Cultura 20050601 - aaeet.com

Una de les fàbriques del carrer del Paborde. En aquest
cas, l'edifici industrial, construït en la segona meitat del
segle XIX, el tenim a l'esmentat carrer, mentre que
l'habitatge de l'industrial dóna a la muralla de Sant Antoni.
En la fotografia es reconeixen els grans finestrals
propis de l'arquitectura industrial de les darreres dècades
del segle XIX. (Foto: Francesc Murillo)
text de la revolució de setembre
d'aquell any va permetre
que els teixidors vallencs
poguessin arribar a un acord
definitiu amb els industrials,
els quals es van cpmprometre
a tornar a Valls en
quatre dies els 461 telers
que havien escampat per la
rodalia.^
Però aquests anys també
marcaren l'inici de la lenta
decadència industrial i mercantil
valienca. La insurrecció
federalista del mes
d'octubre del 1869 va provocar
una forta sotragada a
la indústria valienca.
Així, durant els pocs dies
que els insurrectes controlaren
Valls van saquejar diverses
fàbriques: la casa i
la fàbrica tèxtil de Manuel
Clariana, situades al Pati,
on robaren els objectes de
valor i en cremaren els mobles,
la qual cosa provocà
unes pèrdues valorades en
8.000 pesos; la fàbrica tèxtil
de Jaume de Manel, situada
al Pati, fent xamfrà amb
el carrer del Rector Cessat,
on cremaren la producció
emmagatzemada; la fàbrica
tèxtil de Ramon Castellet, al
carrer dels Metges, on provocaren
danys valorats en
reportatge
10.000 pesos; l'adoberia i
habitatge de Joan Martí Murtra,
els actuals números 105
i 107 de la muralla de Sant
Antoni, on robaren els diners
i en cremaren els mobles,
amb una pèrdua total
d'uns 12.000 pesos, i la casa
del fabricant Joan Ferrer,
amb una pèrdua de 2.500
pesos.
A més, Joan Montserrat,
comerciant de ferro i fabricant
de licors, fou assassinat
d'un tret a la porta de
casa seva, al carrer de la
Cort, mentre que també disparen
dos trets contra l'abans
esmentat Joan Ferrer,
dels quals va sortir il·lès.
Davant d'aquesta situació,
molts industrials, com la majoria
de notaris i advocats,
optaren per fugir o amagarse
(fins i tot alguns hagueren
de passar unes hores
dins d'una claveguera).'"
Tradicionalment, els fets
tràgics de la revolució d'octubre
del 1869 han estat
considerats com un dels principals
factors que provocaren
l'inici de la davallada industrial
de la vila. Si bé els
seus efectes van motivar un
èxode d'industrials i de les
seves famílies cap a altres
poblacions, n'hi va haver que
al cap d'un temps tornaren
a Valls, però d'altres no tornaren
mai més, com fou el
cas de Manuel Clariana i de
molts teixidors que anaren
a treballar a Sabadell, Terrassa
i a poblacions del pla
de Barcelona, mentre que
molts treballadors de la indústria
de la pell es traslladaven
a Igualada, que acabaria
obtenint l'hegemonia
catalana què'abans tenia
Valls en aquest tipus d'activitat
industrial. A més, el record
d'aquells fets va portar
que durant la resta del segle,
i fins i tot en les primeres
dècades del segle xx, algunes
empreses industrials es
repensessin la possibilitat
d'instal·lar-se a Valls."
tes conseqüències de la revolució
d'octubre jugaren un
paper en l'assentament de
les bases de la decadència
industrial de Valls durant les
darreres dècades del segle
xix, les principals causes d'aquesta
decadència cal cercar-les
en altres qüestions,
que eren, sobretot, els problemes
que tenien els petits
industrials per realitzar inversions
destinades a modernitzar
les seves indústries tradicionals,
i en el retard en
l'arribada del ferrocarril i el
que això representava en la
millora de les vies de comunicació
i la comercialització
dels productes vallencs. En
aquest darrer aspecte, Tarragona
i Reus, ben comunicades
per tren amb Barcelona
des del 1856, passaren
a centralitzar les activitats
industrials i mercantils de
les comarques del Camp de
Tarragona.
Valls s'havia quedat fora de
les grans àrees de concentració
industrial que s'havien
creat al llarg del segle:
les ribes dels rius Llobregat,
Cardener, Ter, Freser, Anoia
i Fluvià, on s'alçaven fàbriques
de filats que aprofitaven
la força hidràulica, mentre
que les fàbriques de
teixits mogudes amb vapor
ho feien sobretot a Barcelona,
Manresa, Sabadell, Terrassa
i Reus, entre altres
ciutats, totes ben comunicades
mitjançant el ferrocarril
amb Barcelona i el seu important
port.'2
Notes
1. Martinell (1972: 86-87).
2. Vives & Llorens (1991:
268-269).
3. Martinell (1972: 92-95) i
Papell & Quílez (1999:
127).
4. ECO (1933d 9).
5. Vives & Llorens (1991:
54 i 260).
Tot i que, certament, aques- 6. DDAA (1982: 321).