dispersos,/no ho faig pensant
en un darrer sentit,/que no vull fer carrera
de poeta./Ai las! Lletraferit de l’A a la Z/en
llengua fosca i en país petit!
Potser sigui millor pintar.
7

F elip
de Borbó i Letizia Ortiz guanyen protagonisme
en la vida pública nacional i internacional.
Del segon pla en el qual s'ha
mantingut, l'hereu de la Corona ha passat a ocupar
un lloc preferent. La seva activitat institucional
ha augmentat considerablement; uns
diuen que perquè la societat espanyola el conegui
més de prop; d’altres, perquè ha hagut
de cobrir l'absència del seu pare, de convalescència
després d'una operació. Sigui per una o
altra raó, la promoció del successor del tron i,
per tant, la de la seva dona, suposa un impuls
al seu període de formació per arribar al tron.
Aquest excés de protagonisme sembla no agradar
massa al Rei, qui durant el missatge nadalenc
va deixar clar que no té pensat abdicar. De
fet, amb les seves paraules, FelioVilarrubias,
gran mestre del protocol, considera que «el-
Monarca ha donat un toc d'atenció i ha vingut
a dir que menys Príncep i més Rei». El Rei Joan
Carles encara no desitja deixar anar les regnes
i cedir el timó al seu fill i la seva nora, amb qui
sembla que manté algunes discrepàncies. Persones
pròximes a la Família
Reial atribueixen les des-
avinences amb la dona de
l'hereu que la Princesa no
ha fet tot el que s'esperava
de portes endins del palau
de la Zarzuela.
Segons els periodistes
Carmen Enríquez i Emilio
Oliva, autors del llibre Los
Príncipes, preparados para
reinar, «ella s'havia d'haver
posat a la cua perquè era
l'última que havia arribat,
havia d'haver estat més
pendent del Rei com a cap
de la família. Però en anar
adquirint la Princesa una
major seguretat i créixer l'índex
de popularitat a nivell
nacional i internacional,
ha volgut fer un acte de
reafirmació de la seva personalitat,
fet que ha originat
alguns fregaments en el si
de la família del seu marit».
I El jefe, com es coneix al Monarca al palau
de la zarzuela, és el que mana. Ell és la màxima
jerarquia i, tal com assenyalen Enríquez i
Oliva, «és la figura que encarna la institució i
les coses s'han de fer de manera que aquest
símbol assoleixi el millor nivel». Per això, l'activitat
institucional de don Felipe i la senyora
Letizia la marca la Casa del Rei, l'organisme que
gestiona i administra la Casa Real, institució al
capdavant de la qual es troba el Rei Joan Carles.
Per tant, «el Rei és qui diu el que ha de fer
el Príncep», assenyala FelioVilarrubias, ja que
ni tan sols la Constitució recull quin és el paper
que ha de desenvolupar el successor del
tron.
Si bé en el quefer públic els prínceps estan
supeditats a la institució que representen, en la
vida privada només la seguretat, la prudència i
el sentit comú, fruit del càrrec que ostenten,
marquen les seves actuacions. I encara que limitades,
s'assemblen a les d'una parella més, i
com a tal es reuneixen amb amics, surten a sopar,
viatgen, van al cinema, a un concert o acudeixen
amb les seves filles a espectacles infantils,
però sempre mantenint la dignitat del paper
que els ha tocat representar. És a dir, en teoria,
poden moure's lliurement, ja que no existeix
llei, persona o institució que ho prohibei-
2 3
1
Més Rei,
menys Príncep
El monarca reafirma el seu comandament al capdavant de la
Casa Real mentre creix la popularitat del seu fill i la seva nora,
amb qui manté discrepàncies
xi, comenta Julio Carbajo, professor de Dret Civil
i codirector dels cursos de protocol de la
Universitat d'Oviedo. Felio Vilarrubias recolza
aquesta opinió i subratlla que «ningú, ni la Casa
del Rei, intervé en la vida privada del Príncep.
Ell pot rebre a casa seva a qui vulgui, sortir a
on vulgui i amb qui vulgui », diu. Una altra cosa
és la conveniència o no d'alguns dels seus moviments,
que han de regir-se per un principi de
discreció i respecte al seu càrrec i, per això exigeixen
moderació, coincideixen els dos experts
en protocol.
La jove parella, conscient del seu paper institucional,
intenta mantenir un equilibri entre la
vida personal i laboral. El desig de tots dos és
conservar la intimitat de la família i, sobretot,
evitar que les seves dues filles rebin la persecució
dels mitjans de comunicació. Per això, les
aparicions de les infantes Sofía i Leonor són
molt puntuals i sempre en l'àmbit privat, encara
que aquest en ocasions se solapi amb el públic,
una cosa inevitable en la seva condició de
membres de la Família Reial. Així, les petites no
participen mai en els viatges oficials dels seus
pares, subratlla FelioVilarrubias, qui considera
una decisió encertada donada la curta edat de
les nenes.
Les infantes acudeixen a l'aniversari dels seus
TEXT: CAROLINA G.MENÉNDEZ
companys de col·legi, assisteixen al circ o a la
cavalcada de Reis i surten amb la família materna,
sobretot amb la seva àvia, Paloma Rocasolano,
qui recentment va acompanyar la seva
filla en un viatge als Alps, on la Infanta Leonor
es va iniciar en l'esquí. Les nenes també participen
amb els seus pares en alguna escapada
de cap de setmana. De fet, se sap que han visitat
a Xardéu la seva besàvia Menchu Álvarez
del Valle, encara que en cap moment se les ha
vist a Astúries.
Els prínceps, per la seva part, segueixen en
contacte amb els seus amics de sempre. Els de
la senyora Letizia procedeixen en la seva majoria
dels mitjans de comunicació en els quals
ha treballat; els de don Felipe són antics companys
d'estudis o de regates. Uns i altres acudeixen
a la residència real, fins i tot amb els
seus fills petits, però també surten junts a sopar
i a prendre una copa. I, generalment, una
vegada per setmana, la parella va al cinema a
veure pel·lícules en versió original. Com uns
espectadores més, fan cua per treure les entrades
i compren crispetes. Tot aparentement normal
si no fos perquè porten escorta. En contra
de la creença generalitzada que a vegades s'escapen
sols, sempre van acompanyats de persones
que els protegeixen.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Fotos:
1
La Família Reial,
durant la seva visita
a l'Exposició
Internacional de
Saragossa.
2
Els Prínceps i les
seves filles, en el
partit de tennis Units
per la Infància
3
La parella en un
concert de Jaime
Anglada, company
de Felipe en les
regates.

6 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
JOSEP MARIA Bernils i Mach Cronista i historiador local, distingit amb el títol de Ciutadà d’Honor de Figueres
Més de quaranta llibres divulgatius publicats, entre ells, alguns clàssics com «Figueras: cien años de
ciudad», avalen la trajectòria d’aquest figuerenc vinculat al llarg de 46 anys a l’Ajuntament local i el
periodisme. També des de les pàgines del Diari de Girona. Parlem amb aquest periodista, cronista i
enamorat de les lletres, distingit amb el títol de Ciutadà d’Honor de Figueres, per unanimitat de les
formacions polítiques municipals.
J osep
Bernils o la
història vivent de
Figueres
Maria Bernils i Mach (Figueres, 1929)
és història vivent de Figueres. Fa 12 anys que
escriu cada diumenge sobre temes històrics
de Figueres i la seva comarca a Diari de Girona,
on col·labora amb regularitat des de l’etapa de Los
Sitios. Oficial tècnic de l’Ajuntament, va entrar al
consistori amb 17 anys, i es va jubilar als 64. Ha
publicat més d’una quarentena de llibres, entre
ells, un títol Figueras: cien años de ciudad (1974),
que ha apropat a molts empordanesos la història
local. Ha escrit centenars d’articles a Revista de
Girona, Ampurdán, Setmanari de l’Empordà, Canigó,
Hora Nova, els Annals de l’Institut d’Estudis
Empordanesos i el mateix Diari de Girona. Ha fet
de periodista i entrevistador, però sobretot és un
lletraferit enamorat de la seva ciutat. Des del 1989
és el cronista oficial de Figueres. Motius més que
suficients perquè l’Ajuntament, per unanimitat de
les diverses formacions politiques, li hagi concedit
la distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat.
Què el va atreure de la història local? Vaig començar
gairebé als 18 anys. M’interessaven els temes
vinculats a la meva ciutat. La primera entrevista
que vaig fer va ser a Ramon Reig, el pintor,
que en aquell temps era director de l’Institut Ramon
Muntaner. El vaig anar a trobar, i precisament
quan hi anava, pujava l’escala de casa seva
i pensava: que no hi sigui, que no hi sigui. Perquè
tenia por i em feia vergonya. I després vaig
pensar: si no hi és, hauràs de tornar!
I el va trobar? Sí, vam parlar molta estona. I el
director d’Ampurdán va dir que li havia agradat
l’entrevista. Era una entrevista tipus d’aquelles que
feia Manuel del Arco al Diario de Barcelona, molt
concises. I el director em va dir: ja pots fer-ne una
cada setmana. I en vaig fer, sota el títol de Dígame
usted. Era una columna.
Com era el periodisme del moment? Hi havia
Ampurdán i Vida Parroquial. Vaig començar en
el primer, i el segon em va dir que hi col·laborés.
Jo estudiava per mestre i anava a Girona. Llavors
vaig anar al diari Los Sitios de Girona, per col·laborar
i em van dir que sí. Cada setmana feia un
escrit.
Rep el guardó de Ciutadà d’Honor de la Ciutat;
què sent, després d’haver escrit tants llibres
i fer de cronista? Em va cridar l’alcalde Santi
Vila i em van dir: mira, et toca. I jo vaig dir: em
toca a mi, esteu segurs? I em van dir: ja està fet.
Doncs bé, em van dir que el guardó era per ser
cronista de la ciutat al llarg de molts anys.
Què ha de tenir un bon cronista de la seva ciutat
o poble? (s’ho pensa) Viure una mica la ciutat,
conèixer molt la gent. No ho sé: que agradi la
seva feina. De jove, vaig fundar la revista mensual
Canigó, i posteriorment vaig passar a Em-
TEXT: MOISÉS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS
“Dalí és un
personatge
únic”
– El millor alcalde que ha conegut?
Tots els alcaldes han estat bons.
– Un alcalde per recuperar? Ramon
Guardiola, perquè era el meu veí (riu).
– Eduard Rodeja, el primer cronista.
Un estudiós de la ciutat molt important.
– Un racó de Figueres?
La Rambla.
– El moment decisiu de Figueres? El
ferrocarril; ens va convertir en ciutat.
– Imagina Figueres sense Dalí?
No. És un personatge únic.
– I Dalí sense l’Empordà?
No, però era figuerenc de soca-rel.
– Si no fos figuerenc, voldria ser...?
No ho he pensat mai. M’agrada la
meva ciutat.
– Un estudiós. Eduard Rodeja i Rafel
Torrent, dos grans amics.
– El castell de Sant Ferran. Una fortalesa
extraordinària.
– El Tren d’Alta Velocitat. Un pas molt
important
– Un esportista figuerenc? Albert
Gurt, un gran olímpic.
– Recuperarem la Unió Esportiva? Sí.
Recordo les gentades a la carretera de
Roses, els diumenges de partit; anaven
de dalt a baix: tornarà l’afició.
– Triï un llibre dels que ha escrit.
Figueres, perquè parlo de tots els fets
de la ciutat.
– I el llibre que voldria escriure? No
el tinc encara.
– Una part de l’Empordà per
perdre’s. La Mare de Déu del Mont:
una vista impressionant.
pordà.
Què troba a faltar de la Figueres de la seva infància?
Figueres s’ha desenvolupat molt, ha crescut
molt. En alguns extrems, arribem a final de
terme. Ja toca amb Vilafant i Cabanes.
Ara es commemora la Guerra del Francès, hi
ha alguna època històrica que li agradi especialment?
Ara sí que m’has fomut! Figueres ha
tingut èpoques molt bones, no sabria pas què dirte.
Ha tingut bons alcaldes, que han desenvolupat
una bona feina. I jo he col·laborat amb tots,
sense excepcions.
El seu és llavors un viatge ideològic d’anada
i tornada al cristianisme. Amb un matís. No
veig solució en les estratègies revolucionàries tipus
Lenin. Té més armes el capitalisme començant
per les ideològiques i el perill del comunisme
s’ha conjurat amb el consumisme i la hipoteca
fixa. I la socialdemocràcia és un fracàs absolut.
Una persona com jo, cristià i socialista revolucionari,
no té res a fer. Per això torno al cristianisme
i crec que no hi ha un altre sistema que el
que vaig repudiar quan em deien «no cal canviar
les estructures, cal canviar l’ésser humà». Ara crec
que és impossible canviar les estructures i tant de
bo la gent adopti una actitud cristiana davant la
vida que portarà en el futur a una societat més
justa. Cal estar al servei dels pobre no per fer ONG,
sinó per fer justícia. El regne de Déu és el regne
de l’home.
L’alcalde Ramon Guardiola, que va aconseguir
que el Ministerio de Economia y Hacienda,
que no tenia cap competència en cultura,
financés el Museu Dalí, com era en el
tracte? Vivia aquí, molt a prop meu. Tenia molt
bona amistat amb ell, des de que fèiem el setmanari
Ampurdán. Va ser un gran alcalde per Figueres,
i en tinc un bon record. Anys més tard,
l’alcalde Pere Giró em va cridar l’any 1974 i em
va dir que hauria de ser el secretari de l’alcaldia.
Jo m’hi vaig negar. Em va ensenyar el paper i ja
estava firmat: no em podia tornar enrere. Unes
dècades més tard, va ser l’alcalde Marià Lorca qui
em va nomenar Cronista oficial de la Ciutat. Els
dos anteriors foren Eduard Rodeja i Rafael Torrent.
La Figueres de Marià Pujolar posa les bases
de la ciutat actual: parc Bosc, la Rambla; està
d’acord? Marià Pujolar va ser un gran alcalde. Va
fer el parc Bosc, i va reformar la Rambla, amb l’estàtua
a Monturiol. Va ser un reformador molt important.
En general, es mitifica massa l’època republicana?
A l’època republicana jo era molt jove.
Tinc el record dolent del primer bombardeig a Fi-

gueres. Les bombes van caure en l’esplanada de
l’estació. Jo vivia a prop, i vaig tenir un gran espant.
Els meus pares em van agafar i em van dur
a Vilafant, amb els meus oncles. I vaig passar tota
la Guerra allà. Tenien una horta molt gran.
No va patir fam o privacions? No. La veritat és
que m’ho vaig passar molt bé. Vaig anar una temporada
a col·legi a Vilafant. Era curiós perquè jo
venia molt ben preparat de Figueres. Del senyor
Cantenys, d’aquells mestres d’aquell temps i els
altres nens em veien com una mica massa preparat.
Perquè a ciutat es feien un estudis més
aprofundits. Venia de Figueres i el canvi es notava.
Passa la guerra a Vilafant. Sí. El meu pare estava
al front. Quan va acabar la guerra, i van entrar
els nacionals, en passar la carretera de Roses,
jo mirava en direcció a la casa i vaig cridar: no
l’han tirat a terra! Perquè en aquella època a Figueres
hi havia moltes cases esfondrades. Però la
nostra no. Vam tenir sort. En aquella època vivíem
al carrer Vilamalla, i aquell carrer no el van
tocar.
Dalí parlava de l’encant de les Fires, del ramblejar:
sempre es diu que Figueres ha perdut
característiques pròpies, però quines coses
ha guanyat amb els anys? Home! Figueres s’ha
fet una petita capital. Abans miràvem a Castelló
d’Empúries, que era molt gran. I Figueres va anar
pujant, va anar pujant i va superar Castelló per
esdevenir la capital de l’Alt Empordà.
Recorda l’època en que la gent s’engalanava
per sortir els festius? (somriu, i se li il·luminen
els ulls). La Rambla era el centre de tot. Molta gent
anava a missa a la parròquia de Sant Pere, i en
sortir, anaven amunt i avall, amunt i avall, a xafardejar
una mica. Tothom anava a la Rambla. I
al cinema, que era a les tardes. Es pagaven uns
abonaments cada diumenge, ja els tenies fixes, i
hi anaves. Era la Sala Edison i el Jardí, hi havia
aquests dos. I la resta de gent anaven al ball del
Casino i l’Erato. Aquestes eren les diversions. No
hi havia més coses. Als estius es feien una sortida
en l’auto de línia cap a Roses, i passaves el dia
a Roses. Anaven a la platja.
El 1950, la ciutat tenia uns 17.000 habitants;
el 2000 superava els 34.000; s’han creat barris
sencers, com recorda la tasca dels arquitectes
municipals de l’època? Hi havia hagut en
Ricard Giralt, que era un gran arquitecte. I li van
anular la plaça per qüestions polítiques. Després
va entrar l’Alejandro Bonaterra, que també va ser
un gran arquitecte i va fer moltes coses per Figueres.
Era molt bona persona, i un professional
molt entès. Es va fer molt bona feina, i vaig col·laborar
molt amb ell i l’aparellador Jaume Vinyes,
i el pèrit industrial Emili Fàbrega. Bonaterra tenia
un equip tècnic fabulós. Figueres volia ser la primera
ciutat de la comarca, i ho va aconseguir.
Com recorda l’inici del turisme: el carrer de
la Jonquera era turístic, oi? Aquí el turisme és
un turisme de la costa, que va a Castelló d’Empúries,
a Roses i Llançà. A Figueres el turisme era
menor, a la sala de festes de l’Erato i del Casino,
però no era ben bé turístic.
Suposo que el canvi és gràcies a Dalí. Sí, gràcies
a Dalí.
Com era la feina en aquells ajuntaments en
què va treballar? Ja érem bastants de plantilla.
A banda de l’alcalde, hi havia un gran secretari,
que era en Santaló. Jo vaig fer oposicions per oficial
tècnic de l’Ajuntament, i em vaig mantenir
en aquest càrrec fins que em vaig jubilar. Coneixia
tothom de Figueres, perquè portava anys, i
perquè escrivia al diari.
Creu que hi ha algun personatge important
que no se li ha fet prou homenatge? Un personatge
importantíssim és Salvador Dalí. Va ser
molt curiós, perquè va anar al Teatre Municipal,
que es va convertir en Museu Dalí, i va anunciar:
d’aquest lloc farem el Museu Dalí! La gent va quedar
parada. Era l’esdeveniment més important
d’aquella època: fer el Museu i que Dalí pogués
assistir-hi. Des del primer moment va donar alguns
quadres. Ell estava a Cadaqués, però Figueres
era la seva segona pàtria, on havia nascut.
Què té Figueres per donar al món personatges
com Dalí, Pep Ventura o Monturiol: és la
frontera, el comerç, l’esperit empordanès?
Figueres té un gran comerç, la seva proximitat
amb França és bàsica. Va superar la petita capital
que era Castelló d’Empúries, i la supera en tot:
en habitants i en comerços. Tenia un avantatge:
que tenia l’Institut Ramon Muntaner, i les escoles
de primària, com l’escola del carrer Sant Pau.
Hi havia bons professors i molts alumnes.
D’intel·lectuals, hi ha gent com Rodeja, i figures
com Deulofeu. En Deulofeu era totalment
diferent dels altres: tenia les seves idees, com la
matemàtica de la història. Era extraordinari. Jo
l’havia anat a veure a Ordis, a on tenia el Mas
Deulofeu. Xerraves i enraonaves, passaves el dia
enraonant. Era una persona molt agradable, en
tots els sentits. I un bon creador. Rodeja i Torrent
són les dues persones que més han estudiat Figueres,
i han fet estudis més interessants.
Recorda algun entrevistat curiós o que l’hagi
marcat? N’he fet tants! Volien una entrevista
cada setmana. Bé, hi ha un: el tinent general Rios
Capapé. Era figuerenc, i va venir en una ocasió
al museu. Era poc habitual poder parlar amb un
tinent general.
Als anys 60 La Catequística va ser l’oasi cultural
i esportiu que s’explica? El Patronat era
un lloc de reunió de molta gent. Era totalment
diferent dels altres dos centres: la sala Edison i el
Jardí. Era gent associada al Patronat. Els diumenges
era ple de gent. I notaves el sentiment
religiós. Feien moltes activitats.
Com troba l’expansió de la ciutat actual, la
remodelació de l’avinguda Vilallonga o la
plaça Catalunya, els canvis per l’estació del
TAV o l’expansió a Vilafant: som davant d’una
altra fase decisiva? Aquesta nova empenta
actual suposa que Figueres arriba als límits geogràfics
que té. Per un costat toquem a Vilafant;
toquem amb Cabanes. També amb Vilabertran.
Vilatenim, que va passar a ser Figueres.
Figueres encara bé el segle XXI? La ciutat ha
crescut molt bé. Ha tingut molt bons alcaldes.
S’ha convertit en la primera ciutat de la comarca.
El TAV pot ajudar a una època de canvi gran?
Hem de veure aquesta unió que es fa amb la nova
estació. Se suposa que serà un altre barri important
per Figueres, en el Ponent. Ja està tot apunt.
I el Barri Vell de l’estació quedarà com un barri
vell, antic.
En aquests anys, li sorprèn tants canvis? És
un creixement natural. La ciutat s’ha transformat
en capital de comarca, amb moltes industries importants.
Figueres s’ho ha guanyat tot. Per exemple,
aquesta zona de casa meva, darrere hi havia
la finca dels alemanys. Hi havia una paret, i no
podies passar. Eren uns senyors que tenien una
fàbrica. Ara és un barri residencial.
Un desig per als lectors del Diari? Que l’Empordà
mantingui el seu creixement, i la ciutat continuï
sent la segona ciutat de la província. Això
és molt important.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
“
La Rambla
era el centre
de tot. Molta
gent anava a
missa a la
parròquia de
Sant Pere i, en
sortir, anaven
amunt i avall,
amunt i avall,
a xafardejar
una mica.
Tothom anava
a la Rambla. I
al cinema,
que era a les
tardes. Es
pagaven uns
abonaments
cada
diumenge, ja
els tenies
fixes, i hi
anaves. Eren
la Sala Edison
i el Jardí, hi
havia aquests
dos. I la resta
de gent
anaven al ball
del Casino i
l’Erato.
Aquestes
eren les
diversions. No
hi havia més
coses
“

8 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
N o
són gaire llunyans els temps en què els
esquiadors miraven amb estranyesa aquells
excèntrics que gosaven profanar les pistes
baixant-les a bord d’una planxa, com si practiquessin
surf. Aquells bojos amb el seus bojos trastos
són ara habituals a totes les estacions d’esquí, fins
al punt que la més antiga de totes, La Molina, s’apresta
a acollir el Mundial de snowboard, que
aquest és el nom que finalment ha fet fortuna per
designar-los. La cita és a partir de divendres que
ve, 14 de gener, i durarà fins el dia 22.
No ha sigut fàcil pels snowboarders ser reconeguts
com esquiadors. De fet, no va ser fins el
congrés de la Federació Internacional d’Esquí
(FIS) de maig de 1994 que l’snowboard no va ser
oficialment inclòs en el programa de la competició
de la FIS. Ja a la temporada 1994/1995 es va
dur a terme la primera Copa del Món de snowboard,
i la temporada passada, 2009/20010, es
van dur a terme 34 competicions de Copa del Món
en 21 centres d'hivern diferents a tot el món. El
1994 el FIS va tractar de posar en pràctica aquest
esport popular en el Programa Olímpic. Només
un any més tard els esforços van ser coronats per
l'èxit: el surf de neu va ser presentat com un esport
oficial en el programa de les Olimpíades d'-
Hivern. El 1998 es van donar les primeres medalles
Olímpiques a snowboarders a Nagano (Japó)
just dos anys després dels primers Campionats
Mundials de snowboard FIS que es van celebrar
el 1996 a Linz (Àustria). A Vancouver, Canadà
2010, van formar part de les Olimpíades d'Hivern
tres disciplines: paral·lel gegant, half pipe i snowboard
cros.
A La Molina les disciplines que es disputaran
seran big air, paral·lel eslàlom, paral”lel gegant,
snowboard cros, half pipe i slopestyle, amb uns
premis en metàlic que sumen 170.000 euros. L’espectacularitat
està garantida, i no cal ser un expert,
de fet ni tan sols cal saber esquiar, per disfrutar
de la bellesa d’aquest esport. Cadascuna de
les proves té les seves pròpies característiques,
que es poden resumir així:
El «half pipe»: es desenvolupa en un mig tub
construït expressament en una pista de pendent
suau (entre 15 i 20 graus). Les parets han de sobrepassar
els 5 metres d'alçada per ser considerat
un superpipe i acostumen a tenir entre 130 i
160 metres de longitud. Els participants realitzen
una sèrie de salts i maniobres anant de banda a
banda i elevant-se més de dos metres per sobre
de les vores (coping) del tub. Els jutges valoren
les evolucions dels esportistes segons el grau de
la dificultat i d'execució. La localització és a la pista
Alabau.
L'«snowboard cros»: els traçats tenen entre
600 metres i 1km de longitud, amb un pendent
entre el 15 i el 25 per cent. L'espectacularitat ve
donada per les baixades eliminatòries en grups
de quatre o sis –segons la pista– que realitzen els
snowboarders per una pista amb gran quantitat
de salts, peralts, corbes, etc. que exigeix el màxim
nivell. En definitiva, cada baixada combina
una enorme força explosiva amb una resistència
excepcional per disputar totes les eliminatòries i
arribar a la final. Abans de començar les mànigues
eliminatòries es realitzen les baixades classificatòries
on s’agafen els 32 corredors més ràpids
per a les mànigues finals i que també marca
l’ordre de sortida. Una vegada iniciades les sèries
finals ja amb les baixades en grup, el primer i segon
de cada eliminatòria van avançant fins arribar
a la final i queden eliminats els dos últims. Els
grups de quatre estan formats per dos esquiadors
d'entre els primers temps a la màniga classificatòria
i dos dels que han fet els últims temps en
aquesta prova cronometrada. Tindrà lloc a les pista
Alabau.
El paral·lel gegant i paral·lel eslàlom: són
les disciplines considerades alpines de la copa
del món de surf de neu. Cada temporada, ambdues
competicions proporcionen duels fascinants
i emocionants cara a cara. Estan subjectes a dues
trajectòries marcades de forma idèntica d'aproximadament
500 metres de longitud. El desnivell
està entre els 120 i 200 metres segons la pista. En
la prova classificatòria prèvia els 16 homes més
ràpids i dones que passaran a les mànigues eliminatòries
vindran determinats pel crono. Després,
els snowboarders classificats per a les eliminatòries
corren l'un contra l'altre per un sistema
d'eliminació. Hi ha dos traçats marcats (màniga
vermella i màniga blava) i cada corredor realitza
una baixada sobre cada traçat enfrontant en
paral.lel al seu contrincant. Es disputarà a la,pista
el Padró.
«Slopestyle»: es tracta d'una prova de freestyle
en la qual l’snowboarder ha de realitzar diferents
Una planxa i
avall
La Molina acull des de divendres el Mundial de «snowboard», per a
alguns l’esdeveniment més important que s’ha fet mai als Pirineus
1
TEXT: ALBERT SOLER

3
5
exercicis en l'aire, així com sobre calaixos, baranes
o qualsevol altre tipus de mòdul. El que el diferencia
de les proves de velocitat és que no hi
ha temps a batre, sinó que els jutges puntuen l'estil
i la dificultat de l'execució. A la pista Alabau.
A banda d’aquestes proves, Barcelona acollirà
la cerimònia inaugural (la de clausura tindrà lloc
al pavelló d’Alp) i el Big Air, que es celebrarà el
dia 15 al Palau Sant Jordi. El Big Air és una disciplina
del freestyle on els snowboarders demostren
les seves habilitats saltant i fent rotacions en
un mòdul de grans dimensions (31m d’altura en
el cas de Barcelona) que es composa de dues rampes,
la d’acceleració i la de recepció.
UNA ESTACIÓ SOBRADAMENT PREPARADA
Segons els organitzadors, es tracta de l’esdeveniment
esportiu més important que s’ha fet mai als
Pirineus. I el fet que aquest esdeveniment tingui
4
lloc precisament en una estació gironina no o és
casual: la Molina compta amb unes instal·lacions
preparades per a entrenaments d’esportistes d'elit
i que han estat l’escenari de competicions nacionals
i internacionals. A més de ser un referent
de la competició, és la degana dels esports d’hivern,
ja que al 1943 va ser la primera en instal·lar
un remuntador comercial. Actualment en té 16,
així com 61 quilòmetres de pistes.
A nivell turístic s’espera un impacte important.
Eduard Correa, director del Patronat Comarcal de
Turisme de la Cerdanya, està segur que permetrà
allargar la temporada de Nadal als establiments.
hotelers de la zona, però sobre tot «esperem que
el ressò mediàtic que tindrà la prova permeti situar
la Cerdanya i la Molina al mapa i que ens puguem
consolidar com un destí turístic tant d’hivern
com d’estiu». Correa, més que «un efecte immediat»,
pensa que l’interessant seria que «el Mundial ens
permetés a mig termini consolidar-nos com un destí
de gran qualitat». A això hi col·laborarà sens dubte
el senyal que donarà TV3 i TVE per a tot el planeta.
ELS JOCS D’HIVERN DE 2022
No cal perdre de vista tampoc la promoció que
pot suposar de cara a la candidatura de Barcelona
com a seu dels Jocs Olímpics de 2022. La proposta,
que va començar provocant somiures d’incredulitat,
va ser confirmada per l’alcalde de Barcelona,
Jordi Hereu, aquest passat desembre. El
projecte, de concretar-se, es desenvoluparia entre
Barcelona i les estacions d’esquí del Pirineu
com les gironines La Molina i Masella, «casualment»
el mateix sistema amb què té lloc el Mundial
de snowboard que comença divendres, amb
els ulls de tot el planeta –i entre aquests, els dels
membres del COI– al damunt.
2
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Fotos:
1
Un participant, a
punt d’iniciar el descens
i el salt en una
prova de Big Air
com la que tindrà
lloc al Palau Sant
Jordi.
2
L’espectacularitat
del «half pipe»
queda patent en
aquesta imatge.
3
Un altre esportista
de «half pipe» en el
moment d’efectuar
una figura.
4
El paral·lel gegant i
el paral·lel eslàlom
es disputen per sistema
d’eliminatòries,
l’un contra l’altre.
5
En l’«snowboard
cross» els corredors
baixen en grups de
4 o de 6 per una
pista d’entre 600 i
1.000 metres plena
de salts, peralts, corbes,
etc.

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
“
Mai he volgut
fotografiar la
guerra. No
puc ser aliena
a
determinades
coses però la
veritat és que
no puc amb
la guerra
perquè no vull
veure
sofriment. Les
injustícies i
les
desigualtats
em dolen
profundament
“
Cristina García Rodero Fotògrafa
Una beca en arts plàstiques de la Fundació Juan March que li va permetre dedicar-se tot un any
a fotografiar festes populars i tradicions de tot Espanya va ser l’inici d’una espectacular carrera
per a García Rodero, avui fotògrafa de l’agència Magnum
C ristina
García Rodero (Puertollano, 1949)
es pren tot el temps del món per captar
una imatge. Criteri que també aplica amb
religiositat quan l'objectiu apunta cap a ella.
Quinze minuts costa treure-li un retrat satisfactori.
«Jo quan vull alguna cosa, m’hi llenço», confessa.
Tots assentim. La fotògrafa de Magnum sorteja
obstacles, es cola on hi ha històries i conviu
amb desconeguts. Les seves últimes espurnes les
va dedicar a Baracoa (Cuba) i Galícia. Però a Cristina
sempre li falta temps, «perquè acostar-se a
l'ànima d'una persona o d'un país mereix respecte»,
sinònim de dedicació en la seva boca.
Ha tingut temps per a alguna cosa que no sigui
la fotografia? La fotografia ha anat absorbint
la meva vida de mica en mica. Tot va començar
l'any 74 com un joc i com una necessitat
d'expressió que
compartia amb la pintura
i el dibuix. En el 73
la Fundació Juan March
em va donar una beca
en arts plàstiques i
aquest va ser el moment
decisiu que em va permetre
dedicar-me tots
els dies d'un any a investigar
sobre les festes
populars, les tradicions
i els ritus d'Espanya.
Una reportera de festa
en festa. La millor
manera de fer-se fotògraf.
La festa és moviment
sobretot. Això em
va obligar a ser ràpida i
a entendre el que era el
reportatge, és a dir, buscar
el moment més expressiu
per resumir el
que eren aquests ritus.
D'aquí va néixer la
seva Espanya oculta.
Hem canviat tant des
de la Transició? Molt.
Fa temps que no viatjo
pel país, però aquest
any he tornat a Galícia i he vist una transformació
per bé. El sistema de comunicacions i la llibertat
sexual són els dos canvis més importants
d'Espanya.
Fins on ha implicar-se el fotògraf amb allò
retratat? Per a mi és important fins i tot conviure
amb les persones que fotografio. És una
necessitat. La foto de reportatge és un mètode
per conèixer el món. L'única manera de fer-ho
en profunditat i amb matisos és compartint el
món amb els homes de carrer. El reportatge és
una manera de donar i rebre.
Existeix la síndrome d'Estocolm en la fotografia?
Per descomptat. És fàcil sentir-lo. Acabes
implicant-te amb els fotografiats, tenint afectes.
A mi em passa moltíssim perquè torno als llocs,
la gent em rep a casa seva. Tot té la seva part
bona i la seva part dolenta. La bona de conviure
és que tens més coneixements de quina és la
situació que viuen, pots aprofundir més, cosa
que engrandeix el teu treball. Però d'altra banda
pots perdre l'objectivitat.
I això afecta el resultat final de la foto? A mi
no m'importa no ser objectiva. Vull explicar la
vida com jo la veig. Per això no he estat mai en
un diari. El meu relat no és objectiu, sinó passional.
Què li explica a la gent abans de fotografiarla?
Intento no explicar res. Quan expliques coses
als que retrates, poden prendre una actitud
determinada enfront de la càmera. Quan és una
foto així, robada, parlo amb ells després. Els explico
per a què l'estic fent, que sol ser per a una
exposició o un llibre.
“La millor foto
surt quan no em
faciliten la feina”
I a la guerra? Mai he volgut fotografiar la guerra.
Vaig estar a Kosovo, vaig veure l'expulsió
dels albanokosovars i l'entrada de les tropes de
l'OTAN. També, a Ossètia del Sud. Si m'he dedicat
a fotografiar les festes és perquè m'agrada
veure feliç la gent i passar-s'ho bé. Però tampoc
puc ser aliena a determinades coses. La veritat és
que no puc amb la guerra perquè no vull veure
sofriment. Les injustícies i les desigualtats em dolen
profundament.
Qué ha aportat vostè a aquest consell de savis
–homes gairebé tots ells– anomenat Magnum?
Crec que he aportat una forma de treball
i d'interessos diferents. Els meus no són temes
de fotoperiodisme grandiosos, com guerres i altres.
Sinó temes més vitals, de la quotidianitat.
M'interessen les persones que mai seran notícia.
La gent normal que construeix un país dia a dia
perquè no ens falti res.
Fins a quin punt pot una foto o la fotografia
canviar el món? No sé si serveix per canviar alguna
cosa, però sí que influeix. En la guerra de
Kosovo, els fotògrafs i els mitjans en general van
provocar que l'OTAN actués. El mateix va succeir
a Vietnam. Amb totes aquelles imatges que
es publicaven sobre realitats ocultes... Llavors la
gent, amb tot aquest material, va decidir que no
volia participar en aquest conflicte. Una foto ens
pot influir a nivell individual, però es necessita
de l'impuls col·lectiu per canviar alguna cosa, per
fer pressió.
Els fotògrafs de moda o de celebritats –Newton,
Leibovitz– han imposat un model de treball
que ha trivialitzat el fotoperiodisme? És
TEXT: M. ELENA VALLÉS
a dir, com és possible que en un reportatge
sobre l'atur, els aturats estiguin posant com
models? És cert. Això està succeint. Newton i
Leibovitz són grans, i ho van fer tan bé que han
influït en altres. El problema no és tant dels fotògrafs
com dels mitjans, de la falta de criteri o
de l'absència de risc enfront del que està establert
i les modes, sempre més fàcils de seguir.
Alberto García-Alix alaba que vostè passa inadvertida
quan treballa Si passo desapercebuda
és perquè sóc molt petita. Per fotografiar
necessito estar prop del que veig i per això convisc
amb la gent. S'acostumen a mi i acaben acceptant-me.
Estar amb ells em fa invisible. El millor
regal que em poden fer perquè faci una bona
foto és ser acceptada i que s'oblidin de mi. La millor
foto surt quan ningú em facilita el treball i tot
segueix igual.
La imatge d'esquenes de Carla Bruni al costat
de la Princesa Letizia és fotoperiodisme?
Són dos culs pujant una escala.
Què demana vostè a un posat? Que la fotografia
faci tanta il·lusió al fotografiat com a mi. A
Cuba vaig fotografiar una sèrie de noies de quinze
anys, és tradició que vagin a fer-se una foto
amb un vestit diferent el dia que els compleixen.
Abans de retratar-les, vaig preguntar als fotògrafs
d'allà com feien aquestes fotos. D'aquesta manera,
estava fotografiant el desig de les nenes i
la saviesa d'aquells fotògrafs. És important fixarte
en el gust del fotografiat i el que per a ells significa
aquesta foto. Perquè en aquell moment jo
estava fotografiant el record que aquestes noies
de quinze anys volien tenir de si mateixes en el
futur.

A la
riba esquerra, a l’altre costat de la vila
Vella de Cadaqués, es troba l’Escola Caritat
Serinyena, d’estil clàssic d’influència
francesa i construïda el 1924. Posteriorment,
cap als anys 80, s’hi va construir una reeixida
ampliació, una franja allargada que per sostre
tenia la pista esportiva.
L’última operació consisteix en la segona ampliació
de l’escola primària i la nova creació
d’una secció d’institut de secundària amb els
seus corresponents espais comuns: menjador,
sala polivalent, vestidors, administració, etc.
Aquest conjunt escolar representa un augment
de superfície de 3.500 metres quadrats,
un fort impacte per la imatge fragmentada de
petit gra que caracteritza la morfologia constructiva
de la vila.
La nova ampliació consisteix en unes edificacions
lineals i esglaonades en tres nivells realitzades
amb murs de pedra que evoquen les
«tancades o travesseres» agrícoles característiques
del paisatge de Cadaqués, per adaptarse
a la topografia tot buscant el mimetisme amb
el terreny.
L’edifici resultant té una longitud de 150 me-
tres i el conformen exclusivament els espais
d’aules, aquestes s’agrupen de dues en dues
formant a la vegada una estructura fragmentada
que ressalta l’abstracció geomètrica i evita
la monotonia sobre els tres nivells i en contacte
amb el terreny rocós es situen les pistes esportives,
separades per les edificacions que
contenen els serveis comuns. L’estructura de
sustentació és de formigó amb lloses i pilars
deixats vistos, els panys de paret són de pedra
seca i els grans finestrals estan protegits de la
radiació solar per làmines de formigó prefabricat.
CEIP Caritat Serinyena (Cadaqués)
Millorar i ampliar
Ampliació del CEIP Caritat Serinyena i construcció d’una Secció d’Ensenyament Secundari
TEXT: ALFONS PETIT
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Fitxa
tècnica
Projecte
Nova construcció
del SES i ampliació
del CEIP
Municipi
Cadaqués
Autor
Gabriel Mora
Gramunt, arquitecte.
Carmen Sanvisens
Montón, arquitecta
Promotor
Gisa – Departament
d’Educació
de la Generalitat
Construcció
exCover.
Col·laboradors
Miquel À. Sala,
estructures.
Josep Boltaina,
instal·lacions.
Carles oliver,
aparellador.
Toni Bramont,
aparellador.
Esteve Sitjà,
pressupost, control
de
qualitat, estudi
de seguretat i
salut.
mediambiental
Judith Terés, arquitecta.
Rut Martínez, arquitecta.
Francesc Fernández,arquitecte.
Jordi Hernández,
arquitecta.
Anna Canal, arquitecta.
Anna Tantull, arquitecta.
Xavier Andrés,
arquitecte.
Fotògraf
Lluís Casals
Més
informació
– Demarcació
de Girona
del Col· legi
d’Arquitec tes
de Catalu nya,
plaça Cate dral,
8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/
Gi rona.

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 9 de
gener de 2011
Història
L’empresa, de
caire familiar, va
néixer a Banyoles,
però quan
va arribar la
Guerra Civil els
la van col·lectivitzar
per fabricarespardenyes
per als soldats
que anaven
al front. A la
postguerra els
la van retornar i
es reemprèn la
producció, malgrat
que apareixen
les «Xiruques».
No obstant
això, l’amistat
amb el dissenyador
Yves
Saint Laurent va
donar una gran
empenta a la
casa, que ha
aconseguit posar
la marca en
els primers llocs
de la producció.
Origen
1923
Fundadors
Lluís Castañer i
Tomàs Serra
Propietari
actual
Espadrilles Banyoles
SL
Treballadors
Total 50/ 35 a
Banyoles
Activitat
Fabricació d’espardenyes.
D es
Castañer Banyoles
La indústria va començar fabricant espardenyes senzilles i
gràcies als dissenys d’Yves Saint Laurent va adquirir una gran
fama, que l’ha portat a exportar a diversos països
de fa molts i molts anys les espardenyes
han estat el calçat habitual de la
gent de pagès i dels pescadors. Havent
comprovat tot això, i que els treballadors del
camp cada vegada les usaven més, Lluís Castañer
i el seu cosí, Tomàs Serra, l’any 1923,
van decidir muntar una empresa de fabricació
d’espardenyes a Banyoles. La producció, en
un principi, era gairebé local, però de mica en
mica es va anar estenent a tota la comarca.
Quan va esclatar la Guerra Civil els republicans
van comissar l’empresa i la van col·lectivitzar.
Aleshores la fabricació es va dedicar
gairebé íntegrament a fabricar espardenyes
per als soldats que anaven a lluitar al front, un
calçat gens operatiu quan es tractava de lluitar
en terrenys plens de pedres o plens de fang
i aigua.
Acabada la lluita, a l’any 1939, la producció
d’espardenyes va tornar a mans de Lluís Castañer
i Tomàs Serra, però aquests es van haver
d’enfrontar per una banda a la crisi de la
postguerra i, per l’altra, algun temps més tard,
a la crisi del sector perquè els pagesos abandonaven
el camp per anar a treballar a les ciutats
i en comptes de calçar espardenyes calçaven
«xiruques», un calçat que va «inventar»
Lluís Fontfreda, un enginyer tèxtil de Tortellà,
a qui se li va ocórrer aprofitar el fuselatge d’un
avió alemany, abatut pels francesos i aprofitar
part del material per fer unes botes. La idea
era senzilla: cobrir de cautxú les soles de cànem
de les espardenyes perquè, d'aquesta manera,
poguessin resistir les caminades per terrenys
difícils. Unes botes a les quals va batejar
amb el nom de xiruca, en homenatge a la
seva esposa, que era gallega.
LA HISTÒRIA D’YVES SAINT LAURENT
No obstant aquest contratemps l’empresa Castañer
va aconseguir tirar endavant. Entre els
anys 1969 i 1970, va passar a mans de Llorenç
Castañer Viñas i Isabel Sauras de Castañer, que
van donar un fort impuls a la indústria, posant
les espardenyes de moda. Precisament en
aquests anys –i molt temps abans–, el pintor
Salvador Dalí també havia posat de moda les
espardenyes empordaneses en les seves famoses
i estrambòtiques aparicions públiques
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
a Port Lligat i arreu d’allà on anava.
Així mateix el producte dels Castañer es va començar
a exportar als països escandinaus, sobretot
a les cases en les quals hi havia calefecció
a terra. Les famílies van canviar el calçat tradicional
nòrdic per les espardenyes. Entre els
anys 1972/1973, en el decurs d’una fira a París,
els Castañer van conèixer el dissenyador Yves
Saint Laurent, que va crear el model Campesina,
una espardenya moderna amb taló elevat,
que va revolucionar el mercat de la moda femenina.
Se’n van vendre a milers i l’expansió va
ser internacional.
A l’any 1993 va morir Llorenç Castañer i l’em-
presa va quedar en mans de la vídua, Isabel Sauras,
i els fills, Lluís, Antoni, Cristina, Llorenç i Rafel
Castañer Sauras. A l’any 1994 es va obrir la
primera botiga a Bacelona i, a partir d’aquí, vint
establiments més entre l’Estat espanyol, França
i Japó.
Ara fa poques setmanes s’ha concedit a l’empresa
la Medalla d’Or de les Belles Arts, que certifica
la qualitat dels seus productes, dels quals
s’exporta un 80% i l’altre 20% es fabrica per marques
com Hermès, Gucci, Lanvin, Tom Ford,
Chanel i altres. Famoses com Grace Kelly o Scarlett
Johansson han portat espardenyes de la marca
Castañer.

En una cafeteria danesa Gastronomia
E n
Les galetes daneses, de textura sorrenca, són segurament les més famoses del món
aquest temps de fred, una de les experiències
més agradables és estar en
una cafeteria de Copenhaguen –o de
qualsevol altra ciutat danesa–, en una de les
seves confortables cafeteries, on, amb un cafè
o un te, hi podem degustar un munt de pastes
i pastissos exquisits.
Les galetes daneses són, segurament, les més
famoses del món. Són a base de farina de blat
i mantega, amb l’ afegit de sucre, coco, etc, i
es presenten en forma de disc, de pasta trenada
(similar a un bretzel), etc. També hi
compta, per a fer-les encara més populars
arreu del món, les característiques caixes rodones
de llauna, imitades arreu. Per exemple,
es fabriquen a Portugal. Aquesta galeta, des
del punt de vista tècnic, té una pasta sablé (textura
sorrenca) que les caracteritza. De galetes
de mantega se’n fan a la resta de països escandinaus
–també molt llaminers–, a Alemanya,
a Bretanya (palets bretons) a Escòcia (shortbread),
etc. Igualment, les «pastes de te» solen
ser a base de mantega i, no cal dir-ho solen
ser infinitament més bones i variades (a parer
meu) que les avorrides pastes daneses. Però
qui té la fama ja es pot posar a jeure!
Els escandinaus en general i els danesos en
particulars practiquen l’art de la pastisseria
Segurament el pastís més conegut i difós
del món nòrdic és la tarta de fruites. Excel·leixen
a tota l´Europa central i nòrdica,
on se’n fan de pomes, de ruibarb, de peres,
de maduixes, de cireres, de prunes, d’albercocs,
amb fórumules diverses segons el
país o regió.
Elaboració
Barregeu la farina amb el llevat i la sal. En un
bol -si ho pasteu a mà-, o bé a la batedora-pastadora
elèctrica bateu la mantega (guardeune
una mica per greixar la llauna) amb els ous,
fins que quedi una barreja escumosa. Afegiu-
també a casa, i així és molt corrent elaborarhi
galetes com les delicioses brune kager, amb
espècies i ametlles.
Una cosa curiosa és que la pastisseria d’aquesta
regió nòrdica no solament utilitza els
productes làctics que tant la caracteritzen
com la mantega i la nata, d´una gran qualitat,
sinó que també d’altres típicament mediterranis:
pasta d’ ametlles i massapà, ametlles, fruita
confitada, etc., a part de la xocolata, que
apareix arreu.
A tot el món, a part de les galetes, són famoses
les pastes daneses, elaborades amb una
pasta de full coneguda al país sota el nom wienerbrod,
pa vienès: és una massa que recorda
la del croissant, però té menys mantega.
Naturalment, a Viena no demaneu per aquesta
massa vienesa, que hi és desconeguda (sota
aquest nom). Tot i que les coses no van desencaminades
del tot: segons molts indicis, la
pasta de full hauria arribat a la prestigiosa pastisseria
del centre i est d’Europa a partir del
turcs, una cultura culinària en què, malgrat ser
actualment mediterrània, la mantega hi és d´ús
corrent. Aquesta massa fullada amb llevat és
anomenada també, popularment, «copenhaguina»
(wienerbrodsdej).
És la base de tota mena de pastes i pastis-
Pastís de prunes
Ingredients
● 400 g de farina
● 2 cullerades de
llevat Royal
● 150 g de mantega
i 150 de sucre
● 1/2 tassa de llet
La recepta
● 2 ous
● 1 pols de sal
● mantega i farina
pel motlle
● Farcit: 1,5 kg de
prunes, 5 cullerades
de sucre i
canyella en pols
ho a la farina amb la llet i amasseu-ho fins que
quedi llis i consistent. Podeu deixar reposar la
massa, coberta amb un drap, durant una mitja
hora. Tireu-ho tot ne un motlle rodó o rectangular
(pot anar molt bé una llauna de co-
sos, que no manquen mai en un bon esmorzar
danès o a mitja tarda, amb el cafè, el te o
la xocolata desfeta.Podem triar diverses especialitats,
a quina més equisida: bormestertang,
trekant, skrubbe (que vol dir escombra)
Altres pastissos famosos són el roedgroed,
una delícia feta amb compota de poma (o fruits
vermells) i amb nata muntada (med floede) i
tota mena de tartes o pastissos amb fruita –pomes,
fruites vermelles, etc–, amb l’ inevitable
acompanyament de crema o nata.
L’ Aeblekage (kage vol dir pastís, i és una paraula
germànica que s’ emparenta amb l’ anglès
cake, l’alemany kuchen o el català coca,
etc.) és un pastís fet amb galetes esmenussades,
compota de poma, licor i nata i ametlles
laminades per decorar; l’hindbaerlackage és
un pastís amb confitura de gerds i pasta d’
ametlles.
El kringle (que recorda el pretzel o bretzel
alemany i jueu). És ja un pastís propi de les
festes i aniversaris, amb fruites confitades, panses
i ametlles laminades.
N’hi ha molts d’altres, i també de fora , a estil
alemany, vienès, francès, etc., a més de les
característiques tartes a base de poma, nata,
fruites vermelles o d’un altre tipus, xocolata,
etc.
ques o la safata del forn) prèviament greixat i
enfarinat. Hi afegiu les prunes,partides per la
meitat i despinyolades, ben juntes, com si
col.loquéssiu unes teules, amb la pell cap ensota,
i prement-les una mica.Teniu el forn prèviament
engegat a 200º (o 175º) i ho coeu uns
30 minuts (o el doble de temps, segosn la gruixudària
de la massa). Ho empolseu amb sucre
i canyella amb pols i ho serviu.
Es poden substituir les prunes – verdes, de Damasc,
etc.– percireres (despinyolades), maduixes,
groselles, gerdons, etc., i en tots els casos
es pot fer servir fruita fresca o en conserva.
Es pot utilitzar un motllo de silicona.
13 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
Els vins espumosos elaborats pel mètode
tradicional (segona fermentació a l'ampolla),
tan tradicionals en aquestes festes que
han finalitzat, presenten unes notes aromàtiques
que recorden els làctics, els llevats i els
fruits secs, degut al llarg temps de permanència
amb el solatge dins de l'ampolla.
No és aquesta precisament la característica
de l'espumós Marta de Torre del Veguer. La
del Gironès Col·leccionisme
Xavier
Romero
E l
El vi
Marta
Espumós Muscat 2009
col·leccionista dedicat
al paper imprès en general,
qualsevol sia la
seva varietat o vessant i en
tractar-se generalment de objectes
o documents amb una
certa antiguitat, sol parar una
atenció especial en les efemèrides,
les commemoracions i
els aniversaris situats en xifres
rodones com poden ser els
centenaris.
Un d’aquests centenaris que
voldríem recordar i que ha escaigut
aquesta mateixa setmana
és el de la Volta Ciclista a
Catalunya. Era el 6 de gener
de 1911 quan es disputà aquella
cursa pionera, contemporània
d’una altra, la de major
prestigi de totes les èpoques,
com és el Tour de França. En
aquella ocasió foren 40 els esforçats
ciclistes que hi competirien,
tot recorrent 365 quilòmetres
en tres etapes i essent
el vencedor, Sebastià
Masdeu.
La prova, organitzada per la
Unió Esportiva de Sants i que
se celebra durant la segona
setmana del mes de setembre,
ja ha complert noranta edicions.
Perquè ens surtin els
números, ja que estem parlant
del centenari, haurem de recordar que «la serp
multicolor» no es dugué a terme durant els períodes
1914-20, 1921-22 i 1937-38.
Grans corredors i campions han pres part de la
volta catalana, i de tots ells caldria destacar un cas
únic, el de Marià Cañardo, que la guanyà els anys
1928, 1929, 1930, 1932, 1935, 1936 i 1939. Figures
com Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Felice Gimondi,
afegits a Miquel Poblet i els més destacats
campions espanyols, li han aportat segell de categoria
i de prestigi.
Fou un dels primers esdeveniments esportius
del nostre país en veure’s recolzat per marques
publicitàries, anomenant-se la volta Gran Premi
Citroën, per més tard i a primers dels anys 40,
prendre el relleu el Gran Premi Pirelli; als anys 50,
Gran Premi Muntanya Cinzano, i posteriorment
d'altres patrocinadors. Diverses publicacions esportives,
la majoria d’elles editades a Barcelona,
seguiríen amb abundosa informació la cursa, com
ara Stadium durant la segona dècada del segle
passat, i més tard La Noche, Gaceta Esportiva, que
apareixia els dilluns durant els anys 20.
seva aroma es delicada amb notes primàries
que recorden el raïm. En boca és fresc afruitat
i atractiu amb bombolles petites i persistents.
Elaborat amb la varietat Muscat de raïms
procedents de la vinya Canal de Foix conreats
sobre sòl franc (calcaris típics de la comarca
del Garraf).
És una creació de Marta Estany amb el seu
equip de col·laboradors. Vi espumós amb DO
Centenari
de la Volta
La cursa ciclista catalana per etapes compleix el primer segle
Qui pugui posseir un cartell d’aquelles primeres
edicions es pot considerar un afortunat; vertaders
tresors que com a consol podem visionar
mitjançant una col·lecció de targetes postals –les
germanes petites dels cartells de paret o d’aparador–
editades posteriorment, com aquesta amb
què il·lustrem l’article. L’aficionat podrà obtenir
igualment amb una certa facilitat els sobres de primer
dia –generalment amb tirades de 3.000 exemplars–
de les darreres edicions, degudament filatelitzats
amb peces al·lusives i matasegells especials,
vinyetes en bloc de 4 i soltes, altres targetes,
guies, mapes i banderins.
La subtemàtica ciclista s’emmarca en la més extensa
de l’esport en general. Tanmateix i com éssers
ben curiosos que som, no forçosament
s’hauria d’entrar en una especialització sinó que
n’hi hauria prou amb tenir com a mostra unes decenes
d’objectes per poder omplir aquest espai
tan important, atractiu i de masses com és el de
l’esport de les dues rodes. D’aquí a dos mesos tornarà
a iniciar-se el calendari oficial i les oportunitats
d’adquisició de material les tindrem a tocar.
Penedès. El seu
preu aproximat
és de 9 euros. Té
un bon maridatge
amb les teules de
Santa Coloma de
Farners i amb els
turrons artesans
de l'Hostal de la
Granota de Sils.
Servir fresc.
El celler elaborador,
Torre del
Veguer, situat a San Pere de Ribes, pertany a
la DO Penedès i ha obtingut numerosos premis
mundials.
Per a mes informació: www.torredelveguer.com
i www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Francesc
Nonell Feliu
s feia difícil saber com va començar tot
Eplegat. Potser el primer pas va ser donar
un consell a algun conegut, potser la
petició concreta d’algun client... qui sap.
Fos com fos, després de la independència
s’havien obert noves oportunitats de negoci.
Tot i el que predeien alguns apocalíptics,
el món no s’havia enfonsat. Senzillament
havia canviat i ells s’hi havien adaptat.
Francesc Nonell Feliu va néixer a la localitat
selvatana de Blanes el 1870 i, com
tants altres joves del litoral català, va marxar
a Cuba a fer fortuna. En el seu cas ho
va fer acompanyat del seu germà Josep.
A l’illa antillana els germans Nonell van
aconseguir reeixir en el món dels negocis
de manera remarcable, sobretot gràcies a
haver obtingut l’exclusiva de la venda dels
bitllets de la loteria espanyola per tota la
ciutat de l’Havana.
A partir d’aleshores van començar una
excel·lent progressió. El 1885, juntament
amb dos socis més, anomenats Rodríguez
i Blanco, van fundar la Casa de Cambio,
Giro y Administración. D’aquesta manera
començaven a especialitzar-se en gestionar
els diners dels catalans establerts a
Cuba i a buscar-los bones inversions al
Principat. L’objectiu era que els asseguressin
unes generoses fonts d’ingressos quan
retornessin a la seva terra natal per retirars’hi.
El 1898 Cuba es va independitzar d’Espanya
i entitats com la de Francesc Nonell
Feliu van adquirir una enorme importància.
Per gestionar-ho millor, el 1901 aquests
financers de Blanes van obrir una agència
bancària amb dos nous socis a Barcelona
anomenada Nonell, Rovira i Trias.
L’empresa va anar guanyant importància
i per aquesta raó a mitjans de 1927 es va
fundar el Banc Nonell, que va presidir Francesc
la resta de la seva vida. Cal tenir en
compte que el seu germà Josep havia mort
el mes de gener d’aquell mateix any i això
havia obligat a fer una reorganització de la
societat empresarial. El Banc Nonell es va
mantenir actiu dues
dècades, fins que es
va esdevenir la mort
de Francesc Nonell
Feliu l’abril de 1947,
quan tenia setanta-set
anys. Aleshores l’entitat
financera es va
convertir en el Banco
Atlántico i quedà sota
el control de Claudi
Güell Churruca, com-
te de Ruiseñada. Després,
al llarg del segle
XX, va anar passant
per diverses mans,
fins que el Banc Sabadell
el va incorporar al
seu grup l’any 2003.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

Toca recuperar-se
12
Després dels excessos de les festes arriba el moment de prestar una mica més d’atenció al cos,
des dels peus fins al cap: hi ha tot de productes que ajuden a reparar i a defensar la pell,
a disminuir el colesterol i a evitar la caiguda del cabell, per citar només tres exemples
1
18
7
16
8
2 3
19
13
9
17
10
14
4
5
11
6
15
Tendències
15 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
1
Loció suavitzant
per als peus, Ela
Paproska.
2 i 3
Llet netejadora,
L’Oréal.
4
Crema reparadora
antioxidant,
Skeyndor.
5 i 8
«Upgrade»,
tractaments per
a la pell de dia i
de nit, Sensilis.
6
Línia de productes
per a la pell,
Odd Molly.
7
Xampús i condicionadors,
Tigi.
9
Crema netejadora
suau, Pond’s.
10
Activador concentrat
cel·lular,
repara, protegeix
i estimula les
defenses de la
pell, Skeyndor.
11
Sèrum corporal
amb extracte
d’or quídia i roses
salvatges,
Skeyndor.
12 i 16
Comodynes
ofe reix tres línies
de cosmètics:
Hy dra X-Tructure
(a partir dels 20
anys), Age Pre -
vention (dels 30)
i Ti me Correction
(40).
13
Estimulador de
de fenses de la
pell, Anne
Möller.
14
Peeling-crema
corporal amb
taronja,
Skeyndor.
15
Lecitina de soja,
producte natural
anticolesterol,
Herbonat.
17
Crema multirevitalitzadora
cel·lu -
lar per al dia i la
nit, Anne Möller.
18
Escuma per al
ca bell anticaiguda,
American
Crew.
19
Línia «Vitaforce»
anticaiguda,
Llongueras.

Cinema
16 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
On és la
meva vida?
Liam Neeson és a Unknown un metge que quan es desperta
del coma en què ha entrat per un accident està sol fins al punt
que fins i tot la seva dona diu no saber qui és
V enganza
era un film maldestre, gairebé
barroer, que posava al dia les apologies
justicieres dels 80. Però era, al mateix
temps, un entreteniment inapel·lable, visceral,
que arrossegava l’espectador a un festival d’estomacades
absolutament impagable. Per què?
Doncs, sense cap mena de dubte, per la presència
de Liam Neeson, excel·lent actor capaç
de fer creïble tot el que toca i que a Venganza
aconseguia, en escenes com la de la conversa
telefònica amb el segrestador de la seva
filla, dotar la història d’una intensitat inusual..
La principal conseqüència de l’èxit del film
ha estat que Neeson, malgrat la seva veterania,
està rebent múltiples ofertes del cinema
d’acció. I la pri-
mera que ha acceptat
és Unknown,
un thriller
produït per Joel
Silver que parteix
d’unes premisses
pròpies de la sèrie
La dimensió desconeguda
i que promet oferir un nou recital
interpretatiu del seu protagonista.
Unknown comença com bona part d’aquestes
pel·lícules, amb una desbordant i enganyosa
felicitat dels personatges principals.
En aquest cas, es tracta d’un metge, Martin Harris,
que viu una mena de conte de fades amb
la seva dona Elizabeth. Però un dia, l’home
pateix un accident i entra en coma. Quan es
desperta, està sol. Sol fins al punt que Elizabeth
no el reconeix i, pitjor encara, assegura
TEXT: PEP PRIETO
estar casada amb un altre home. Desesperat i
amb la única ajuda d’una jove taxista que recorda
haver-li prestat servei el dia de l’accident,
Harris inicia una investigació a contrarellotge
per recuperar la seva vida. Però el que
trobarà superarà totes les seves expectatives.
D’inspiració hitchcockiana però amb un ull
posat en el cinema d’acció més impactant (el
tràiler és prou aclaridor en aquest sentit), Unknown
està dirigida pel realitzador català Jaume
Collet-Serra, definitivament consagrat a
Hollywood després dels bons resultats comercials
de La huérfana. Al costat de Neeson,
destaquen les aportacions de Diane Kruger
(sorprèn la insistència d’aquesta actriu a des-
«Unknown» està dirigida pel
realitzador català Jaume Collet-Serra,
definitivament consagrat a Hollywood després
dels bons resultats comercials de La huérfana
marcar-se de la seva imatge de supermodel),
Frank Langella, Aidan Quinn, Bruno Ganz (el
protagonista de La eternidad y un dia costa
de veure en produccions com aquesta), Karl
Markovics, Sebastian Koch (estrella alemanya
coneguda aquí per La vida de los otros i El libro
negro) i January Jones, molt sol·licitada
gràcies a l’èxit de la sèrie Mad Men. La música
original és de John Ottman, amb qui Collet-Serra
ja va col·laborar a La casa de cera i
La huérfana.
Buried (Enterrado)
Director: Rodrigo Cortés.
Intèrprets: Ryan Reynolds,
Samantha Mathis.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 95 minuts.
Un thriller tan irregular com
atractiu en què l’autor de
Concursante aconsegueix
demostrar que es pot construir
un entreteniment de
primer ordre amb els mínims
elements cinematogràfics. És un film irregular
perquè sovint força la màquina de la credibilitat
i es passa d’obvi amb les lectures polítiques, però
resulta molt atractiu pel seu domini de la posada
en escena, per la interpretació de Reynolds
(aquest noi tenia el talent molt amagat) i per la
sensació general que el director se la juga molt i,
malgrat tot, guanya la partida a l’espectador. P. P.
El aprendiz de brujo
Director: Jon Turteltaub.
Intèrprets:Nicolas Cage,
Jay Baruchel.
Distribuïdora: Disney.
Durada: 109 minuts.
Una versió lliure del segment
de Fantasia protagonitzat
per Mickey Mouse
que va punxar inesperadament
a les taquilles nordamericanes.
El motiu? Segurament
que els productes marca Bruckheimer
comencen a donar símptomes d’esgotament.
Aquest no és cap porqueria, però sembla dirigit
amb el pilot automàtic, el seu sentit de l’humor resulta
més aviat ximplet i no aconsegueix treure
profit de magnífics secundaris com Alfred Molina,
la mateixa Monica Bellucci o la prometedora Teresa
Palmer. P. P.
El americano
DVD
Director: Anton Corbijn.
Intèrprets: George Clooney,
Thekla Reuten.
Distribuïdora: Universal.
Durada: 103 minuts.
Un curiós melodrama disfressat
de thriller que, en
certa manera, homenatja
tant els films de Melville
com les comèdies costumistes
italianes dels anys 60. Un experiment molt
en la línia de Clooney, en definitiva, que conté una
primera hora realment impecable (la narració
avança lentament però hipnotitza l’espectador)
per acabar perdent una mica les formes en un
tram final que fa massa concessions a la graderia.
Amb tot, és una de les pel·lícules més singulars i
recomanables de l’any. P.P.
Salvando las distancias
Director: Nanette Burstein.
Intèrprets: Drew Barrymore,
Justin Long, Charlie Day.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 90 minuts.
Una comèdia romàntica sobre
la dificultat de les relacions
a distància i les paradoxes
que creen les noves
tecnologies a l’hora de suplir
la comunicació directa. Menys ensucrada del
que podria semblar (tot i que de sermons en deixa
anar, val a dir-ho), es tracta d’un producte honest i
sense grans pretensions que diverteix gràcies a
uns bons diàlegs, algunes càrregues de profunditat
ben dosificades i una Drew Barrymore que es
fa realment entranyable. Mereix una oportunitat.
Aquest hivern deixa’t atrapar i seduir de nou per la màgia,
l’elegància i el «savoir faire» de la MOSCA DE GIRONA
No esperis més i FES-LA VOLAR tu també! I volaràs amb ella en total llibertat aquest any 2011
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Novetats
Cómplices: «20 años»
Cómplices diu haver «sucumbit» amb 20 años
a les peticions de seguidors i de la discogràfica
EMI gravant un «disc una mica quasi de comiat»
composat de duets que homenatgen les seves
més de dues dècades de carrera. «Cada vegada
ens costa més fer discos», reconeix Teo Cardalda,
membre d'aquest duet al costat de la seva
còmplice artística i vital, María Monsonis, qui veu
«molt lògica» des del punt de vista generacional
la selecció d'artistes que han col·laborat amb
ells com Sole Giménez, Álvaro Urquijo, Nacho
Campillo o Rosana.
Kepa Junkera: «Herria»
L'acordionista Kepa Junkera culmina la trilogia
de cançons tradicionals en euskera interpretades
per músics de fora del País Basc amb Herria
(Poble). El projecte va començar amb Etxea
(Casa), en què Junkera es va envoltar de músics
de la península Ibèrica i del Carib. En el segon
disc, Kalea (Carrer), van ser cantants i músics
llatinoamericans. A Herria els col·laboradors són
músics del circuit folk de països com ara Estats
Units, Madagascar, Grècia i Corea.
Kevin Johansen: «Vivo en Buenos
Aires»
Les cúmbies tangueres, el pop milonguer i les
lletres carregades d'humor de l'argentí Kevin Johansen
tornen a escoltar-se en el seu últim àlbum,
Vivo en Buenos Aires, gravat en directe
des del Teatre Nacional de la capital argentina
en companyia de diversos artistes convidats.
L'àlbum, editat per Sony Music, és un repàs de
més de dues hores per tota la discografia de l'artista
argentí.
Luar Na Lubre: «Solsticio»
Sons acústics, canvis de ritme que fan que el
folk celta passi del romanticisme al ball, recreació
d'elements poètics, llegendes i metàfores
que utilitzen per definir la seva forma de sentir la
música i la vida. Tot això està en el nou treball de
Luar Na Lubre, Solsticio, que suposa un pas més
en la trajectòria d'aquesta formació que ha passejat
amb orgull Galícia per mig món.
Els duets de
Macaco
Q uin
Macaco celebra una superfesta musical amb el seu veïnat
cosmopolita al seu treball «El vecindario»
bon veïnat», li va respondre
Juanes a Macaco quan l'artista
català li va comentar que en la
seva nova producció intervindria gent
com Youssou N'Dour, Bebe, Manolo
García, Jorge Drexler o Rosario, reinventant
18 temes seus en una «superfesta»
multitudinària i cosmopolita que
es va publicar abans de Nadal
«El veïnat» –diu el seu autor– és una
«celebració» després de 17 anys de
carrera i l'èxit de vendes del seu disc
Moving, «un punt d'inflexió» necessari
en el qual s'ha envoltat d'amics i artistes
de tres continents als quals admira,
cosa que li ha permès revisar cançons
que al seu moment no van rebre, segons
la seva opinió, l'afecte merescut.
És el cas del senzill Con la mano levantá,
que interpreta amb el duo català
Estopa. «Mai va tenir l'oportunitat
de sonar en la ràdio, encara que es va
convertir en un himne gràcies al bocaoïda.
Estic molt feliç de com li va de
bé ara a aquest nen, a qui potser no
van voler perquè tenia el nas tort, però
que era molt bonic», comenta.
Aquesta comunitat es completa amb
un llistat de veïns que sembla el panell
de sortides d'un aeroport internacional: La Mari
de Chambao i Muchachito Bombo Inferno,
d’Espanya; Seu Jorge, BNegao, i Marcelo D2,
del Brasil, la colombiana Andrea Echeverri de
Aterciopelados, les mexicanes Ximena Sariñana
i Natalia Lafourcade; Brett Dennen i Michael
Franti dels EUA i Fidel Nadal, de l'Argentina.
Sense més premisses que la de convertir els
duets en una espècie de combat de capoeira,
Macaco ha deixat els seus convidats «jugar» lliurement
i destaca el Puerto Presente de Fito Cabrales
(de Fito & Fitipaldis) o el nou Giratutto,
amb Jorge Drexler, «del qual vaig aprendre
la subtilesa al cantar», diu.
Un altre dels seus últims treballs ha estat la
seva col·laboració a la banda sonora de la
pel·lícula Cruzando el límite, cosa que el porta
a rememorar els seus bojos anys de joventut,
una època en la qual, segons reconeix, va
consumir moltes drogues. «Ara ni mitja, se’m
posen totes fatal. Les meves drogues són la
muntanya, el mar i la música, encara que estic
a favor de la seva legalització perquè hi hagi
més control», subratlla.
Recela sobre el sentit de responsabilitat dels
polítics. «Em cauen tots malament, perquè són
TEXT: JAVIER HERRERO/EFE
L’ART DEL DESCANS
Música
17 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Vía Dalma
Sergio Dalma
2 = Michael
Michael Jackson
3 = My worlds
Justin Bieber
4 = Pequeño
Dani Martín
4 = Sale el sol
Shakira
REGNE UNIT
1 ▲ Loud
Rihanna
2 ▼ Progress
Take That
3 ▲ The defamation
Of
Strickland
Banks... Plan B
4 ▲ Disc-Overy
Tinie Tempah
5 ▲ The Wanted
The wanted
ESTATS
UNITS
1 = Speak now
Taylor Swift
2 = The gift
Susan Boyle
3 ▲ BSO Glee:
The Cristmas
Album Diversos
4 = O holy night
Jackie Evancho
5 ▼ Michael
Michael Jackson
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
315 €
molt falsos», protesta, i destaca la «hipocresia»
que pesa sobre el conflicte del Sàhara. «Sembla
que mig milió de persones no importen a
ningú, crec que els sahrauís tenen un poder
d'adaptació increïble i que lluitar amb la paraula
és més difícil que lluitar amb les pistoles,
encara que sembla que els estan obligant
a això», analitza.
Es lamenta del temps del qual no disposa,
no debades, té encara pendent gravar-se un
tatuatge, amb motiu d'aquesta última celebració,
que ha de resar precisament «Tempo
giusto» (temps just, en italià). Explica que treballa
en un llibre de sonets socials i sentimentals
que algun dia voldria veure publicat,
amb poesies que parlen entre, moltes altres coses,
de la premsa del cor, que li ha dedicat en
els últims mesos algunes de les seves pàgines,
tallant-li certa espontaneïtat en la seva vida diària.
Protesta contra aquesta atenció mediàtica i
reconeix que, encara que ara es talla en banyar-se
nu a la platja, al final cal ser natural: «Si
el meu pito ha sortit en alguna revista, es veurà
que sóc tan normal com els altres», somriu
resignat.

SUMARI
9 de gener de 2011
La novetat
Exemplar i econòmic
El SsangYong Korando avança
en disseny, tecnologia i qualitat
sense que el preu se’n ressenti
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
L’INICI
Si hi ha una firma que s'ha caracteritzat
per un rentat de cara cara
radical a la seva gamma i concepció
de l'automòbil durant els
últims anys, aquesta és Citroën,
amb el DS3 com a punta de llança.
Aquest model obre el nou any 2011amb
la sèrie Collection, que destaca per un
equipament exclusiu. Marcada per tonalitats
vermelles, blanques o negres; la
gamma es compon per vehicles d’un sol
color denominats Special Edition I, o de
dos diferents, que reben el nom Special
Edition II.
L’Special Editon I és un «look» totalment
negre, que ve associat als motors
dièsel HDi 90 i gasolina VTi 120. Per la
seva banda, Special Edition II es carac-
Diari de Girona
Citroën compta en l'actualitat amb un dels
catàlegs més actualitzats del sector, en què la
gamma DS brilla per damunt de la resta
teritza pel blanc de la carrosseria i el negre
del sostre, associat als motors dièsel
HDi 70 i HDi 90, i pel vermell combinat
amb un sostre blanc. En aquest cas,
els motors són els VTi 95 i VTi 120 de gasolina.
En el cas dels Citroën DS3 Collection
HDi 90 i VTi 120, aquests es tradueixen
en unes motllures de contacte laterals i
els retrovisors cromats. Tots porten, a
més, llandes d'alumini negres i fars
diürns LED davanters, que li aporten una
imatge molt moderna. Aquestes gammes
també incorporen el Pack Confort, climatitzador,
radar del darrere i Connecting
Box (Bluetooth, USB i presa d'àudio).
L'estil no està renyit amb la seguretat,
de manera que el DS3 Collection inclou
elements com l'ABS amb ajuda a la frenada
d'urgència i repartidor electrònic de
frenada, ESP, sis coixins de seguretat i
regulador i limitador voluntari de velocitat.
Exclusivitat total.

D’UNA
19 Dominical
NOVAERA El director
«Els DS3 són només la punta de l'iceberg
del canvi que està experimentant Citroën
des de fa uns quants anys». Així es manifestava
Alfredo Vila, director general d'Automòbils
Citroën Espanya, en un trobada
amb la premsa especialitzada del món del
motor, celebrada a Madrid. El directiu de
Citroën es referia d'aquesta manera al
«profund» canvi d'imatge de la marca i afegia
que, el 2010, s'ha superat amb èxit el
llançament de la gamma distintiva, amb el
DS3, caracteritzat per la seva creativitat,
estil, qualitat i disseny.
Segons un estudi realitzat per la marca,
la majoria dels 55.000 compradors europeus
que han adquirit el DS3 són lectors
de premsa, usuaris d'Internet, tenen al voltant
de 35 anys, i són de classe mitjanaalta.
«2011 serà l'any del DS», afegia l'executiu,
i és que durant aquest temps, arribaran
al mercat els esperats DS4 i DS5.
Alfredo Vila va destacar que Citroën és
«una marca europea de qualitat, ‘Créative
Technologie’, de la qual precisament els
seus models made in Galícia –Picasso i
Berlingo- són els que tenen més èxit». A
més, els C5 i C4, ofereixen «una qualitat a
l'alçada dels millors», va dir.
Pel que fa al mercat, el directiu de Citroën
va recordar les previsions per a 2011
ja anunciades pel sector, que parlen de
900.000 unitats al mercat de turismes i
100.000 en el de vehicles comercials. En
aquest context, l'objectiu de Citroën serà
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
–4 vals per sortejar cada mes–
«fer una política comercial coherent amb
aquest nivell de mercat i amb els nostres
nous productes, intentant recolzar als nostres
concessionaris de la millor forma posible»,
va afirmar Vila. Des del seu punt de
vista «si fem el que cal, podrem celebrar
que estarem, de la mateixa manera que
aquest any, en posicions de lideratge».
El mercat
El director general de Citroën va explicar
que l'escenari espanyol també presenta
trets positius. Alfredo Vila va insistir que
«s’ha acabat el temps de plorar», que és el
moment de «veure el got mig ple». En
aquest sentit, va aprofitar per recordar que
hi ha una borsa d'estalvi «inesperada», del
voltant d'un 17%, «mentre que fa tres anys
Diari de Girona
Motor
Diumenge 9
de gener de 2011
CITROËN DS
estava al voltant d'un 10%». Així mateix,
afirmava que «avui, hi ha 19 milions de treballadors
al nostre país i el mercat no arriba
al milió». A més, destacava que els cotxes
«estan més barats del que han estat i
del que estaran mai», amb una evolució set
punts inferior a la de l'IPC en els últims tres
anys i va recalcar que «és d'il·lusos esperar
noves ajudes del Govern». Segons va
afirmar el director general, en molts casos,
«es més el pessimisme que la realitat de
cadascun, el que estanca l’economia». Des
del seu punt de vista, «quan la confiança
dels consumidors es restauri i els bancs
obrin les línies de crèdit, el mercat es recuperarà
de manera ràpida per moure's en
un entorn raonable d'uns 1.300.000 turismes».
DdG
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes de gener són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
D20T
Diari de Girona
www.autostoni.com
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
Audi 90 2.2 - AA. DA. CC. ABS Any 92 1.500 €
Citröen Xantia 1.8i AA. DA. CC Any 93 950 €
Citröen Xsara 1.6 VTS. AA. DA. CC Any 01 2.800 €
Mini 1000 Any 89 6.000 €
Nissan Micra 1.3 AA. DA. CC. Any 99 2.500 €
Renault Clio 1.6 16v. AA. DA. CC. ABS Any 99 2.000 €
Seat Ibiza 1.2. 75cv. AA. DA. CC. Any 03 5.300 €
Renault Clio 1.2 Aa. DA. 40.000km. Any 03 4.200 €
Hyundai Lantra 1.9 D. AA. DA. CC Any 99 1.800 €
Opel AStra 1.7 CDT DI 100cv. AA. DA. CC. ABS Any 03 5.500 €
.
Premium
4x2
Peugeot 306 1.9 D 5p. DA. CC. Any 99 2.300 €
Peugeot 306 1.9 D Break AA. DA. CC. ABS. Any 00 2.700 €
Seat Cordoba 1.9 Diesel DA.CC Any 99 1.800 €
SEat Ibiza TDI. AA. DA. CC. ABS Any 01 4.500 €
Skoda Octabia TDI 110 Any 99 2.600 €
Nissan Terrano II 2.7 TD. AA. DA. CC Any 95 5.500 €
Renault Scenic RX4. Clima. DA. CC. ABS Any 00 6.000 €
Toyota RAV 4.2. AA. DA. ABS Any 96 5.600 €
Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA Any 06 5.900 € consultar
Quad Kawasaki KFX 450 R. Any 08 4.900 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: toni@autostoni.com

GRAN CAPACITAT EN UN INTERIOR PRÀCTIC
A l'elevat confort de marxa del SsangYong se li afegeix
una excel·lent habitabilitat interior per als 5 ocupants i
un maleter de 486 litres d'acord amb la demanda
d'aquest segment. La fila de seients del darrere pot
abatre's en dues parts 60/40 per augmentar la
capacitat de càrrega.
El mercat dels tot terreny compactes
té en el Ssangyong Korando
una nova i força interessant alternativa.
El primer d'una totalment
actualitzada família de productes,
el Korando arriba al nostre mercat sota el
paraigües d’un concepte totalment nou.
En matèria estètica, l'estudi de disseny
del prestigiós Giorgetto Giugiaro
mostra un atractiu «SUV» caracteritzat
per les grans graelles d'entrada d'aire,
llantes cridaneres, miralls retrovisors
amb il·luminació integrada o una part
posterior amb portalada de línies arrodonides.
Una gamma que, a més per la seva
aparença estètica, se sustenta en altres
pilars com són la seva nova motorització,
i els seus millorats nivells d'acabat, seguretat,
dinamisme i confort de marxa.
Tot això amb els ajustats preus de la
marca coreana. Mostra d'això és el model
que mostrem en aquesta ocasió. Es
tracta del 20T Premium 4x2, el d'accés al
catàleg Korando. Un vehicle que es be-
neficia de la nova plataforma monocasc,
un redissenyat esquema de suspensions,
així com del nou motor 2.0 dièsel
de 175 CV.
Màxima eficiència
Aquest propulsor destaca per la seva
notable eficiència, com mostra el seu
consum combinat de 6,0 litres cada 100
quilòmetres i una xifra d'emissions de
CO2 per sota dels 159 gr/km. En termes
d'efectivitat i empenta, aquest nou propulsor
rendeix 360 Nm de parell entre
2000 i 3.000 rpm. D'aquesta manera es
compta amb el parell màxim en el rang de
revolucions on se circula la major part del
BONA NOTA D’ACABATS
El tauler de control, que combina diferents tipus de materials plàstics
de tacte tou, fa un pas endavant així com el nivell de qualitat general
del vehicle. En seva la part inferior s’hi troba una petita guantera a més
de les connexions auxiliar i USB. Les versions d'inici de la gamma
Premium combinen el color negre del tauler de control, portes i consola
central, amb una tapisseria gris fosc.
El nou Korando inicia una nova etapa per a
Ssangyong, en la qual adquireix un marcat
protagonisme. Un destacat disseny, eficiència,
comportament dinàmic i equipament
són la seva carta de presentació
temps. Així, només es necessiten 10 segons
per passar de 0 a 100 km/h.
D’altra banda, la caixa manual de 6 velocitats
permet un esglaonament d'acord
amb l'ús: una primera curta per sobrepassar
obstacles fora de carretera i una
sisena llarga per desfogar el motor a la
carretera i reduir consums.
D'allò més complet
En termes de seguretat activa, l'equip
de frens compta amb ABS amb repartidor
de frenada EBD i ajuda a la frenada d'emergència
BAS. A més s'afegeix el sistema
ESS d'avís lluminós de les llums d’emergència
si efectuem una frenada brus-
Diari de Girona
Motor
21 Dominical
Diumenge 9
de gener de 2011
Nous horitzons
ca. El control dinàmic d'estabilitat ESP
unit al control de tracció TCS, és de sèrie
per a totes les versions. L'ESP compta
amb una ampliació de les seves capacitats,
amb el sistema de mitigació de bolcada
ARP que actua en cas de detectarse
un moviment brusc de la carrosseria,
en forma de balanceig. En aquell moment,
el sistema ARP, a través dels frens,
estabilitza el vehicle. Un element molt útil
en aquest tipus de vehicles, a causa de
la major altura de la carrosseria. També
destaca el sistema d'ajuda a l'arrencada
en pendent HSA.
L'equipament en aquesta versió Premium
inclou de sèrie 5 anys de garantia
de fàbrica, aire condicionat, volant de cuir
multifunció, control de velocitat, vidres
tintats, ràdio-CD amb mp3 i USB, bluetooth,
llandes d'aliatge de 17 polzades, antiboires
davanters, llums diürns, 6 coixins
de seguretat i reposacaps actius. I
tot això amb un preu de sortida de 22.900
euros. Sens dubte, una oferta molt atractiva
en el segment SUV. DdG

22 Publicitat
Diumenge 9
de gener de 2011

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Chevrolet Captiva
2.0 CRDI - 150cv
Any 08
Opel Zafira Enjoy
1.9 CDTI + DVD
Any 07
Opel Vectra 5 portes
Elegance 1.9 CDTI
Any 07
Opel Astra Enjoy
5 portes 1.6 Gasolina
Any 10
Opel Corsa C’Mon
1.3 CDTI Ecoflex
Any 10
Opel Zafira 1.0 CDTI
Any 06
Peugeot 107
1.4 HDI Urban
Any 08
Toyota Corolla
2.0 TD
Any 05
21.400 €
14.500 €
10.500 €
15.300 €
10.200 €
11.500 €
7.600 €
8.600 €
Opel Zafira
1.9 CDTI 120cv
Any 06
Ford Focus
1.6 gasolina
Any 04
EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES
Citroën C-4 3 portes
1.6 HDI Collection
Any 07
Renaut Clio 1.5 DCI
5 portes
Any 05
Citroën C-2
1.1 gasolina Furio
Any 07
Kia Cerato 2.0 CRDI
Any 06
Opel Agila Cosmo
5 portes 1.3 CDTI
Any 06
8.800 €
Opel Astra Energy 1.7 CDTI
Any 09
Publicitat 23
Diumenge 9
de gener de 2011
10.200 €
6.400 €
13.900 €
6.750 €
5.600 €
8.200 €
6.000 €