ara_1518390002

ara DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018
ESCRIPTOR
debat
23
Malaguanyat Martin Schulz
Divendres passat, amb una
trista piulada, s’anunciava
el principi de la fi de la
carrera política d’un
amic de Catalunya, en
Martin Schulz. “Renuncio a entrar al
govern federal i espero que així s’acabi
el debat intern a l’SPD”. Un dia
abans tothom el feia ministre d’Exteriors
alemany.
Schulz coneix bé Catalunya i ha
passat diversos estius a Cadaqués. Va
ser un bon llibreter i és fan d’en Jaume
Cabré, amb qui es coneixen personalment.
Té bons amics a Badalona i
un cop va hissar la senyera a l’Ajuntament
de la vila de Würselen, quan
n’era alcalde, per unes noces amb catalans.
Darrerament i com a bon socialdemòcrata,
era molt prudent i donava
suport a les tesis oficialistes del seu
partit sobre Catalunya, és a dir, les del
PSOE. Però els nostres diputats al
Parlament Europeu parlen també de
complicitats, per exemple en els preparatius
de la conferència del president
Puigdemont, el vicepresident
Junqueras i el conseller Romeva el gener
del 2017 a Brussel·les, quan Schulz
s’acomiadava de la presidència de la
institució. En Ramon Tremosa explica
que l’alemany és molt afable en privat
i té una gran memòria; recorda
fins i tot els noms de les parelles i els
fills de tothom. Sempre té un moment
i un somriure per a cadascú, i fa sentir
bé la gent. Aquesta és la seva màgia.
Quan va arribar a Berlín, el progressisme
alemany va trobar en ell
una nova esperança. Der Spiegel el dibuixava
en portada com el nou Messies.
I el seu partit, l’SPD, l’aclamava
com a gran líder, empenyent-lo a destronar
Merkel. Es reeditava el somni
d’una coalició d’esquerres. Però hi
Schulz coneix bé Catalunya.
Ha passat diversos estius
a Cadaqués, coneix Jaume
Cabré i té bons amics
a Badalona
ADAM CASALS
ASSESSOR INTERNACIONAL,
EXDELEGAT DEL GOVERN A ÀUSTRIA
I A L’EUROPA CENTRAL
DE FIT A FIT
havia un problema. En un país on es
posen títols acadèmics i doctorats a
les targetes de visita i als timbres dels
domicilis particulars, li feien explicar
a les entrevistes un passat lligat a l’alcoholisme
en què no va aconseguir ni
la selectivitat. Ben mirat, la manca de
títols l’apropava a molts dels seus
electors potencials, i això li donava un
avantatge tàctic en retrobar-se amb
els orígens treballadors de la socialdemocràcia,
en un país on les desigualtats
no paren de créixer. Ningú
no dubtava del talent d’un polític que,
tenint-ho molt més difícil que els altres,
havia arribat fins a dalt de tot.
Però en una campanya centrada en
negatiu en el tema dels refugiats,
Martin Schulz es va inventar un personatge
acadèmic, i mesurava lentament
cada paraula, com fan aquells
que s’escolten mentre parlen. Una
impostura que li va fer perdre caliu,
espontaneïtat i ganxo, i que va contribuir
al desastre. Una mica com quan
Hillary Clinton reia massa.
El dia de les eleccions i després
d’una sèrie de derrotes en comicis regionals,
l’SPD aconseguia el pitjor resultat
de la història. Val a dir que a la
CDU d’Angela Merkel li va passar el
mateix. Aquell vespre, Schulz no va
parar de repetir que en cap cas ocuparia
un lloc en un govern de Merkel.
Ho recordava el telenotícies de la
WDR, a la seva pròpia regió. Però Alemanya
no sap estar gaires mesos sense
govern. Després de moltes pressions,
Schulz va acceptar liderar les converses
cap a una nova Gran Coalició. A
l’SPD s’aixecaven veus crítiques, des
de la branca juvenil i les seccions de
l’Est, que temien pel futur del partit.
Per contra, es van aconseguir grans
èxits en l’acord per al contracte de la
GroKo (Gran Coalició). El Bild Zeitung
titulava en portada: “Cancellera
a qualsevol preu: Merkel regala el govern
a l’SPD”. Un cop retirat l’auster
Schäuble, gran xoc per la concessió del
ministeri de Finances al socialista
Olaf Scholz. Última jugada: Martin
Schulz feia fora Sigmar Gabriel del ministeri
d’Exteriors. Però el fa un any
encara bon amic ja li havia mostrat la
seva lleialtat, en cedir el lideratge del
partit i la candidatura a la cancelleria.
El got era ben ple, i la revolta cortesana
va exigir a Schulz ser fidel a les pròpies
paraules i renunciar a ser membre
del govern. Havia perdut el control
del partit, sota la creixent influència
d’Andrea Nahles. Els més de 400.000
militants, perplexos, han de dir si accepten
els termes de la GroKo. Els resultats
se sabran el 3 de març. En paral·lel,
les debilitats de Merkel alertaven
la CDU, on ja es parlava obertament
d’una successió de cara a la
següent legislatura. Tot plegat ben
lluny de l’estabilitat sempre desitjada
al país més influent d’Europa.
I Catalunya? En una conferència a
Barcelona a finals de l’estiu passat,
convidat per una associació de directius
de parla alemanya, Sigmar Gabriel
es mostrava a favor de més autogovern.
Un any abans, el seu ministre
estatal per a Europa, Michael Roth,
rebia la primera ministra d’Escòcia,
Nicola Sturgeon, a Berlín. En els últims
mesos comencen a aixecar-se,
tímides, veus a favor del diàleg. La
pressió creixerà. No tot està perdut.
El vespre de les eleccions,
no va parar de repetir
que en cap cas ocuparia
un lloc en un govern
de Merkel
Elsa Artadi
i el cabrum
SEBASTIÀ ALZAMORA
✒ Va ser que el seu nom aparegués com a
possible candidata a la investidura i el més
granat i selecte de la premsa del nacionalisme
espanyol (cavalleria digital, infanteria impresa,
aviació televisiva i marina radiada) va sortir
en tromba a disparar sobre la vida i miracles
d’Elsa Artadi. En quatre dies frenètics
(aquesta mena de premsa estima els adjectius
trepidant i vertiginós) hem tingut ocasió de
conèixer els noms i les ocupacions de les persones
que li són properes, així com tots els detalls,
fins als més irrellevants, del seu currículum
acadèmic, professional i polític. I sobretot,
hem tingut titulars, notícies i comentaris
absolutament impropis i impresentables
sobre la seva vida privada i/o íntima.
✒ Des dels perfils que ens han fet saber que
“el seu matrimoni no va prosperar” o que “als
seus 41 anys no ha tingut fills”, fins a les inevitables
mostres de periodisme imaginatiu
(com forçar una anècdota per anomenar-la
“novia a la fuga” mentre la qualificaven de
“brillante cabecita”), ha caigut damunt la portaveu
de Junts per Catalunya una llevantada
de periodisme porqueria que, cadascú a la seva
manera, coincideix a presentar-la com una
mala dona que avantposa la seva ambició professional
a les obligacions com a esposa i mare.
I, per tant, com una desordenada que, si no
ha sabut endreçar la seva vida sentimental,
encara menys pot pretendre presidir la Generalitat
de Catalunya.
✒ No cal ser una dona per sentir-se ofès pel
tuf de verro arrencat que exhala aquesta mena
de mal anomenat periodisme, fins i tot encara
que alguna de les peces dugui signatura
femenina. És el vell i pudent cabrum del mateix
corral de sempre, pasturat per molts homes
i per algunes dones, que es dedica a fer
amb les dones que tenen una presència pública
allò que mai farien (perquè seria de mala
educació) amb els homes en la mateixa posició:
remenar amb grolleria la seva vida privada,
a la recerca d’episodis que es puguin
considerar dubtosos (des d’una moral hipòcrita
i rància fins al ridícul) amb la finalitat
d’estendre el dubte sobre les seves aptituds
o el seu talent per exercir alguna responsabilitat.
Si la dona és jove, el baveig lúbric i les
efusions morboses poc o gens dissimulades
van incloses en el paquet, mai més ben dit.
✒ I si les dones en qüestió pertanyen, a més,
a les files violentes de la sedició independentista
i republicana, aleshores ja es pot disparar
amb completa impunitat, al marge de si es
tracta de la portaveu de Junts per Catalunya,
de les diputades de la CUP o de les dirigents
d’ERC. Només és qüestió de deixar els seus
noms en mans dels prestigiosos analistes de
guàrdia i de seguida seran catalogades com a
monges, fulanes o histèriques, que són els tres
tipus de dona existents per al cabrum, tret de
les pròpies mares i esposes. Tot plegat, a càrrec
dels mateixos mitjans que no dubten a
aplaudir les reivindicacions de les actrius de
Hollywood o dels Goya, a condició que es
mantinguin a la secció d’espectacles.