TAST DE REVISTES MAIG I JUNY 2016

2
Editorial
AvAluAció dElS cEntrES,
AvAluAció dElS docEntS
3
Ee d i t o r i a l
maig - juny ´16
387
Un Acord del Govern de Catalunya de l’any 2012 va revisar
els criteris per al reconeixement d’estadis docents –els
sexennis– i va establir com a nou criteri la implicació en
el millorament dels resultats del centre per aplicació als
funcionaris docents dels resultats de l’avaluació del centre,
i també pel resultat de l’avaluació voluntària de l’exercici
docent. Aquest Acord, que havia passat molt desapercebut
fins ara, aquest curs s’aplica per primera vegada.
Com era d’esperar, la translació de l’Acord a procediments
i mecanismes d’avaluació concrets no ha estat senzilla:
com es pot mesurar el grau de millora dels resultats d’un
centre? Com es pot valorar la implicació d’un docent?
Tots els centres han de ser valorats de la mateixa manera
i amb els mateixos instruments? Quina incidència
estan tenint i tindran en el futur immediat a les escoles i
instituts aquestes mesures impulsades pel Departament
d’Ensenyament?
Si l’avaluació és inherent al procés d’ensenyament i
aprenentatge, i un instrument necessari per a la millora,
com diem en parlar de l’avaluació de l’alumnat, també ho
hauria de ser per als centres i per als docents. La qualitat
docent, en tenim múltiples proves, és un dels factors clau
en l’aprenentatge escolar. Tota professió exigent s’hauria
de dotar de criteris d’avaluació de la tasca realitzada i
de mecanismes de reflexió sobre la pròpia pràctica, que
permetin diagnosticar punts forts i punts febles i aspectes
amb marge de millora individual i col·lectiva.
Pel que fa a l’avaluació de centres és imprescindible situar
cada centre en el seu context, perquè tots són diferents, per
poder analitzar quin és el valor afegit que aquella escola,
aquell institut, proporciona als seus alumnes. És clar que
això no és mesurable únicament a través dels resultats
d’unes proves estandarditzades i que cal atorgar el pes que
es mereixen a d’altres dimensions i factors, tant interns com
externs, però la prudència i la complexitat del procediment
no haurien d’esdevenir un impediment insalvable.
L’Acord a què hem fet referència atorga
aquesta funció d’avaluació a uns agents
externs als centres, la inspecció educativa.
Però el procés quedaria incomplet si no esdevingués
alhora un esforç d’autoavaluació,
que fes reflexionar, debatre i prendre decisions
als equips directius i als claustres de
professors, a partir de preguntes pertinents
i significatives, derivades d’aquella anàlisi i
d’aquella mirada externa. Tot plegat hauria
d’acabar amb un seguit de propostes de
millora coherents i factibles, compartides
i consensuades, que constituïssin el punt
de partida de les actuacions futures.
A l’avaluació de centres que està aplicant
el Departament d’Ensenyament se li ha de
demanar que tingui en compte totes aquestes
condicions si realment busca la millora
dels centres. Un dels aspectes més polèmics
d’aquesta Avaluació Anual de Centres
(AVAC) és que finalitzi qualificant-los en
una escala d’1 a 4 (nivell baix; mitjà-baix;
mitjà-alt; i alt), de manera que només els
docents dels centres que obtinguin un 3
o un 4 podran demanar l’avaluació per la
implicació en la millora dels resultats. Serà
difícil evitar que aquestes notes no serveixin
per classificar i comparar els centres d’una
mateixa zona o ciutat, tot i el compromís
del Departament, amb les conseqüències
indesitjables que se’n derivarien…
L’altra qüestió fonamental d’aquest procés
és quins són els criteris per considerar
que un mestre o un professor s’implica
en el bon funcionament d’un centre i en
els aprenentatges dels alumnes. El model
que hi hagi darrere d’aquests criteris
acabarà definint el perfil del docent, del
centre i, en definitiva, de l’educació que
volem. De moment, els elements fets públics
pel Departament (compromís en el
desplegament del Projecte Educatiu i en
la seva aplicació, treball en equip, gestió
del procés d’aprenentatge, avaluació dels
aprenentatges de l’alumnat per millorar-los,
desenvolupament professional i autoavaluació)
semblen lògics i coherents: és difícil
no estar d’acord amb un docent implicat
amb el centre, que col·labora amb els companys,
que treballa amb les famílies dels
seus alumnes, que innova, que s’esforça
a aconseguir que tots els seus alumnes
millorin i aprenguin. Però, un cop més,
el pas de l’enunciat a l’aplicació concreta
(procediments, instruments, agents, etc.)
és font de neguits i controvèrsies i és el
que acabarà dictaminant si aquesta és
l’avaluació que necessiten els centres i
els docents catalans.
No hi ha hagut fins ara al nostre país una
forma sistemàtica, objectiva i consensuada
de reconèixer les escoles i instituts que
aporten més valor afegit als seus alumnes;
ni de reconèixer els docents més dedicats
i implicats en aquesta funció. No estem
segurs que aquesta iniciativa del Departament
d’Ensenyament sigui la fórmula més
adequada, però val la pena intentar-ho i,
un cop aplicada, revisar si el seu impacte
es correspon efectivament als objectius
pretesos.