Sant Jordi-2014

de corbes, però sense cap divisió.
Passaves pàgina rere pàgina en un
món de paraules que t’incitaven a
fugir de la realitat i introduir-te en un
planeta de fantasia on la teva
imaginació no tenia límits, ni principi
ni fi. Però el temps corria i el Sol se
n’anava a buscar la Lluna que
s’amagava en una cursa entre amants.
I tu, com sortida d’un somni de
primavera, t’aixecaves del banc de
fusta amb el llibre a la mà i fent
voltejar el vestit de color cru amb
flors, te’n tornaves resseguint el camí
de retorn a casa. Els teus peus
resseguien el camí ensorrat esquivant
els tolls que s’havien format per la
pluja de la nit passada però aquella
humitat no t’importava. Aquella
sensació de tenir els ossos tremolant
et feia sentir viva, immortal, com si
res pogués fer-te mal i la vida fos un
regal que sempre havia estat i mai se
n’aniria. Aquella sensació et feia
tancar els ulls, aixecar el cap i
somriure mentre agafaves una
glopada d’aire que t’omplia els
pulmons. Aquells mateixos pulmons
que et duien l’oxigen per tot el cos i
que formaven part d’un sistema de
conductes que portaven per tot el cos
el que necessitaves per activar aquell
gest. Inspiraves i expiraves amb un
somriure complaent parant al mig del
carrer com si fos el bé més preuat que
se t’havia donat. La gent que es
parava al teu voltant no se n’adonava,
tenien tanta pressa que entre esbufecs
seguien el seu camí amb por d’arribar
tard a la feina i l’únic que veien eren
objectes al seu camí que destorbaven
Institut Samuel Gili i Gaya
en els seus passos motoritzats cap a
un espai entre quatre parets del que
depenia aquell sistema. Tu en canvi
seguies parada en un intercanvi d’aire
que feia bategar el teu cor, que feia
que es moguessin les teves cames i
que els somnis es poguessin fer
realitat, igual que les paraules
d’aquell llibre dins del teu cap. Saps
que el món pot estar allí, en alguna
part, i el vols buscar, però no saps per
on començar i, el que és pitjor, la
gent que t’envolta et fa dubtar de si
realment ha arribat a existir alguna
vegada. I és que aquesta nit t’he
entès, he vist el que et preocupava, el
que et movia, el que et feia seguir
endavant, el que el món buscava i el
que buscaves.
De cop i volta, els teus ulls agafaven
la lluïssor de la realitat i tornaves a
caminar per l’avinguda reprenent una
petita i amarga rutina que et treia
d’un món on els somnis es feien
realitat. Caminaves amb parsimònia
seguint el capvespre que et portaria a
una llar on els semàfors i els fanals
marcaven el ritme de la nit. Les
p a r e t s d e t o t x a n a e s f e i e n
interminables mentre el paisatge
modern canviava a un mur on la
pintura era la paraula cridada al vent.
Els carrers eren buits i la gent
s’amagava a les cases amb por de
sortir per la porta i no tornar a passar
per aquell llindar. En canvi, amb
passos segurs, travessaves
interminables fileres de totxos i
ciments cap a uns murs amb un parell
de mobles que s’atrevien a anomenarse
casa. El que no sabies mentre
caminaves era que si un dels totxos
que formaven la casa se separava de
la resta, els altres caurien amb ell. I
ho farien.
Després de preparar-te una tassa de té
i unes pastes, t’acomodes al sofà i
deixes la mirada perduda mentre
escalfes les mans amb la tassa.
Observes les parets de color cendra
que t’envolten i t’adones que
l’esquerda del costat de la porta de la
cuina és més llarga que quan has
marxat al migdia al parc després de
dinar. No és que et preocupi, et
mantens relaxada i continues
observant la paret que s’estén davant
teu. Sense adonar-te, la tassa ha
començat a bolcar unes gotes damunt
el vestit, expandint-se sense un
permís concret i donant-li un color
m é s f o s c q u e e n d e s t r u e i x
l’harmonia. Quan surts dels teus
pensament te n’adones i amb pressa
vas a la cuina a buscar d’un drap
humit per intentar netejar-la, però tot
succeeix ràpid. Un soroll sord
engrandeix la esquerda que arriba
fins al terra amb un espetec que
ressegueix les rajoles del terra fins
arribar a l’altra banda de la sala. El
terra comença a tremolar i es sent el
soroll d’una tassa de porcellana
donant-se un petó amb una rajola que
la fa trencar-se en mil bocins de
pintura blanca i flors blaves. Una
pluja fina del sostre es transforma en
una pedregada que s’ensorra entre
pols, runa i somnis, soroll, silenci.
---------------------------------------------