e - IES Caparrella

EL MÓN DELS “NI-NIS” NO ÉS EL
MEU
Sr. Director,
Des de ja fa un temps sembla que una nova manera
de presentar-se davant la societat és ni estudiar ni
treballar, aquests són els anomenats “ni-nis”. Són
joves que viuen al dia i no es preocupen absolutament
de res. Es tracta de gent amb poca cultura i pocs
coneixements, que abandonen els estudis abans
d’hora i a més a més no s’esforcen a trobar feina i
pensen que els pares els mantindran tota la vida o
que podran viure de feinetes i subsidis.
Tanmateix, abans, a l’època dels nostres avis, això
també passava però com que la situació laboral
i econòmica era una altra, tampoc hi havia tants
problemes a l’hora d’anar a treballar. Un jove sense
cap tipus de formació podia arribar a muntar-se
perfectament el seu propi negoci i fins i tot arribar a
assolir un càrrec força alt en una empresa.
Però això ara seria impossible. Avui en dia molts
joves pensen que estudiar no serveix de res perquè
poden tenir igualment un treball amb un sou molt ben
pagat, sense haver estudiat.
D’altres, en canvi, que no pensen ni això, sinó que
prefereixen estar tot el dia asseguts al sofà, mirant
la televisió o bé davant l’ordinador, mandrejant pels
carrers i que els pares els mantinguin.
Aprofito aquests escrit per exposar que molts d’altres
joves no tenim la mateixa opinió. Personalment crec
que estudiar pot servir de molt en aquesta vida: el
permet guanyar en coneixements i autoestima,
per entendre més el món on vivim, per saber una
resposta quan et formulin una pregunta...
Senzillament estudiar serveix per ser i no per tenir,
per sentir-te millor i sobretot per fer alguna cosa de
profit durant la vida que ens complagui i sigui útil.
Malgrat això, també és cert que algunes persones
cursen la carrera que sempre han desitjat i després
resulta que no poden trobar feina del que han
estudiat, i això també desanima els joves a estudiar.
Però sempre s’ha de pensar que una persona que
no té estudis, sempre tindrà més possibilitats de
quedar-se a l’atur i li serà molt més difícil acceptar-ne
les conseqüències personals, econòmiques i socials.
És per aquesta raó que crec que tots els joves tenim
l’obligació de formar-nos d’acord amb les nostres
possiblitats. Si ens falta la motivació només cal
tenir una mica de visió cap al futur i imaginar-nos a
nosaltres i la nostra vida, d’aquí a uns quants anys.
Cal saber mirar endavant amb seguretat i il·lusió
en aquest món que tan difícil se’ns planteja i no
acovardir-nos i autojustificar-nos.
Núria Masip
ALUMNES
JO JA EN SÓC DE
BILINGÜE
Voldria expressar la meva opinió sobre el fet que
tres famílies residents a Catalunya van demanar
al Tribunal Suprem que els seus fills poguessin
estudiar en castellà ja que tinc molt a dir.
En primer lloc, crec que de les poques coses que
s’han fet bé en aquest país és la immersió lingüística
en català a les escoles. D’aquesta manera, qualsevol
nen que vingui de fora es veu obligat a aprendre el
nostre idioma perquè està envoltat de companys,
mestres i llibres que utilitzen el català com a llengua
vehicular.
En segon lloc, si nosaltres, els catalans, no protegim
la nostra llengua, sabem que ningú no ho farà. Crec
que la llengua ens cohesiona com a societat, forma
arrels al nostre país i ens identifica com a catalans.
I això no s’ha de perdre mai. La llengua fa cultura, i
la cultura ens fa lliures!
En tercer lloc, penso que part de la culpa que
s’hagi arribat a aquesta situació és de qui permet
tenir aquests falsos debats sobre la taula: el govern
central. Per què no ens creiem que Espanya és
un estat plurinacional? Per què tenim por de la
diferència? Per què es posen en dubte evidències
científiques i històriques?
De veritat, no entenc perquè hi ha pares a Galícia o
al País Basc que no volen que els seus fills estudiïn
en gallec o euskera. No volen que aprenguin una
altra llengua, potser? No volen que s’integrin bé on
viuen? On és el problema? Si jo me n’anés a viure
a Alemanya, em tocaria estudiar en alemany, no hi
hauria elecció. Doncs, el que em pregunto és: per
què aquí n’hi ha d’haver?
En conclusió, la meva opinió respecte d’aquest tema
és ferma. Crec que s’ha d’estudiar en la llengua del
lloc on vius, com ho faries en qualsevol país. A més,
a més, els que vivim a Catalunya, al País Basc o
a Galícia, obligatòriament som bilingües. És a dir,
no pel fet d’estudiar en una llengua que no sigui
castellà, no l’aprendrem, sinó que des que naixem
ens veiem immersos en totes dues llengües, i això,
segons el meu parer, és un gran avantatge.
Si jo sóc bilingüe, per què no ho han de ser els fills
d’aquestes tres famílies?
Alba Garrós. 4º ESO-C
INS-SEP CAPARRELLA
CURS 10’/11’
11
ELS ALUMNES ESCRIUEN