IUGOSLÀVIA: Marko Hren, Srdjan Dvornik, - MOC - Barcelona

MOCADOR 25 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA 11
tots els organismes internacionals han
estat, sens dubte, elements claus en
l'origen de la guerra a l'antiga lugoslàvia.
Quan afirmava recentment el senyor
Eagelburger, responsable de la política
nord-americana pel que fa a l'antiga
lugoslàvia, que "havia estat enganyat
pels polítics de Belgrad", aquestes
confessions, en aparença verídiques i
honestes, pretenen però confondre el
lector no iniciat. El senyor Eagelburger
no va ser enganyat (dir el contrari
confirmaria que mai ho ha estat). El
senyor Eagelburger es va guiar fidelment
pels seus interessos i el del seu Estat.
L'interès principal dels EUA i d'Europa ha
estat conservar l'estabilitat dels Balcans.
El senyor Markovic -ex-primer ministre
de lugoslàvia-oferia
estabilitat i una
reforma gradualista.
Per tant, se li va
concedir confiança i
ple suport i totes les
altres opcions van
ser ignorades. Quan
l'exèrcitfederal,amb
l'aprovació del
govern federal actuà
a Eslovènia (juny de
1991), s'inicià la
reacció en cadena
de la implicació
militar. Avui, la
història de
lengany" es
repeteix. El règim de
Belgrad i el seu
exèrcit aliat a Bòsnia
i Herzegovina (BH)
segueixen guanyant
temps perconsumar
tranquilament el seu
objectiu de neteja
ètnica, perquè totes
les esperances han
estat dipositades en el senyor Panic,
primer ministre de la nova lugoslàvia.
La Llei internacional assegura el dret a
l'autodeterminació de totes les nacions,
repudia el genocidi il'apartheid i estableix
clarament quins són els drets humans
fonamentals. Tot i així, la gent de l'antiga
lugoslàvia pateix la negativa al dret a
l'autodeterminació, sofreix el genocidi,
l'apartheid i la violació dels seus drets
humans fonamentals de la forma més
brutal possible. Els eslovens es van
quedar sols quan negociaven a la
desesperada amb el govern federal en la
primavera de 1991; els bosnians -els
més innocents de tots- són acorralats en
el genocidi i se'ls hi nega fins i tot el dret
a defensar-se; als albanesos se'ls
continua dient avui que ningú donarà
suport a la seva "opció sobirana". Massa
sovint, els observadors occidentals -
també els mitjancers institucionals i els
militants pacifistes- es bloqueigen en al
seva posició de neutralitat a partir de
teories del conflicte que exclouen el
"prendre partit". Amb massa freqüència,
els observadors occidentals accepten
amb satisfacció evident la tesi de "guerra
civil", intertribal, interètnica, entre
nacionalitats. Amb massa freqüència,
aquesta mateixa gent es preocupa més
pel paper líder d'Alemanya en el
reconeixement de les repúbliques que
per un règim com el de Belgrad,
determinat als crims més terribles. Amb
massa freqüència, fins i tot els pacifistes
s'obliden de que es molt més real isenzill
descriure la guerra com una desigual
confrontació entre els militaristes
(totalitaristes, generals, bojos, criminals
de tot el món, beneficiats de la guerra,
etc.) i els ciutadans indefensos. Al final
d'aquesta guerra, la ficció de guerra
interètnica i entre religions es convertirà
en una realitat -quan aconsegueixin
erosionar totes les consciències- i el
responsable serà inidentificable.
Tot i que la llei internacional sobre crims
de guerra és clara, i tot i que existeixen
crims de guerra àmpliament provats a
Eslovènia, Croàcia, Kosovo i BH, els
criminals de guerra -molts dels seus
noms apareixen en la llista de Helsinki
Watch- segueixen sent invitats a les
converses a Roma, París, Londres o
Brusel.les en lloc de ser jutjats. Han
violat cínicament dotzenes de "tractats
de pau", "altos el foc", promeses i acords
i són altra vegada convidats a firmar-ne
d'altres. D'aquesta forma els criminals
de guerra no tan sols són reconeguts
com a legítims interlocutors o
representants sinó que fins i tot guanyen
temps. Aquesta és la raó que em
condueix tot seguit a dedicar atenció al
paper de les institucions militars.
UN MICA D'HISTÓRIA
Els conflictes de l'antiga lugoslàvia han
estat explicats reductivament amb el
model serbi-croat i, darrerament, amb la
seva ampliació serbi-croat-musulmà. La
declaració d'independència d'Eslovènia i
la posterior agressió de l'Exarcit federal
el juny de 1991 són fets importants per
dues raons que hem de repetir perquà el
cas d'Eslovènia s'oblida fàcilment:
1. La declaració d'independancia
d'Eslovènia (desprès de que totes les
negociacionsamb les institucions federals
i especialment amb els líders serbis
fracasaren en la primavera de 1991)
trencà clarament el model de sobirania
iugoslava admesa
fins llavors.
2. L'Exèrcit
iugoslau començà
a actuar i no ha
parat des de
llavors. L'ag ressió
de l'exarcit a
Eslovènia el juny
de 1991 va ser
conseqüència (i
final) d'una
dècada d'intensa
repressió per part
de l'Exèrcit contra
el moviment
democràtic
eslovè. Més
encara, l'Exèrcit
era el principal
instigador de
l'actitud
antieslovena del
règim de Belgrad.
El col.lapse que
van patir les
institucions federals (el col.lapse de la
sobirania iugoslava) i un Exèrcit que
quedà d'aquesta manera fora de control
i autònom en les seves actuacions,
haurien d'haver alarmat a la comunitat
internacional, al menys desprès de la
guerra a Eslovènia. Si s'hagués acordat
el juliol de 1991 la prohibició d'utilitzar
l'espai aeri, es podria haver evitat la
majorpart de la destrucció sobrevinguda.
Cal apuntar que de totes formes el
terrorisme i la guerra de baixa intensitat
era ja inevitable, quelcom evident des de
les eleccions a Croàcia de l'estiu de
1990. Perd la guerra podria haver quedat
limitada i focalitzada si l'Exèrcit federal
hagués quedat al menys sota un control
parcial.
Arribats en aquest punt, siguem
telegràfics per descriure el paper que
jugà l'Exèrcit federal a Eslovènia durant
la dècada dels vuitanta:
- 1980.
Els serveis d'inteLligència militar
segueixen de prop l'aparició de