e - IES Caparrella

He estat molts cops sola; he experimentat
aquell buit al meu cor. M’he vist, adés i
ara,colpejada per una onada de desconcert
en sentir-me sola malgrat estar envoltada per
molta gent.
Diuen que els amics de debò, aquells que
sempre hi són i hi seran, es compten amb els
dits d’una sola mà; i és cert.
Crec que tothom ha passat per algun moment
difícil a la
seva vida,
encara que
nosaltres
tan sols
estem
començant
a esbrinar i
comprendre els
misteris que l’amaren.
I en aquells moments, els meus amics sempre
hi han estat per ajudar-me, comprendre’m...
I encara que fos per obrir-me llurs braços amb
una promesa silenciosa i tanmateix intensa
d’etern compromís i ajut, hi han estat. I jo, he
fet sempre el mateix.
Per tant, no és d’extranyar que, quan algú em
pregunti què vol dir la paraula “amistat”, jo li
respongui que “amistat” vol dir viure dins el cor
de l’amic, sentir el seu dolor, les seves alegries,
els seus temors, saber com pensa, com sent...
En definitiva, la paraula “amistat” vol dir , per a
mi, tenir la teva ànima lligada al teu amic.
Tamara Jiménez
ALUMNES
El so dels Carpats
Ingrid Seró Pérez (2º ESO) finalista del 34é. Premi de Relat
Breu -CocaCola-
“Ingrid!” Vaig sentir com cada dia a les vuit del matí
dels meus tretze anys…. Em cridava la meva mare,
amb les presses de cada dia per arribar d’hora a
l’Institut.
Em vaig despertar després d’aquell somni, d’aquella
fantasia un xic misteriosa... misteriosa perquè només
sentia una melodia afinada.... probablement d’un
instrument de corda.
Durant les classer només tenia al cap aquella dolça
cançó que em feia sentir eufòrica, tocada per aquell
instrument el qual no identificava fins que uns instants
abans d’acabar l’esbarjo, vaig percebre un altre cop
aquell so del mateix instrument tocat amb molta cura
i sentiment.
Em vaig apropar lentament fins al lloc d’on venia
aquella música, vaig treure el cap pel marc de la porta
i en vaig veure un instrument subtil, amb un esquelet
de fusta lluenta amb quatre cordes, acariciades per
uns dits amb molta delicadesa.
Quan vaig arribar a casa vaig informar d’aquest
succés a ma mare i li vaig dir que volia complir un
somni...aquell somni de tocar l’instrument delicat de
quatre cordes...el somni de tocar el violí.
Ma mare es va quedar bocabadada, però li vaig
explicar que volia intentar expressar els meus
sentiments, una cosa em costava però volia mostrarme
a la gent tal com sóc a través de la música, així
que vam anar a visitar un luthier romanès i li vam
encarregar un violí que, segons ens va informar, seria
fet de la fusta noble dels arbres de les muntanyes
dels Carpats a Romania, la seva terra, la que donaria
origen al meu violí.
Al cap de dos mesos, vaig arribar a casa cansada
com cada tarda de l’Institut i fou llavors quan vaig
veure una funda negra i en obrir-la, vaig veure aquell
instrument misteriós.
Em va fer tanta il·lusió que el nyigo-nyigo de
principiant que feia, ni el notava, només sabia que
era a les meves mans, tocat per mi.
Ara ja han passat uns anys, he deixat la meva
joventut enrere... Però no he oblidat aquella olor
de fusta nova que he fet vibrar durant anys, no he
oblidat el moment en què el fet de tocar el violí va
passar de ser un somni a ser realitat i tampoc he
oblidat el meu violí, aquell petit instrument de quatre
cordes que m’ha omplert de joia el cor en el dia a dia
de la meva vida.
INS-SEP CAPARRELLA
CURS 10’/11’
9
ELS ALUMNES ESCRIUEN