Sant Jordi-2014

Institut Samuel Gili i Gaya
Et trobo a faltar Amèlia i aquest
somni no és més que una prova de la
realitat. Trobo a faltar el teu somriure
fins i tot quan el món es venia a baix,
els teus ulls plens d’esperança, els
teus cabells enredant-se entre ells i
fent-te enfadar quan els tenies, blancs
o vermells. Trobo a faltar aquella
primera persona que veia abans
d’anar-me’n a dormir i la primera que
veia quan em despertava, la que em
regalava petons sense un motiu
aparent i la que em deia “t’estimo”
com si fos l’últim alè de vida.
Aquella jove que somiava desperta,
la que tremolava al veure sortir el sol
cada dia que començava, anunciant
un nou dia, anunciant que aquella
guerra encara no havia estat perduda i
que encara podíem vèncer, junts, com
sempre.
Et trobo a faltar Amèlia, però no per
massa temps. Aviat, aviat tornaré a
tenir allò que una part de dins teu em
va prendre, privant-me dels teus
cabells i el teu somriure, apagant-te
en un son profund. Aviat, aviat seré
amb tu i tu amb mi, retrobant-nos
com el Sol i la Lluna mai arribaran a
fer, en una abraçada profunda fins
l’eternitat.
Accèssit(1) Batxillerat
VERMELLA DE SANG
AUTORA: Núria Serrando Salillas
1r BAT A
Una rosa. Els pètals vermells de foc
queien sobre el toll de sang de terra.
L’habitació estava feta un desastre,
una de les boniques i antigues cadires
estava al terra tirada amb una pota
trencada, el gerro, amb la flor, havia
caigut i havia vesat tota l’aigua sobre
la taula i, gota a gota, anava caient al
toll de la catifa. En un racó la Janna
estava ajaguda, amagada per la foscor
de la cambra, arraulida i espantada.
La por estava dibuixada a la seva
cara. Havia tornat a passar el mateix
que cada divendres. Aquest en
particular hi havia hagut partit de
futbol, havia anat al bar amb els
amics i s’havia emborratxat. Al
arribar a casa s’escanyava a cada
paraula que intentava cridar, estava
enfadat, havia deixat anar la seva
fúria i aquesta havia atacat.
La mare estava al porxo, asseguda al
banc fumant-se un cigarret. La mà li
tremolava mentre la cendra queia a
terra i el cigarret es consumia
ràpidament. Moltes vegades havia
pensat d’agafar la seva filla,
empaquetar-ho tot i marxar ben lluny,
però al cap i a la fi era el pare de la
nena i encara que no ho volgués
admetre l’estimava, sempre ho havia
fet i sempre ho faria.
Feia una setmana semblava que tot
anava millor, aquell divendres no
havia anat al bar, no havia begut i
fins i tot havia comprat una rosa, que
havia posat en un bonic i fràgil gerro
de vidre “ha recordat que es el nostre
aniversari” va pensar com una
il·lusa, “ tot tornarà a ser com quan
la nena era petita” es va atrevir a
somiar. Però una setmana més tard
tot havia tornar a la normalitat.
Els veïns ja no trucaven a la policia i
si per alguna casualitat algú passava
per allí, sentia l’escàndol i trucava a
comissaria, cap oficial hi anava. Era
el pa de cada divendres.
La Janna va pujar a la seva habitació,
ho tenia decidit, va agafar la bossa
d’emergència i va baixar les escales
silenciosament, esperant que no la
sentis. Tenia un pla, fugir, i pensava
emportar-se la mare amb ella. Ja
n’estava més que tipa i cansada, ni
ella ni la mare no es mereixien res de
tot allò.
La llum del jardí era oberta i l’olor de
tabac s’endinsava a la cuina per la
porta, cosa que només podia voler dir
que la mare era fora intentant aclarir
els seus pensaments.
-­‐ Mare, marxem, ara és el moment
perfecte - ella va mirar la seva
filla sorpresa, tenia els ulls oberts
i el cigarret li havia caigut a terra.
El fum que havia envoltat la mare,
ara, era un record apagat que deixava
pas al silenci que s’havia instal·lat
entre les dues. La desesperació i la
por van envair la ment de la mare,
sabia que tenia raó, havien de fugir,
escapar el més lluny possible, però
també sabia que no podia ser, que res
canviaria, perquè les trobaria allí on
anessin i tot seria pitjor que ara.
També sabia que la Janna marxaria
amb ella o sense i era algo que
l’espantava tant o més.
Una trencadissa es va sentir dins la
casa i ambdues es van espantar, la