Pintors%20i%20altres%20art%EDfexs%20de%20la%20val%E8ncia%20medieval_2075%5b1%5d

eial sense haver jurat els furs, es posa enfront i busca aliances amb els dos regnes
fronterers: França i Castella. Fins i tot alguns cronistes van arribar a reconèixer
Carles de Valois com a rei d’Aragó. Alfons no va tenir altra opció que jurar els
privilegis de la Unió, que limitaven el poder reial.
El va succeir el seu germà Jaume II el Just, que ja era rei de Sicília, per testament
del pare. Va regnar des de 1291 fins a 1327, en un període de greus problemes amb
França i el Pontificat, respecte a la sobirania del monarca a Sicília. Això va ser
solucionat amb el tractat d’Anagni el 1295, però Jaume II havia de renunciar a
Sicília. A la Corona d’Aragó s’intenta restablir la situació, annexen les comarques
valencianes del sud, fins aquell moment integrades a la corona castellana. L’expansió
marítima i mercantil sobre el Mediterrani va seguir durant aquests anys. D’una
banda, Jaume II va obtenir la investidura del regne de Sardenya, i va aconseguir el
restabliment del regne de Mallorca com a vassall del regne d’Aragó. A més, els
almogàvers, inactius per la signatura de la pau italiana de Caltabellota, el 1302
acudiren a Constantinoble en ajuda de l’imperi Bizantí atacat pels turcs. En
competència amb la república de Gènova, aquests mercenaris, la Companyia
Catalana, a les ordres de Roger de Flor, projecta la influència de la Corona d’Aragó
fins als límits del Mediterrani oriental. Primerament van tenir un període de
nomadisme guerrer, fins al 1311, i després consolidaren la seua obra amb la fundació
dels ducats d’Atenes i Neopàtria, entre els anys 1311-1460. Jaume II va intentar fins i
tot fer arribar la seua influència a Xipre, amb el seu matrimoni amb Maria de
Lusignan, de la casa regnant a l’illa, i fins i tot a Terra Santa. L’esforç fonamental del
govern d’aquest monarca tingué com a finalitat la conquesta de Sardenya, que
realitzaria l'Infant, futur Alfons el Benigne entre els anys 1323 i 1324.
La plenitud expansionista de l’època de Jaume II es va veure continuada amb els
seus successors, si bé Alfons el Benigne accedí als desitjos de la seua segona esposa,
la castellana Elionor, que no volia deixar els seus fills desposseïts, perquè la corona
passaria al fill del primer matrimoni del rei, futur Pere el Cerimoniós, que s’educava
a Saragossa. La infanta castellana va obtenir donacions i senyorius per als seus fills
Ferran i Joan, a Tortosa i diverses zones del Regne de València, que implicava la
creació d’un autèntic feudalisme, de signe castellà, a l’interior de la corona
aragonesa. L’oposició de la ciutat de València va aconseguir la revocació d’aquestes
donacions.
El regnat de Pere el Cerimoniós va ser llarg, des de 1336 fins a 1387. S’hi
completa al màxim l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, així com la seua
integració i unitat sota una sola dinastia, si bé al seu mateix regnat s’aprecien ja els
signes de la crisi que assotaria tot Europa durant la baixa edat mitjana. “El regnat de
Pere el Cerimoniós, un dels més llargs, va ésser un dels més bel·licós, en part perquè
el rei no era precisament un pacifista (com tampoc no ho eren alguns consellers) i en
part perquè va coincidir amb conflictes internacionals, amb la guerra de Gènova amb
Venècia, en els quals era molt difícil de mantenir-se neutral. Les guerres internes i
les externes, doncs, es van succeir constantment durant alguns anys. A la ruïna que
van produir, s’hi va afegir la provocada per les calamitats naturals, la pesta negra de
1348 i les epidèmies posteriors, les secades, una plaga de llagostes, etc. Tots els
flagells bíblics van caure sobre les terres catalanoaragoneses durant el regnat de Pere
el Cerimoniós, per la qual cosa hi van provocar una crisi, de la que el poble va trigar
molt de temps a refer-se.”
Efectivament, durant els anys que van de 1341 a 1349, el rei Pere porta a terme la
reintegració mediterrània amb la reincorporació de Mallorca a la Corona d’Aragó, un
vell desig patent des que el Conqueridor va dividir els regnes al seu testament.
11