EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 15
de febrer de 2009
Dominical
Reportatge
Gravats, fe d’història
L’Arxiu Municipal de Girona
ha augmentat fins a 123
peces la seva col·lecció
de gravats, amb la
incorporació de
13 obres noves
PÀGINES 4, 5 i 6
Reportatge La marca Tricicle La companyia assoleix els trenta anys omplint el teatre amb «Garrick» PÀ GI NES 2 i 3. Reportatge
Artistes de l’Empordà Jordi Isern PÀGINA 7. Reportatge Portabella, 40 anys de mirades L’univers del cineasta PÀGINES 8 i 9.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (UN DELS
NOUS GRAVATS INCORPORATS A LA COL·LEC-
CIÓ DE L’ARXIU MUNICIPAL DE GIRONA)
15 de febrer de 2009
4, 5 i 6 Reportatge
Gravats, fe d’història
L’Arxiu Municipal de Girona
ha ampliat fins a 123 obres
la seva col·lecció de gravats
amb la recent incorporació de
13 peces dels segles XVII al XX
7 Artistes de l’Empordà
Jordi Isern
El creador afincat a Sant Iscle
ha sabut obrir una via
cap a l’espiritualitat
a través del cos humà
8 i 9 Reportatge
Portabella,
40 anys de mirades
El Museu de l’Empordà
ofereix un recorregut
visual per la producció
del cineasta català
11 Salut
Autisme
SUMARI
14 Col·leccionisme
Carnavals immemorials
16 i 17 Tendències
Vesteix com Coldplay
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 202 066
Director
Jordi Xargayó
Coordinació
Pili Turon
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
La marca
Tricicle
La societat formada per Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans
suma 30 anys, amb un bagatge que no s’ha limitat a l’activitat
teatral, sinó que inclou l’empresarial o la pedagògica
1
2
TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: CARLES ALLENDE

3
Resulta que ni tan sols se’ls havia
passat pel cap i que, tal 4
com vénen fent al llarg dels
seus ja trenta anys d’història, han
creat l’últim espectacle sense tenir
en compte la conjuntura social i econòmica
del moment. Però, malgrat
això, resulta que s’han trobat a dalt
de l’escenari amb un muntatge «anticrisi
total», tal com els ha deixat clar
el públic: «la gent té ganes de riure
i no ens felicita, ens dóna les gràcies».
Els alquimistes descobridors
d’una fórmula tan oportuna –anomenada
Garrick– responen al nom
de Tricicle i, des de fa dos anys, vesteixen
una bata blanca que els identifica
com a doctors de l’humor. Ara,
la seva consulta obre en el teatre Poliorama
de Barcelona i a la tardor potser es traslladarà temporalment a
Girona... si és que el calendari, els compromisos i les ganes els ho permeten
perquè, tal com reconeixen Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans,
a hores d’ara ja estan cansats de tanta gira.
Un cansament que es limita a això, perquè un Tricicle en moviment
constant ha acabat generant múltiples formes: la sobradament coneguda
d’actors; la de directors, guionistes i productors d’espectacles teatrals,
musicals, pel·lícules o programes de televisió; la d’empresaris que disposen
d’una productora audiovisual –Trivideo, juntament amb Ovideo–
i que gestionen teatres –el mateix Poliorama on actuen i el Victòria– al
costat d’Anexa i Dagoll Dagom, els mateixos socis amb els quals s’han
implicat en l’escola d’art dramàtic Eòlia.
Molt de trànsit per a tres homes, tant que han optat per crear una
companyia clònica, Clownic, que des de fa vint-i-un anys porta les seves
obres fins allà on el Tricicle no arriba –ara estan de gira amb Garrick,
Tricicle 20 i Sit, que representaran a Finlàndia, Mèxic, Alemanya,
Àustria, Nova Zelanda o Austràlia, a més de ciutats espanyoles on no
han actuat els autèntics; o sí, perquè en algun cas s’ha donat la paradoxa
que han contractat els clònics després dels originals. I és que, tal com
remarquen els responsables de la idea, els seus alter egos «són bons» i
han assumit el rol Tricicle, una cosa que a vegades no és senzilla «perquè
als càstings tampoc trobem tants actors que entenguin que han de
fer de nosaltres» –apunta Joan Gràcia.
L’actor explica aquesta circumstància assegut a l’oficina del Tricicle,
al passeig de Gràcia barceloní, al costat dels seus companys. Des d’aquesta
seu gestionen el conjunt de les seves activitats –precisament, just
abans d’aquesta trobada tancaven una reunió amb responsables de Dagoll
Dagom– i controlen un engranatge que ha pres unes dimensions
considerables. La sala escollida traspua Tricicle, amb màscares a les làmpades
de paret, caricatures, fotografies, alguna portada de diari emmarcada...
i un petit tricicle de fusta aparcat en un costat. Trenta anys i l’últim
èxit teatral justifiquen una breu aturada per recordar el trajecte que
els ha portat fins aquest punt, recuperar anècdotes i dir amb tota la tranquil·litat
del món que no tenen ni idea de com serà la seva propera obra.
Sobre el futur, només especifiquen que volen estrenar Garrick a París
l’any vinent.
Fan humor Tricicle, un
concepte que «ja és una marca»,
tal com afirma Paco Mir
per desmarcar-se de qualsevol
de les nombroses receptes
humorístiques que ara ofereixen
des de l’escenari. Perquè
Garrick és això: un tractat
sobre la diversitat humorística,
els diferents tipus de
riure i les tècniques per provocar-los.
Al cap de dos anys
de l’estrena –el 2007 en un festival
a El Ejido–, van camí de
les 350 funcions i els han vist
cap a 302.900 espectadors;
vaja, tres camps del Barça
plens a vessar.
El gag és la base de la marca
Tricicle, una acció que Joan Gràcia confessa que els obsessiona «molt»
i que Paco Mir defineix com a «l’expressió mínima de l’humor», i que
Carles Sans complementa afegint que «sempre està relacionat amb la sorpresa».
Els seus referents es troben en la quotidianitat i en les persones
corrents, defugint premeditadament de la grolleria i de la política –van
especificar aquestes dues coses. «El nostre humor va des de la caiguda
que fa gràcia a un nen fins a la ironia que només capten alguns» –desenvolupa
Mir– i té un alt component d’ingenuïtat, que Sans exemplifica
amb els monstres de Terrífic que s’espantaven a ells mateixos. Però
en un historial de tres dècades hi ha espai per a públics que no connecten
amb l’humor Tricicle, com els assistents a una convenció d’informàtics
suecs a Marbella que, segurament, no esperaven assistir a un
espectacle com el del trio català. I recordant episodis d’aquesta mena
també apareix «una crítica no bona» publicada a The New York Times,
que va avançar la retirada d’una obra del grup a Broadway i que està
emmarcada a l’oficina de la companyia –Carles Sans es va aixecar d’una
revolada per anar-la a buscar a un altre despatx i exhibir-la com a
prova. Per contrarestar l’opinió d’aquell crític, els actors assenyalen que
un grup nord-americà va representar Slastic amb bon resultat.
SIS MESOS A S’AGARÓ
A Girona hi ha un lloc especialment vinculat al Tricicle: l’hostal La Gavina
de s’Agaró. El seu vestíbul s’associa de manera irremeiable a la sèrie
de televisió Tres estrelles, la primera que va produir Televisió de Catalunya
i que, el 1987, els va fer estar sis mesos al Baix Empordà. Al cap
de més de vint anys, asseguren que en conserven un bon record, tant
pel que fa a la part vital de l’experiència com pel desplegament de mitjans
que van tenir a la seva disposició i l’èxit d’audiència que va aconseguir;
una bona acollida que posteriorment s’ha repetit en diverses cadenes
autonòmiques, recentment a Telemadrid. Ara, i després d’haver
protagonitzat una altra sèrie –Choof!!!– i haver-ne produït sis més, la televisió
no atrau especialment el Tricicle; tot i ser conscients que van
aconseguir el seu primer triomf a la petita pantalla –el 1983, al concurs
Un, dos, tres...–, amb el popular gag en què interpretaven una cançó de
Julio Iglesias; i que, l’últim Nadal, la projecció televisiva de la seva obra
Sit va ser el programa més vist d’aquell dia.
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Fotos:
1
Una seqüència
amb diferents gags
del Tricicle, en plena
actuació.
2
Joan Gràcia,
Paco Mir i Carles
Sans al mig del
passeig de Gràcia,
a Barcelona.
3 i 4
Els actors a l’oficina
de la companyia, en
un despatx –a dalt– i
observant el carrer
des del balcó.

4 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Fotos:
A sobre d’aquestes
línies, Engelmann,
Godefory; Bacler
d’Albe (dibuix).1824.
Detall del convent
de Sant Francesc
en ruïnes. Litografia.
1
Fe d’història
E stètica
en forma de gravats
L’Arxiu Municipal de Girona disposa d’una col·lecció de 123 gravats elaborats entre el
segle XVII i principis del XX. Aquest material s’acaba d’ampliar amb tretze peces dedicades
a la ciutat i localitzades en la seva majoria en una casa especialitzada de Madrid.
i contingut són els dos principals
valors que doten d’importància la col·lecció
de gravats antics de l’Arxiu Municipal
de Girona, que recentment s’ha ampliat amb
tretze peces noves. Després d’haver localitzat
aquest últim paquet en una casa especialitzada
de Madrid, el fons arxivístic ja compta amb
123 gravats elaborats entre el segle XVII i principis
del XX, que representen diferents tècniques
i autors. Entre les primeres, l’aiguafort és
la tècnica més habitual en les peces més antigues;
mentre que a principis del XIX apareixen
la litografia i el gravat a contrafibra. Respecte
els autors, la col·lecció gironina compta amb
treballs realitzats al taller de Gottfriel Engelmann
i amb la signatura de gravadors de renom
com Alexandre Laborde, Francesc Xavier
Parcerisa o Antoni Roca, entre d’altres.
TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA
2
Els procediments de recerca habituals –que,
entre d’altres accions, inclouen un repàs exhaustiu
de la xarxa d’Internet i una atenció
constant a l’oferta de les empreses del sector o
als llibreters de vell– van permetre detectar un
material especialment interessant per a l’Arxiu
Municipal: un lot de gravats dedicats a una mateixa
ciutat –un fet poc habitual–, Girona, inèdits
per al comú dels ciutadans –tot i que sempre
hi ha la possibilitat que un col·leccionista
particular en tingui alguna edició– i interessants
tant des del punt de vista estètic com informatiu,
ja que mostren estampes ciutadanes prou
fidedignes a la realitat.
Aquests són els factors destacats pel director
de l’Arxiu Municipal de Girona, Joan Boadas,
a l’hora de valorar la seva col·lecció de gravats
i, sobretot, les noves adquisicions. Excep-

4
te dues obres comprades a l’última Fira de Tots
Sants a Girona, la resta de peces es van localitzar
a la casa Frame de Madrid. Segons explica
Boadas, el mecanisme que porta de la detecció
a la compra del material acostuma a ser
àgil gràcies al marge de maniobra que els dóna
l’Ajuntament. Així que, tal com assenyala ell
mateix, «es tracta d’estar alerta i adquirir-lo».
Tornant als valors presents en aquest tipus
de documents, Joan Boadas també ressalta que
l’existència de gravats demostra que no van sortir
perjudicats per la fotografia, sinó que va provocar
un fenomen contrari: la seva aparició, el
1839, «no va suposar la desaparició dels gravats
sinó que va augmentar la necessitat de consumir
imatges». Per aquest motiu –i tal com assenyala
el responsable de l’arxiu gironí– la difusió
i la producció de gravats va augmentar
3
fins a finals dels segle XIX precisament «gràcies
a la fotografia», fins i tot generant petites indústries;
a més, Boadas apunta que aquests treballs
sovint estan «il·luminats»: és a dir, pintats,
de manera que a vegades ofereixen versions
diferents creades a partir d’una mateixa base.
LES NOVES ADQUISICIONS
En la darrera ampliació de la col·lecció de gravats
de l’Arxiu Municipal de Girona destaca el
bon estat de conservació de cinc estampes tipogràfiques
elaborades pel pintor escocès
Muirheard Bone, que el 1936 va publicar a Londres
el llibre Old Spain –amb una tirada de només
265 exemplars–, resultat dels seus viatges
per Espanya entre 1925 i 1928. Pel que fa a Girona,
la producció de Bone aconseguida per
l’arxiu mostra imatges de la Rambla de la Lli-
bertat, la Catedral, el mercat a les ribes de l’Onyar,
el Barri Vell i la Devesa.
Entre els documents també hi ha un gravat
de 1927 que mostra el sector de muralla de la
Torre Gironella, obra de Salvador Azpiazu. Una
altra peça és la cromolitografia de J. Vehil datada
de 1900, que consisteix en una composició
formada per un mapa de la demarcació gironina,
l’escut de la ciutat, una vista de Girona
amb la catedral i l’església de Sant Feliu, un retrat
de Narcís Monturiol i uns treballadors del
suro.
I més antiga és una xilografia acolorida de
Francisco de Paula Mellado, de 1845, que ofereix
una visió de la ciutat amb la catedral, Sant
Feliu i l’Onyar en primer terme.
El lot es completa amb cinc plànols: quatre
aiguaforts dels segles XVII (Continua a la pàgina 6)
5
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Fotos:
1 i 2
L’arxiver David
Iglèsias observa un
plànol de la ciutat
de Girona datat de
1711. A baix, un
detall del mateix
document incorporat
a la col·lecció de
l’Arxiu Municipal.
3
Joan Boadas
mostra un gravat
del llibre «Girona
Primeres mirades»
(Ajuntament de
Girona, 2003).
4
L’antic convent
de Sant Domènec.
5
Diverses làmines
sobre la taula de treball
de l’arxiu gironí.

Reportatge
6 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Fotos:
1
Parcerisa, F. X.
1870-1880.
Catedral de Girona.
Cromolitografia.
2
Parcerisa Boada,
Francesc Xavier.
1860. Interior de la
Catedral. Litografia.
3
Perelle, N; Ligier,
J. F. Ernest (dibuix)
1694-1695. Vista de
la ciutat amb la
muralla del Mercadal
i els cinc baluards
en primer terme.
Representa el juny
de 1694, quan
Girona va ser conquerida
per tropes
franceses.
Aiguafort (fet en 3
planxes).
4
Dequevauviller, F.
Jacques; Ligier, J.
François Ernest
(dibuix). 1806.
Vista de Girona des
de Pedret. Aiguafort.
5
Desconegut. 1806.
Banys àrabs.
Aiguafort.
6
Aymat Pérez, F.
(dibuix). 1877.
Vista de la ciutat
amb el pont del tren
sobre el Ter en primer
terme. Xilografia
(il·luminada).
7
Soler, A. Pagès Ortiz
(dibuix). 1876.
Vista de Santa
Eugènia. Xilografia
(il·luminada).
8
Desconegut.
1870-1872. Mercat
a la Rambla de la
Llibertat. Xilografia.
9
Rigalt, D.A. 1862.
Una composició de
quatre gravats sobre
la inauguració del
ferrocarril. Xilografia.
10
Engelman, Godefroy;
Renoux, Charles
Caius (dibuix atribuït).
Sortida del rei
Ferran VII de la catedral
de Girona, el 25
de març de 1814.
11
Parcerisa, F.X. 1840.
Vista de l’Onyar
amb el pont de
Sant Francesc
al centre.
Cromolitografia.
1
3
4
(Ve de la pàgina 5) i XVIII –representacions esquemàtiques
de la ciutat que en mostren, sobretot,
el traçat defensiu i la seva ubicació al territori–
i una estampació feta a principis del segle passat
–aquesta última delimita els carrers de la
ciutat, concretament els sectors dintre muralles,
el passeig de la Devesa i l’eixample.
De la mateixa manera que amb la resta de
peces, aquests gravats aviat es podran consultar
a través d’Internet al recurs audiovisual de
l’Arxiu Municipal de Girona, disponible a l’adreçawww.ajuntament.gi/sgdap/cat/expo_primeres
mirades. En aquest espai, les imatges es
complementen amb textos que valoren el conjunt
d’una col·lecció que, abans d’ampliar-se
amb el nou material, ja va motivar la publicació
del llibre Girona Primeres mirades; editat
el 2003 per l’Ajuntament i realitzat amb la direcció,
selecció i documentació del màxim responsable
de l’Arxiu Municipal, Joan Boadas, i
l’arxiver David Iglèsias. Ara, però, l’objectiu d’aquest
servei és potenciar els continguts de la
plataforma virtual, apostant d’aquesta manera
per la immediatesa i l’efectivitat a l’hora d’actualitzar
la informació.
2
5 6
9 10
11
7
8

Jordi Isern
la via transcendent
L’artista establert a Sant Iscle ha sabut obrir una via cap a l’espiritualitat plàstica a través del cos humà
N ascut
a Barcelona, hi va estudiar Belles
Arts i s’hi va graduar el 1986. Recorda de
bon grat el mestratge de pintors com Hernández
Pijoan, Chancho o Gerard Sala. Però,
en comptes de seguir una carrera a Barcelona,
va triar la soledat feréstega de la Garrotxa, on
en una mena de Sangri-la hi va viure uns deu
anys sense pintar. Després va triar l’Empordà
per viure-hi, concretament a Sant Iscle, i Rupià
per treballar-hi. Ha dut a terme un procés
creatiu intens, seguint un camí solitari de caire
espiritual que el va portar a passar un any a
l’Índia per conèixer de prop el budisme, la filosofia
zen i estudiar les possibilitats del buit.
Reconeix que, a més del pensament oriental,
quan el 1994 es posa a pintar intensament l’atrau
pintura de la postguerra, l’informalisme i,
en especial, l’obra d’Antoni Tàpies. Pinta sobre
la tela o el paper disposat a terra, potser perquè
li sembla que així domina millor l’obra.
Creient en la coherència entre pintura i pensament,
rep una vegada al mes l’ensenyament
d’un monjo i practica els ritus zen enmig del
bosc.
Te passió per la poesia i, com que se sentia
molt proper a l’obra de Corredor Mateos, va
tractar de fer-hi coneixença. Avui, el poeta ha
2
esdevingut una mena d’alter ego del pintor. El
diàleg esdevé més i més fluid, poeta i pintor
comparteixen una mateixa veu. Jordi Isern diu:
«Si escrigués parlaria de les mateixes coses».
DESCONNEXIÓ DE L’INTEL·LECTE
Tractant d’aconseguir una desconnexió de l’intel·lecte
quan pinta, ho fa molt ràpidament, sense
donar temps a formular la més mínima reflexió
per poder explorar territoris totalment espirituals.
Els ocres, el vel que ho cobreix tot envolta
les peces d’una capa de misteri, els perfils
d’un cap enorme pintat sobre ferro o sobre
fusta, els cranis, els rostres segmentats per una
geometria borrosa, els cossos que s’esvaeixen
en l’espai, defineixen un artista torturat pel més
enllà. Desfigura el cos humà, amb veneració,
com una projecció harmònica de la ment. Ha
sabut obrir una via cap a l’espiritualitat plàstica
a través de del cos humà fragmentant-lo, estripant-lo,
agredint-lo, per aconseguir imatges
pertorbadores, que commoguin l’espectador,
que el trasbalsin.
Auster i d’aspecte enèrgic, és un home silenciós
i reservat que traspua la intensa vida interior.
Pot sorprendre de vegades defensant
opinions fermes i apassionades que revelen de
sobte l’home compromès.
1
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS
3 5
4
Artistes de
l’Empordà
7 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Maria
Lluïsa
Borràs
Fotos:
1
Jordi Isern en
ple procés de
creació, al seu
estudi de Rupià.
2 a 5
Diversos
exemples de la
seva obra, amb
el cos com a
protagonista.

8 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
D ia
Portabella
40 anys de mirades
El Museu de l’Empordà ofereix un recorregut visual per les mirades del director figuerenc amb
la projecció simultània d’alguns dels seus documentals i curts i la seva darrera obra, «Mudanza»
1
de plom a Figueres. Cel de cendra. Matí.
Plou. Es fa el curs sobre Pere Portabella:
«El cinema després de la fi de l’art». A propòsit
de l’obra de Pere Portabella. Lloc del curs:
el Casino Sport de Figueres. Hi ha diferents ponències.
Croissants, pastes i cafè a la mitja part,
a frec del migdia. Pere Portabella (Figueres,
1927) parla amb l’autor del text al llarg d’aquesta
mitja part. Les seves opinions són extretes d’aquesta
entrevista.
Primera planta del Museu de l’Empordà de
Figueres. Es projecten set curtmetratges diferents
de Pere Portabella realitzats entre el 1969 i el
2009. Són quaranta anys de feina, de marcar una
línia pròpia. Lluny dels convencionalismes i del
cinema més estandaritzat. Visions d’un visitant,
qui això signa, que no és crític de cinema, ni
pretén ser-ho. Només vol ser un espectador més.
Si no tens l’aparell amb els cascos, la projecció
es realitza davant dels teus ulls sense so, i l’espectador
té la impressió que les escenes se succeeixen
amb la velocitat de la vida. Sense aturador.
Torrencials.
RITME DE LA VIDA
Si mires una de les pantalles, la resta rellisquen
al teu voltant com la pluja de fora. Talment com
si fóssim en una mena d’Internet, on cada banner
o finestra projectés històries diverses. Aquest
efecte és volgut pel director que va produir el
film de Luis Buñuel, Viridiana (1961), guardonat
a Canes: «les projeccions es poden escoltar
en silenci, o amb el so propi de cada pel·lícula,
amb un comandament a distància. És una cosa
que m’ha agradat perquè és una experiència
nova: veure el cinema simultàniament en silenci,
diverses pel·lícules», declara. Encara hi ha un
altre efecte: pots escoltar un curt i mirar-ne un
2
TEXT: MOISÈS DE PABLO
altre.
El poeta visual Brossa, l’artista universal Miró
i el músic trencador Carles Santos són tres dels
noms propis dels documentals exposats al Museu
de l’Empordà. Testimonis de l’interès de Portabella
per portar al límit el llenguatge del cine-
ma, i fer-ho donant testimoni d’altres artistes
trencadors.
Primera projecció. A Lectura Brossa (2003),
trobem l’impossibilitat d’entendre el llenguatge,
la impossibilitat d’explicar-nos la vertadera essència
de les coses. Veiem com una actriu recita
un text del mestre Brossa, un diàleg encès entre
un home i una dona, a l’altra banda, el llenguatge
és traduït als signes del llenguatge per a
sordmuts per part d’una altra dona. I el text ocupa
la part central de la pantalla. Malgrat tantes
dades, l’espectador no entén què passa realment,
i de què ens parlen els diferents protagonistes.
Una experimentació sobre el llenguatge
i els seus límits.
A Miró la Forja (1973), un documental fet per
encàrrec de la Galeria Maeght per commemorar
l’exposició de Joan Miró al Grand Palais de
París, veiem la forja de les escultures de l’artista.
En el cas de Miró l’altre (1969) veiem com
Portabella capgira l’encàrrec inicial del Col·legi
d’Arquitectes de Barcelona: rodar com Miró pinta
el cartell reclam de l’exposició del creador
illenc.
Ara veiem tant la seva creació, com la seva
eliminació, una mena de working progress a la
inversa. Com un treball de l’art tibetà, que es
crea i es destrueix. És efímer.
El muntatge quatre es titula Miró aidez l’Espagne
(1969), realitzat per a la mateixa exposició
i que va ser polèmic, fet pel qual la dictadura
franquista sempre va tenir molta por de la
memòria. És una successió d’imatges socials i
polítiques de les Espanyes que van cristal·litzar
a la Guerra Incivil, i que van dur a la realització
del famós cartell propagandístic a favor de la República
del mallorquí.
Places de braus plenes en mítings electorals.

Gent votant. El rostre de Gil Robles, líder de la
CEDA, com un nou Mussolini de la dreta. El retorn
triomfal de Companys a Barcelona, el 1936.
Els revoltats. Generals varis: Berenguer. Queipo
de Llano. Desfilades militars. Braços alçats,
punys en alt. Canonades. Enterrament de Durruti.
La força del muntatge, que situa l’obra de
Miró salpebrant la narració, com una crítica subjacent
a una Espanya que no acaba de canviar.
CINEMA CATALÀ
Paraules del director. Molt abans de la generació
actual, a la segona meitat dels anys 60, Barcelona
vivia una eclosió de directors i de cinema.
Hi havia, entre d’altres, el primer Gonzalo
Suárez, Vicente Aranda, o Jaime Camino. Alguns
dels noms de la denominada Escola de Barcelona.
Encara que les etiquetes sempre són tramposes.
Bardem pare, guionista i director madri-
a.
«Miró l’altre»
(1969), una
producció feta a
propòsit d’una
exposició organitzada
pel Col·legi
d’Arquitectes de
Barcelona.
c.
«Premis
Nacionals» (1969).
Dos bidells mostren
teles premiades
amb les primeres
medalles de
les exposicions
nacionals fetes
entre 1941 i 1969.
leny, coguionista de Muerte de un ciclista, va rodar
un film a Cadaqués, Los pianos mecánicos
(1965), com a mostra del reclam de Barcelona
com a alternativa de creació.
Portabella diu que l’Escola no va desaparèixer,
i no va tenir continuïtat en el temps, no pas
perquè la Generalitat no li donés suport. Tampoc
té a veure amb l’idioma en què es rodés el
film, el debat dels anys 80 de si rodar en català,
o fer-ho en castellà: «No era ni una escola en si
mateixa, érem un grup de gent amb afinitats. No
té res a veure amb el suport de la Generalitat. El
públic no anava al cinema, i s’ha acabat. Ara hi
ha noves generacions que funcionen bé. I fan
coses interessants, i el públic respon».
Un altre curtmetratge a l’exposició: Miró Tapís
(1973). La imatge s’apropa tant a l’espectador,
que el tapís de 1.200 quilograms que es realitza
reproduint un quadre de l’artista, adquireix
un relleu sobtat. Una profunditat pregona,
com un mar tèrbol de colors, formes i espais. Sinuositats.
A Play Back (1970) assistim a l’assaig d’una
gravació de Carles Santos, amb la Coral del Liceu
de Barcelona. Experimentació sobre clàssics
de la música, com Wagner. A la Tempesta,
el curtmetratge número nou, d’arrels warholianes,
amb uns primers plànols impressionants del
cos masculí: un melic i un pit peluts, i femení,
que va formar part d’un espectacle del músic
Carles Santos.
QUADRES DEL PASSAT
Premios Nacionales (1969) constitueix una mostra
de com un treball pot vèncer la censura a través
d’una hàbil narració visual i tenir, alhora, un
missatge subjacent ben crític. La música de fons
són dues sarsueles, i se’ns mostren els diferents
premis Nacionals de Pintura que posseeix la Biblioteca
Nacional de Madrid. I que dormen la
son dels justos al soterrani del recinte. Quadres
com Maria Rosa (1957), que sembla un Rossinyol
tronat o passat d’època.
Convida a una lectura maliciosa del gust –per
dir-ho d’alguna manera– estètic del règim. Una
mirada juganera, burleta, si volen, davant de
quadres d’Alfons XIII arraconats, o quadres com
Desnudo de mujer (1941), una mena d’odalisca
o Camerino (1945), detall de la vida quotidiana,
sota les bambalines, dels artistes.
CADAQUÉS
Apunts del passat sense gota d’ensucrament.
Portabella està en contra de la frase feta que
qualsevol temps passat va ser millor. Això sí, el
Cadaqués de la gauche divine era fantàstic. Els
seus detractors, maliciosament, els anomenaven
gauche caviar: «Entre Bocaccio i Cadaqués, per
damunt de la mediocritat de l’entorn, érem un
grup d’amics de distintes professions i disciplines
que vivíem una activitat molt emancipada,
amb un intercanvi d’idees, les relacions personals
eren molt més lliures».
Abans la societat era millor? «No. És diferent.
És una societat diferent, més complexa i que funciona
millor, amb un marc estructural molt millor.
Una dictadura sempre és pitjor». Portabella
recalca que ens cal convivència, sempre associada
a cultura democràtica, de la qual anem força
justos, tot i que la gent en parla molt: «tolerar,
de vegades és perdonar la vida a l’altre, cal
conviure-hi».
MIRADA DE LORCA
A la Sala de projeccions subterrània del Museu,
cada mitja hora, poden veure el darrer treball de
Portabella, La mudanza, (2008), un retrat en ab-
sència del poeta Federico García Lorca. Rodat
durant el buidatge del mobiliari de la Casa-Museo
de Federico García Lorca a la Vega, l’horta
de Granada. La mirada de l’espectador puja per
les escales. Veiem com els quadres es despengen,
de mica en mica: Lorca, la seva germana al
piano, com una metàfora de la memòria que es
perd.
Veiem el buit de paret blanca que deixa el
quadre. Com es desmunta un piano. Com una
mena de mecanisme de deconstrucció de l’art,
i de les coses que hi ha a darrere. Veiem la porta:
serveix per entrar, o per sortir. És acció i potència
alhora. Parets blanques i llargs plànols seqüències.
I els objectes embolicats, al final, com
una natura morta.
És una reflexió sobre l’art, la vida. La subjectivitat
de l’artista. La identitat de les coses. Dels
edificis. Tant allò que veiem, com allò ocult. De
b.
«Miró La Forja»
(1973). Un encàrrec
de la Galeria
Maeght en motiu
d’una exposició de
Joan Miró a París,
el 1974.
d.
«Acció Santos»
(1973). Un curt
marcat per l’art
conceptual i l’autoanàlisi
dels llenguatges
artístics
dels anys setanta.
la mateixa memòria.
NOVES FORNADES
Noves mirades dins el cinema. Directors nous,
normalment joves. Un futur. Un testimoni. Són
noms propis que poden compartir aquesta mirada
de Portabella, que es preocupa per la gent
del carrer, i per l’interior dels edificis públics.
Molts dels directors que cita Portabella, i que li
agraden, veuen en les essències del documentals
o són partidaris d’una narració que s’ocupa
dels petits detalls de les coses, a vegades amb
un naturalisme despullat, que entre tant de muntatge
sincopat del cinema nord-americà, sembla
oxigen pur.
Pere Portabella destaca noms com «Guerín,
Recha, l’Albert Serra. I algun més que em deixo;
en Rosales, que fa un cinema convencional,
però que té talent». Del primer director esmentat,
José Luis Guerín, Portabella va ser productor
del seu film Tren de sombras.
Aquí i ara, no canviaria res de la seva carrera:
«Allò que he fet bé, o malament, està fet». Al
final: una declaració de principis: «He anat a fons.
Sempre he estat molt radical, he anat sempre al
límit. No he pogut ser més radical», conclou.
Quan l’espectador que això signa surt del Museu
de l’Empordà, de veure l’exposició «La mirada
Portabella», encara plovineja. Els carrers són
molls i, la memòria, fèrtil.
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Fotos:
A sobre d’aquestes
lí nies, tres fotogrames
de «Play Back»
(1970).
1
El cineasta Pere
Portabella.
2
Els cossos nus,
en contacte
amb l’aigua, a
«La Tempesta»
(2003). La banda
sonora d’aquest
curtmetratge va
anar a càrrec de
Carles Santos.

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Història
Francesc Trias i
Vila va muntar la
botiga a Santa
Coloma de Farners,
al costat
de l’església, al
carrer Pare Rodés.
De seguida
va començar a
«inventar» pel
seu compte
postres i dolços
diferents que, al
cap de poc
temps, van agafar
una fama
que es va estendre
per tot el
país. Els productes
es fan
artesanalment i
la producció és
reduïda, sense
cap mena de
massificació
comercial
Origen
1894
Fundador
Francesc Trias
i Vila
Propietaris
actuals
Júlia Giral i
Trias/ Andreu
Climent
Treballadors
8
Activitat
Fabricació artesanal
de dolços
i productes de
pastisseria, i
també venda.
L ’any
1894, Francisco Trias i Vila, que era
el primogènit de la família Trias, va fundar
la primera pastisseria a Santa Coloma
de Farners. En Francisco –després Francesc–,
va ser el creador de moltes i diferents postres,
el secret de fabricació de les quals va ensenyar
als seus familiars perquè tinguessin un ofici
i, a la llarga, va enregistrar el nom Tuyarro
per diferenciar-se d’altres persones de cognom
Trias que també obrien negocis familiars a Santa
Coloma.
Tuyarro prové del motiu d’una avantpassada
de la família a la qual deien la «Tuies Arrai».
Els que van venir després van ser els descendents
de la «Tuye» i el nét gran va ser en «Tuyarro».
En Francesc Trias i Vila era un gran apassionat
del món dolç i va viure amb total dedicació
per descobrir les grans possibilitats dels
dolços, que tenien uns ingredients tan modestos
com el sucre, els ous, les ametlles i la farina,
entre d’altres.
VARIETAT DE PRODUCTES
El 1894 es van inaugurar les primeres instal·lacions
de l’obrador de la pastisseria Tuyarro,
que es conserven encara avui en dia, però que
han estat modernitzades per adaptar-se a les
tècniques actuals. La producció de dolços es
feia –i encara es fa ara– de forma totalment artesanal
per garantir-ne la qualitat i mantenirne
el prestigi. De seguida els productes de cal
Tuyarro es van fer famosos arreu i, en poc
temps, es van crear per part de Francesc Trias
i Vila una sèrie de galetes d’ametlla com les
Teules o Barrets de Capellà, els Torpedos, els
Virolets i Delícies, que encara van donar més
fama a l’establiment. Aquesta fama es va estendre
arreu de les comarques i de tot Catalunya
mercès als clients i, sobretot, als estiuejants
que, durant els mesos de més calor, es deplaçaven
a Santa Coloma de Farners per estar
més frescos o prendre les aigües en l’antic balneari.
El 1904, durant els Jocs Florals de Santa Coloma,
una poesia de Josep Alemany i Borràs,
presentada sota el lema de «Tothom ho diu», va
Cal Tuyarro Santa Coloma
La fama de les seves Teules o Barrets de Capellà ha traspasssat
les fronteres comarcals per ser conegudes arreu del país. Tot es
fabrica a mà, artesanalment, des de fa més de 100 anys.
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
sortir premiada en el certamen cultural. Aquesta
poesia –escrita en català antic– estava dedicada
a Francesc Trias, per exaltar les seves galetes.
Actualment, el poema és reproduït en la
part posterior de les caixes de les teules Tuyarro.
Els èxits dels productes de la casa van anar
continuant i, poc després, se’l va animar a participar
en un concurs alimentari a París, on va
guanyar un diploma i la medalla d’Or. Aquests
mateixos guardons els va aconseguir també en
l’exposició Internacional de l’Alimentació a
Barcelona.
de Farners
El 1930, Francesc Trias va «inventar» el torró
de Sant Jordi, canviant el pa de pessic del pastís
per torró de gema amb la finalitat de fer-lo
més selecte.
De 1936 a 1939, durant la Guerra Civil, es
feia menjar per a l’exèrcit. Amb la tarjeta de racionament
anava a la «Jefatura de Abastos» de
Girona i aconseguia el material. La botiga no
es va tancar mai. El 1940 Maria Trias va agafar
el relleu de la botiga i va seguir la tradició. Els
descendents de Francesc Trias tenen la sort de
conservar el formulari personal on hi ha anotades
les seves petites modificacions que donen
als productes de la casa un toc especial.
El 1992 es va fer una restauració de la botiga
modernista i el 1994 es va celebrar el centenari
de l’establiment. La neboda de Francesc
Trias, Júlia Giral i Trias, està casada amb Andreu
Climent i tenen dos fills, que són en Francesc
i l’Andreu, que des de 1999 també treballen
a l’establiment; que després de 115 anys
continua elaborant els productes a mà, artesanalment,
de la mateixa manera que es feia quan
es va començar.

L 'augment
Autisme
Més de 13.000 infants pateixen aquesta afecció a l’Estat espanyol. Es tracta d’una malaltia que
afecta més nens que nenes i, en l’última dècada, el seu diagnòstic s’ha multiplicat per sis
de l'autisme a l’Estat espanyol
és impressionant. Fins i tot alguns experts
arriben a parlar d’«epidèmia». La proliferació
de nous casos es deu, fonamentalment,
a un millor coneixement clínic de la malaltia,
a l'ocupació d'instruments diagnòstics més adequats
i a la realització d'un bon diagnòstic diferencial
amb altres patologies del neurodesenvolupament.
«Hem detectat un augment de casos cada
any. En concret, en el nostre hospital, hem passat
de veure uns deu pacients per any el 1994,
a veure fins a seixanta casos per any el 2006 i
el 2007», assegura el doctor Juan José García
Peñas, coordinador de la Secció de Neurologia
Pediàtrica de l'Hospital Infantil Universitari
Niño Jesús, de Madrid, i membre de l'Associació
Espanyola de Pediatria (AEP).
Els Trastorns de l'Espectre Autista (TEIA),
també coneguts com a Trastorns Generalitzats
del Desenvolupament (TGD), inclouen un
grup heterogeni de processos que tenen en
comú «l'alteració de la interacció social recíproca,
anomalies dels patrons de llenguatge
verbal i no verbal, i també l'existència d'un repertori
restringit d'activitats i interessos», explica
el doctor. Un d’aquests i el més conegut
i més greu és, sens dubte, l'autisme.
El fet clar és que en l'última dècada el diagnostic
de l'autisme s'ha multiplicat per sis. La
proporció segueix sent l'habitual; és a dir, que
és quatre vegades més freqüent en nens que
en nenes.
TOT ÉS «ELL MATEIX»
No se’n coneixen les causes. El que sí se sap
és que es manifesta una incapacitat per relacionar-se
que no prové de la voluntat sinó de
l'estructura cerebral del nen. El nen no és capaç
d'imaginar ser «l'altre», amb el qual no disposa
de terme comparatiu. Tot és ell mateix.
D'aquí, el nom de l'afecció. El que sí que es
coneix millor són les seves manifestacions, encara
que s’ha de tenir molt present que poden
ser moltes, molt diferents en intensitat i de molt
diferent expressió.
CARACTERÍSTIQUES
– L'alteració apareix precoçment.
– Tenen severes dificultats de comunicació i
relació.
– El seu llenguatge presenta alteracions i deficiències.
– Realitzen accions «ritualitzades»; es resisteixen
als canvis del mitjà.
S’ha de saber que la seva intel·ligència pot
ser molt variable, oscil·lant des de la normalitat
a una deficiència profunda d'especials característiques.
Tots els autistes tenen un desenvolupament
disharmònic en diferents àrees
psicològiques.
Pot manifestar-se des del començament de
la vida, o després d'una evolució normal en el
període de zero a 30 mesos.
ELS SÍMPTOMES
No hi ha una manifestació inicial rotunda, el
que endarrereix gairebé sempre la petició d'ajuda.
La malaltia apareix de manera insidiosa
cosa que provoca, sobretot, intranquil·litat i temor.
– Una de les primeres manifestacions és la passivitat
en el nen. Es mostra aliè al que l'envolta.
– També pot estar molt excitable i plorar contínuament,
sense raó aparent.
– Gairebé tots els pares, en veure aquestes manifestacions,
pensen que el nen és sord, ja que
no mostra interès ni per les persones ni pel
llenguatge.
– Les accions del nen es redueixen. Comencen
a limitar-se els moviments que poden passar a
ser repetitius, estranys, com ara tics pronunciats,
balancejos, moviments estranys i anormals.
– No és rar que a aquests símptomes s'uneixin
ADRIÀ
trastorns del somni, o d'alimentació, irritabilitat,
por anormal a persones o llocs estranys. El
nen no reacciona davant abraçades, carícies o
moixaines.
– Els canvis (de qualsevol tipus) poden excitar-lo,
com si tingués por d'un altre entorn. No
riu, no mira, no gesticula. Es tanca en si mateix,
però no de manera voluntària.
– Les alteracions i deficiències del llenguatge
es donen, d'una manera o una altra, en TOTS
els nens autistes, fins al punt que és un dels
criteris diagnòstics.
– Com que les primeres manifestacions no són
gaire clares, no se sol recórrer a ajuda especialitzada
fins almenys l'any i mig d'edat.
A partir de l'any i mig d'edat totes aquestes
dificultats que apareixien difuses es mostraran
amb més claredat. En aquesta edat pot ser que
repeteixi paraules sense sentit o que es mostri
com si fos mut. No li interessa el llenguatge i
no comprèn res més que consignes molt elementals.
Sembla no comprendre res.
EVOLUCIÓ
Segons l'Associació Espanyola de Pares de
Nens Autistes –la informació de la qual seguim
en aquest text–, el diagnòstic precoç seria important
per a una millor ajuda al nen autista.
L'escolarització adequada, les sessions de tractament
i l'ajuda mèdica i psicològica contribueixen
a una evolució positiva entre els cinc
anys i l'adolescència.
Amb els anys sol disminuir l'excitació, les
enrabiades, els moviments estranys. Adquireix
algunes habilitats intel·lectuals, d'autonomia i
fins i tot de llenguatge. Comença a comunicarse.
El problema és que l'evolució pot ser molt
variable. Els experts ho diuen clarament: la persona
que pateix autisme manté la seva alteració,
encara que els símptomes puguin atenuarse.
En l'adolescència pot anar millorant; però
també poden aparèixer noves dificultats. Si és
època d'inseguretat en totes les persones, encara
ho és més en els autistes. Fins i tot poden
aparèixer crisis epilèptiques. En general, els
símptomes tendeixen a millorar.
CAP ON ANEM
L'autisme és un procés cronificat i sever. Fins
a un 50 per 100 dels casos fan progressos molt
escassos en la seva evolució natural. Fins i tot
els autistes amb més alt nivell d'intel·ligència
no aconsegueixen una adaptació social normal.
«Sabem que aquests autistes d'alt nivell
cognitiu solen obtenir bons resultats acadèmics
en període escolar, amb excel·lents resultats
en matemàtiques i física; però, posteriorment,
el seu rendiment declina dramàticament. A
més, si aconsegueixen una feina, aquesta és
clarament per sota dels seus autèntics coneixements»,
assenyala el doctor García Peñas.
En l'actualitat, la investigació d'aquesta patologia
se centra en el camp de la genètica,
amb la finalitat d'intentar definir diferents subgrups
d'autisme i poder conèixer millor l'evolució
natural de cada cas, establir-ne un millor
pronòstic i un possible tractament.
Sembla demostrat que els nens autistes poden
beneficiar-se del contacte amb els animals.
Així, s'han fet proves amb cavalls i amb dofins
amb la finalitat de millorar la interacció social
i els patrons posturals i de coordinació motriu
d'aquests nens.
NECESSITATS
– La primera, crear una major sensibilitat social
cap a aquest problema.
– Educació adequada i individualitzada.
– Orientació, formació i ajuda a les famílies.
– Assistència psicològica i mèdica.
– Creació de centres per a adults autistes.
– Investigació per conèixer la malaltia, especialment
en les seves causes i en possibles tractaments.
Salut
11 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Ramón
Sánchez
Ocaña

12 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Guillamina
2007
Singular vi blanc elaborat amb
les aromàtiques varietats Gewürztraminer,
Sauvignon blanc i
Verdejo, de vinyes de certa edat
amb rendiments baixos a causa de
podes curtes. Els raïms són processats
amb un rendiment de només
un 55% amb premses pneumàtiques
per obtenir un most flor de la
màxima qualitat. El resultat és un vi
de color groc palla amb aromes
molt atractives que recorden les
fruites madures com el plàtan, el
préssec i les tropicals. En boca és
saborós, potent, glicèric amb post
gust llarg i afruitat. Recomanat per
a plats exòtics de cuina asiàtica i per
degustar sol, molt fresc, per gaudir
d’un vi extraordinari i innovador.
Celler elaborador: Celler Cercavins
ubicat a Verdú (Lleida) dintre
de la D.O. Costers del Segre, fundat
l’any 2003 fruit de la inquietud
de tres socis dedicats al conreu de
la vinya. Obtingueren Medalla d’Or
amb el seu vi negre Bru de Verdú
al Giroví 2008. Per a més informació:
www.cellercercavins.com.
G airebé
Un caldo colossal
tot en aquesta vida ve sent com les monedes,
que tenen la seva cara i la seva creu,
el seu costat bo i el seu costat, diguem, menys
bo. L’altre dia, caminava immers en tan profund i original
pensament, quan vaig tenir davant meu, a la
taula familiar, com a primer plat del dinar, un caldo
gallec que no estava fet amb grelos, «nabizas» o col
llombarda, sinó amb... mongetes tendres.
Quan jo era un xaval, la mongeta tendra era una
verdura clarament estiuenca. És clar que, llavors, les
coses solien tenir la seva temporada, fora de la qual
desapareixien dels mercats. D’això se’n deia, i se’n
diu, estacionalitat. Per a mi, per descomptat, dos dels
símbols de l'estiu eren les mongetes tendres i els tomàquets.
Avui, tenim més o menys de tot gairebé tot
l'any. Varietats primerenques, varietats tardanes, cultius
sota plàstic, productes de l'hemisferi sud...
L’ESTACIONALITAT
La cosa té avantatges, és agradable menjar el que a
un li ve de gust quan a un li ve de gust; però també
té els seus inconvenients, perquè hem perdut el concepte
mateix d'estacionalitat... i perquè les coses tenen
la seva temporada no perquè sí, sinó perquè està
en la seva naturalesa; sense comptar que una verdura
de temporada, consumida en la seva zona de
producció, transmet unes sensacions molt diferents
que les que ofereix un fill de la globalització.
En tot això pensava jo davant el meu plat de caldo
de mongetes tendres. Després, parlant amb la Maribel
mentre ens ho menjàvem, em vaig assabentar
de més coses. Les mongetes procedien de Màlaga,
terra tradicionalment productora, com Almeria, d'aquesta
hortalissa sobre l’origen de la qual –asiàtic?
americà?– no es posen d'acord els estudiosos; sabem
que les mongetes actuals procedeixen d'Amèrica,
però hi ha rastre d'altres varietats, perdudes, en textos
anteriors a 1492. En fi, avui això tant ens és.
A més, l'etiqueta ens deia que aquestes mongetes
eren de la varietat anomenada «colossal». Hi ha, crec,
tres varietats que comparteixen aquest nom: la co-
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
lossal nana, la colossal de falç –o ferradura, la «ferraúra»
de la paella– i la colossal or. Per descomptat,
«ferraúras» no eren, encara que molt nanes tampoc,
de manera que no sé quina carta quedar-me.
Tercera informació interessant de l'etiqueta: 13,90
euros el quilo. Traduït a l'esperanto, una mica més
de 2.300 pessetes. És davant dades com aquesta que
un es queda atònit, perquè tota la vida les mongetes
tendres han estat considerades una verdura del grup
de les barates. Tinc clar que menjar-se coses lluny
de la seva temporada natural té un preu; recordo un
vell anunci, de Paris Match, que deia que el luxe era
rodar en Rolls-Royce, posseir una illa al Pacífic, menjar
maduixes per Nadal i dormir en llençols d'una
marca que he oblidat. Podríem afegir: i menjar mongetes
tendres al gener; el problema és que les mongetes
tendres tenen menys glamur que les maduixes...
que ara també podem menjar gairebé tot l'any.
En fi, que el caldo al qual a partir d'ara diré «colossal»
va resultar ser un luxe. Té gràcia que, a Galícia,
el de mongetes tendres era un caldo molt minoritari,
que només es preparava a l'estiu i, més que
res, per nostàlgia dels altres caldos hivernals.
El procés va ser el següent: desproveïdes de fils
les mongetes tendres que entren en mig quilo, vam
tallar-les en trossets d'un parell de centímetres. Des
de la vigília, estaven en remull unes quantes mongetes
blanques, mentre que d'altra banda es dessalava
una cua salada de porc. Vam posar les mongetes
en una olla, la cua, un bon tros de vedella, un altre
de bona cansalada amb bri, un xoriço i un trosset
d'«unto», preceptiu en tot caldo gallec. Cobrim
amb aigua, salem... i a coure una hora, per després
suprimir l'«unto», afegim unes patates trossejades, les
mongetes tendres i deixem coure mitja horeta més.
Ho deixem reposar una estona i servim el caldo, les
carns del qual ens serviran d'excel·lent segon plat.
El caldo va resultar estar molt bo, i les mongetes
tendres van arribar a la taula amb una textura impecable,
mastegables sense exagerar, una mica «al dente
sensibile». Un encert, el caldo colossal.
****
SAN JORGE
PARK HOTEL
PLATJA D’ARO
Carretera Palamós, s/n
17250 Platja d’Aro (Girona)
T. +34 972 652 311
F.: 34 972 652 576
hotelsanjorge@hoteles-silken.com
www.parkhotelsanjorge.com
GAUDEIXI DEL PARK HOTEL SAN JORGE TOT L’ANY
Consulti les nostres ofertes i promocions, paquets de golf i el nostre catàleg de reunions i convencions tot inclòs.

R essenyem
Repertori vegetal
Es poden cuinar plantes pròpies del nostre clima o d’altres apreciades tot i ser d’orígens llunyans
les més freqüents de les plantes
culinàries a partir de dos criteris: primer tenint
en compte les del nostre clima, o que
estan més a l'abast; segonament parlarem de les
que tradicionalment, en algun indret o altre dels
Països Catalans, són apreciades. A fi de facilitar la
comprensió del lector, procuraré donar els noms
més comuns, així com els sinònims –moltes solen
tenir noms regionals o locals– i, per evitar confusions,
el nom científic.
– Espàrrec de bosc. Els espàrrecs de bosc, de
marge, silvestres o salvatges (Asparagus acutifolius)
és, a Catalunya, l'espècie més consumida i
cada primavera prou abundant. A Girona se'n diu
també espàrgol; la planta és l'esparreguera, esparreguer
o espargolera. Es troba als marges, boscos
i enmig de les bardisses, i li agraden els terrenys
on hi ha hagut foc. La seva temporada sol
anar de febrer a maig. A muntanya, en canvi, no
es troba. A Andalusia n’hi ha enmig del blat. Per
això, en espanyol s'anomena «espárrago triguero
(o silvestre)». Algun restaurador ignorant els ha
arribat a anomenar «espàrrecs bladers». Malauradament,
als restaurants es confon amb l'espàrrec
verd cultivat (Asparagus officinalis): una combinació
de frau i d'ignorància que cal denunciar. Als
Països Catalans es fan amb truita, amanida i, fins
i tot, es posen a les sopes i guisats: els trobem documentats
a l'època medieval.
– Créixen. En alguns mercats locals de Catalunya
els pagesos encara porten créixens d'aigua
(Nasturtium officinale) que es fan –o es feien– en
cursos o fonts d'aigua bona i neta, sense contaminar.
Actualment, el creixen d'aigua es cultiva
amb altres varietats d'origen silvestre com el de
prat, morritort o enciamet de caputxí. És excel·lent
en amanides, però també en sopes, cremes i salses.
Se’n diu també créixecs (Menorca, Mallorca i
altres llocs), greixes, morritort d’aigua, clenxa,
glinxa, etc. Els créixens de prat és venen en sobre
i són facilíssims de cultivar a casa en qualsevol
recipient; només necessiten una mica de reg.
– Verdolaga. La verdolaga o enciamet de patena
(Portulaca oleracea) ara és considerada una
mala herba. Però antigament era profusament cultivada
i consumida, i ho és encara a França. Se'n
fan amanides, sopes i truites, o bé es pot bullir
com una verdura. És rica en vitamines i minerals.
Era un ingredient força usat en la nostra cuina antiga;
apareix citat al Libre de Sent Sovi (principis
del segle XIII). Es facilíssim de cultivar a casa ja
que es fa com una mala herba. Unes quantes fulles
en una amanida li donen un to refrescant i
cruixent; combina molt també amb el tomàquet.
– Dolceta. La dolceta, canonges o herba dels
canonges (Valerianella locusta) ja comença a ser
d'ús freqüent als restaurants. Es ven als supermercats,
envasada al buit i procedent de França.
Atenció: alguns cuiners l’anomenen amb l’in-
AXile, d’on és aquesta deliciosa recepta,
les mongetes o fesols s’anomenen
porotos. Tant pel nom com pels ingredients,
podríem considerar aquesta recepta
indígena –malgrat que a Xile, com a
d’altres països d’Amèrica, a la crosta castellana
o europea li costa acceptar aquest fet.
En efecte: la paraula poroto ve del quítxua
purutu (llengua encara parlada a part de Xile
a l’Equador, Bolívia, Perú, però sense drets
col·lectius. La barreja de mongetes vermelles
(«fríjoles colorados») amb carbassa es
fa a d’altres països americans, com a Cuba
on, a més, s’hi afegeix falda de vedella.
Elaboració
Feu bullir les mongetes en aigua freda amb
sal; quan facin escuma, abaixeu una mica el
foc, tapeu i acabeu-los de fer coure (de 30 a
suportablebarbarisme de «mache» (pronunciat
a la castellana
«matxe»). Al mercat
es troben llavors
en sobre i, també, és
fàcil de cultivar a
casa. Utilitzeu les
barquetes o contenidors
de plàstic
amb què compreu
fruites i verdures al
supermercat: amb
poca terra n’hi ha
prou.
– Pixallits. De
pixallits (Taraxacum
officinalis) n'hi
ha moltes varietats,
totes comestibles. És
una típica amanida
de primavera, diurètica
i agraïda. S'anomena
també dent de
lleó, cama-roja, xicoira
(però aquest
nom també correspon
a una altra planta),
angelets, bufallums.
A França i a
Itàlia es troba ja cultivat,
i se’n poden
trobar llavors. Al
País Valencià, a les
Balears i a Itàlia, es
fa servir per farcir
pastissets i raviolis.
Una varietat exquisida
és la que es troba
als Pirineus-Andorra,
Cerdanya, Ripollès...,
la xicoia (Taraxacum alpinum o pyrenaicum)
amb la qual es fan amanides i truites de
primavera. Els pirinencs, no obstant, en distingeixn
dues varietats. Es comença a trobar quen es
fonen les neus.
– Xicoira. La xicoira amarga (Cichorium intybus)
dita també xicoia i cama-roja (es confon amb
l'anterior) és utilíssima: per menjar amanida, guisada
i l'arrel napiforme per fer una beguda que
recorda el cafè. Al País Valencià i a Mallorca són
conegudes d’alguns plats tradicionals. Malgrat la
confusió de noms, pixallits i xicoira no es poden
confondre; la primera és una planteta baixa, de
flors groques; la segona, arriba a tres pams d’alçada
i fa unes flors liles. La xicoira és una beguda
molt recomanable que, a més, es troba en forma
sol·luble (normalment procedent de França).
És una excel·lent alternativa al cafè. Els llibres
Ingredients
La recepta
«Paupilles» amb salsa
● 3/4 kg cuixa xai
● 1/2 kg de carn
de porc amb cansalada
(ventresca)
● adob per a carn
● 3 grans d'all
● julivert
● oli o llard
● aigua o brou
● sal, pebre
45 minuts); si es vol que quedin més fins,
canvieu la primera aigua. Escorreu-los, guardant
el líquid de cocció.
– Poseu una paella al foc amb l’oli i el pebre
vermell, ben baix a fi que no es cremi (o bé
utilitzeu la salsa xilena). Afegiu-hi la ceba,
pelada i trinxada, i feu-la rossejar a foc baix.
A continuació hi afegiu el tomàquet, pelat,
sense llavors i ratllat, sal i orenga, fins a fer
una mena de sofregit (uns 15 minuts).
– En una cassola al foc poseu-hi les mongetes,
el blat de moro i la carbassa, pelada,
diuen que va ser un «descobriment» holandès
de l’època de Napoleó, però ja
Cervantes, al Quixot, esmenta aquesta
beguda.
– Màstec. Els màstecs (Chondrilla
juncea), dits també fusells, eren populars
a les comarques de Girona, menjats
en amanida a la primavera; és un
enciam agradable i cruixent. Se n’ aprofiten
les fulles basals, més grosses que
les de les branques. També se’n troben
a les Balears. Es fa a les vores dels camins
i ermassos. N’hi ha varietats cultivable,
procedents d’Itàlia.
– Lletsó. El lletsó (Sonchus olereaceus)
ha estat una herba mengívola
molt popular arreu dels Països Catalans.
Arriba a fer un metre o més d’alçada, i
se n’ aprofiten les fulles lobulades. Té
unes flors grogues. Es diu també llicsó,
lletissó, etc. Se’n fan amanides, sopes,
bullides i coques. Són coneguts i documentats
almenys des del segle XIV
(Libre de Sent Soví).
– Cosconilla. La cosconilla, cosconia
i casconia (Reichardia picroides) és
una de les herbes per amanir més populars
de Catalunya i, semblantment, la
més estimada al Llenguadoc (sud de
França). Es una planta composta de fulles
cruixents, una mica carnoses i de
color tirant a glauc, que surt a la primavera.
Es fa en llocs secs, fins i tot a
prop de la costa. Hi ha dues espècies.
La perenne i l’anual. Els seus capítols o
flors són grocs. També es fa com a verdura.
– Fonoll. Conegut de tothom, ja que
es fa arreu, el fonoll (Foeniculum vulgare)
no és apreciat per tothom: ho és
molt a Itàlia, com a verdura o amanida,
i menys a Catalunya, si bé en algun lloc de Tortosa
o de València s'utilitza (per asopes, etc.). També
a Cadaqués s'afegia a les escudelles. En canvi,
és força usat com a aromatitzant, especialment per
al peix, a Occitània, a Catalunya (amb les castanyes,
certs embotits...), a Andalusia, Sardenya, etc.
A Sardenya i a l’Alguer es fa amb el xai. Molts cuiners
en solen afegir als plats de peix, guisats i, especialment,
a la brasa (llobarro, etc.), però em
penso que això és d'influència provençal.
– Fonoll marí. En alguns llocs de les costes
catalanes, de la Costa Brava a Mallorca, es distingeix
aquesta espècie (Crithmum maritimum) del
fonoll corrent amb un canvi fonètic, anomenantlo
fonell (fonei). Es posa a les amanides, però és
deliciós confitat o envinagrat per acompanyar les
amanides, el pa amb tomàquet, etc. És una espècie
protegida.
ADRIÀ
sense llavors i tallada a trossos d’uns 3 cm.
Cobriu-ho amb brou de bullir les mongetes,
Tapeu-ho i deixeu-ho fent la xup-xup uns 15
minuts, o fins que la carbassa s’hagi quasi
desfet i faci la salsa espesssa. Del contrari,
aixafeu algunes mongetes al morter i les afegiu
al guisat.
Notes
– Si ho feu amb mongetes velles, cal remullar-les
tota la nit i coure-les els temps suficient,
També es poden fer servir mongetes
de pot, ja cuites.
– Hi podeu afegir unes patates i substituir l’orenga
per comí, afegir-hi pebre o un bitxo. O
bé acompanyar-les amb una salsa picant.
– Les mongetes de desgranar es troben a finals
d’ estiu i principis de tardor. Es cuinen
amb menys temps que les seques.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Xavier
Romero
Carnavals immemorials
A l
La festa pagana per excel·lència perdura pels segles dels segles arreu del planeta
nostre hemisferi nord s’escau al bell mig
de l’hivern; mentre que al sud i als antípodes
ho celebren amb les millors de les
temperatures i ambients. Això és el Carnaval,
la gran festa pagana i un dels esdeveniments
costumistes més importants de tota la temporada,
aquí i arreu.
Com a qualsevol altra gran festa o manifestació
ciutadana, el ressò mediàtic i documental
relatiu al tema carnavalenc o de carnestoltes
n’és ben palés, motiu aquest pel qual els
col·leccionistes de l’actualitat, els interessats per
l’etnologia i els costums ancestrals, tornen a
gaudir aquests dies del ressò que genera una
celebració tan popular, irreverent i fregant la
bogeria, la disbauxa com és aquesta.
Cartells, gravats, fotografies, postals, fulletons,
entrades, retalls de premsa, guies de cercaviles;
tot aquest material pel que fa al paper
imprès i d’altre relacionat amb els vestits i altres
estris al·lusius poden ser motiu per a una
recerca, compilació i posterior classificació que
nodreixi els àlbums corresponents, i que rere
d’un mínim estudi puguin servir per escriure i
per mostrar-lo a través d’exposicions. Un cop
més, el col·leccionista, sempre oportú i a peu
de carrer per anar recollint objectes curiosos.
La gent que tracti el tema ja a uns nivells superiors,
es podrà dedicar a tafanejar per llibreries
de vell, per brocanters i «mercadillos» de
carrer, per tal d’empaitar amb una mica de sort
troballes de l’estil d’antics gravats, fotografies,
i programes de balls de màscares, com per
exemple aquells que se celebraven al Gran Teatre
del Liceu de Barcelona durant les darreres
dècades del segle XIX, els quals s’anunciaven
mitjançant uns díptics litogràfics de gran qualitat,
i uns targetons amb el titular «Bailes particulares
de máscaras».
Pràcticament a tots els municipis importants
del nostre litoral, a més a més d’alguna altra localitat
de l’interior, podrem trobar grans festes
de carnestoltes, que en alguns casos arriben a
perllongar-se durant dues setmanes. Igual que
ja vam comentar diumenge passat quan parlàvem
de la temporada de teatre «Escenaris del
Gironès», tota aquella persona interessada en
aquests afers costumistes i festius tindrà ocasió,
doncs, d’anar cercant material que li servirà
per bastir un generós àlbum de molt diversa
documentació al·legòrica. Aquest àlbum o
compilació hom podria titular «Els carnestoltes
gironins». Estem parlant d’un evident present,
del qual tots som a temps de ser-hi protagonistes
fins i tot; unes proves testimonials que al
cap de molt poc ja seran història. Un material
que no ens costarà gens de mantenir i que, com
tantes altres coses, hi anirà guanyant amb els
anys.
Qui desitgi obrir encara més el ventall, l’àmbit
d’influència de la recerca, ho tindrà així mateix
relativament fàcil, i més si recorre a l’intercanvi
amb altres aficionats. A les il·lustracions
que s’hi acompanyen, observem una representació
dels carnavals a Alemanya i al Brasil,
a més a més d’una fotografia espanyola de
principis del segle XX, que mostra una carrossa
ben carregada ornamentalment i atapeïda de
gent.
DES DE LES «SATURNALS» ROMANES
Parlar dels carnavals al llarg de la història és recordar
alhora els avatars polítics i religiosos del
pobles. Des d’aquelles «saturnals» que organitzaven
els romans, la festa pagana ha viscut tot
tipus de vicissituds, tot discorrent per etapes
baixes durant els primers temps de la nostra
era, per passar ja a l’Edat Mitjana que fóra quan
es revifaria clarament. Llavors, serien els italians
els capdavanters, amb grans celebracions
a Venècia, Florència, Nàpols, Torí i Roma. Les
corresponents a la ciutat dels canals s’esdevenen
sens dubte com les més conegudes i clamoroses,
on de ben antic hi participaven plenament
totes les capes socials, des del Dux i la
seva cort fins al darrer ciutadà. Des del país
transalpí, es pot dir que els carnavals s’exportaren
a poc a poc a la resta de les nacions del
voltant, França, Alemanya, Espanya…
Els francesos, per la seva banda, introduirien
el ball de màscares, essent els carnavals més
emblemàtics els que s’organitzen a Niça i Cannes.
D’Alemanya són arxiconeguts els de Magúncia
i Colònia, mentre que a l’Estat espanyol
les principals urbs veurien com es convertien
en centres de sonats festivals –Madrid, Barcelona,
Sevilla, València, Cadis, Tenerife…–, també
amb carnavals infantils, cavalcades, concursos
de carrosses, sorteigs de beneficència, i
encara més celebracions. D’aquí ja passem a
l’anomenat Nou Món, on la moda s’escampà
amb tal força, que tot allò juntament amb l’extroversió
del caràcter de les seves gents, units
a altres costums ancestrals com els procedents
de l’Àfrica, esdevindrien carnavals de solera,
essent el més conegut mundialment el de Rio
de Janeiro.
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Gironins del segle
XIX
Alfons Boix
Vallicrosa
er molts anys! –El dia de l’aniversari no li
Phavia fet mai ni fred ni calor fins al 36. D’aleshores
ençà les coses havien estat diferents.
Ja no era el dia que feia anys, el dia de rebre
alguna postal de felicitació, algun present de
la família. Era el dia després que tot hagués
començat. Que tot hagués començat a acabar.
Alfons Boix Vallicrosa va néixer a Santa Coloma
de Farners el 19 de juliol de 1899. Segons
sembla, era fill d’una família de petits
propietaris rurals que va aconseguir donar estudis
universitaris als seus cinc descendents
nois. En el cas d’Alfons, es va decantar per la
química primer i, tot seguit, per la farmàcia.
Llicenciat per la Universitat de Barcelona
(UB), posteriorment va fer el doctorat a la de
Madrid, única on es podia aconseguir el grau
en aquells moments.
Una vegada va haver acabat els estudis, va
exercir de professor ajudant de química orgànica
a la UB. També va fer de professor de
l’Escola Industrial de Terrassa. Finalment, es
va establir a Montcada i Reixac, on va comprar
una farmàcia.
Interessat per la política, durant els primers
temps de la Segona República va ser militant
d’Acció Catalana i es va presentar a les eleccions
al Parlament el 1932, però no va ser escollit.
Dos anys més tard, en canvi, va ser nomenat
alcalde de Montcada. Val a dir que aleshores
havia passat a les files d’Esquerra Republicana.
En els comicis de 1936 va ser escollit
batlle de nou.
La victòria franquista el va obligar a exiliarse.
Embarcat en el vaixell Sinaia va arribar a
Mèxic –aquest vapor va ser el primer dels
molts que traslladarien refugiats republicans
a Amèrica-, on va trobar feina en diversos laboratoris
químics, entre ells els Laquisa, propietat
de Cèsar Pi-Sunyer, fill del metge August
Pi-Sunyer. A més, també va comprar una
farmàcia a la capital mexicana.
Des de l’exili, Boix Vallicrosa va continuar
treballant per la cultura catalana, formant part
de diverses entitats, col·laborant amb publicacions
com ara les revistes
Pont Blau i Orfeó
Català; i escrivint llibres,
entre els quals es
pot destacar Els problemes
de Catalunya a l’exili.
Alfons Boix Vallicrosa
va morir a Mèxic DF el
1965, quan tenia 66
anys.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
XAVIER CARMANIU
Patricia Ribera Riera
Directora
Des de Santa Coloma
de Farners, hi hagut alguns
intents per recuperar
la seva figura, sobretot
a Internet gràcies
al bloc cremacatalanatorra.blogspot.com.
El cercle del 99
E ls
L’articulista aprofundeix al voltant de la importància
de viure el present i de saber valorar la riquesa
dos ensenyaments dels contes de la setmana
passada, el de la importància de
viure en el present i el de la riquesa, que
no és patrimoni de qui més té sinó de qui
menys necessita, semblen haver arribat a destí,
almenys a jutjar per les cartes d'alguns lectors.
Aprenentatges que, com bé assenyaleu,
semblen més que importants
en el nostre
temps. Gràcies. Per
aprofundir en el tema
hauria de relatar un
dels més bonics contes
que conec, el del cercle
del noranta-nou. Es
tracta d'una història
massa bella per retallarla.
Ho decideixo ara,
mentre escric: per una
vegada, m’animo a dividir
el conte en dos.
Una vegada hi havia
un rei molt trist que tenia
un criat que, com
tot criat de rei trist, era
molt feliç. Tots els matins
despertava el rei i li
portava l'esmorzar cantant
i taral·lejant alegres
cançons de joglars. En
la seva distesa cara es
dibuixava un gran somriure
i la seva actitud
davant la vida era sempre
serena i feliç.
Un dia, el rei el va
cridar i li va exigir que li expliqués el secret de
la seva felicitat i alegria. El patge va contestar
que no hi havia tal secret:
- És que no tinc raons per estar trist, majestat.
La seva altesa m'honra permetent-me atendre'l.
Tinc la meva dona i els meus fills vivint
a la casa que la cort ens ha assignat. Ens vesteixen
i ens alimenten i, a més, la seva altesa
em premia de tant en tant amb algunes monedes
per donar-nos algun caprici. Com no he de
ser feliç?
Sense comprendre el que succeïa, va acomiadar
el patge gairebé enfadat. Com podia ser
feliç vivint a dispesa, usant roba vella i alimentant-se
de les sobres dels cortesans? Quan
es va calmar, va cridar el més savi dels seus
consellers i li va explicar la conversa que havia
mantingut aquell matí, demanant-li al seu
assessor una explicació.
- El que passa, altesa, és que ell és fora del
cercle tòxic del 99.
- I això el fa feliç? –va preguntar el rei.
- No, senyor. Això és el que no el fa infeliç.
Especialment perquè mai hi ha entrat.
- Necessito saber quin cercle és aquest –va
dir el sobirà.
- Només ho podries entendre si em deixessis
mostrar-te’l amb fets, deixant que el teu patge
entri en el cercle.
- Haurà d'enganyar-lo –va delimitar el rei.
- No farà falta –va dir el savi sense preten-
ADRIÀ
dre fer-se l'intrigant. Si li donem l'oportunitat,
hi entrarà pel seu propi peu. -No s'adonarà que
això significa convertir-se en una persona infeliç?
–va inquirir el rei.
-Sí, majestat s'adonarà de la infelicitat que li
causarà i, tot i així, entrarà al cercle per sempre.
Aquella nit, segons el
pla, el savi va passar a buscar
el rei. Li havia demanat
que portés una bossa
de cuir amb noranta-nou
monedes d'or. Ni una més,
ni una menys. Van arribar
als patis del palau i es van
amagar al costat de la casa
del patge. A l'alba, just en
el moment en què dins la
casa s'encenia la primera
espelma, van lligar la bossa
de cuir a la porta de la
casa del criat, van colpejar
amb força i van tornar a
amagar-se. Després van
espiar com el patge sortia,
veia la bossa, l'agitava i
premia el tresor que intuïa
contra el seu pit. Després,
mirant cap a tots costats,
com per comprovar que
ningú l’observava va tornar
a entrar a casa seva.
Des de fora, els espies
van sentir com el criat
trancava la porta i es van
acostar a la finestra per observar
l'escena. El criat havia tirat a terra tot el
que havia sobre la taula, excepte una espelma.
S'havia assegut i havia buidat el contingut del
sac. Els seus ulls no podien creure el que estaven
veient. Era una muntanya de monedes
d'or! El patge les tocava i amuntegava. Les acariciava
i feia que la llum de l’espelma hi a sobre.
Les ajuntava i les escampava, fent-hi piles.
Així, jugant i jugant, va començar a fer piles de
deu monedes. Una pila de deu, dos munts de
deu, tres munts, quatre, cinc, sis... Mentrestant,
sumava: deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta,
seixanta...
Així, fins que va formar l'últim pila... aquest
només tenia nou monedes!
Primer la seva mirada va recórrer la taula,
buscant una moneda més. Després va mirar a
terra i, finalment, la bossa.
- No pot ser –va pensar.
Va posar l'última pila al costat de les altres i
va comprovar que era més baixa.
- M’han robat! –va cridar per fi. M’han robat
una moneda d'or...! Maleïts!
Ell, que mai havia tocat una moneda d'or en
la seva vida; ell, que n’havia rebut una muntanya
com a regal inesperat; ell, que ara tenia
a les seves mans aquella fortuna enorme, sentia
que l’havien robat.
El rei el va mirar i es va sorprendre en veure
que, per primera vegada des que l’havia conegut,
el patge no somreia.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Psicologia
Història
15 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Jorge
Bucay

16 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Samarreta, Vans
Fotos:
1
Texans foscos,
Chevignon.
2
Texans, Protest.
3
Texans, Venca.
4
Camisa verda,
La Redoute.
5
Caçadora de pell
amb punys i
cintura elàstics,
Oxbow.
6
Jaqueta de
xandall estil retro,
Le Coq Sportif.
7
Samarreta,
Reef.
8
Samarreta,
La Redoute.
9
Bambes de
canya alta,
Puma per
a La Redoute.
10
Bambes de roba
i sola de goma,
Reef.
11
Bambes de cuir
Escrime Olímpic,
Le Coq Sportif.
Vesteix com ells
Són joves, famosos i tenen èxit; els membres de Coldplay, però, continuen vestint
amb un estil casual fàcil d’imitar, sense perdre gens de l’atractiu de la fama
ANA RODRÍGUEZ
4
5

1 2 3
6
10
7
9
11
L’ART DEL DESCANS
8
21
Tendències
17 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Working on
a dream Bruce
Springsteen
2 ▲ Esperando
verte Niña Pastori
3 ▲ Tonight
Franz Ferdinand
4 ▼ Amaia
Montero Amaia
Montero
5 ▲ Papito
Miguel Bosé
REGNE UNIT
1 = Working on
a dream Bruce
Springsteen
2 ▲ Only by the
Night Kings of
Leon
3 ▲ Fleet Foxes
Fleet Foxes
4 ▲ Wich Bitch
View
5 ▼ The Fame
Lady Gaga
ESTATS
UNITS
1 ▲ Working on
a dream Bruce
Springsteen
2 ▼ Fearles
Taylor Swift
3 = Dark Horse
Nickelback
4 ▼ I am...
Sasha Fierce
Beyonce
5 ▼ 808s $
Heartbreak
Kanye Westte
Mig segle del
so Motown
La discogràfica responsable de l’èxit d’icones dels anys 60 i 70
com The Supremes, The Temptations, Stevie Wonder, Michael
Jackson o Marvin Gaye acaba de complir mig segle de vida
L a
TEXT: ANTONIO MARTÍN GUIRADO/EFE
discogràfica Motown Records, una de
les més influents en la història de la música
i responsable de l'èxit dels grans cantants
de color dels anys 60 i 70, des de Stevie
Wonder a The Supremes, acaba de complir 50
anys. El compositor i home de negocis de Detroit
Berry Gordy la va crear el 12 de gener de
1959, amb el nom de Tamla. La companyia,
tot un imperi durant les dècades de 1960 i
1970, va tenir el seu humil origen en un soterrani,
llogat gràcies a un préstec de 800 dòlars
de la família de Gordy, a l’interior del qual va
decidir construir un petit estudi musical.
La Motown, caracteritzada per la seva afició
a la música negra, compta amb gairebé
200 cançons que han estat números 1 en les
llistes d'èxits, com ara Baby Love, de The Supremes,
o My Girl i Papa was a Rolling Stone,
de The Temptations. El primer tema signat per
l'entitat que va aconseguir aquesta cota als Estats
Units va ser Please Mr. Postman, de The
Marvelettes, el 1961, posteriorment versionada
per The Beatles. A més, la companyia va
ser la productora d'artistes com Stevie Wonder,
Four Tops o Marvin Gaye, i va ajudar a
encarrilar la carrera d'ídols de masses com The
Jackson Five, Michael Jackson, Diana Ross o
«Smokey» Robinson.
Un any després de la seva creació, Gordy
va decidir canviar el nom de la discogràfica
pel de Motown («ciutat del motor») en honor
a la posició de Detroit dins la indústria automobilística,
però també pel símil entre els dos
conceptes: la transformació d’elements simples
en productes brillants.
La Motown va tenir un paper important en
la integració racial de la música popular i va
ser la primera discogràfica d'èxit propietat d'un
afroamericà. Com a resultat, durant els anys
60 va néixer «el so Motown», el de la «jove Amèrica»,
un estil musical alegre i enganxós, emi-
nentment soul amb influències pop, els principals
arquitectes del qual van ser el mateix
Gordy, «Smokey» Robinson, Norman Whitfield
i Barrett Strong; encara que després es va obrir
a d’altres gèneres, com el rhythm and blues o
el hip-hop.
FES-HO FÀCIL, ESTÚPID
La clau, l'anomenat principi KISS («Keep it simple,
stupid»: «fes-ho fàcil, estúpid»). «Va ser una
situació única», va dir Gordy recentment a la
revista Billboard. «Sóc el més gran destinatari
d'aquest èxit perquè puc mirar enrere. Em divertia
fent discos i negociant amb la gent. Ara
ho puc mirar d’una manera diferent: «Ok, ho
vam fer. Realment ho vam fer».
Motown Records va abandonar la seu de
Detroit el 1972 per establir-se a Los Angeles
(Califòrnia), on va estar com a companyia independent
fins al 28 de juny de 1988, quan
Gordy va vendre l'empresa a MCA i Boston
Ventures, que el 1991 en va prendre el control
total. En aquesta època de declivi, el 25
aniversari de la discogràfica va suposar un
baló d'oxigen gràcies a l'especial de televisió
protagonitzat per Michael Jackson i a la seva
recordada interpretació de Billie Jean.
En l’actualitat, la Motown, que va arribar a
crear 45 filials de diferents gèneres musicals,
continua vigent a Nova York com a subsidiària
d’Universal Music Group, i celebra aquesta
data tan assenyalada amb nous llançaments.
Al desembre es va publicar Motown: The Complete
No. 1's, una col·lecció de deu discos amb
una portada que homenatja la seu original del
segell musical a Detroit, mentre que Gordy i
Suzanne DePasse –exintegrant de la discogràfica–
preparen un documental sobre la
companyia que s'emetrà al setembre. Així mateix,
s’està preparant un musical de Broadway
que està previst estrenar el 2010.
Novetats
Morrissey: «Years of refusal»
Morrissey i la seva banda s'han deixat retratar despullats,
cobrint-se tan sols amb un vinil de set polzades,
com a forma per promocionar el seu nou single,
I’m Throwing My Arms Around Paris. Aquesta
cançó ha estat l’avançament del proper disc de Morrissey,
exintegrant de The Smiths, que es titula Years
of Refusal i que sortirà a la venda demà. La fotografia
en qüestió apareixerà a l'interior de l'edició
en CD de l'esmentat single.
Green Day: «21st Century...»
Al maig sortirà a la venda 21st Century Breakdown,
el vuitè disc de la banda californiana Green Day en
el qual tornaran a mostrar l'actitud reivindicativa d'American
idiot (2004), un àlbum amb el qual van vendre
més de 15 milions de còpies. Segons va informar
la companyia Warner Music, que també va revelar
la portada del disc –una parella fent-se un
petó– té referències a la classe treballadora, els problemes
personals, l'apatia i «l'esvaniment del somni
americà». Green Day, substitueix així els atacs
explícits a l'administració Bush d’American Idiot per
temes d'actualitat en la societat nord-americana.
Dominique A: «La Musique»
La Musique serà el títol del nou treball discogràfic
de Dominique A, que és a punt de reaparèixer a
l’escena musical després de prendre’s un any sabàtic.
El seu proper disc sortirà a la venda el 6 d’abril
i inclourà 12 temes, algun dels quals ja es pot
escoltar a través del Myspace del cantant francès.
Entre les cançons del nou àlbum de Dominique A
hi ha la que li dóna nom, Le Sens, Immortels, Nanortalik,
Qui es-tu?, Je suis parti avec toi, Le bruit
blanc de l’été o Les Garçons perdus.
Bandes sonores
Revolutionary Road.
Thomas Newman
Nonesuch
Thomas Newman
sempre ha
sabut entendre
i dimensionar
en el pentagrama
el complex
univers que
Sam Mendes
ens mostra a
les seves pel·lícules.
Aquesta
és la quarta col·laboració entre els dos. El compositor
ha escrit un score sòlid i solvent per il·lustrar
aquest dur relat sobre una jove parella que per a
molts simbolitza la felicitat, però que viu una realitat
molt diferent: el desamor i la frustració de les il·lusions
incomplertes. Newman (que aquest any opta
a l’Oscar per la partitura de Wall-e), ha escrit com
a tema central una melodia al piano trista però al
mateix temps esperançadora, com la situació que
viuen els personatges. A mesura que avança el film,
la partitura va augmentant la seva intensitat dramàtica.
Per fixar el marc temporal, Mendes inclou
clàssics dels 50 de The Ravens, The Orioles i The
Ink Spots. Lluís Poch
Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONA
Fes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.
DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.
Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Outlander
DVD
Director: Howard McCain.
Intèrprets: James Caviezel,
John Hurt, Sophia Myles.
Distribuïdora: DeAPlaneta.
Durada: 115 minuts.
Una fantasia medieval a mig
camí entre Depredador i El
guerrero número 13 que no
inventa res, però està explicada
amb molta gràcia i cinefília desbordada per
un director apadrinat per Roger Corman. El millor
del film, sens dubte, és la seva vocació de sèrie B
desacomplexada, especialment notable en els
seus passatges finals. P. P.
Retorno a Brideshead
Director: Julian Jarrold.
Intèrprets: Matthew Goode,
Ben Whishaw, Hayley Atwell.
Distribuïdora: Manga.
Durada: 100 minuts.
No està a l’altura de la sèrie
televisiva, però és una digníssima
il·lustració de la novel·la
que intenta, no sempre amb
fortuna, allunyar-se de l’academicisme propi d’un
determinat cinema britànic. Secundaris com Emma
Thompson i Michael Gambon contribueixen a apujar
el nivell d’un film que mereixia més atenció de la
que va tenir a les taquilles del nostre país. P. P.
El gurú del buen rollo
Director: Marco Schnabel.
Intèrprets: Mike Myers, Jessica
Alba, Justin Timberlake.
Distribuïdora: Paramount.
Durada: 87 minuts.
Myers prova de riure’s dels
deliris espirituals i l’empatx
d’estètica hindú amb les mateixes
armes de la saga Austin
Powers, però la broma li surt una mica descafeïnada
perquè la cinta confon la hilaritat amb l’atropellament.
Té gags bons (sobretot els que fan referència
a Timberlake, la gran sorpresa), però li falta
inventiva i acaba donant la sensació que ni el mateix
Myers confia en les seves possibilitats. P. P.
Bandes sonores
Gabriel Yared
Retrospective
Naïve
Doble CD que resumeix
l’obra cinematogràfica
de Gabriel
Yared a partir de
fragments i temes
d’una vintena llarga
de bandes sonores
escrites pel músic
d’origen libanès,
que va començar la
seva carrera a França de la mà de Jean Luc Godard.
L’àlbum, com era de preveure, s’obre amb El paciente
inglés, un dels seus treballs més coneguts i
amb el qual va guanyar diversos premis, entre ells
l’Oscar. Yared que acumula ja una llarga trajectòria
i treballs notables –La vida de los otros, Betty Blue
o El amante–, ha estat encasellat eminentment com
un compositor romàntic per la seva participació en
films com Otoño en Nueva York, Cold mountain i
Mensaje en una botella. No obstant això, també ha
demostrat que se sap moure bé en d’altres gèneres
com el suspens –1408 o El talento de Mr Ripley–i la
música ètnica –Azur y Asmar-. Lluís Poch.
La llegenda de
Chun-Li
D urant
Andrzej Bartkowiak ha dirigit la segona adaptació
cinematogràfica del videojoc «Street Fighter», per a la qual
ha disposat d’un pressupost de 50 milions de dòlars
els anys
90, es va produir
una epidèmia
d’adaptacions
cinematogràfiques
de videojocs que va
degenerar en subproductes
com Super
Mario Bros (vista
ara, no passa ni per
sèrie B moderadament
simpàtica) o
Doble Dragón. Una
de les més dignes,
per més que la crítica
la massacrés amb
més acarnissament
que motius, va ser la
de Street Fighter, dirigida
per Steven E.
De Souza a major
glòria de Jean Claude
Van Damme,
Kylie Minogue i Raul
Julia, en la que va suposar
la seva darrera
aparició a la pantalla
gran. La cinta tenia la
gràcia de no prendre’s
seriosament a
ella mateixa, però
això va provocar que
els fans del videojoc
la posessin a parir
perquè suavitzava la
violència del material
en què es basava.
Ara, més d’una
dècada després d’aquella
pel·lícula, un
altre cineasta especialitzat
en la cultura
de la patacada,
Andrzej Bartkowiak
(exdirector de fotografia
reciclat en realitzador
de títols com Romeo debe morir) intenta
fer-ne una adaptació més fidel a Street
Fighter: La leyenda de Chun-Li, rodada amb
un pressupost de 50 milions de dòlars (astronòmic
per a un producte d’aquestes característiques,
la veritat) i amb la vista posada en
les coreografies espectaculars que han convertit
títols com els de la saga Transporter en
un fenomen comercial arreu del món.
La història se centra en la Chun-Li del títol,
una guerrera que es troba a mig camí entre
Orient i Occident que s’enfronta a una poderosa
organització criminal. Però és una guerra
més personal del que sembla, perquè la
noia té uns quants comptes pendents amb el
líder de la banda i, a més a més, haurà de demostrar
que els seus coneixements de les arts
TEXT: PEP PRIETO
L’argument
La protagonista és una guerrera a mig
camí entre Orient i Occident que s’enfronta
a una poderosa organització criminal
marcials estan a l’altura de les circumstàncies.
Andrzej Bartkowiak, no podia ser d’una altra
manera, juga a suspendre la credibilitat de les
escenes d’acció desafiant les lleis de la gravetat
i, també, els principis bàsics d’un bon diàleg.
ELS ACTORS
El repartiment, tot s’ha de dir, és prou interessant,
i inclou Kristin Kreuk (la Lana Lang
de la sèrie Smalville), Neal McDonough, Michael
Clarke Duncan, Chris Klein (una de les
joves i fallides promeses sorgides de l’èxit d’American
Pie), Robin Shou, Edmund Chen,
Krystal Vee, Taboo i Moon Bloodgood, que
ha estat vista a El Guía del desfiladero i Bajo
Cero.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 15
de febrer de 2009
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

LL’’ aa bb aa ss tt aa mm ee nn tt ,, ll aa dd ee pp uu rr aa cc ii óó ii ll aa rr ee uu tt ii ll ii tt zz aa cc ii óó dd ee
ll ee ss aa ii gg üü ee ss dd ee ll aa CC oo ss tt aa BB rr aa vv aa ss óó nn ll ee ss nn oo ss tt rr ee ss ff ee ii nn ee ss
www.ccbgi.org
Fotografia Carles Cano
Riera de Cabanyes (Calonge)
Premi Fotografia Aigua
Natura i Costa Brava