Es - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Entrevista 10 Dominical Diumenge 9 de gener de 2011 “ Mai he volgut fotografiar la guerra. No puc ser aliena a determinades coses però la veritat és que no puc amb la guerra perquè no vull veure sofriment. Les injustícies i les desigualtats em dolen profundament “ Cristina García Rodero Fotògrafa Una beca en arts plàstiques de la Fundació Juan March que li va permetre dedicar-se tot un any a fotografiar festes populars i tradicions de tot Espanya va ser l’inici d’una espectacular carrera per a García Rodero, avui fotògrafa de l’agència Magnum C ristina García Rodero (Puertollano, 1949) es pren tot el temps del món per captar una imatge. Criteri que també aplica amb religiositat quan l'objectiu apunta cap a ella. Quinze minuts costa treure-li un retrat satisfactori. «Jo quan vull alguna cosa, m’hi llenço», confessa. Tots assentim. La fotògrafa de Magnum sorteja obstacles, es cola on hi ha històries i conviu amb desconeguts. Les seves últimes espurnes les va dedicar a Baracoa (Cuba) i Galícia. Però a Cristina sempre li falta temps, «perquè acostar-se a l'ànima d'una persona o d'un país mereix respecte», sinònim de dedicació en la seva boca. Ha tingut temps per a alguna cosa que no sigui la fotografia? La fotografia ha anat absorbint la meva vida de mica en mica. Tot va començar l'any 74 com un joc i com una necessitat d'expressió que compartia amb la pintura i el dibuix. En el 73 la Fundació Juan March em va donar una beca en arts plàstiques i aquest va ser el moment decisiu que em va permetre dedicar-me tots els dies d'un any a investigar sobre les festes populars, les tradicions i els ritus d'Espanya. Una reportera de festa en festa. La millor manera de fer-se fotògraf. La festa és moviment sobretot. Això em va obligar a ser ràpida i a entendre el que era el reportatge, és a dir, buscar el moment més expressiu per resumir el que eren aquests ritus. D'aquí va néixer la seva Espanya oculta. Hem canviat tant des de la Transició? Molt. Fa temps que no viatjo pel país, però aquest any he tornat a Galícia i he vist una transformació per bé. El sistema de comunicacions i la llibertat sexual són els dos canvis més importants d'Espanya. Fins on ha implicar-se el fotògraf amb allò retratat? Per a mi és important fins i tot conviure amb les persones que fotografio. És una necessitat. La foto de reportatge és un mètode per conèixer el món. L'única manera de fer-ho en profunditat i amb matisos és compartint el món amb els homes de carrer. El reportatge és una manera de donar i rebre. Existeix la síndrome d'Estocolm en la fotografia? Per descomptat. És fàcil sentir-lo. Acabes implicant-te amb els fotografiats, tenint afectes. A mi em passa moltíssim perquè torno als llocs, la gent em rep a casa seva. Tot té la seva part bona i la seva part dolenta. La bona de conviure és que tens més coneixements de quina és la situació que viuen, pots aprofundir més, cosa que engrandeix el teu treball. Però d'altra banda pots perdre l'objectivitat. I això afecta el resultat final de la foto? A mi no m'importa no ser objectiva. Vull explicar la vida com jo la veig. Per això no he estat mai en un diari. El meu relat no és objectiu, sinó passional. Què li explica a la gent abans de fotografiarla? Intento no explicar res. Quan expliques coses als que retrates, poden prendre una actitud determinada enfront de la càmera. Quan és una foto així, robada, parlo amb ells després. Els explico per a què l'estic fent, que sol ser per a una exposició o un llibre. “La millor foto surt quan no em faciliten la feina” I a la guerra? Mai he volgut fotografiar la guerra. Vaig estar a Kosovo, vaig veure l'expulsió dels albanokosovars i l'entrada de les tropes de l'OTAN. També, a Ossètia del Sud. Si m'he dedicat a fotografiar les festes és perquè m'agrada veure feliç la gent i passar-s'ho bé. Però tampoc puc ser aliena a determinades coses. La veritat és que no puc amb la guerra perquè no vull veure sofriment. Les injustícies i les desigualtats em dolen profundament. Qué ha aportat vostè a aquest consell de savis –homes gairebé tots ells– anomenat Magnum? Crec que he aportat una forma de treball i d'interessos diferents. Els meus no són temes de fotoperiodisme grandiosos, com guerres i altres. Sinó temes més vitals, de la quotidianitat. M'interessen les persones que mai seran notícia. La gent normal que construeix un país dia a dia perquè no ens falti res. Fins a quin punt pot una foto o la fotografia canviar el món? No sé si serveix per canviar alguna cosa, però sí que influeix. En la guerra de Kosovo, els fotògrafs i els mitjans en general van provocar que l'OTAN actués. El mateix va succeir a Vietnam. Amb totes aquelles imatges que es publicaven sobre realitats ocultes... Llavors la gent, amb tot aquest material, va decidir que no volia participar en aquest conflicte. Una foto ens pot influir a nivell individual, però es necessita de l'impuls col·lectiu per canviar alguna cosa, per fer pressió. Els fotògrafs de moda o de celebritats –Newton, Leibovitz– han imposat un model de treball que ha trivialitzat el fotoperiodisme? És TEXT: M. ELENA VALLÉS a dir, com és possible que en un reportatge sobre l'atur, els aturats estiguin posant com models? És cert. Això està succeint. Newton i Leibovitz són grans, i ho van fer tan bé que han influït en altres. El problema no és tant dels fotògrafs com dels mitjans, de la falta de criteri o de l'absència de risc enfront del que està establert i les modes, sempre més fàcils de seguir. Alberto García-Alix alaba que vostè passa inadvertida quan treballa Si passo desapercebuda és perquè sóc molt petita. Per fotografiar necessito estar prop del que veig i per això convisc amb la gent. S'acostumen a mi i acaben acceptant-me. Estar amb ells em fa invisible. El millor regal que em poden fer perquè faci una bona foto és ser acceptada i que s'oblidin de mi. La millor foto surt quan ningú em facilita el treball i tot segueix igual. La imatge d'esquenes de Carla Bruni al costat de la Princesa Letizia és fotoperiodisme? Són dos culs pujant una escala. Què demana vostè a un posat? Que la fotografia faci tanta il·lusió al fotografiat com a mi. A Cuba vaig fotografiar una sèrie de noies de quinze anys, és tradició que vagin a fer-se una foto amb un vestit diferent el dia que els compleixen. Abans de retratar-les, vaig preguntar als fotògrafs d'allà com feien aquestes fotos. D'aquesta manera, estava fotografiant el desig de les nenes i la saviesa d'aquells fotògrafs. És important fixarte en el gust del fotografiat i el que per a ells significa aquesta foto. Perquè en aquell moment jo estava fotografiant el record que aquestes noies de quinze anys volien tenir de si mateixes en el futur.
A la riba esquerra, a l’altre costat de la vila Vella de Cadaqués, es troba l’Escola Caritat Serinyena, d’estil clàssic d’influència francesa i construïda el 1924. Posteriorment, cap als anys 80, s’hi va construir una reeixida ampliació, una franja allargada que per sostre tenia la pista esportiva. L’última operació consisteix en la segona ampliació de l’escola primària i la nova creació d’una secció d’institut de secundària amb els seus corresponents espais comuns: menjador, sala polivalent, vestidors, administració, etc. Aquest conjunt escolar representa un augment de superfície de 3.500 metres quadrats, un fort impacte per la imatge fragmentada de petit gra que caracteritza la morfologia constructiva de la vila. La nova ampliació consisteix en unes edificacions lineals i esglaonades en tres nivells realitzades amb murs de pedra que evoquen les «tancades o travesseres» agrícoles característiques del paisatge de Cadaqués, per adaptarse a la topografia tot buscant el mimetisme amb el terreny. L’edifici resultant té una longitud de 150 metres i el conformen exclusivament els espais d’aules, aquestes s’agrupen de dues en dues formant a la vegada una estructura fragmentada que ressalta l’abstracció geomètrica i evita la monotonia sobre els tres nivells i en contacte amb el terreny rocós es situen les pistes esportives, separades per les edificacions que contenen els serveis comuns. L’estructura de sustentació és de formigó amb lloses i pilars deixats vistos, els panys de paret són de pedra seca i els grans finestrals estan protegits de la radiació solar per làmines de formigó prefabricat. CEIP Caritat Serinyena (Cadaqués) Millorar i ampliar Ampliació del CEIP Caritat Serinyena i construcció d’una Secció d’Ensenyament Secundari TEXT: ALFONS PETIT Arquitectura gironina 11 Dominical Diumenge 9 de gener de 2011 Fitxa tècnica Projecte Nova construcció del SES i ampliació del CEIP Municipi Cadaqués Autor Gabriel Mora Gramunt, arquitecte. Carmen Sanvisens Montón, arquitecta Promotor Gisa – Departament d’Educació de la Generalitat Construcció exCover. Col·laboradors Miquel À. Sala, estructures. Josep Boltaina, instal·lacions. Carles oliver, aparellador. Toni Bramont, aparellador. Esteve Sitjà, pressupost, control de qualitat, estudi de seguretat i salut. mediambiental Judith Terés, arquitecta. Rut Martínez, arquitecta. Francesc Fernández,arquitecte. Jordi Hernández, arquitecta. Anna Canal, arquitecta. Anna Tantull, arquitecta. Xavier Andrés, arquitecte. Fotògraf Lluís Casals Més informació – Demarcació de Girona del Col· legi d’Arquitec tes de Catalu nya, plaça Cate dral, 8, Girona. 972 41 27 27 www.coac.net/ Gi rona.
Page 1 and 2: Diari de Girona Reportatge Girona r
Page 3 and 4: iconografia pròpia, plena de croma
Page 5 and 6: F elip de Borbó i Letizia Ortiz gu
Page 7 and 8: gueres. Les bombes van caure en l
Page 9: 3 5 exercicis en l'aire, així com
Page 13 and 14: En una cafeteria danesa Gastronomia
Page 15 and 16: Toca recuperar-se 12 Després dels
Page 17 and 18: Novetats Cómplices: «20 años» C
Page 19 and 20: D’UNA 19 Dominical NOVAERA El dir
Page 21 and 22: GRAN CAPACITAT EN UN INTERIOR PRÀC
Page 23: VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS À

Es - Diari de Girona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?