Sant Jordi-2014

Institut Samuel Gili i Gaya
podràs donar la teva resposta,
que espero que sigui positiva.
- D’acord-vaig dir, atemorit per
l’amenaça que m’acabava
d’etzibar la deessa. I aquesta, va
desparèixer en el cel, en direcció
a l’Olimp. La vaig seguir amb la
mirada, fins a veure-la enlairar-se
cel enllà i fondre’s en els núvols
del cel blau. Em vaig parar a
pensar allí, assegut davant el
Partenó i al final vaig decidir que
diria que sí. Vaig tirar la moneda
la moneda de la deessa a l’aire i
vaig pronunciar les paraules
màgiques, moments després va
aparèixer Atenea en carn i ossos
esperant la meva resposta, que va
ser afirmativa. Vaig passar a ser
el guardià de l’ Acròpolis
d’Atenes i vaig viure la meva
vida amb una gran satisfacció. A
vegades fins i tot podia anar fins
a l’entrada de l’Olimp a la terra,
una porta d’or massís decorada
amb escuts grecs d’hoplites i amb
la lletra gran,Omega, gravada al
bell mig de la porta. No em
deixaven passar més enllà perquè
cap mortal podia veure l’Olimp i
jo sempre em quedava amb les
ganes de saber que hi havia,
darrere d’aquella majestuosa
porta. Tyche em va escoltar a la fi
i em va concedir dos fills amb la
meua dona, la Tàl·lia. Els hi vaig
posar els noms d’Hércules i
Teseu, en honor als antics herois.
Un dia, Tànatos va trucar a la
meva porta, ja tenia noranta anys,
i vaig abandonar així, el món dels
vius per anar a viure als Camps
Elisis, com a pagament per tots
els meus anys cuidant
l’Acròpolis. Però un dia, tots els
mons es van estremir de por, una
amenaça planava sobre el que jo
havia hagut de protegir en vida i
jo sense pensar-m’ho dos cops,
vaig començar la meva fugida de
l’Hades per anar a protegir la
meva estimada Acròpolis
d’aquella nova amenaça.
Accèssit(2) 3-4
CAMÍ SENSE RETORN
AUTORA: Carme Rufat Jové
3r ESO A
Molta gent em consideraria afortunat.
Tinc un sostre sota el que dormir, tinc
un treball digne d’una persona de
classe alta, advocat, i sobretot, tinc
diners suficients per posar-me una
cullerada a la boca cada dia. Però
sento que em falta alguna cosa. No
sabria dir el que, però estic decidit a
buscar-la. Ja fa cosa de dos anys que
la busco, i el que he aconseguit
esbrinar fins avui és que aquí, en
aquest poble, amb aquest ambient
endogàmic, on tothom s’aixeca pel
matí sense cap objectiu, on
únicament desitgen que s’acabi el dia
que acaba de començar, infeliços amb
la vida que porten, no trobaré allò
necessari per omplir aquest buit que
sento.
Fa un any i mig, vaig decidir parlar
amb el meu avi. És un d’aquells
homes de tota la vida. Molt calmat, i
sempre té aquell posat seriós que et
transmet serenitat. Per tant, per molt
que diguin que ja és vell i està
“atrotinat”, és l’únic que em sap
donar respostes a les meves
preguntes, encara que hi hagi de
rumiar una mica per treure’n l’aigua
clara del que realment em vol dir.
Recordo molt bé aquell dia, era un
diumenge, i com sempre, estava
assentat al balancí del seu pare,
observant, amb la mirada perduda el
televisor, que ja feia anys que no
funcionava. Li vaig dir hola i li vaig
donar dos petons, ell no va alçar la
vista per mirar-me, cosa que em va
molestar una mica; simplement em
va acostar la seva mà, i jo la hi vaig
agafar, suposo que és la seva manera
de dir-me que m’estima. La veritat és
que la seva mà sempre m’ha inspirat
confiança. Li vaig començar a
explicar el meu problema. Ell, sense
solta ni volta em va explicar la
història de com havia fet cap a aquest
poble, recordo que em va dir: