Cultura 20050901 - aaeet.com

Conca de Barberà, d'on prové la nostra família).
També m'han assabentat que es molt difícil que a Valls es
canviï un renom, però les meves ties, Maria i Pilar, eren
molt agraciades físicament i amb molta simpatia i van fer
furor en unes festes de la Candela. Des de llavors, la família
i la masia es coneix com ca les Badies.
A la fi dels anys 1920 i l'inici dels 1930, van tenir lloc multitud
de festes i tertúlies, que van aplegar nombrosos artistes
armics de la família i altres amistats del món de la
moda, el comerç, com els pintors Jaume Mercadé, Francesc
Labarta, Ivo Pascual i Pere Pruna (pintors), el violinista
Joaquim Costa, decorador Joan Llongueres, l'arquitecte
Cèsar Martinell, la soprano Mercè Capsir, la tonadillera
Conchita Piquer, la jove actriu Mary Santpere, els sastres
barcelonins Feliu Torres i Francesc Morell, n'Higinio Garcia
(propietari de la sala d'exposicions La Pinacoteca), Josep
Cugat (propietari de La Innovación), el Sr. Casajoana
(automòbils), la dissenyadora Olga Guncharov, etc.
Concerts de Joaquim Costa, actuacions de Mercè Capsir,
Conchita Piquer i Mary Santpere, tot fets gratuïts per animar
aquells aplecs d'amics. Tardes i nits inoblidables.
Els meus oncles, Enric Larrafiaga i Francesc Badia, junt
amb Miquel Joveri i les germanes Maria Blasi vídua de Magrifià,
Paquita i Rosita, entre d'altres, es dediquen a fer
campionats de tennis i frontó que finalitzen amb un bon
bany a la bassa gran que fa de piscina.
El 18 de juliol de 1936 troba la família Badia de vacances
a Mon Repòs, a on romanen fins a la fi d'agost, anaren a
Barcelona i finalment prengueren camí de l'exili, primer a
Suïssa i després a Itàlia. No tornaren a veure la masia fins
a la primeria de l'any 1940.
Durant la Guerra Civil la masia és ocupada per diversos
grups i queda molt malmesa. La teulada de la torre, a on
hi ha teules vidrades, és enderrocada, ja que els pilots del
camp d'aviació diuen que en enlairar-se els molesten els
reflexos del sol a la dita teulada. Es fa foc en habitacions
interiors i les parets de ceràmica estan completament destrossades
per cops que han rebut. Els últims a ocupar-la
són una secció de transmissions de la Legió Còndor, que
quan l'abandona s'emporta fins i tot el telèfon de la masia.
En recuperar-la es veuen totes aquestes ferides i es troben
els calaixos dels pocs mobles que hi queden plens de
municions, algunes armes i moltes teules de bar rodones.
El jardí, que ha estat tres anys abandonat, sembla una selva.
No queda altre remei que reconstruir les destrosses,
però s'està en un moment de postguerra i falta de materials.
Es torna a cridar el Sr. Martinell per veure com es pot arreglar
l'edifici, atès que els plans han desaparegut i èls seus
també. De moment es respecta la teulada diferent que ara
cobreix la torre i s'intenta canviar la tonalitat de la ceràmica
de les parets de la planta noble. Malauradament, en
aquells moments no es troba cap empresa que els pugui
fer i subministrar, i el mateix succeeix amb les jardineres
de les finestres, que s'han de demolir. Com que corre pressa
ocupar-la, es decideix de moment arrencar les ceràmi-
itïïfflíua
masies
A la fi dels anys 1920 i l'ínicí dels
1930, van tenir lloc multitud de festes
i tertúlies, que van aplegar nombrosos
artistes amics de la família i altres
amistats del món de la moda i el co-
merç.-^==-
ques de les parets i pintar-ho, ja es refarà més endavant.
Per contra, en Joan Marambell restaura el jardí com abans
i substitueix els arbres morts o talats.
Passa el temps i tot està igual. Com que el Sr. Martinell
està ocupat en altres obres, el meu pare fa venir l'arquitecte
Raimon Duran Reynals, que està començant a construir la
urbanització de Mont Cabrer, a la muntanya de Cabrils (Maresme),
que per idea del meu pare, el Sr. Encesa (s'Agaró),
Sr. Duran Reynals i Sr. Joan Mairambell, l'any 1946 planegen
fer un segon s'Agaró més proper a Barcelona.
Atesa encara la dificultat per trobar ceramistes que dibuixin
els dissenyadors inicials, es canvia la distribució de la planta
noble i es converteix la glorieta en terrat, en part del saló
i aquella se substitueix per una teulada més baixa a causa
dels robatoris, ja que els lladres sempre accedeixen a l'interior
de la casa per aquest terrat. Per refer la teulada primitiva
de la torre decideix, ja que no es veu clar els arcs,
que l'apuntalen, a més de la falta dels plans originals, que
s'haurien de fer diversos forats interiors per cercar les arcades
i punts de suport, i això també implicava un fort risc.
Com a visitants estrangers, passen per la masia les importants
modistes franceses Mme. Jeanette Colombier i el
seu marit, Mme. Çlaude Saint Syr i el seu marit Mr. Martin,
així com el fabricant suís de trenes de palla per capells de
la firma Georges Meyer & Cie. de Wholen (Argòvia), Mr.
Charlie Vock i esposa, grans amics del meu pare des dels
anys 1920, aproximadament.
Quan se celebraven les festes estiuenques al Bosc de Valls,
com a agraïment a les invitacions, se celebrava a Mon Repòs
una festa dedicada als amics que habitaven al Bosc:
recordo les famílies Mercadé i fill Jordi; Cases; Torné, vídua
de Dasca i fills Francesc, Fidel, Albert i Joan; mossèn
Cases; Sra. Dora Boixet, vídua de Batalla i fills Ezequiel i
Enric; Baltasar Segú; Dolors Barbat i la família Pallarès;
Farré-lquino; Veciana; na Lola Vives (una de les primeres
dones que va pilotar avions), entre d'altres.
La música va córrer a càrrec de la Casa Salto i fins es va
aixecar un pilar de quatre format per mossèn Cases, Albert
i Fidel Dasca i, com a enxaneta, Josep M. Badia.
També hi va a passar uns dies el presentador de televisió
Matías Prats (fill) i la seva promesa, i uns quants estius la
família Robert Giloin de Lió (França), jove polític i enginyer
tèxtil, tots amics del meu germà Enric. Retorna la modista
Claude Saint Cyr, per deixar amb la nostra família la seva
filla H
25^