ara_1518390002

UN PAM DE MÓN
12.2.2018
DEMÀ
Salvador Cardús
Carme Colomina
El món contra Síria
12 DE FEBRER DEL 2018
GUERRA. La Huda i l’Aiman es van conèixer
l’any 2013 a la fàbrica de medicaments
on treballaven en un poblet al
nord d’Alep, i es van casar. Vivien sota
bombardejos. Amb les famílies dividides
perquè uns havien quedat sota control
del règim i els altres sota control de
l’oposició. A finals d’aquell any va arribar
el Daeix. Els medicaments es van convertir
en una mercaderia més per finançar
el seu terror i la Huda i l’Aiman van fugir
a Turquia, on va néixer el seu fill. Però
ells volien viure a Síria, així que quan
l’Estat Islàmic es va retirar del nord
d’Alep van tornar a casa. Encara els faltava
veure l’arribada de l’aviació russa i
les morts per bombes de fragmentació.
A finals de gener del 2016, després
d’haver patit els atacs de pràcticament
tots els fronts en conflicte a Síria, finalment,
van travessar d’amagat la frontera
amb Turquia. Aquest cop, definitivament.
Van pagar 500 dòlars per adult i
250 pel nen. “Vam travessar amb molt de
fred. Com que portàvem el nen a coll vam
abandonar les maletes. Sentíem que no
podíem. Vam haver d’escalar. La meva
dona i jo ploràvem pel fred i per la por
de l’exèrcit turc i els seus drons de vigilància.
El nen tremolava”. La història
l’explicava l’Aiman fa un parell de mesos
a Ripollet, perquè la Huda encara no en
vol parlar. Són dels pocs refugiats sirians
que han arribat a Catalunya.
DISTÀNCIA. El món va sacrificar Síria
el 2013. El mateix any que la Huda i l’Aiman
es van conèixer. Va ser a finals de
l’estiu, quan Barack Obama va sortir a
reconèixer que l’atac amb armes químiques
de Baixar al-Assad contra el seu poble
quedaria impune. Occident encara
estava sota els efectes de l’Iraq, de la irrupció
d’una nova violència a casa seva,
per la vergonya de les mentides que van
justificar aquella guerra, i la incapacitat
de saber destriar quina de totes les
oposicions al règim era la que més li convenia
(malgrat que no n’hi havia cap, entre
tanta divisió, capaç d’aglutinar la
Un ferit en un bombardeig és tractat en una clínica de campanya al poble de
Duma, a la perifèria de Damasc, sotmès a setge des del 2013. BASSAM KHABIEH / REUTERS
lluita contra el règim). La distància amb
el Pròxim Orient es va fer enorme. Les
revoltes àrabs es van voler convertir en
un error d’interpretació. I així, el miler
de persones, entre elles centenars de
nens, que van morir pel gas sarín del règim
sirià a Guta, prop de Damasc, van
passar de línia vermella a crim de guerra
sense càstig.
En aquell moment, Occident va decidir
que, a partir d’ara, s’ho miraria
des de la barrera, escenificant operacions
militars des de l’aire contra objectius
concrets i consagrant l’entrada
triomfal de Rússia al cor de les negociacions
polítiques i com a poder militar
capaç de decidir el conflicte en favor
d’Al-Assad.
Amb el Daeix escapçat territorialment,
hem tornat a sacrificar Síria, novament,
quan hem abandonat el poble kurd a la seva
sort després d’utilitzar-los com a línia
de front contra l’Estat Islàmic.
IMPUNITAT. Síria és la guerra que
hem permès que passés. Ens l’hem mirat
de lluny, incapaços de decidir quin paper
hi volíem jugar. Sense saber de part de qui
estàvem (ni tan sols de part de la població
civil, que necessitava uns corredors
humanitaris efectius que mai han acabat
de funcionar). Insegurs de nosaltres, desconfiats
d’ells, cansats de vergonyoses intervencions
a la regió que han acabat portant
més violència, i al final, fins i tot, insensibles
a l’acolliment dels pocs refugiats
que han aconseguit arribar a casa
nostra.
L’ONU assegura que el deteriorament
sobre el terreny és “dramàtic”, que el patiment
a Síria ha arribat “a nivells sense
precedents”. L’ajuda humanitària està
bloquejada a les grans ciutats i 13 milions
de persones necessiten atenció urgent arreu
del país. L’informe del Programa
Mundial per a l’Alimentació publicat al
gener assegura que la fam i la inseguretat
alimentària amenacen el 33% de la població
siriana, 6 milions i mig de persones.
Les Nacions Unides es declaren “impotents”.
Però són irrellevants, víctimes
del bloqueig pels interessos dels qui ocupen
un seient permanent al Consell de
Seguretat i han decidit utilitzar Síria com
a escenari d’una altra confrontació: la del
seu propi poder.
Israel i l’Iran es fan la guerra a Síria.
Turquia aniquila els kurds. L’aviació
russa apuntala el règim. Les potències
mundials intenten imposar la idea d’una
desescalada del conflicte que les morts i
la violència neguen. La realitat és que ja
ni tan sols es busca una solució política.
Yassin al-Haj Saleh, intel·lectual sirià,
assegurava, ara fa un any: “Els sirians no
tenim només un enemic –Al-Assad–, sinó
que també tenim en contra l’ordre
global”. El món li dona la raó.