Cultura 20050901 - aaeet.com

vivència, en'què les hores
passen com si res, quan
ens n'adonem ja és liora de
sopar, arreglar els animals
i anar a dormir.
A les sis ja tornem a estar
en moviment, de bell nou
un pis.colabis i a enganxar.
Sortim de Santa Margarida
en forta pujada pel mig del
poble fins a un collet on
canviem de vessant, ara
una forta, molt forta baixada
fins arribar al fons d'una
riera que sempre és molt
problemàtica de passar,
tant si porta molta aigua
com si no en porta, que és
cas d'enguany, ja que hi ha
uns grans tolls on l'aigua
arribà a la panxa dels animals,
i per adobar-ho la terra
és argilosa i els carros van
on volen, i més si algun animal
s'espanta de tanta, aigua.
Una vegada superat
aquest ensurt cal fer una
forta remuntada fins a uns
grans dipòsits d'aigua per
abastir Igualada, on s'acaba
definitivament la pujada.
Ara el camí és planer, fa
molts tombs però no té més
història fins a sota el castell
de Claramunt, on travessem
la carretera ^-mòlt transitada—,
lavià del tren i el riu
Anoia fins que arribem a
una ijrbànització on un car­
18
rer ample ens permet d'aparcar
per fer l'esmorzar.
Deixarem la Pobla de Claramunt
per un camí força
bo, que a poc a poc va remuntant
per una vall molt
boscosa fins que en arribar
gairebé àl fons ens trobem
al lloc més difícil de tot el
viatge. Es tracta d'un camí
quasi abandonat, de primer
és una rasa rebentada per
l'aigua, i tot seguit una pujada
que jo titularia de brutal,
ja que guanya un fort
desnivell en pocs quilòmetres.
Tombs i més tombs per
un camí fet malbé per les aigües,
i que ningú no arregla
fa anys i panys, fins arribar
a can Brugues, on dinarem.
És clar que es podria passar
per un altre lloc, però
llavors perdria tota la gràcia,
i més pensant que el camí
s'allargaria bastant més.
Là gent d'aquest mas ens
tracta molt bé, ja que cada
any ens té preparat un dipòsit
d'uns tres mil litres
d'aigua per rentar i donar de
beure als animals, ens permet
de lligar els cavalls ón
vulguem i ens dóna aigua,
líum i una bona ombra per
fer el dinar; els estem molt
agraïts. Sortim a les quatre,
altra vegada forta pujada,
però aquesta vegada és més
curta i el camí és molt bo. En
a punts
sortir al pla, veiem Montserrat
davant nostre —per fi les
pujades fortes s'han acabat—,
gaudim de la visió del
Montserrat que tots imaginem:
una rfiunió d'agulles
enmig de la verdor de les
alzines. Àra continuem per
parades de conreu i bosc
fins que trobem l'antiga carretera
dels Brucs, avui gairebé
abandonada, si més
no hi passen quatre gats, i
és que els túnels s'han menjat
tot el trànsit. Per nosaltres
és una sort, ja que a partir
d'aquí i fins a can Massana
no ens toca més remei que
anar per la carretera.
A can Massana, on sempre
hi fèiem nit, enguany no és
possible de fer-ho, ja que
estan de remodelació. Així
doncs, ens hem hagut d'espavilar
i buscar un lloc més
idoni. A uns quilòmetres
més endavant l'hem trobat,
i avui passarem la nit sota
les parets de la regió d'Agulles,
un lloc magnífic per la
visió d'un muntanyenc, però
mancat de^comoditats. Cal
utilitzar el grup electrogen,
tirar de l'aigua que portem
al camió, muntar un envelat
a la caixa per fer el sopar
i dormir on es pugui ^avui
el bivac s'imposa—. Els
animals fermàts a les alzines
en uris petits replans
passaran l'última nit com
puguin, encara que més bé
del que podia semblar en
un principi. Estirat al bivac
contemplo la majestuositat
de les agulles montserratines,
que semblen fantasmagòriques
al mig de la
boira i banyades pels rajos
de la lluna que, de tant en
tant, fa l'ullet. Tota una meravella
per als ulls d'una
persona com jo, aficionat a
la muntanya. Feia dies que
no dormia tan bé.
L'endemà no cal córrer, ja
que som molt a prop del
monestir, a uns 7 quilòmetres.
Ens posem la roba de
mudar, és a dir, el vestit de
traginers, i una vegada tot
a punt emprenem l'última
part del nostre recorregut,
que ens portarà fins al monestir.
Arribem a les deu. A
Montserrat sempre hi ha
gent i els carros són tot un
espectacle que no es veu
cada dia, sobretot per part
de la gent de ciutat, i molts,
moltíssims estrangers que
no entenen què hi anem a
fer, aquí. Alguns es creuen
que som una mena d'espectacle
que tenen muntat
aquí a Montserrat. Nosaltres,
però, som rebuts a la
plaça del Monestir per la
comunitat de monjos, ja
que, com que som una «romeria»
autoritzada, ens reben
amb tots els honors.
Portem ofrenes per a la comunitat
i ens passen a
l'altar de la Moreneta per fer
la pregària, ja que al cap i
a la fi aquesta és la raó de
l'anada a Montserrat amb
carro.
Després d'innumerables fotos
i explicacions carreguem
els carros i els cavalls als
camions i retornem a la
nostra ciutat. Avui encara
farem l'últim dinar comunitari
a les instal·lacions del
nostre nou local a Valls. Records
i comiats per als forasters
i el propòsit de tornar-hi
l'any que ve, que ja
serà la vuitena pujada a
Montserrat amb carro •