Sant Jordi-2014

Institut Samuel Gili i Gaya
d’un enemic tan invisible com el seu
fòrum intern.
Com que l’anterior espelma ja era
fosa, el nostre honorable soldat va
encendre’n una de nova i la va
col·locar en un canelobre; junt a
aquest una Bíblia manuscrita, escrita
en llatí, reposava, aliena a tot.
L’habitació, amb un teulat alt, donava
la sensació de buidesa. En un racó,
les armes, l’elm, el plastró, els
esperons i l’escut hi reposaven. La
tènue llum lunar que entrava per la
minimalista finestra es reflectia al
lluent peto i semblava enfocar
expressament l’heràldica al seu escut.
Al racó oposat, fosc, hi reposaven la
roba, la cota de malla, el cinturó, les
botes, les mitges i les altres peces de
cuir que el cavaller duia sota la
pesant armadura. Contra el mur de
càrrega, hi reposava un llit compost
d’una tosca estructura i un matalàs de
palla. Del llit hi eixia un munt, com
un turó a la plana, que a dins hi
amagava un cavaller. A la mateixa
paret, per sobre del llit, hi reposava
un santcrist de fusta. La imatge, en
conjunt era alhora bonica i trista;
però en Jordi no ho veia, perquè
s’havia tornat a adormir.
Aquesta vegada, el somni va ser curt.
En ell, en Jordi, fet tot un jove ben
plantat i armat amb un escut i una
espassa lluents, tornava a l’avern a
lluitar contra el seu enemic. El
monstre tornava a prendre forma i a
obrir les seves terrorífiques
mandíbules per empassar-se’l però,
en Jordi, contra tot pronòstic, ja no
tenia por i, hàbilment i fàcil, donava
mort al monstre, que, acte seguit, es
fonia.
El nostre cavaller va despertar-se, va
agafar el canelobre i es va apropar a
la finestra. Allí va veure com una
pluja d’estels, com pressentint la
proximitat del gran esdeveniment,
queia, tenyint el cel fosc de centenars
de llumetes del color de l’argent. Era
un bon presagi.
I, finalment, el nostre heroi va tornar
al llit convençut de poder vèncer el
drac. Eren les quatre del matí.
Accèssit 1-2
FI
KAI
AUTOR: Rita Acebrón Espuñes
2n ESO A
La Lluna estava dreta davant d’aquell
arbre imponent. Va dubtar uns
segons, però va decidir trepar-lo. Va
començar a escalar pel desmai,
agafant-se al seu tronc rugós. Era alt,
i arribar al capdamunt l’hi va costar,
però era bona escaladora i va trigar
poc. La nena va entrellucar els ulls i
va albirar una petita clariana entre les
copes dels arbres, i quan va fixar-s’hi
millor, va descobrir un petit
moviment entre uns matolls.
De sobte, van saltar dos petits
animals. Eren de pelatge rossenc i
tenien les orelles grans, igual que els
seus nassos, i les seves potes,
gruixudes i fortes. Semblaven gats,
però diferents, i estaven jugant entre
ells, com cadells. Un altre moviment
entre els arbres del costat va fer parar
als cadells. Ella també va callar i el
somriure se li va esborrar de la cara.
L’angoixa estava a punt d’apoderarse
de la Lluna. Els cadells
començaven a posar-se nerviosos i no
paraven de moure’s intentant veure
què era aquella cosa que hi havia
entre la vegetació. Un animal va
saltar i va anar a aterrar a damunt
dels petits, que lluitaven per
deslliurar-se’n. La nena, que havia
tancat els ulls a causa de la por, va
adonar-se que allò que havia saltat no
era més que un altre cadell,
segurament un germà seu, que
semblava més juganer que els altres
dos. Ells, que també se n’havien
donat compte, estaven molt més
tranquils i ara havien incorporat al
seu germà al joc de les mossegades.
Però... aquell nouvingut no era igual
que el seus germans. Tenia el pèl
d’un color més fosc, un color
canyella. La Lluna s’havia quedat
fascinada. Llavors, un ésser molt més
gran que aquells petits va aparèixer
silenciosament a la clariana. Era
impetuós i semblava molt serè. Quan
els petits van veure’l, van anar
corrents cap a ell. Els va rebre amb
tendresa i va llepar el caparró a cada
un d’ells.
- Aquesta deu ser la seva mare -va
xiuxiuejar la Lluna per a sí.
Com si ho hagués sentit, la mare dels
cadells va mirar amb alerta cap a la
direcció on eren ella. La nena es va
ajupir i va guardar silenci, però la
mare s’ensumava el perill i va
ensenyar els ullals. Amb un petit
rugit, va indicar als seus fills que
marxessin i els quatre van sortir d’allí
sigil·losament. La Lluna va rondinar,
enfadada amb ella mateixa, i va
decidir tornar perquè el sol
començava a amagar-se en l’horitzó.
Fa molts i molts anys, quan no
existien les persones, els animals
eren els únics pobladors de la nostra
terra. Només hi havia nits, i la Lluna
estava sempre al cel, vetllant per la
seguretat dels habitants. Era la
deessa més poderosa de totes, i
tothom l’adorava. Però hi havia algú
en particular, un lleó anomenat Kai,
que sentia una atracció especial.
Estava profundament enamorat
d’ella, i es passava el temps
observant la seva bellesa i lluïssor.
Va arribar un punt en el que ell ja no
menjava ni dormia, i només vivia
alimentat pel seu desig. Un dia, va
decidir que era hora d’anar a
buscar-la i va demanar, amb totes les
seves forces, unes ales per poder
travessar el cel. Aquella mateixa nit
va agafar-li un son irresistible, i,
enmig d’una sensació acollidora, va
adormir-se profundament. Al
despertar-se, unes grans ales
blanques li havien crescut
miraculosament a l’esquena, i sense
perdre ni un instant, va emprendre el
vol. Quan feia una bona estona que