EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

8 Dominical Diumenge 15 de febrer de 2009 D ia Portabella 40 anys de mirades El Museu de l’Empordà ofereix un recorregut visual per les mirades del director figuerenc amb la projecció simultània d’alguns dels seus documentals i curts i la seva darrera obra, «Mudanza» 1 de plom a Figueres. Cel de cendra. Matí. Plou. Es fa el curs sobre Pere Portabella: «El cinema després de la fi de l’art». A propòsit de l’obra de Pere Portabella. Lloc del curs: el Casino Sport de Figueres. Hi ha diferents ponències. Croissants, pastes i cafè a la mitja part, a frec del migdia. Pere Portabella (Figueres, 1927) parla amb l’autor del text al llarg d’aquesta mitja part. Les seves opinions són extretes d’aquesta entrevista. Primera planta del Museu de l’Empordà de Figueres. Es projecten set curtmetratges diferents de Pere Portabella realitzats entre el 1969 i el 2009. Són quaranta anys de feina, de marcar una línia pròpia. Lluny dels convencionalismes i del cinema més estandaritzat. Visions d’un visitant, qui això signa, que no és crític de cinema, ni pretén ser-ho. Només vol ser un espectador més. Si no tens l’aparell amb els cascos, la projecció es realitza davant dels teus ulls sense so, i l’espectador té la impressió que les escenes se succeeixen amb la velocitat de la vida. Sense aturador. Torrencials. RITME DE LA VIDA Si mires una de les pantalles, la resta rellisquen al teu voltant com la pluja de fora. Talment com si fóssim en una mena d’Internet, on cada banner o finestra projectés històries diverses. Aquest efecte és volgut pel director que va produir el film de Luis Buñuel, Viridiana (1961), guardonat a Canes: «les projeccions es poden escoltar en silenci, o amb el so propi de cada pel·lícula, amb un comandament a distància. És una cosa que m’ha agradat perquè és una experiència nova: veure el cinema simultàniament en silenci, diverses pel·lícules», declara. Encara hi ha un altre efecte: pots escoltar un curt i mirar-ne un 2 TEXT: MOISÈS DE PABLO altre. El poeta visual Brossa, l’artista universal Miró i el músic trencador Carles Santos són tres dels noms propis dels documentals exposats al Museu de l’Empordà. Testimonis de l’interès de Portabella per portar al límit el llenguatge del cinema, i fer-ho donant testimoni d’altres artistes trencadors. Primera projecció. A Lectura Brossa (2003), trobem l’impossibilitat d’entendre el llenguatge, la impossibilitat d’explicar-nos la vertadera essència de les coses. Veiem com una actriu recita un text del mestre Brossa, un diàleg encès entre un home i una dona, a l’altra banda, el llenguatge és traduït als signes del llenguatge per a sordmuts per part d’una altra dona. I el text ocupa la part central de la pantalla. Malgrat tantes dades, l’espectador no entén què passa realment, i de què ens parlen els diferents protagonistes. Una experimentació sobre el llenguatge i els seus límits. A Miró la Forja (1973), un documental fet per encàrrec de la Galeria Maeght per commemorar l’exposició de Joan Miró al Grand Palais de París, veiem la forja de les escultures de l’artista. En el cas de Miró l’altre (1969) veiem com Portabella capgira l’encàrrec inicial del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona: rodar com Miró pinta el cartell reclam de l’exposició del creador illenc. Ara veiem tant la seva creació, com la seva eliminació, una mena de working progress a la inversa. Com un treball de l’art tibetà, que es crea i es destrueix. És efímer. El muntatge quatre es titula Miró aidez l’Espagne (1969), realitzat per a la mateixa exposició i que va ser polèmic, fet pel qual la dictadura franquista sempre va tenir molta por de la memòria. És una successió d’imatges socials i polítiques de les Espanyes que van cristal·litzar a la Guerra Incivil, i que van dur a la realització del famós cartell propagandístic a favor de la República del mallorquí. Places de braus plenes en mítings electorals.
Gent votant. El rostre de Gil Robles, líder de la CEDA, com un nou Mussolini de la dreta. El retorn triomfal de Companys a Barcelona, el 1936. Els revoltats. Generals varis: Berenguer. Queipo de Llano. Desfilades militars. Braços alçats, punys en alt. Canonades. Enterrament de Durruti. La força del muntatge, que situa l’obra de Miró salpebrant la narració, com una crítica subjacent a una Espanya que no acaba de canviar. CINEMA CATALÀ Paraules del director. Molt abans de la generació actual, a la segona meitat dels anys 60, Barcelona vivia una eclosió de directors i de cinema. Hi havia, entre d’altres, el primer Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, o Jaime Camino. Alguns dels noms de la denominada Escola de Barcelona. Encara que les etiquetes sempre són tramposes. Bardem pare, guionista i director madri- a. «Miró l’altre» (1969), una producció feta a propòsit d’una exposició organitzada pel Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. c. «Premis Nacionals» (1969). Dos bidells mostren teles premiades amb les primeres medalles de les exposicions nacionals fetes entre 1941 i 1969. leny, coguionista de Muerte de un ciclista, va rodar un film a Cadaqués, Los pianos mecánicos (1965), com a mostra del reclam de Barcelona com a alternativa de creació. Portabella diu que l’Escola no va desaparèixer, i no va tenir continuïtat en el temps, no pas perquè la Generalitat no li donés suport. Tampoc té a veure amb l’idioma en què es rodés el film, el debat dels anys 80 de si rodar en català, o fer-ho en castellà: «No era ni una escola en si mateixa, érem un grup de gent amb afinitats. No té res a veure amb el suport de la Generalitat. El públic no anava al cinema, i s’ha acabat. Ara hi ha noves generacions que funcionen bé. I fan coses interessants, i el públic respon». Un altre curtmetratge a l’exposició: Miró Tapís (1973). La imatge s’apropa tant a l’espectador, que el tapís de 1.200 quilograms que es realitza reproduint un quadre de l’artista, adquireix un relleu sobtat. Una profunditat pregona, com un mar tèrbol de colors, formes i espais. Sinuositats. A Play Back (1970) assistim a l’assaig d’una gravació de Carles Santos, amb la Coral del Liceu de Barcelona. Experimentació sobre clàssics de la música, com Wagner. A la Tempesta, el curtmetratge número nou, d’arrels warholianes, amb uns primers plànols impressionants del cos masculí: un melic i un pit peluts, i femení, que va formar part d’un espectacle del músic Carles Santos. QUADRES DEL PASSAT Premios Nacionales (1969) constitueix una mostra de com un treball pot vèncer la censura a través d’una hàbil narració visual i tenir, alhora, un missatge subjacent ben crític. La música de fons són dues sarsueles, i se’ns mostren els diferents premis Nacionals de Pintura que posseeix la Biblioteca Nacional de Madrid. I que dormen la son dels justos al soterrani del recinte. Quadres com Maria Rosa (1957), que sembla un Rossinyol tronat o passat d’època. Convida a una lectura maliciosa del gust –per dir-ho d’alguna manera– estètic del règim. Una mirada juganera, burleta, si volen, davant de quadres d’Alfons XIII arraconats, o quadres com Desnudo de mujer (1941), una mena d’odalisca o Camerino (1945), detall de la vida quotidiana, sota les bambalines, dels artistes. CADAQUÉS Apunts del passat sense gota d’ensucrament. Portabella està en contra de la frase feta que qualsevol temps passat va ser millor. Això sí, el Cadaqués de la gauche divine era fantàstic. Els seus detractors, maliciosament, els anomenaven gauche caviar: «Entre Bocaccio i Cadaqués, per damunt de la mediocritat de l’entorn, érem un grup d’amics de distintes professions i disciplines que vivíem una activitat molt emancipada, amb un intercanvi d’idees, les relacions personals eren molt més lliures». Abans la societat era millor? «No. És diferent. És una societat diferent, més complexa i que funciona millor, amb un marc estructural molt millor. Una dictadura sempre és pitjor». Portabella recalca que ens cal convivència, sempre associada a cultura democràtica, de la qual anem força justos, tot i que la gent en parla molt: «tolerar, de vegades és perdonar la vida a l’altre, cal conviure-hi». MIRADA DE LORCA A la Sala de projeccions subterrània del Museu, cada mitja hora, poden veure el darrer treball de Portabella, La mudanza, (2008), un retrat en ab- sència del poeta Federico García Lorca. Rodat durant el buidatge del mobiliari de la Casa-Museo de Federico García Lorca a la Vega, l’horta de Granada. La mirada de l’espectador puja per les escales. Veiem com els quadres es despengen, de mica en mica: Lorca, la seva germana al piano, com una metàfora de la memòria que es perd. Veiem el buit de paret blanca que deixa el quadre. Com es desmunta un piano. Com una mena de mecanisme de deconstrucció de l’art, i de les coses que hi ha a darrere. Veiem la porta: serveix per entrar, o per sortir. És acció i potència alhora. Parets blanques i llargs plànols seqüències. I els objectes embolicats, al final, com una natura morta. És una reflexió sobre l’art, la vida. La subjectivitat de l’artista. La identitat de les coses. Dels edificis. Tant allò que veiem, com allò ocult. De b. «Miró La Forja» (1973). Un encàrrec de la Galeria Maeght en motiu d’una exposició de Joan Miró a París, el 1974. d. «Acció Santos» (1973). Un curt marcat per l’art conceptual i l’autoanàlisi dels llenguatges artístics dels anys setanta. la mateixa memòria. NOVES FORNADES Noves mirades dins el cinema. Directors nous, normalment joves. Un futur. Un testimoni. Són noms propis que poden compartir aquesta mirada de Portabella, que es preocupa per la gent del carrer, i per l’interior dels edificis públics. Molts dels directors que cita Portabella, i que li agraden, veuen en les essències del documentals o són partidaris d’una narració que s’ocupa dels petits detalls de les coses, a vegades amb un naturalisme despullat, que entre tant de muntatge sincopat del cinema nord-americà, sembla oxigen pur. Pere Portabella destaca noms com «Guerín, Recha, l’Albert Serra. I algun més que em deixo; en Rosales, que fa un cinema convencional, però que té talent». Del primer director esmentat, José Luis Guerín, Portabella va ser productor del seu film Tren de sombras. Aquí i ara, no canviaria res de la seva carrera: «Allò que he fet bé, o malament, està fet». Al final: una declaració de principis: «He anat a fons. Sempre he estat molt radical, he anat sempre al límit. No he pogut ser més radical», conclou. Quan l’espectador que això signa surt del Museu de l’Empordà, de veure l’exposició «La mirada Portabella», encara plovineja. Els carrers són molls i, la memòria, fèrtil. Reportatge 9 Dominical Diumenge 15 de febrer de 2009 Fotos: A sobre d’aquestes lí nies, tres fotogrames de «Play Back» (1970). 1 El cineasta Pere Portabella. 2 Els cossos nus, en contacte amb l’aigua, a «La Tempesta» (2003). La banda sonora d’aquest curtmetratge va anar a càrrec de Carles Santos.
Page 1 and 2: Diari de Girona Diumenge 15 de febr
Page 3 and 4: 3 Resulta que ni tan sols se’ls h
Page 5 and 6: 4 te dues obres comprades a l’úl
Page 7: Jordi Isern la via transcendent L
Page 11 and 12: L 'augment Autisme Més de 13.000 i
Page 13 and 14: R essenyem Repertori vegetal Es pod
Page 15 and 16: Gironins del segle XIX Alfons Boix
Page 17 and 18: 1 2 3 6 10 7 9 11 L’ART DEL DESCA
Page 19 and 20: Outlander DVD Director: Howard McCa

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?