Sant Jordi-2014

Institut Samuel Gili i Gaya
Narrativa Llengua Catalana
1r Premi 1-2
HORES PRÈVIES
AUTOR: David Llorens Poblador
2n ESO A
Era un 22 d’abril, cap a les onze de la
nit, quan en Jordi se’n va anar a
dormir. Aquella anava a ser una nit
llarga, tots a la vila n’eren conscients.
Era per això que ningú no l’havia
destorbat en tot el dia tot i les seves
males costums de militar. Era per
això que, als carrers, els pidolaires,
empestats, amb gangrena o amb totes
dues dolències, fruit d’anys de
maltractes i males condicions
higièniques, se’l miraven amb una
barreja de reverència i compassió.
Era per això que totes les portes de la
ciutat li eren obertes. I això no feia
més que augmentar la seva sensació
de responsabilitat i la seva angoixa.
En Jordi, estirat sobre el matalàs de
palla, cobert amb infinitat de capes,
reflexionava sota la tènue llum d’una
única espelma encesa. Recordava. Un
mes abans servia a l’exèrcit regular i
no en sabia res d’allò, de tot el que,
ara, se li venia al damunt; era lliure.
«La felicitat està en la ignorància, en
la inòpia», li deia sa mare de petit,
cada vegada que son pare era absent;
ara ell ho ratificava: feia dos mesos
era feliç, ignorant, insignificant, però
feliç; ara, sabedor, responsable, es
sentia més fatigat que mai. I era que,
en el fons, ell no tenia esperit d’heroi:
ell es sentia recluta.
«Un milicià no pensa, un milicià
obeeix», «Un soldat no té una arma:
ell és l’arma», «Un recluta no roba,
un recluta no maltracta, un recluta no
assassina: un recluta executa les
ordres», eren les consignes apreses
durant tants anys de soldat. Durant
tota la seva vida les havia anat
assumint i ara ja eren una part
essencial de la seva personalitat. No
havia estat preparat per al que li
tocava afrontar ara: prendre
decisions, actuar sense l’ordre de
ningú i, sobretot, assumint ell tots els
mèrits però també les
responsabilitats. Era massa per ell,
però no s’hi podia oposar: totes les
esperances d’aquella bona gent eren
centrades en la seva persona i, si les
decebia o es feia enrere, es tornarien
en la seva contra, culpant-lo de tots
els mals haguts i per haver.
En silenci, el nostre cavaller maleïa
el dia en que es va assabentar de
l’ocorregut, maleïa el dia en que es
va oferir al monarca d’alliberar la
vila i maleïa el burg, la seva gent i el
rei que l’havia fet cridar. Però tot
havia de quedar en paraules mudes i
buides: ningú no se n’havia
d’assabentar, a l’endemà salvaria la
ciutat i se n’aniria d’allí corrents. De
vegades, un esperit heroic
s’apoderava d’ell i es retractava dels
seus renecs i sentia pietat per les
pobres gents d’aquella vila, però
aquestes vegades eren les menys; per
norma general, el seu sentir era el
propi d’un milicià.
De poc servien la creu i les armes
contra la seva pròpia por: l’una era
necessària per a que ni l’església ni el
poder ni el poble no el linxessin en
deixar de ser útil, les altres, soles, en
un racó junt a l’espelma, no li oferien
la seguretat en si mateix que li
atorgaven al fragor de la batalla; ara
no eren més que objectes inútils en la
seva lluita contra ell mateix. I és que
no sabia com era el seu enemic més
que per vagues, confuses i, sovint,
contradictòries descripcions dels
v i l a t a n s . E n t r e r e f l e x i o n s ,
malediccions, figuracions i recança
dels seus temps a l’exèrcit; va anar
passant els segons, els minuts, les
hores. Finalment, quan ja passaven
de dos quarts de dues, es va adormir.
El seu son no va ser menys agitat. Un
seguit d’imatges aleatòries va
començar a recórrer-li el cap: sa
mare, una dona beata; son pare, un
noble feudal de baixa categoria; els
seus col·legues a la cavalleria, el cura
del seu poble, els seus germans,
Roma, els cadàvers dels seus
enemics, el dimoni sorneguer que
apareixia representat als vitralls de
l’església, el funeral de sa mare, els
cadàvers dels seus companys, els
carrers de tantes ciutats infestats
d’empestats i de rates, els terribles
incendis que calcinaven barris
sencers, on morien artesans i
taverners; les ràtzies morisques al feu
de son pare,... I, així, la seva ment es
va anar enfosquint, ofuscant,
ennegrint gradualment fins que la
mort, la sang fraterna i la desolació
van ocupar completament la seva
ment. Llavors, una imatge es va
imposar sobre totes les altres: ell, de
xiquet i amb una espasa de fusta,
lluitant a l’infern contra un monstre
amorf i canviant que l’engolia una i
altra vegada. De sobte, el monstre va
prendre una terrorífica forma
definitiva i se l’engolia finalment
amb les seves mandíbules repletes
d’infinites i serrades dents, quan,
amb una crit emmudit de dolor, en
Jordi es va despertar.
Rius de suor fred li recorrien la front,
les galtes, la barbeta i el clatell,
mullant els llençols i xopant-li les
vestimentes. No podia parlar i el cor
li bategava de tal manera que
semblava a punt d’escapar-li del pit.
Certament, era humiliant: havia anat
a nombroses guerres contra moriscs i
cristians, podia jurar que la seva
espassa havia segat més de cent vides
enemigues, tot sense una sola mostra
de debilitat; i, no obstant, era incapaç
de mantenir la calma davant d’un
somni! Aquesta era una altra de les
deficiències de la seva educació:
podia acceptar una gloriosa victòria o
una admirable mort en combat, però
mai una humiliant derrota a mans