TAST REVISTES GENER/FEBRER 2017

Editorial
RECONEIXEMENT, FORMACIÓ,
MERCANTILITZACIÓ, PRIVATITZACIÓ
3
EE D I T O R I A L
gener - febrer ´17
391
Quan prop de 500 centres educatius catalans han decidit
lliurement de sumar-se al programa Escola Nova 21, quan
centenars de docents han fet el gest d’assistir a les jornades
organitzades pels promotors del programa, és obligat de
preguntar-nos què hi pot haver darrere d’aquest fenomen
més enllà del seu indiscutible èxit mediàtic.
Per començar hi veiem una necessitat profunda de reconeixement
per part de molts mestres i molts centres
abnegats i entregats que, calladament, dia rere dia, curs
rere curs, s’esforcen a crear un clima de benestar i culturalment
enriquidor, a estimular al màxim les capacitats
i les habilitats de tots i cadascun dels seus alumnes, a
corregir amb els mitjans disponibles les desigualtats i els
dèficits amb què molts d’aquests infants i joves accedeixen
al sistema educatiu, per tal que tots assoleixin les competències
considerades bàsiques i imprescindibles. Un
reconeixement per part de les administracions públiques
que, en general, ni arriba ni es nota, i més necessari que
mai en aquests temps de retallades injustificables, de
pressions artificioses, de solitud i abandonament, malgrat
les xarxes informals i virtuals d’intercanvi i col·laboració.
Hi veiem també una demanda urgent, gairebé desesperada,
de formació permanent, una aposta decidida pel desenvolupament
professional quan, des de tots els fronts, arriba
el missatge que ens trobem en un autèntic canvi d’època
que ha posat en crisi totes les institucions filles de la
il·lustració que viuen temps desconcertants i incerts. És
absolutament incomprensible que el Departament d’Ensenyament
hagi deixat pràcticament a zero, des de fa ja
alguns anys, la partida destinada a la formació permanent
i l’hagi lliurat gairebé en exclusiva en mans de moviments
de renovació pedagògica, de sindicats, d’empreses amb
i sense ànim de lucre o a la bona voluntat dels docents
mateix. És realment inexplicable quan tothom valora el seu
caràcter estratègic per millorar tant els processos com els
resultats, i resulta fins i tot curiós que s’hagin esmerçat
tants esforços en la formació inicial dels
futurs mestres (paradoxalment només en
la dels mestres de Primària però no en la
del professorat de Secundària, com si en
aquest tram no hi haguessin problemes),
quan l’accés de nou professorat al sistema
aquests darrers anys ha estat insignificant
i els que realment donen la mesura de la
seva qualitat són els que ja són a dins... Una
mostra de desídia, d’incapacitat, d’insolvència...
del Departament d’Ensenyament?
Hi veiem, en tercer lloc, un pas més cap a
la mercantilització de l’educació. Quan es
posa tant èmfasi en la diferenciació dels
centres, a remarcar que en l’oferta educativa
hi ha unes escoles avançades i, doncs,
en correspondència, unes altres escoles
antiquades o endarrerides; quan s’estimula
que es tingui cura de la marca, de la imatge
dels centres, es fan passos, volent o sense
voler, cap a la competència entre ells per
tal de captar els millors alumnes i evitar
els que previsiblement presentaran més
dificultats. Perquè aquesta diferenciació de
l’oferta s’ha de posar al costat de la lliure
elecció dels usuaris o consumidors, unes
famílies que hauran de basar la seva tria
en la visibilitat i la capacitat de seducció
d’aquestes marques. Tot plegat, una dinàmica
que ja sabem que va en detriment de
la inclusió educativa, de la cohesió social i
de les funcions socials dels centres.
Finalment, sembla evident que assistim a
un desdibuixament de les responsabilitats
públiques en l’educació bàsica, buit que
és omplert per iniciatives privades. Quan
el Departament d’Ensenyament renuncia
a ocupar-se de la formació permanent del
professorat, quan deixa en mans privades
la política educativa per millorar l’ensenyament
a Catalunya, quan els diagnòstics
sobre la situació de l’educació a casa
nostra es deixen reiteradament en mans
privades, quan, segons dades oficials, la
inversió en educació per part del govern
català és de les més baixes d’Espanya i
d’Europa i això obliga que la inversió de les
famílies sigui de les més elevades, d’això
se’n diu senzillament fer passos cap a una
creixent privatització de l’educació.
És una bona notícia que tants centres
manifestin de manera tan clara que tenen
ganes de formar-se, de tenir visibilitat i
reconeixement, de millorar la seva pràctica;
és positiu que els mitjans de comunicació
s’ocupin amb tant d’interès de les moltes
coses interessants que es fan en els centres
educatius catalans. Però aquest fenomen
posa al descobert també els desistiments,
les renúncies i els errors d’un Departament
d’Ensenyament i d’un govern que no sembla
tenir l’educació entre les seves prioritats.