TAST DE REVISTES MAIG I JUNY 2016

àudio… És una forma comunicativa molt
diferent.
De totes maneres els nois i els adolescents,
que ja saben fer servir aquestes eines bé
deuen necessitar un mentor generós al seu
costat …
Segur, és clar que sí, home! Justament
aquest és un dels problemes que tenim ara.
Aquestes eines han arribat i no se n’aniran.
El camí que segueixen els nois és senzill:
quan arriben als dotze o tretze anys deixen
l’escola de Primària, van a l’institut, han
de canviar el trajecte, això suposa una
reorganització a la llar familiar, el pare o la
mare li donen un mòbil, potser del germà
gran, perquè els donarà seguretat: tenen el
primer accés a Internet, els primers grups
de conversa a WhatsApp amb els amics
de Primària, amb els nous companys de
Secundària, amb els cosins, amb la família…
Obren un perfil a Facebook, si no
és que ja el tenien abans (l’edat legal per
fer-ho és als tretze anys) i a partir d’aquí
comencen a interactuar. Com ho fan? Com
ho aprenen? Normalment fora de l’escola.
No hi ha cap currículum escolar que inclogui
com utilitzar Facebook, què hi puc
publicar i què no, quins són els consells per
acceptar amics, quina és la seguretat que
he de mantenir… No hi ha cap formació
sobre aquest àmbit. Potser una xerrada
dels Mossos d’Esquadra als centres més
conscienciats i ben poca cosa més.
Alguns centres es plantegen seriosament
aquests temes. Pocs. En la majoria tenen
prohibit el mòbil i altres recursos i quan
parles amb els mestres et diuen que ells
ja tenen el seu programa de Socials, de
Llengua… Aleshores els nois n’aprenen
al marge de l’escola, vicarialment, a partir
dels amics. Arriba un moment que, de cop
i volta, es troben amb un poder impressionant
a les mans i molt poca instrucció.
Sempre he pensat que si l’escola ensenya
a utilitzar llengua fora de l’escola, a la comunitat,
aleshores hauria d’ensenyar també
com fer servir les xarxes socials, ensenyar
a llegir i escriure a Internet…
L’escola sempre ha sigut conservadora, no és
una cosa d’ara. Ho proven moltes recerques.
Els canvis hi arriben més lentament que en
altres àmbits. Si avui, per exemple, es descobreix
un tractament nou contra un càncer
o contra una diabetis, en poc temps arriba
als ambulatoris; l’aplicació és immediata i
els metges no tenen cap problema a canviar
el protocol, i el protocol és igual arreu. En
canvi, això mateix passa amb l’educació i la
resposta és infinitament més lenta.
Quines són les explicacions d’aquest fet?
Moltes i diverses. D’entrada és molt clar
què vol dir curar un pacient o hi ha un acord
força gran. En canvi, “què és una persona
educada”, o fins i tot “què vol dir aprendre
a llegir i a escriure”, no ho és tant. Hi ha
moltes perspectives. Els educadors, amb
molt bona voluntat, poden tenir diversos
protocols. Això fa que, si avui anéssim a
cent centres d’atenció primària a veure,
per exemple, com es tracta una ferida al
braç, tothom actua d’una mateixa manera.
Si féssim el mateix amb cent escoles, a
veure com s’ensenya a llegir críticament,
trobaríem maneres molt diferents! Per tant,
és un problema més de fons.
També hi ha una qüestió de consideració
social. L’educació, lamentablement, ha
anat perdent poders en la comunitat.
Fa cent, fa cinquanta anys, les persones
importants en un poble eren l’alcalde,
el capellà, el farmacèutic, el metge…
i el mestre. En canvi avui les persones
importants en un poble no inclouen ni el
mestre, ni el capellà, però sí el director
de La Caixa. La culpa és del mestre? Buf!
És coresponsable, és clar. Sempre ho dic
d’una manera una mica punyent: el dia
que hi hagi un mestre a la presó per mala
praxi, com pot haver-hi un arquitecte o un
metge, aquell dia començarem a anar bé.
I és clar que no vull pas que hi hagi ningú
a la presó –i menys un mestre…
23
Mm o n o g r à f i c
maig - juny ´16
387
24
Ens consta que des de fa anys has publicat
força material que pot servir de pauta a
mestres i professorat amb relació a aquestes
propostes.
Hi estem treballant. Fa uns anys vaig publicar
un llibre que es deia En línia: Llegir
i escriure a la xarxa. També he publicat
alguns articles i ara estem publicant els
resultats d’una recerca que vam fer fa tres
anys, en el context de l’1x1, un projecte
que se’n va anar a l’aigua però que va
representar avançar uns graons en l’apropiació
de tecnologia. Anem treballant en
aquesta línia…
Perdona, en aquest sentit, els resultats que
es van aconseguint són positius?
Resultats positius… Parlem-ne. El que hem
constatat és que les escoles van canviant
de mica en mica però lentament, en consonància
amb altres recerques internacionals
que ens diuen que perquè un professor i
un alumne canviïn de paradigma i passin
de treballar amb paper a treballar amb
pantalla i teclat, necessiten a l’entorn de
tres o quatre anys. El programa 1x1 tenia
bona intenció i era una aposta important
d’un govern d’esquerres. No va poder
aconseguir els objectius marcats perquè
es va acabar massa aviat, però estava ben
encaminat. Els centres se n’han beneficiat
de forma dispar segons les ganes que hi
van posar.
Hi ha una cosa clara: al marge del nombre
d’ordinadors que hi hagi en un centre i
del que digui o no digui el currículum, els
nanos van a la seva! S’han passat hores i
hores connectats a Internet, tenen amics
a tot el món, han rastrejat tot tipus de
còmics, de música, de fanfics, tenen una
vida rica allà a l’interior… Per tant és un
alumnat ben diferent al que teníem fa deu
o quinze anys!
És cert, tenen una vida rica però també estan
envoltats, tal com has comentat en algun
indret, d’escombraria textual.
Efectivament. Totes les persones poden
publicar el que vulguin a Internet i això està
bé: és l’exercici de la llibertat d’expressió.
Un dels efectes secundaris d’aquest fet és
que a Internet hi hagi moltes escombraries,
molta falsedat, molt més engany, molta més
merda que no pas en una biblioteca, que
també en té! I a la premsa! S’ha d’impedir
que es publiqui escombraria? Què és escombraria
i què no ho és? Noam Chomsky
va firmar a favor que un senyor pogués
defensar que l’Holocaust no va existir i
la gent se li va tirar al damunt! “Com pot
fer això una persona tant d’esquerres com
vostè?” “Si jo no defenso”, va replicar
Chomsky, “que l’altre pugui dir el que
vol, com el podré rebatre?” Amb llibertat
d’expressió, sempre hi haurà falsedats,
manipulacions i mentides, o simplement
opinions contràries. Per això, cal aprendre
a destriar el gra de la palla.
la publicitat i els seus objectius
La publicitat és també un tipus de llenguatge.
De quina manera la gent jove –i no tan jove–
pot adquirir algunes eines per no esdevenir
víctima fàcil i vulnerable de la pressió brutal
i permanent que pateixen?
Sí, la publicitat és llenguatge. El meu llibre
Rere les línies tracta precisament d’això,
de llegir la ideologia. La publicitat és un
exemple clar d’aquest fet, però els textos
que tenen una intenció al darrere i contra
els quals ens hem de cuidar o hem de vigilar
no són només els publicitaris, sinó que ho
són tots. Qualsevol text té ideologia; tot té
ideologia, els diaris, les novel·les… Si hi ha
un discurs, sempre hi ha algú al darrere; i
aquest “algú” és de carn i ossos: és home
o dona, blanc o negre, del segle xxi o del
xv, ateu o religiós, catòlic o musulmà… I
així sorgeix la ideologia, que es manifesta
Tripa PE387.indd 23 12/04/2016 11:01:28
Tripa PE387.indd 24 12/04/2016 11:01:28