IUGOSLÀVIA: Marko Hren, Srdjan Dvornik, - MOC - Barcelona

MOCADOR 25 EL MOVIMENT PER LA PAU DAVANT LA GUERRA 13
lugoslàvia hagués canviatel seus símbols
el maig de 1992, sense haver estat
reconeguda per cap govern o organisme
internacional, la bandera de l'antiga
lugoslàvia continuava onejant davant el
palau de l'ONU a Nova York i fins el mes
de setembre. No podem, per tant, parlar
del paper actiu de l'ONU en la crisi a
l'antiga lugoslàvia. Totes les seves
iniciatives (manteniment de la pau a
Eslovènia, ajut humanitari a BH, sancions
a Sèrbia i Montenegro) han estat una
reacció molt tardana a uns fets
consumats. No ens és possible acceptar,
com l'ONU afirma, que la seva actuació
es d'acord amb la seva Carta, donant
prioritat a l'organització regional (en
aquest cas la CSCE i la CE). A més
d'altres acords i principis, l'Article 14 de
la Carta de l'ONU permet que
"I'Assemblea
General recomani
mesures per la
resolució pacífica
de qualsevol
situació,
qualssevulla
siguin les seves
causes...". La
CSCE i la CE no
preveuen aquesta
possibilitat. L'ONU
té molt més poder
per a intervenir que
qualsevol altre
institució
intergovernamental.
Traspassar tota la
iniciativa a les
institucions
europees va ser un
greu error de l'ONU.
Daniel Warner, de
l'Institut d'Estudis
Internacionals de
Ginebra, definí el
problema en la "Conferència sobre el
Desafiament de la intervenció, un Nou
Paper per l'ONU", organitzada per
l'Institut Pau i Vida d'Upsala: "No
existeixen mecanismes eficaços per
decidir com i quan l'ONU ha d'assumir
certes funcions que els governs no
puguin o vulguin dur endavant".
Elisabeth Ferris, del mateix Institut,
afegeix: "La qüestió no radica en si la
intervenció és quelcom intrínsicament
bo o dolent, o si s'hauria d'executar o
no; sinó més aviat si ha arribat el
moment de regular, codificar,
supervisar, avaluar i reconèixer les
intervencions com la conseqüència
tal vegada inevitable de viure en un
món interdependent". És que fan falta
més experiències com la de lugoslàvia
per prendre aquesta decisió?
The Intruderl ha publicat alguns articles
sobre lesintervencions. Hem anat insistint
en la necessitat de la intervenció
primerenca com a alternativa a la
intervenció reactiva que sempre arriba
massa tard. El realment exasperant ha
estat la banalitat del debat sobre les
intervencionsque hem sofertal llarg dels
mesos passats. La majoria de les
postures es bloquejaven en la polèmica
a favor o en contra de la intervenció
militar i hem de reconèixer que el context
de la intervenció és molt més ampli. El
recent informe de Helsinki Watch sobre
BH ensproporciona una bona perspectiva
d'aquesta qüestió sense parlar ni un sol
cap d'intervenció militar.
L'intervencionisme, evidentment,
requereix prendre partit per una de les
parts i és aquíon hanfracassat la majoria
-
dels observadors. El principal obstacle
tal com ho veig jo- per aquesta indecisió
és que els problemes de l'antiga
lugoslàvia han estat interpretats fent ús
d'un llenguatge molt subjectiu a partir
d'un marc conceptual basaten la identitat
grupal (identitat ètnica). Hagués estat
molt més fàcil l'acord si s'hagués centrat
en els detentadors del poder político
militar -perexemple, el règimde Milosevic
a Belgrad, els paramilitars d'Arcan o
Karadjic a BH, etc- en lloc de repetir la
imatge ara assumida de tropes "sèrbies".
SOBRE EL PAPER DE LES ONGs
En general, les actitudsde les ONGs han
estat molt vagues -intentant ser neutrals
, abstractes -"ens oposem a la guerra"sense
aportar res a la possible solució
del problema -degut a un nivell molt baix
de comprensió de la complexitat de
lugoslàvia-. Un exemple del que haurien
d'haverfet ésel recent informe de Helsinki
Watch -la secció americana de la
Federació d'Helsinki pels Drets Humans
sobre BH. Presenta una detalladaanàlisi
de la situació que condueix a la clara
necessitat de prendre partit i proposa un
seguit d'iniciatives concretes a
desenvolupar. Tots els que vulguin actuar
com a grup de pressió i de control dels
seus governs respectius haurien de fer
se amb una còpia.
El poder de lesONGs, un cop ha esclatat
la crisi, és evidentment molt limitat i el
nivell prioritari d'acció ha de centrar-se
en els governsper moltes raonsdiferents:
1. Els governs mantenen relacions
permanents intervenen a diferents
nivells: reconómic, el diplomàtic,
converses...-
2. Les societat civils de les àrees en crisi
són normalment dèbils, amb poques
possibilitats, desorganitzades iamb poca
maniobrabilitat.
Encara que les
societat civils
d'altres països es
mobilitzaren, no
podrien trobar un
homòleg rellevant
-fort- en les zones
de crisi amb les
que treballar.
3. La crisi crea la
necessitat de que
existeixin ONGs
especialitzades a
nivell local,
precisament del
tipus d'ONG Clue
en temps de crisi
no existeixen o ho
fan a un nivell molt
debil i poc
operatiu.
4. La població civil
de l'antiga
lugoslàvia s'ha
hagut d'enfrontar a institucions militars
fortament armades, fora de tot control
civil. Cap manifestació o força pacífica
hauria pogut parar-li els peus.
Aquestes són les raons per les quals no
podem esperar que les ONGs locals
tinguin un paper rellevant en l'acció de
parar la guerra a Croàcia i BH. El paper
més significatiu que podrien jugar les
ONGs de fora es pot estructurar a tres
nivells.
1. Ajudar a la creació i enfortimentd'ONGs
locals que sorgeixin com a reacció a la
crisi. Aquesta activitat és, per
descomptat, marginal i donarà resultats
tan sols a llarg termini. Moltes ONGs
ambicioses notenen paciència i capacitat
suficients per treballar en aquesta línia.
2. Actuar com a grup de pressió davant
elsgoverns propis. Fafalta molta habilitat
i saber fer per dur endavant aquesta
feina i la majoria de les ONGs no la