Cultura 20050901 - aaeet.com

parleu-me'n
Entrevista a Josefina Ferré Cunillera, directora
del CEiP Escola Enxaneta
Nascuda a Figuerola el
1949 però resident a Valls
des de fa 28 anys, aquesta
vallenca d'adopció en fa
més de vint que és directora
de l'Escola Enxaneta, tot
i que li agrada més que l'anomenin
coordinadora, basant-se
en els principis democràtics
que sempre tia
defensat l'escola i que les
accions que duen a terme
els mestres es fan per consens.
Diplomada en Magisteri,
des de sempre va tenir
vocació de mestra i desenvolupa
aquesta feina amb
devoció, donant classes de
matemàtiques als alumnes
de les aules de segon curs
d'aquest centre educatiu.
—Expliqui'm el llarg camí
que s'ha seguit per arribar
fins al punt on es troba actualment
l'Escola Enxaneta.
—^A finals del franquisme hi
havia un grup de pares i
mestres que no estaven
convençuts de com funcionaven
les escoles de l'època
i decidiren crear l'Enxaneta,
el 1968. Amb l'arri­
bada de la transició, les escoles
que es basaren en
aquest model van ser reconegudes
per la Generalitat,
perquè era una escola que
volia ser com les de la Segona
República, activa i
amb la llengua catalana
com a vehicular. La Generalitat
reconegué aquesta
feina i el conjunt d'escoles
actives —així ens anomenàvem—,
una vuitantena
a Catalunya, passaren a
ser públiques.
«Nosaltres vam entrar en la
xarxa pública el 1985. Integrar-se
volia dir que la Generalitat
comprava els edificis,
perquè era un patrimoni
privat que passava a
l'escola pública. Pel fet
d'estar en un edifici municipal,
la Generalitat no comprà
l'edifici, sinó que l'Ajuntament
el cedí gratuïtament
a l'ens autonòmic. Els mestres
no van demanar cap
mena d'indemnització i passaren
a ser interins. En
aquell moment l'edifici ja tenia
moltes mancances i
com que no s'havia rebut
"A finals del franquisme hi havia un grup de pares i mes­
tres que no estaven convençuts de com funcionaven les
escoles de l'època i decidiren crear l'Enxaneta, el 1968.
Amb l'arribada de la transició, les escoles que es basa­
ren en aquest model van ser reconegudes per la Generali­
tat, perquè era una escola que volia ser com les de la Se­
gona República, activa i amb la llengua catalana com a
vehicular. "-=="^
lO
Joan Canela Gràcia
res en entrar a la xarxa pública,
no es tenia diners per
fer millores. El primer que
vam fer va ser presentar les
nostres mancances a la Generalitat,
una reivindicació
que s'ha eternitzat. Fa temps
que demanem que l'escola
s'arregli, però els canvis de
govern no ho van facilitar, i
s'estava en condicions inhumanes
en aquell edifici.
Quan l'Ajuntament de Valls,
el Consell Escolar i l'Escola
Enxaneta vam dir prou, el
mateix govern ens donava
raó.
»Va haver-hi un moment
que Ensenyament ens va
dir que es faria una escola
nova, però llavors no hi havia
terrenys disponibles a
prop i es feren arranjaments
puntuals. Finalment, passàrem
a reivindicar la rehabilitació
de l'edifici més que
fer una nova escola. Des de
l'arribada del nou govern
s'han accelerat els passos.
Nosaltres entenem que rehabilitar
un edifici és més
car que fer-lo de nou, i que
la Generalitat té moltes
prioritats. El que hem proposat
és que la Generalitat
pagui el cost que seria el de
fer una escola nova i l'Ajuntament
hi posi la diferència,
el que costai-ia de més rehabilitar-la.
Últimament
s'han buscat ajudes de la
Diputació, de patrimoni, per
cobrir els costos de la reformes.
En teoria, ara al setembre
l'empresa hauria de
començar les tasques de
rehabilitació al convent del
Carme, i s'allargaran disset
mesos, segons el contracte
establert.