Pintors%20i%20altres%20art%EDfexs%20de%20la%20val%E8ncia%20medieval_2075%5b1%5d

meridionals. Després d’aquest procés, únicament quedaria el regne de Granada com a
testimoni de la presència islàmica a Espanya.
Referint-se ja a la conquesta de les terres valencianes, s’inicia al voltant de l’any
1231 –prèviament ja s’havien reunit certs enclavaments al nord de l’actual província
de València– i conclouria a Biar l’any 1245, sense oblidar les últimes annexions de
Jaume II al final del segle XIII i principi del segle XIV. En aquesta conquesta es
podrien distingir les etapes següents:
- Els primers intents de conquesta (1210-1219)
- De la reunió d’Alcanyís a la presa de Morella i Ares (1231-1232)
- De l’assetjament de Borriana al de València (1233-1238)
- La conquesta al sud del riu Xúquer (1239-1245)
A nosaltres, sense menysprear les altres etapes, és la tercera la que més ens
interessa. D’aquesta etapa, iniciada a la ciutat de Borriana l’any 1233, finalitza,
després de cinc mesos d’assetjament, amb la conquesta de València l’any 1238. Una
vegada la ciutat fou conquerida pel monarca Jaume I, va suposar l’abandó de bona
part de la població musulmana, la qual cosa va permetre l’assentament de famílies
cristianes, procedents del nord, que van realitzar grans canvis en la societat, amb
l’aportació de costums i formes de vida a una ciutat que, tradicionalment, havia
conviscut durant segles amb les tres religions monoteistes i les tradicions respectives.
La conquesta de València el 1238 per catalans i aragonesos féu possible el naixement
del nou regne a la Corona d’Aragó. Resulta evident que la reconquesta d’aquesta
ciutat pel rei d’Aragó, Jaume I, serveix com a expansió territorial del món cristià a
costa de l’islàmic.
El dinamisme de múltiples iniciatives desenvolupades per diferents entitats com la
monarquia, la noblesa i l’església al llarg del període que ens ocupa, consolida les
estructures socials, polítiques, econòmiques i fins tot artístiques, però no va ser total
durant el regnat de Jaume I a València (1238-1276), etapa que pateix un
desplegament de guerres internes i civils i no és fins a Jaume II (1291-1327), al
principi del segle XIV fins a la mort de Martí l’Humà, quan es veu una certa
estabilitat que permet cultivar aspectes culturals i artístics. Tots els qui regnaren,
durant els segles XIII i primeres dècades del XIV, foren cultivadors de les arts, però és
Pere IV el Cerimoniós 16 (1336-1387) el més conegut, seguit dels seus fills Joan I el
Caçador (1387-1396) i Martí l’Humà (1396-1410). A la mort de Martí l’Humà la
successió en la Corona d’Aragó recaigué, gràcies al compromís de Casp de 1412, en
Ferran I d’Antequera, qui va ser succeït a la seua mort per Alfons el Magnànim.
1.3. El context històric de València dins la Corona d’Aragó
No hi ha dubte que la formació del Regne de València va ser gràcies a la unió de
la Corona catalanoaragonesa. En la primera meitat del segle XII, un fet capital va
modificar substancialment l’estructura política de la Península. Aquest va ser la
formació de la Corona catalanoaragonesa, sorgida arran de la unió del comtat de
Barcelona i el regne d’Aragó, que culminaria amb la incorporació d’altres regnes,
entre aquests, el de València, com a resultat de la seua expansió operada durant el
segle XIII. És necessari aclarir que la unió entre els diversos integrants és de tipus
personal, dinàstic, perquè cada un d’ells conserva la seua personalitat pròpia.
Catalunya es forma com a entitat intermediària entre el món peninsular, d’una banda,
i l’occident europeu mediterrani. Així la unió d’aquests països va ésser purament de
16 Tasis i Marca, Rafael. Pere el Cerimoniós i els seus fills. València, 1994.
9