IUGOSLÀVIA: Marko Hren, Srdjan Dvornik, - MOC - Barcelona

8 INSUBMISSIÓ MOCADOR 25
NARRATIVA JURÍIDICA
Els raonaments jurídics que fan servir els
jutges en les sentències contra
insubmisosfarien tornarvermell al sofista
grec més desinhibit. Algun dia algun
estudiant s'hi pixarà de riure. Avui, per
satisfer els vostres instints més
recargolats, us en comentem dues: la
sentència que resol el recurs interposat
perXavier Godàs, prèviamentcondemnat
per no incorporació, dictada el 9 de març,
i l'absolució de José tW Bellido, del 16 de
gener. Gaudiu-ne amb mesura.
1. Audiència de Barcelona. Sentència
al recurs d'en Xavier Godàs.
Aquesta és una sentència molt forta i
increïble, amb noves filigranesjurídiques
utilitzades com a excusa per a no
criminalitzar la insubmissió, però amb
una visió molt paternalista.
Al començament, després d'analitzar
quines diferències hi ha entre els delictes
de no incorporació i negativa, arriba a la
conclusió: "es preciso sehalar para la
distinción de ambas infracciones que el
tipo del injusto de la recogida en el núm.
3 (negativa) ubica en el origen de la
acción delictiva una actitud de rechazo u
oposición al cumplimiento del deber
jurídico mencionado, lo que atiade, en el
area de laculpabilidad, un plus intencional
respecto de la figura, mas genérica,
contemplada en el num. 2 (no
incorporació) que se agota en la nueva
inconparecencia". Evidentment per
arribar a aquesta conclusió no cal ser
jutge de l'audiència.
Aplicant aquestes pautes, per distingir la
no incorporació i la negativa, en el cas del
Xavier Godàsdiu: "sellega a la conclusión
de que la no presentación por parte del
acusado al lupr que le había sido
sehalado para el cumplimiento de la
prestación social sustitutoria no puede
ser atribuida sino a una deliberada y
consciente voluntad de incumplimiento
de la repetida prestación, voluntad que
excede notablemente de la simple
intención de no incorporarse." Més
endavant continua parlant de les
manifestacions del Xavier, és a dir, del
manifest d'insubmissió, que "es
plenamente congruente con la
trayectoria, tanto de actuación yproceder
ideológico, seguida por el acusado en los
afíos precedentes a los hechos
enjuiciados [...] que acredita la postura
pacifista y decididamente opuesta al
militarismo de aquél
consecuentemente, de frontal rechazo
al desempefw de las tareas de la
prestaciónporcuantosegun su entender,
no eran sino reflejo del servicio militar al
que había formulado su objeción por
motivos de conciencia".
A l'apartat segon es parla de la figura
delictiva i s'afirma: "La voluntaria y
conscientedejaciónporparte delacusado
delcumplimiento de dicho deberconduce
a estimar la citada figura delictiva, al
quedar lesionado el bien jurídico
protegido por la misma, que ha de ser
ubicado en lasprestación misma o, si se
quiere, en el interés del Estado en el
desempehode las tareas que la integran".
Això és molt fort. Que una audiència
consideri l'interès de l'Estat com un bé
jurídic a protegir suposa carregar-se tots
els fonaments d'objectivitat i
independència del poder judicial; és
considerar que els drets fonamentals de
llibertat ideològica, de consciència, etc.
estan per sota de l'interès de restat, és
a dir, l'interès de l'estat està per sobre
dels drets humans, no ha sortit d'un
discurs d'un dirigenttotalitario d'un consnll
de guerra, sinó del Tribunal de l'Audiencia
de Barcelona. Idiu que aquesta conclusió
és vàlida "bien se entienda el derecho a
la objeción de conciencia, según la
doctrina del TribunalConstitucional, como
un derecho constitucional autónomo, no
fundamental, aunque protegible en
amparo, de naturaleza excepcional, al
suponer una excepción al debergeneral
del servicio militar, y que no implica una
garantía incondicionada de abstenerse,
sino un derecho a ser declarado exento,
sustituyéndolo por la prestación social,
o, como quieren otras posturas
doctrinales, como un verdadero derecho
funda mental.
És a dir, aquesta "coherenfe"sentencia
confon objecció de consciència amb
prestació, igual que el Tribunal
Constitucional confonia Defensa amb
servei militar. En una paraula, per ser
jutge de l'audiència o del Constitucional
no cal passar un test d'intel•igència.
L'apartat segon s'acaba dient: "siendo
evidente la lesión [...] (ei!) debe
descartarse la petición de absolución del
recurrente basada en tal motivo".
En l'apartat tercer s'analitzen els
eximentsd'estat de necessitat, "situación
que la leyno ha definido". "La necesidad
ha de ser inminente, requiriendo ademas
la inevitablilidad del mal causado para
salvaguardar un bien propio o ajeno y
siendo preciso para juzgar
adecuadamente si existe o no un mal
que ataca ysi frentealmal esta justificado
cometer un delito de entidad inferior,
acudir a otras valoraciones mas
objetivas que pudieran representar el
sentir común de la sociedad en este
punto [...]asícomo de la admisibilidad, a
la luz de los principios constitucionales,
de la sanción penal del incumplimiento
de la misma, impide dar carta de
naturaleza como situación de necesidad
a la aversión ideológica y subjetiva del
sujeto, quedando vedado el camino para
la eximente previament dicha". És a dir,
lescondemnesde 28 mesos fins a 6 anys
són recolzades pel sentiment comú de la
societat;aixícom la PSS. Tots els estudis
sociològics, totes les resolucions, tots
els posicionaments en contra de la LOC,
la respostaa la repressiódels insubmisos,
etc., no representen el sentirde la societat.
Evidentment, la justícia es molt objectiva.
El quart apartat diu que l'apreciació de
l'audiència del delicte de negativa, en
contraposició al de no incorporació,
valoratpelsfiscals "nosuponevulneración
del derecho de defensa consagrado
constitucionalmente", conclussió
necessària per a l'argumentació del
cinquè apartat, perquè la valoració de
l'audiència del delicte de negativa es
troba amb l'article 794.3 de la llei
d'enjudiciament criminal, el qual "impide
la inposición de la penalidad
correspondiente al delito apreciado por
este tribunalpor lo que la determinada en
lasentencia deljuzgado de lopenalha de
serforzosamente confirmada", perquè si
poguessin li ficarien 2 anys, quatres
mesos i un dia, però consideren que
existeix un eximent d—estado pasional"
(sic.), aplicable pels sentiments "altruistas
(que) estan en la raiz de la postura
antiviolenta del acusado que le Ilevó a la
comisión del delito [...] por lo que dentro
del estado pasional entendido en este
sentido amplio cabe incluir elprovocado
por las convicciones ideológicas del
acusado que venían a condicionar
fuertemente sus valoraciones de la
realidad circundante
consecuentemente las pautas de su
actuación, hasta el punto de preferir
deliberada y conscientemente la
conclusión del delito, exponiendose a la
grave penalidad que la leydetermina, así
como a los inevitables quebrantos y
molestias propias delproceso penal, a la
postura a todas luces m,s cómoda de
proceder al cumplimiento de la
prestación[...]ha existido una intensidad
y eficacia sobre el impulso de la acción
culpable, sobre la libertad de decisión,
que excede de lo normal [...] por lo que
ha de estimarse esta como muy
cualificada.
La penalidad habra de
ser rebajada en un grado pudiendo
Ilegarse por esta vía a la misma pena
establecida en la sentencia apelada [...]
con la consecuencia determinada en la
exclusión del recurrente de la prestación
socialsustitutoria". Ésadir, la insubmissió
atempta sobre la llibertat de decisió i
condiciona la valoració objectiva de la
realitat. I tot pel fet que ens exposem a
una "greu" condemna davant la
possibilitat "mas comoda"de fer la PSS.
El que sí és evident és que el tribunal ha
patit un gran shock i que la insubmissió
ha trencat tots els seus esquemes de
valoració de la justícia, que li impedeixen
acceptar la coherència de la insubmissió
i el paper que suposa d'ampliació de les
llibertats davant del segrest que suposa