Views
5 months ago

ara_1518390002

22 DILLUNS, 12 DE FEBRER

22 DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 ara DIRECTORA ESTHER VERA DIRECTOR FUNDADOR CARLES CAPDEVILA DIRECTOR ADJUNT IGNASI ARAGAY SUBDIRECTORS DAVID MIRÓ, CATALINA SERRA, JORDI CORTADA, SÍLVIA BARROSO, GEORGINA FERRI ✦ DE BAT CONSULTEU MÉS ARTICLES A L’ARA.CAT ✦ DIRECTORA D’ART CRISTINA CÓRDOBA EDICIÓ PAPER ROSA RODON EDICIÓ DIGITAL FRANCINA BOSCH POLÍTICA MAIOL ROGER INTERNACIONAL MÒNICA BERNABÉ ECONOMIA ÀLEX FONT SOCIETAT ELENA FREIXA DEBAT TONI GÜELL CULTURA LAURA SERRA MÈDIA ÀLEX GUTIÉRREZ ESPORTS TONI PADILLA DELEGACIÓ A MADRID DANI SÁNCHEZ UGART LLENGUA ALBERT PLA FOTOGRAFIA XAVIER BERTRAL EDICIÓ DE PREMSA PERIÒDICA ARA, SL PRESIDENT FERRAN RODÉS CONSELLER DELEGAT SALVADOR GARCIA RUIZ DIRECTOR FINANCER XAVIER LINARES DIRECTORA DE MÀRQUETING MARIA LLAMBÍ DIRECTOR COMERCIAL SERGI GERMÁN DIRECTOR DE NEGOCI ORIOL CANALS DIRECTOR DE TECNOLOGIA MARC CAMPRODON C/ DIPUTACIÓ, 119 08015 BARCELONA. TELÈFON: 93 202 95 95. ATENCIÓ AL SUBSCRIPTOR: 902 281 110 subscripcions@ara.cat TEXT LEGAL Edició de premsa periòdica ARA es reserva tots els drets sobre el contingut del diari ARA, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD EL DIARI D’AHIR Sudokus: A l’edició d’ahir va aparèixer repetit el mateix sudoku. A causa d’aquest error, avui només publiquem una solució. Estils: A l’edició de dissabte, la foto 2 d’Estils no es corresponia al Jardí Botànic Històric, com es deia erròniament al text. A més, es feia esment a un plàtan quan en realitat es tractava d’una espècie diferent, l plàtan fals. i tots els consellers acabaran inhabilitats i alguns a la presó: no hi haurà “Puigdemont ni impunitat, ni immunitat, ni indult”. “El Sr. Puigdemont pot acabar com va acabar el president Companys”. “El Sr. Roger Torrent té dues filles i sap a què s’ha d’atenir”. “El procés secessionista és antidemocràtic, contrari als drets del espanyols i trenca la convivència a la societat catalana”. “Els governs de Catalunya dirigits per independentistes han estat deslleials als catalans, sobretot als que no pensaven com ells, a la resta de les comunitats autònomes i a l’estat espanyol”. Aquestes declaracions –no he reproduït les que són simples insults–, fetes per polítics o membres del govern espanyol, són amenaçadores i desqualificadores. Fa mesos que els catalans les patim. Ser català és ser sospitós de ser un mal ciutadà –en la seva visió, un mal espanyol–, i probablement enemic de la democràcia i de la convivència, tret que es demostri el contrari de manera explícita i contundent. És del tot evident que la raó de la manca de llibertat d’alguns empresonats –s’ha de recordar que sense judici– no és el risc de destrucció de proves, ni l’alarma social, sinó el dubte de si continuaran “delinquint”, perquè el delicte està en l’opinió. Sense ser al Govern, ni tenir poder polític, ¿quina és l’acció que es pot dur a terme? ¿Podria, doncs, concloure’s que la reiteració del delicte és ara de pensament i opinió més que d’acció? Per què és tan temible el pensament? Per què s’ha d’evitar de manera radical i absoluta? ¿El govern d’Espanya s’ha convertit en un perseguidor d’idees i principis quan difereixen dels seus? Els catalans no hem de perdre la confiança en nosaltres mateixos, l’autoafirmació de les nostres virtuts i la seguretat en les nostres accions, la legitimitat de les nostres idees ni la justícia inqüestionable de la seva defensa. La crítica a qualsevol idea, plantejament i proposta és legítima, però no fins a l’extrem de fer-nos creure, per la seva contundència i generalització, que el que fem és sistemàticament injust, erroni i perjudicial per als altres i fins i tot per a nosaltres mateixos. És a dir, que valdria més que no existíssim i desapareguéssim perquè de nosaltres no se’n pot derivar res positiu ni per a nosaltres ni per als altres. Ha arribat, potser, el moment de recordar-nos les nostres virtuts, els nostres Creure en un mateix JOAQUIM COELLO ENGINYER atributs positius, de reforçar les nostres creences, malgrat que siguem percebuts pels altres, alguns dels altres, com a portadors de defectes i no de valors. Catalunya té una economia pròpia i és capaç de generar la seva riquesa i benestar, té una cultura pròpia, una llengua pròpia i sobretot i per sobre de tot una manera de veure el món pròpia. La paraula clau en aquesta afirmació és pròpia, i aquests trets diferencials són importants per a nosaltres malgrat que els altres ens ho critiquin i pensin que no som susceptibles de ser valorats perquè no som com els altres espanyols. Poden acceptar la diferència entre un portuguès i un espanyol, però no entre un català i un espanyol... “Què els passa a aquests catalans que no són com la resta, que no volen ser com la resta? Què volen i pretenen?” La perplexitat i la manca de comprensió Ha arribat el moment de recordar-nos les nostres virtuts, malgrat que siguem percebuts per alguns com a portadors de defectes i no de valors sempre formen part indestriable del conflicte. La diferència sempre és un problema perquè requereix poder-la entendre i sobretot saber-ne la raó. És sempre la mateixa i substancial pregunta: quina és la necessitat o la causa que la genera? La qüestió es complica si el diferent és minoritari, és una excepció que surt de la norma, que és la regla, la normalitat, d’aquí la paraula. Hem d’acceptar que som diferents, pensem en part diferent i sobretot sentim diferent, però això no ha de ser obstacle per poder-nos entendre amb els altres, encara que per fer-ho és inexcusable compartir el punt de partida: el respecte per l’altre. El 21-D va quedar comprovat que el 47,5% de la població catalana és independentista i la resta no, però aquest fet diferencial ens afecta a tots. ¿En les crítiques que patim hi ha alguna diferenciació entre uns catalans i uns altres? Què significa que no n’hi hagi? El problema som els catalans, uns més i altres menys, però el problema és d’arrel... ¿Seria ara el moment de concloure que en lloc de crítiques, burles i desqualificacions el que hauríem de trobar entre els catalans i els espanyols és un respecte mutu, un respecte derivat del que l’altre és i representa? No entraré ara en qui té més part de culpa i de responsabilitat que això sigui com és. El que resulta sorprenent d’Espanya és que sembla que el temps no corri i, veient que la solució aplicada no resol el problema, estan ficats en aquest embolic en lloc de tenir un projecte ampli i il·lusionador que ens aplegui a tots i que projecti Espanya al món. Ho fa ara França i des de fa anys Alemanya... Quin cost de pèrdua d’oportunitat tan immens! Per a ells, per als espanyols, saber la raó d’aquesta desavinença és relativament irrellevant, perquè en la seva visió pensen que no els hi va gaire res, malgrat que nosaltres, en el seu lloc, ho veuríem com un gran problema. Ho seria per a nosaltres, però no ho és per a ells, mai ho ha estat, malgrat que aquesta manca de visió els ha sortit en el passat, i de manera reiterada, molt cara: és en l’origen de la seva decadència política i econòmica. Però, com va dir un dels seus grans poetes, “Castilla, ayer dominadora, [...] desprecia cuanto ignora”, i probablement aquí hi ha la clau del problema: no ho saben ni ho volen saber. GONZALO ARROYO / GETTY

ara DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 ESCRIPTOR debat 23 Malaguanyat Martin Schulz Divendres passat, amb una trista piulada, s’anunciava el principi de la fi de la carrera política d’un amic de Catalunya, en Martin Schulz. “Renuncio a entrar al govern federal i espero que així s’acabi el debat intern a l’SPD”. Un dia abans tothom el feia ministre d’Exteriors alemany. Schulz coneix bé Catalunya i ha passat diversos estius a Cadaqués. Va ser un bon llibreter i és fan d’en Jaume Cabré, amb qui es coneixen personalment. Té bons amics a Badalona i un cop va hissar la senyera a l’Ajuntament de la vila de Würselen, quan n’era alcalde, per unes noces amb catalans. Darrerament i com a bon socialdemòcrata, era molt prudent i donava suport a les tesis oficialistes del seu partit sobre Catalunya, és a dir, les del PSOE. Però els nostres diputats al Parlament Europeu parlen també de complicitats, per exemple en els preparatius de la conferència del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva el gener del 2017 a Brussel·les, quan Schulz s’acomiadava de la presidència de la institució. En Ramon Tremosa explica que l’alemany és molt afable en privat i té una gran memòria; recorda fins i tot els noms de les parelles i els fills de tothom. Sempre té un moment i un somriure per a cadascú, i fa sentir bé la gent. Aquesta és la seva màgia. Quan va arribar a Berlín, el progressisme alemany va trobar en ell una nova esperança. Der Spiegel el dibuixava en portada com el nou Messies. I el seu partit, l’SPD, l’aclamava com a gran líder, empenyent-lo a destronar Merkel. Es reeditava el somni d’una coalició d’esquerres. Però hi Schulz coneix bé Catalunya. Ha passat diversos estius a Cadaqués, coneix Jaume Cabré i té bons amics a Badalona ADAM CASALS ASSESSOR INTERNACIONAL, EXDELEGAT DEL GOVERN A ÀUSTRIA I A L’EUROPA CENTRAL DE FIT A FIT havia un problema. En un país on es posen títols acadèmics i doctorats a les targetes de visita i als timbres dels domicilis particulars, li feien explicar a les entrevistes un passat lligat a l’alcoholisme en què no va aconseguir ni la selectivitat. Ben mirat, la manca de títols l’apropava a molts dels seus electors potencials, i això li donava un avantatge tàctic en retrobar-se amb els orígens treballadors de la socialdemocràcia, en un país on les desigualtats no paren de créixer. Ningú no dubtava del talent d’un polític que, tenint-ho molt més difícil que els altres, havia arribat fins a dalt de tot. Però en una campanya centrada en negatiu en el tema dels refugiats, Martin Schulz es va inventar un personatge acadèmic, i mesurava lentament cada paraula, com fan aquells que s’escolten mentre parlen. Una impostura que li va fer perdre caliu, espontaneïtat i ganxo, i que va contribuir al desastre. Una mica com quan Hillary Clinton reia massa. El dia de les eleccions i després d’una sèrie de derrotes en comicis regionals, l’SPD aconseguia el pitjor resultat de la història. Val a dir que a la CDU d’Angela Merkel li va passar el mateix. Aquell vespre, Schulz no va parar de repetir que en cap cas ocuparia un lloc en un govern de Merkel. Ho recordava el telenotícies de la WDR, a la seva pròpia regió. Però Alemanya no sap estar gaires mesos sense govern. Després de moltes pressions, Schulz va acceptar liderar les converses cap a una nova Gran Coalició. A l’SPD s’aixecaven veus crítiques, des de la branca juvenil i les seccions de l’Est, que temien pel futur del partit. Per contra, es van aconseguir grans èxits en l’acord per al contracte de la GroKo (Gran Coalició). El Bild Zeitung titulava en portada: “Cancellera a qualsevol preu: Merkel regala el govern a l’SPD”. Un cop retirat l’auster Schäuble, gran xoc per la concessió del ministeri de Finances al socialista Olaf Scholz. Última jugada: Martin Schulz feia fora Sigmar Gabriel del ministeri d’Exteriors. Però el fa un any encara bon amic ja li havia mostrat la seva lleialtat, en cedir el lideratge del partit i la candidatura a la cancelleria. El got era ben ple, i la revolta cortesana va exigir a Schulz ser fidel a les pròpies paraules i renunciar a ser membre del govern. Havia perdut el control del partit, sota la creixent influència d’Andrea Nahles. Els més de 400.000 militants, perplexos, han de dir si accepten els termes de la GroKo. Els resultats se sabran el 3 de març. En paral·lel, les debilitats de Merkel alertaven la CDU, on ja es parlava obertament d’una successió de cara a la següent legislatura. Tot plegat ben lluny de l’estabilitat sempre desitjada al país més influent d’Europa. I Catalunya? En una conferència a Barcelona a finals de l’estiu passat, convidat per una associació de directius de parla alemanya, Sigmar Gabriel es mostrava a favor de més autogovern. Un any abans, el seu ministre estatal per a Europa, Michael Roth, rebia la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, a Berlín. En els últims mesos comencen a aixecar-se, tímides, veus a favor del diàleg. La pressió creixerà. No tot està perdut. El vespre de les eleccions, no va parar de repetir que en cap cas ocuparia un lloc en un govern de Merkel Elsa Artadi i el cabrum SEBASTIÀ ALZAMORA ✒ Va ser que el seu nom aparegués com a possible candidata a la investidura i el més granat i selecte de la premsa del nacionalisme espanyol (cavalleria digital, infanteria impresa, aviació televisiva i marina radiada) va sortir en tromba a disparar sobre la vida i miracles d’Elsa Artadi. En quatre dies frenètics (aquesta mena de premsa estima els adjectius trepidant i vertiginós) hem tingut ocasió de conèixer els noms i les ocupacions de les persones que li són properes, així com tots els detalls, fins als més irrellevants, del seu currículum acadèmic, professional i polític. I sobretot, hem tingut titulars, notícies i comentaris absolutament impropis i impresentables sobre la seva vida privada i/o íntima. ✒ Des dels perfils que ens han fet saber que “el seu matrimoni no va prosperar” o que “als seus 41 anys no ha tingut fills”, fins a les inevitables mostres de periodisme imaginatiu (com forçar una anècdota per anomenar-la “novia a la fuga” mentre la qualificaven de “brillante cabecita”), ha caigut damunt la portaveu de Junts per Catalunya una llevantada de periodisme porqueria que, cadascú a la seva manera, coincideix a presentar-la com una mala dona que avantposa la seva ambició professional a les obligacions com a esposa i mare. I, per tant, com una desordenada que, si no ha sabut endreçar la seva vida sentimental, encara menys pot pretendre presidir la Generalitat de Catalunya. ✒ No cal ser una dona per sentir-se ofès pel tuf de verro arrencat que exhala aquesta mena de mal anomenat periodisme, fins i tot encara que alguna de les peces dugui signatura femenina. És el vell i pudent cabrum del mateix corral de sempre, pasturat per molts homes i per algunes dones, que es dedica a fer amb les dones que tenen una presència pública allò que mai farien (perquè seria de mala educació) amb els homes en la mateixa posició: remenar amb grolleria la seva vida privada, a la recerca d’episodis que es puguin considerar dubtosos (des d’una moral hipòcrita i rància fins al ridícul) amb la finalitat d’estendre el dubte sobre les seves aptituds o el seu talent per exercir alguna responsabilitat. Si la dona és jove, el baveig lúbric i les efusions morboses poc o gens dissimulades van incloses en el paquet, mai més ben dit. ✒ I si les dones en qüestió pertanyen, a més, a les files violentes de la sedició independentista i republicana, aleshores ja es pot disparar amb completa impunitat, al marge de si es tracta de la portaveu de Junts per Catalunya, de les diputades de la CUP o de les dirigents d’ERC. Només és qüestió de deixar els seus noms en mans dels prestigiosos analistes de guàrdia i de seguida seran catalogades com a monges, fulanes o histèriques, que són els tres tipus de dona existents per al cabrum, tret de les pròpies mares i esposes. Tot plegat, a càrrec dels mateixos mitjans que no dubten a aplaudir les reivindicacions de les actrius de Hollywood o dels Goya, a condició que es mantinguin a la secció d’espectacles.

cavallers ahir futbolistes avui futbolistes avui ... - FC Barcelona
LA VEU.17 DE 15.04.2011
1803140909_webrevistasentmenat27
Descarregar en format PDF - Jordi Pujol
Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya
número 40 - Federació Catalana de Basquetbol
un «còmic» setmanal a I! HORA IMATGES I POSTALS ... - Atipus
l'Anuari Mèdia.cat de silencis mediàtics - VilaWeb
El - Ajuntament de Sant Boi de Llobregat
Andreu i Abelló i Josep Benet, sense pèls a la llengua - Atipus
Número: AII_65 22/06/1980 - Fundació Rafael Campalans
ANEM -HI! - Casal de Catalunya
Llibre Wilfried Martens - Centre for European Studies
El CAP de Riudoms s'ha quedat petit El CAP de Riudoms s ... - L'Om