Sant Jordi-2014

Institut Samuel Gili i Gaya
quedar de pedra en veure el lleó
amagat que el mirava fixament.
- Mare meva! -va exclamar- És un
lleó! -va mirar amb incredulitat al dos
germans, torbat.
- Però d’on l’heu tret? -va balbucejar.
En Gabriel, preocupat per la seva
reacció, va afegir:
- Si vol ens l’emportem...
- No, no, no és necessari -va
interrompre’l el professor, mirant de
calmar-se- Només hem sorprèn que
en tingueu un, però expliqueu-m’ho.
- Sap vostè què va passar anit? -va fer
el noi. Ell va rumiar, pensarós.
- Crec que va haver una cacera, no? -
en Gabriel va assentir -Devia ser una
cacera de senglars o potser algun
llop...
- No era una cacera de llops -va dir
rotundament la Lluna, que s’havia
quedat en silenci i volia ficar
cullerada -Van matar lleons.
- Lleons?! -el Camilo va quedar-se
perplex- Però és impossible! Els
lleons no són d’aquí!
- Sí, ja. No sabem com han arribat -
va dir el Gabriel arronsant les
espatlles.
- Ens ajudaràs? -va preguntar la
Lluna, suplicant. Ell va contestar,
encara una mica desconcertat:
- Ehm... Sí, suposo.
La nena va saltar, dient “Gràcies”, i
el Gabriel va sospirar, tranquil.
- Ens agradaria que ens donés
informació sobre la seva espècie.
- Bé. Els lleons són carnívors, i quan
cacen poden arribar a ser molt
ferotges. Agafen i es llancen al coll
de les seves preses -va dir sense
treure la vista del cadell, que es
netejava les potes amb la llengua- El
puc examinar? -va dir assenyalant-lo.
Els altres dos es van mirar i van
assentir. L’home va agafar-lo amb
molta cura de la cistella, respectuós.
- És bastant tranquil -va assenyalar la
Lluna -no li farà res.
Va deixar-lo suaument sobre
l’escriptori i va començar a observarlo.
Primer sense tocar-lo, però a
mesura de que veia que era calmat,
va prendre confiança i fins i tot li feia
alguna que altra moixaina
. Quan va haver acabat, va tombar-se
cap als germans, que esperaven
impacients qualsevol notícia.
- Us he de dir que aquest animaló és
un mascle. I pel que veig està molt
sa. Si voleu que segueixi així de bé,
haureu de donar-li molta llet -va
afegir aixecant les celles. El Gabriel
va assentir.
- Gràcies per dir-nos-ho, però no crec
que ens el quedem. No podem
mantenir-lo.
La Lluna a mirar-se’l amb ulls
innocents i dolguts.
- Com que no ens el quedarem? I qui
ho farà?
E l n o i v a m i r a r e l m e s t r e ,
interrogador. L’home, quan va
adonar-se del que li demanava, va
moure el cap rotundament.
- No, no. Jo no me’l puc quedar.
Surto molt sovint d’aquí i molta gent
em ve a veure. Com el podria
amagar?
El Gabriel va cloure els ulls, rendintse.
- Està bé, ens el quedarem nosaltres -
va dir a la Lluna-. Però només un
temps, eh?
- Ah, per cert, quin nom li posareu?
Els dos es van mirar: no ho havien
pensat. Llavors la Lluna va tenir una
idea.
- Kai! Com el lleó de la llegenda!
1r Premi 3-4
CONDUÏU EL VOSTRE VAIXELL
ABANS QUE S’ENFONSI
AUTORA: Alba Bellostas Carreras
3r ESO A
-Ramon, sento comunicar-te la
següent notícia: et queda un mes de
vida.-em va dir el doctor Josep.
En aquell instant vaig sentir com
aquella habitació que fins aleshores
m’havia semblat molt lluminosa i
acollidora, s’enfosquia cada cop més
i més. Ningú havia apagat els llums,
simplement era jo, era jo que tancava
les parpelles i començava a ser xuclat
per aquell forat negre que m’anava
empenyent cap al seu interior.
Al principi d’aquell orifici fosc vaig
notar que involuntàriament, les
meves mans, obrien la porta que
t’introduïa en aquell món on els
colors i les formes no existien, on
respiraves un aire trist i l’ambient era
monòton. De sobte, em trobava
passejant per aquell desert on la sorra
sobre la qual caminaves eren dubtes i
incerteses i com que no veies res, de
tant en tant, et feries amb les punxes
dels cactus que anaven apareixent del
no-res i et recordaven que aquell lloc
era perillós. Llavors vaig desitjar
sortir d’aquell indret que
m’esgarrifava i tornar a la realitat.
- R a m o n , R a m o n ! P e r f a v o r
reacciona, si us plau, si us plau...
Aleshores vaig despertar-me d’aquell
malson. Vaig obrir les parpelles i el
primer que vaig veure va ser aquell
bonic rostre que havia vist mil cops,
aquells ulls blaus, que en aquell
moment, eren dos llacs plens de
llàgrimes dels quals en sortien
cascades de petites gotes d’aigua que
regalimaven galtes avall. Llavors va
començar a moure els seus llavis
prims i vermells. Tot i que no li sentia
la veu i veia la seva imatge una mica
difosa, la vaig reconèixer de seguida.
Era la meva dona, la Margarida,
aquella que m’havia donat tot el seu
amor, aquella que m’ajudava sempre