La Font Picant: Històries del balneari de Sant Hilari Sacalm - UdG

5. CANVIS QUE ES PRODUEIXEN A SANT HILARI SACALM
5.1. Impacte que va causar al poble la formació del Balneari de la Font Picant
L’obertura d’un balneari tan a prop de Sant Hilari va significar un gran
avenç pel poble, ja que a finals del segle XIX – principis del XX, es va posar de
moda entre la burgesia catalana freqüentar aquests tipus d’establiments durant la
temporada d’estiu per tal de poder viatjar, aprofitant l’excusa de poder guarir-se
de les seves malalties(és clar que per ells curar-se era important, però també ho era
poder estiuejar).
Degut a aquesta gran afluència de gent que acudia a l’Hotel Martin durant
l’estiu, Sant Hilari va ser considerada la primera vila d’estiueig de Catalunya 111.
Aquesta situació va revolucionar l’economia del poble, que fins llavors
estava basada en els treballs al camp i en l’explotació forestal 112 .
5.1.1. Creixement urbanístic
Com a conseqüència d’aquesta afluència de gent al poble, va sorgir la
necessitat de poder allotjar a tots aquests visitants i, degut a això, van aparèixer
una colla d’hotels, fondes i cases particulars 113 que també allotjaven als forasters.
Pel que fa als hotels 114 , a més de l’Hotel Martin(l’Establiment de la Font
Picant), trobem l’Hotel Suizo(de Narcís Poudevida), que estava ubicat a la plaça
Mossèn Verdaguer; l’Hotel Oriental(de Francisco de Perich), que estava ubicat a la
mateixa plaça que el Suizo; l’Hotel d’Espanya(de Miquel Martí), que es trobava a la
plaça Mossèn Verdaguer i a la plaça de l’Església o l’Hotel Fauria, situat al carrer
de la Rectoria.
També van sorgir algunes fondes, entre elles, la de Pascual Portabella(Fonda
Portabella) que estava ubicada al carrer de Vic nº 8.
Aquest desenvolupament del poble i gran esplendor com a vila
d’estiueig(alguns personatges il·lustres van visitar el balneari, entre ells, els
president Manuel Azaña 115, l’escriptor modernista Santiago Rusiñol 116 o el pintor,
també modernista, Ramon Casas 117, segurament que entre molts altres) va durar
fins als anys 40, després, la cosa va ser radicalment diferent.
111 MITJÀ I SARVISÉ, Albert. Balnearis. Les aigües minerals. Recursos minerals de Catalunya
Departament d’Indústria, Comerç i turisme de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, 1999 Pàg. 83
112 Revista de Girona “Les Guilleries i l’aigua” nº 219
Edició Juliol- Agost Pàg. 76-77
113 Veure annex. Entrevista Anna Palou Arias
114 Veure annex.Pàg. 26-27 Document 33
115 Veure annex. Entrevista Sr. Ribot
116 Veure annex. Entrevista Esteve Vilarrassa
117 Veure annex. Pàg. 16 Document 15