La - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 20
d’abril de 2008
Dominical
Reportatge
Memòria de paper
Una exposició a la Casa de Cultura mostra l’obra de
fotògrafs gironins d’entre 1860 i 1940. PÀGINES 2, 3 i 4
Entrevista Araceli Segarra «El millor de fallar és tornar a casa» PÀ GI NA 5. Reportatge Grecs contra dracs Com Sant Jordi,
els herois mitològics grecs lluitaven contra monstres PÀGINES 6 i 7. Reportatge La volta al món més ecològica PÀGINES 8 i 9.

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (UNA FOTOGRA-
FIA DE BERNARDINO MIGUEL EXPOSADA A LA
CASA DE CULTURA DE GIRONA)
20 d’abril de 2008
SUMARI
5 Entrevista
Araceli Segarra
L’alpinista catalana més popular,
que va pujar a l’Everest el 1996,
escriu i il.lustra ara una col.lecció
de contes per a mainada.
6 i 7 Reportatge
Grecs contra dracs
La llegenda èpica de Sant Jordi
té clars precedents en alguns
herois mitològics grecs que
s’han d’enfrontar a monstres.
8 i 9 Reportatge
La volta al món
més ecològica
El vaixell «Earthrace» vol
circumnavegar la terra en només
65 dies, propulsat per motors
«verds» de biocombustible.
11 Arquitectura
Hotel Meliá Golf Vichy
Catalán de Caldes
12 i 13 Gastronomia
Elogi de l’all
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Memòria de
paper
1
L ’exposició
Una exposició a la Casa de Cultura revisa les imatges que
quinze fotògrafs gironins van captar entre 1860 i 1940.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Miralls amb memòria s’ha
cons truït a partir del recorregut que he
realitzat sobre el treball dels homes i dones
fotògrafs escampats pel territori entre les
acaballes del segle XIX i la meitat del segle XX.
La mostra no té cap vocació exhaustiva ni de
recerca documental. Aquest projecte deixa de
banda els cànons científics i s’endinsa en el
plaer de la contemplació, de la seducció visual.
Fixa la meva mirada de fotògraf sobre la
diversitat de punts de vista que ens proposa
cada autor, i s’atura sobre les imatges més rellevants,
fotografies singulars que ens interroguen
i ens ofereixen una lectura oberta a la representació
més insolent i provocadora, ingènua,
tenaç, absurda...». D’aquesta manera resumeix
el fotògraf Josep Maria Oliveras (Salt,
1956) l’objetiu que perseguia quan va afrontar
un projecte per al qual ha efectuat una minu-
ciosa tasca de recerca per diferents arxius fotogràfics
de les comarques gironines i també
per diverses col·leccions particulars. Aquesta
investigació l’ha portat a reunir més de mig
centenar d’instantànies captades per quinze
autors de diferents localitats de la demarcació.
Tota aquesta feina s’ha traduït ara en l’exposició
Miralls amb memòria. Fotografia i fotògrafs,
Girona 1860-1940, que es pot visitar
fins el proper dia 30 d’abril a la Casa de Cultura
de Girona, i que pel seu caràcter itinerant
després serà traslladada, de moment, a l’Escala,
Ripoll, Llagostera i Sant Feliu de Guíxols. A
més, el nombrós material recopilat per Oliveras
ha servit per editar un exhaustiu catàleg
(amb textos d’ell mateix i de David Iglésias,
Eva Vàzquez, Jaume Subirana, Vicenç Pagès
Jordà, Lluís Muntada i Josep Maria Fonalleras)
i per realitzar un vídeo que es pot contemplar

2
4
5
6 7
a la mateixa sala on es fa l’exposició.
«Revisar i posar en valor l’obra de diversos
fotògrafs de les comarques gironines que van
treballar des de 1860 fins a 1940» era el que pretenia
Oliveras quan va posar en marxa la iniciativa.
Es va centrar en aquest període temporal
perquè «a les acaballes del segle XIX, la
fotografia es trobava plenament integrada en
el paisatge dels nostres pobles i ciutats. Entre
1860 i 1940, els historiadors han comptabilitzat
centenars de fotògrafs que, amb més o menys
intensitat, amb més o menys encert, van exercir
aquest ofici documentant tota mena d’esde -
veniments quotidians i van deixar un testimoni
fidel dels fets més rellevants de la societat
del seu temps». Així, a les fotografies que ha
reunit Oliveras s’hi poden veure concerts, autòpsies
a l’aire lliure, celebracions populars,
banyistes a la platja, venedors d’ungüents mi-
3
raculosos, caçadors, competicions esportives,
operaris a les fàbriques... Però també hi ha instantànies
captades en la intimitat de les cases
(celebracions familiars, imatges de persones
mortes...) i dels estudis fotogràfics, amb retrats
individuals, per parelles i fins i tot de grups,
amb vestit de festa, simplement amb la calça
curta dels boxadors o fins i tot nus femenins.
UNA FEINA SIMPLE
Tal com explica Oliveras en el catàleg de l’exposició,
«tot i els aires nous de canvi i els avenços
tècnics que somovien la societat de la seva
època, els fotògrafs van realitzar gairebé sempre
una feina simple, sense pretensions estilístiques,
una feina eficaç que podem emmarcar
entre un “acte de coneixement lúcid i precís i
una actitud intuïtiva”. D’una manera senzilla,
sense ensurts, dia rere dia contribuïen a fixar
el pas del temps i les seves conseqüències». En
aquest sentit, el fotògraf saltenc afegeix que
«segurament aquesta actitud dels fotògrafs dar -
rere la càmera –sovint amb poca preparació
tècnica, amb equips senzills i escassos– els
allunyava de la possibilitat i la necessitat de crear
alguna cosa més que una “memòria de paper”.
Sense cap compromís estètic, sense refe -
rències de la feina que realitzaven altres fotò -
grafs al seu voltant i al món, van trobar un nivell
de llibertat considerable en el seu treball».
Així, «la manca de pressió no crea cap estil, però
la singularitat de la feina d’aquests fotògrafs va
marcar la seva trajectòria. Avui dia aquesta singularitat
caracteritza el seu treball i el fa perdurable…».
I això que «el pas inexorable del temps, la
incomprensió sobre el valor testimonial d’uns
documents aptes per ser (Continua a la pàgina 4)
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, a dalt, «Retrat
d’estudi», de Carme
Gotarde; a baix,
«Can Forgas, fàbrica
de suro de Begur»,
de Jaume Ferrer.
1
Una dona contempla
alguns dels característics
retrats de pescadors
obra de Jo -
sep Esquirol.
2
«Autoretrat nu del
fotògraf Josep Vilà».
3
Un home observa un
dels nusos que s’exposen
a la Casa de
Cultura de Girona.
4
«Muntatge fotogràfic.
Hi ha dos personatges
repetits en diferents
posicions», de
Jaume Ferrer.
5
«Guàrdies de frontera
i un grup d’homes
amb tres óssos i una
mona, 1910-1925»,
de Nicolau Coma.
6
«Vista zenital d’una
banda de músics»,
de Fotografia Unal.
7
«Grup de boxadors,
1920-1930», de
Josep Jou.

Reportatge
4 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, a dalt, un
home mira dos re -
trats de Foto Lux (a
l’esquerra, un membre
de la brigada
popular, el 1937, i a
la dreta, un guàrdia
civil, cap al 1930); a
baix, «Automòbil
esportiu per una
carretera de munta -
nya, 1910-1925», de
Nicolau Coma.
8
Un home observa
dues de les fotografies
relacionades
amb la mort que
s’exhibeixen a la
Casa de Cultura.
9-12
«Seqüència de retoc
del retrat port-mortem
d’una dona,
s. XIX», de
Bernardino Miguel.
13
«Retrat de L. De ma -
zel al seu biplà, Vall
d’Aro, 1933», de
Ricard Mur.
14
«Banyistes a la platja
de Sant Pol i als
banys de Sant Elm»,
de Ricard Mur.
15
«Peces procedents
de les excavacions
d’Empúries, c.
1910», de Josep
Esquirol.
8
9 10 11 12
13 14 15
(Ve de la pàgina 3) interpretats únicament per experts,
la fragilitat dels suports de vidre, les necessitats
més peremptòries...., tot plegat va provocar
que la major part del llegat d’aquests homes
i dones desaparegués i només hagi arribat
a les nostres mans una part mínima de la seva
producció, gràcies, sobreot, a l’actual xarxa
d’arxius públics i a l’interès d’uns quants col·leccionistes
privats».
És en aquests arxius i en aquestes col·leccions
on s’ha capbussat Josep Maria Oliveras.
Concretament, la seva recerca ha abastat el
Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament
de Girona, l’Arxiu Històric de la Demarcació
de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes
de Catalunya, l’Arxiu Comarcal del Ripollès,
l’Arxiu Municipal de l’Escala, l’Arxiu Municipal
de Sant Feliu de Guíxols, l’Arxiu d’Imatges
d’Olot, l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà,
el Museu de l’Empordà, el Museu Emili
Vilà de Llagostera, l’Arxiu Municipal de Lloret
de Mar, l’Arxiu Municipal de Palafrugell, l’Arxiu
Comarcal de la Selva, el Centre de la Imatge
de la Diputació de Girona-Arxiu d’Imatges
Emili Massanas i Burcet, i les col·leccions fotogràfiques
particulars de Soledad Ferrer i Cataliuna
Martínez. I n’ha rescatat fotografies captades
per Josep Maria Cañellas, Emili Casas, Nicolau
Coma, Josep Esquirol, Valentí Fargnoli,
Jaume Ferrer, Foto Lux, Fotografia Unal, Carme
Gotarde (l’única dona representada a la
mostra i una de les escasses fotògrafes de l’època),
Josep Jou, Joan Masó, Rafael Masó, Bernardino
Miguel, Ricard Mur, Magí Polbach, Emili
Vilà i Josep Vilà, al marge d’alguns autors desconeguts.
REPRODUCCIONS DE GRAN QUALITAT
La feina que pretenia fer Josep Oliveras no es
quedava només en la recuperació de les imatges,
sinó que el fotògraf saltenc aspirava a donar-les
a conèixer, i en les millors condicions
possibles. Per això, com comenta ell mateix,
«per respecte al treball dels diferents autors, per
procedir a la recuperació integral i més completa
de les imatges que presentem, em vaig
proposar des de bon començament treballar
únicament amb els materials genuïns, els negatius
originals de vidre que van realitzar els
fotògrafs, o bé amb les còpies originals positives
de l’època “vintage”».
El procés tècnic ha tingut una importància
notable en el projecte d’Oliveras, que ha aconseguit
unes reproduccions d’excel·lent qualitat,
i més si es té en compte que en ocasions
els materials a partir dels quals treballava no
eren precisament els ideals: «Un cop triada la
fotografia, traslladava les plaques originals (negatius
de vidre de gran format) al meu estudi i
després de diversos processos realitzats amb
les darreres tecnologies digitals, obteníem originals
de gran qualitat per a impremta, vídeo i
per a la realització de les fotografies ampliades
de la mostra».
Una passejada per l’exposició permet constatar
l’espectacular qualitat de reproducció que
ha aconseguit Oliveras, un valor que s’afegeix
al testimoni humà i social que ofereixen les fotografies
que s’hi mostren. Encara que, com
apunta en el catàleg de l’exposició el president
de la Diputació, Enric Vilert, «farem bé d’evitar
la temptació de mirar-nos aquestes fotografies
únicament com un document històric, com un
tresor etnogràfic o antropològic, perquè la selecció
de Josep Maria Oliveras va més enllà de
la vàlua documental i històrica». Segons ell, «en
primer lloc, són imatges de gran singularitat.
Aquestes joies dels pioners de la fotografia són
valuoses per la mirada personal i singular del
fotògraf, que dóna un tractament especial a cadascuna,
al marge de què o a qui fotografien».
I en segon lloc, afegeix Vilert citant Claude
Roy, «les fotografies, les bones fotografies, tenen
ànima. Van més enllà de la captura de l’instant:
en capten també l’essència. Per això –diu
Roy– la fotografia actual d’una escena que aparentés
antiga no passaria d’una imitació estèril
perquè les fotografies antigues capten una escena
del passat, però també parlen a través de
la mirada de l’artista, que està lligat a la seva
època com la mateixa imatge que capta. És, per
tant, el conjunt de l’escena i la mirada el que
ens acosta a l’essència d’un món desaparegut».

ARACELI Segarra Alpinista, escriu una col·lecció de contes infantils.
Segurament és el rostre més mediàtic de l’alpinisme català. Aquesta esportista, model, presentadora
i autora de documentals, debuta en el món dels contes infantils, amb Tina, una petita
aventurera que escala els cims més alts i viatja per tot el món. Per explicar coses als nens.
A ls
36 anys, la lleidatana Araceli Segarra
ha tastat moltes feines; de presentadora
a autora de documentals, passant per
model i col·laboradora de televisió. La primera
espanyola que ha fet el cim de l’Everest il·lustra
i escriu ara una col·lecció de llibres infantils
sobre diferents indrets del món: Els viatges
de la Tina (edita Beascoa en català i castellà).
De poques paraules. Directa i optimista. I molt
ràpida en les respostes. Parlem amb ella.
Continua fent escalada de muntanya, o
això ja forma part d’una etapa anterior?
T’has llegit la meva plana web? Explica els cims
que he fet el 2006 i el 2007.
Sí, per això li ho dic: explica que li agrada
més l’escalada de dificultat, perquè ara l’atrau
més, és cert? Sí. Des de sempre he anat
combinant l’alpinisme amb l’escalada de dificultat.
Amb cims de 6.000 i 7.000 metres. L’escalada
d’alçada té més dificultats.
Requereix més temps. Sí, més temps i diners.
Cal pagar els permisos, per exemple.
Quan es fa el cim d’un 8.000 es pensa en la
mort i no només en condicions de màxima
dificultat? No cal. No tindria sentit. «Pa qué?».
És una tonteria començar així. No cal anar-hi,
llavors.
Què és per a una alpinista escalar l’Everest?
Va ser la primera espanyola a aconseguirho,
el 1996. No canvia res. La dificultat ha estat
la mateixa que si hagués estat un home. I ha
estat més o menys fàcil. He estat la primera per
circumstàncies. És casual. No ha suposat ni més
ni menys esforç. I pel que fa a alegria, és igual.
El 2003 abandona l’escalada d’una muntanya
a 70 metres del cim. Deu ser una de
les pitjors coses que li pot passar a un escalador,
no? Una de les pitjors coses que et
pot passar és no tornar amb vida (riu).
És clar, a banda d’això, em referia en l’aspecte
esportiu. No cal encaparrar-se perquè
no has aconseguit allò que buscaves. Tornes i
estàs sencera. El millor de fallar és tornar a casa.
Allò que cal fer és analitzar per què ha passat
això. I intentar que no torni a passar, intentar
no cometre el mateix error.
Li ha servit fer de model per aconseguir espònsors
per a expedicions? No. En absolut.
Jo no demano els calés per a mi, normalment
els demano per a tot un equip. De totes maneres,
fa temps que intento fer expedicions assequibles.
Un consell per a la gent que comença en
l’alpinisme? Un consell? Que la gent que comença
tingui com a base la seguretat. I dos o
tres conceptes clars. Això ho poden aprendre
en cursos dels Centres Excursionistes, els fan
cap a la tardor. I que no intentin res que estigui
per damunt del seu nivell. I disfrutar les coses,
i que pensin que no passa res si les coses
no passen com les esperaven.
Com s’embranca en aquesta aventura de fer
contes infantils prenent com a base l’alpinisme?
No sé parlar de les coses que no conec.
Quan explico coses en conferències, és
perquè les he viscut abans. Això es remunta fa
vuit o nou anys enrere. Però no he estat preparada
fins fa dos anys. I si ho he publicat, és
perquè fa un any un amic em va preguntar:
«Què tal ho portes?». I em va obligar a posarm’hi.
És un argument senzill, no és literatura. I
tampoc és alpinisme, es parla d’esport. I tampoc
és la història que han fet Madonna o Kilye
Minogue.
Tant la il·lustració com el text són seus? Sí.
Bé, de text no n’hi ha gaire. Perquè és molt més
important la il·lustració.
“El millor de
fallar és
tornar a casa”
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: JORDI CAÑAMERAS
Tina és una mica vostè de petita? Home! Sóc
i no sóc jo. Té components d’altra gent. I segurament
comet errors que jo no he fet, i té vivències
que jo no he tingut mai. Ara, hi ha coses
d’ella que s’alimenten de mi.
La nena dels contes vol pujar als cims més
alts del planeta: això serveix per explicar
costums diferents i curiositats? El fil conductor
és aquest. A Els viatges de la Tina, que
seran set, la Tina vol escalar una muntanya coneguda,
i això serveix per explicar la natura,
curiositats de viatges. Fets religiosos, diferents
animals i costums de cada lloc. A cada lloc passen
coses. No és una estructura rígida, però en
totes és parla de viatges i d’esport.
Què creu que aporten els seus llibres? Perquè
ara hi ha molta literatura infantil, no?
Llibres infantils sobre mil coses n’hi ha 50.000
de diferents. Però no n’hi ha cap sobre la muntanya.
El primer havia de ser sobre l’Everest,
que és la muntanya
més coneguda i
és una excusa per
parlar de moltes altres
coses.
Hi ha alguna cosa
que l’hagi sorprès
del món editorial
per a nens?
M’he hagut de documentar
bé. Gairebé
durant deu
anys. He llegit contes
de nens, i llibres
que expliquen
com s’han de fer
contes per a nens.
Des de l’editorial
Beascoa tot han estat
facilitats. Jo patia
un desconeixement
en l’aspecte
gràfic, però la dissenyadora
m’ha
solucionat totes les
necessitats. Si és
molt senzill! No sabia
com començar
i em van ajudar en
tot. Ara publiquem
dos llibres, i després
serà un cada
mig any. A l’octubre
surt el següent.
És model, escaladora,presentadora,
ara il·lustradora;
en quina
faceta sent més la
pressió? Mals moments
n’hi ha en
totes les feines. He
trigat dos mesos a
escriure cada conte. I m’ho he passat molt bé.
De model, una vegada vaig haver de dur unes
sabates de taló massa hores. No hi estava acostumada,
i em va fer moltíssim mal. Vaig estar
quinze dies amb dolor.
Però té la sort de treballar en feines diferents.
Bé, totes tenen relació amb la natura i la
muntanya. I allò que practico. Per això sóc maniquí,
perquè de noies amb millor cos n’hi ha
moltes. I les conferències o els documentals,
són varietats d’una mateixa cosa.
Trenca el gel amb els nens, s’animaria a fer
llibres d’adults? No. Durant molt de temps
m’ho deien: per què no fas un llibre sobre l’Everest?
Però és que llibres sobre l’Everest n’hi
ha 10.000! Veig més fàcil un de fotografies, encara
que n’hi ha molts.
Sort amb aquesta aventura. Gràcies per dirli
aventura! I una abraçada!
Entrevista
5 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
“
Llibres infantils
sobre mil
coses n’hi ha
50.000 de
diferents. Però
no n’hi ha cap
sobre la
muntanya. El
primer havia
de ser sobre
l’Everest,
que és la
muntanya més
coneguda i és
una excusa
per parlar de
moltes altres
coses.
“

6 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
L a
llegenda de sant Jordi és un relat d’inspiració
mitològica que proclama la gesta
del combat contra la serp o el drac. És una
llegenda èpica i heroica que presenta sant Jordi
com un cèlebre i noble soldat, nascut a l’Àsia
Menor, líder de les milícies romanes, i mort
a Lydda (Palestina) al final del s. III dC. Un cavaller
sense por que, a peu o a cavall, emprèn
una lluita contra un ésser monstruós. El destí
del drac és ser vençut per l’heroi. Aquest guer
rer aconsegueix vèncer el drac, esclafant-lo
entre les fortes peülles del cavall i clavant-li un
cop de llança. Després allibera la princesa i salva
tots els habitants de la contrada. En definitiva,
mata el drac, símbol del mal, i protegeix
una donzella.
A Catalunya, l’ajuda d’aquest sant en les bregues
per a la reconquesta del país va fer que
la noblesa feudal l’adoptés com a patró de la
milícia, patronatge que més tard es va estendre
a les institucions politicomilitars que hi governaven.
S’ha de tenir en compte, però, que
aquestes llegendes populars d’un drac mort per
un heroi amb una llança o espasa són innombrables
i tenen una gran antiguitat. De lluites
entre un heroi i un drac n’hi ha precedents anteriors
a l’exemple medieval del mateix sant
Jordi. Totes les cultures coincideixen en la creença
d’éssers monstruosos i d’animals fabulosos
que unes vegades combinen dues o més
bèsties diferents; d’altres són una combinació
d’home i de bèstia.
No només sant Jordi mata dracs; alguns antics
herois mitològics grecs, també. Aquest relat,
el trobem amb pocs canvis en alguns mites
de la mitologia grega:
El corinti Bel·lerofont, un heroi aventurer,
triomfa davant dels monstres i els paranys femenins,
i després d’haver destruït amb audàcia
la Quimera, obté un regne i una princesa.
Homer, a La Ilíada (VI, 155-205), resumeix
prou bé la carrera heroica d’aquest personatge:
«Els déus atorgaren a Bel·lerofont la bellesa
i l’amabilitat amable. Tanmateix, Pretos, el
rei d’Argos, maquinà desgràcies contra ell, i el
va expulsar del territori dels argius. L’esposa de
Pretos, la divina Antea, embogida d’amor, va
desitjar follament unir-se a ell en amor secret.
Però el ben intencionat i assenyat Bel·lerofont
no es va pas deixar seduir. Aleshores ella, mentint,
va dir el rei Pretos: “Mor tu, Pretos, o bé
mata Bel·lerofont, que ha volgut jeure amb mi
contra la meva voluntat”.
El rei, quan va sentir això, es va creure la calúmnia
i va agafar una enrabiada. Va evitar de
matar-lo, però l’envià a Lícia amb un missatge
secret que li ordenà que el mostrés al rei Iòbates.
En ell hi havia escrit que Iòbates donés
mort a Bel·lerofont. Tan bon punt va arribar a
Lícia, el rei va rebre la funesta contrasenya. En
primer lloc, el rei ordenà a Bel·lerofont que matés
la monstruosa Quimera, de llinatge diví i no
pas humà: per davant lleó, per darrere serpent
i pel mig cabra, i exhalava la terrible fúria del
foc flamejant. No obstant això, l’heroi la va matar
fent cas dels presagis divins: muntat dalt de
Pegas, cavall alat, s’aixecà enlaire i des de dalt
assagetà la Quimera. Més tard, sostingué contra
els famosos sòlims la més àrdua batalla que
mai cap criatura humana havia lliurat. I, en tercer
lloc, va matar les amàzones, comparables
a homes virils. Tot i això, en va sortir sa i estalvi.
Quan el rei de Lícia Iòbates reconegué que
era un noble descendent d’un déu, li va ensenyar
la carta. I a més de concedir-li la filla
com a esposa, en morir li va deixar el regne».
UN DRAC MARÍ
També Perseu, el fill de la pluja d’or de Zeus,
equipat amb un armament màgic, escomet i degolla
un enorme drac marí que està a punt de
devorar Andròmeda, la bella princesa captiva,
i tot seguit s’hi casa feliçment. La història és de
la manera següent: «En el viatge de retorn cap
a Argos, Perseu va veure prop d’Etiòpia una
bonica noia que estava exposada, lligada a un
penyam, perquè un drac terrible la devorés. Era
Andròmeda, la princesa Andròmeda, la qual els
seus pares havien estat obligats a oferir-la, per
tal de calmar la còlera del déu Posidó, a un terrible
monstre marí. La noia estava lligada a una
roca esperant que el monstre antropòfag l’ataqués.
El ràpid Perseu, fent gala de les seves habilitats,
i amb l’ajuda del seu armament màgic,
va matar el drac marí, ja sigui caient en picat
sobre d’ell, o bé traient el cap de mirada petrificant
de la terrible Medusa que duia al sarró,
Grecs contra
dracs
La llegenda èpica i heroica de Sant Jordi té clars precedents en
alguns herois mitològics grecs que s’han d’enfrontar a monstres.
1
Albanès Gjergi
Alemany Georg, Jörg, Jurgen, Jorn
Anglès George, Jorin
Bable Xurde
Basc Gorka
Castellà Jorge
Català Jordi / Georgina, Jordina
Croat Goran, Georgije
Danès Jørgen, Georg, Jørn, Jörn, Jorck
Escocès Geroge
Eslovac Dzordz
Eslovè Jure, Georgius, Jurij
Estoni Jüri
Finès Yrjö
Flamenc Joris, Joren
Francès Georges
Frisó Jörn, Joren
Gaèlic Seòras
Gal·lès Siors, Sior
TEXT: XAVIER CROSAS (*)
QUÈ SIGNIFICA EL NOM «JORDI»?
«Jordi, Jorge, Georges, George, Giorgio, Geo∠rgios...». L’origen grec d’aquest antropònim
és clar. Jordi deriva de γεωργοϖ∀ (georgós), que significa «el que treballa la terra,
pagès». Dos ètims formen aquest nom: Gea, «la terra», i el terme érgon, «treball, tasca».
L’antropònim «Jordi» en altres llengües
Gallec Xurxo
Grec Georgios, Giorgios
Hongarès György
Irlandès Seoirse
Islandès Jörgen, Georg
Italià Giorgio, Georgio
Letó Juris, Jurgis
Lituà Jurgis
Llatí Georgius
Maltès Gorg
Noruec Geørg, Jörgen
Occità Jòrdi
Polonès Jerzy, Jerzi
Portuguès Jorge
Romanès Gheorghe, Iorghu
Serbo-croat Dzordz
Suec Göran, Jørn
Turc Jorj
Txec Jirí

2
3
i el va convertir en pedra. (La Medusa tenia el
cap ple d’escames de serps, queixals grossos
com els dels senglars, mans de bronze i ales
daurades; petrificava qui la miraven.) Llavors,
després de demanar als seus pares la mà d’Andròmeda,
s’hi va casar molt feliçment».
Semblantment, el príncep atenès Teseu se’n
va a l’illa de Creta, s’enfronta i destrueix el Minotaure
a cops de puny (un geniüt monstre de
figura humana i amb el cap de toro), i amb l’ajuda
del fil de la princesa Ariadna, aconsegueix
fugir i alliberar el seu poble del tribut de guerra
imposat pels cretencs. Sis textos literaris ens
donen clarícies d’aquest mite:
– El minotaure: «Pasífae, filla del Sol, esposa
de Minos, durant uns anys no havia honrat
amb sacrificis la deessa Venus. Per això Venus
li va infondre un amor monstruós: que estimés
un toro que havia enviat Neptú.
En aquest temps va arribar Dèdal, desterrat,
i va demanar ajuda a la reina Pasífae. Ell li va
fabricar una vaca de fusta i la va recobrir amb
una pell autèntica de vaca. Ella, ficant-s’hi dins,
va copular amb el toro, i d’aquesta unió va néixer
el Minotaure, que tenia el cap de toro i el
cos d’home». (Higini, Faules 40, 1-2).
– El laberint: «... Minos va decidir allunyar
aquesta infàmia del seu tàlam i tancar-lo en una
mansió múltiple, en un espai sense sortida. Dèdal,
famosíssim per la seva traça en l’art de la
construcció, realitza l’obra, confon els senyals,
i indueix a l’error els ulls amb la sinuositat i els
revolts dels passadissos interminables». (Ovidi,
Metamorfosis VIII, 157 i ss).
Els atenesos, com que van ser vençuts en una
guerra pel rei Minos, cada nou anys havien
d’enviar com a tribut un grup de set noies i set
nois que havien de ser lliurats al Minotaure insaciable.
Quan els atenesos es disposaven a satisfer
l’esmentat tribut per tercera vegada, Teseu,
el fill del rei d’Atenes, s’oferí voluntari per
anar amb l’expedició i lluitar contra la maleïda
fera.
– Teseu i el Minotaure: «Quan Teseu arribà
a Creta, Ariadna, la filla de Minos, se n’enamo-
4
rà i li prometé que l’ajudaria, si se l’enduia a
Atenes i s’hi casava. Quan Teseu s’hi comprometé
sota jurament, Ariadna demanà a Dèdal
que li revelés la sortida del laberint. D’acord
amb les seves indicacions donà un fil a Teseu
quan hi entrà. Teseu lligà el fil a la porta i l’anava
descabdellant a mesura que s’hi endinsava.
Al darrer racó del laberint trobà el Minotaure
i el matà a cops de puny. En sortí a fora
tot cabdellant de nou el fil que havia deixat pel
camí. A la nit arribà a Naxos amb Ariadna i els
joves» (Apol·lodor, Biblioteca mitològica, Epítoma
I, 7-9).
«Minos, assabentat de l’assumpte, va empresonar
Dèdal, però Pasífae el va alliberar de les
cadenes, i ell va construir unes ales i sortiren
volant d’allí, Dèdal i Ícar.
Ícar com que va volar massa alt, escalfà la
cera amb el sol i va caure al mar, que per aquest
fet se l’anomena mar d’Icària. Dèdal va arribar
volant a l’illa de Sicília al palau del rei Còcal»
(Higini, Faules 40, 4).
– Teseu abandona Ariadna: «I en aquella
platja (Teseu) abandonà, despietat, la seva
companya; solitària i planyent-se molt així estava
ella, quan Liber Bacus ajudant-la la va abraçar,
i a més, perquè una constel·lació la fes resplendent,
li va treure del front la corona i l’envià
al cel» (Ovidi, Metamorfosis VIII, 175 i s.).
«Des d’una banda de l’Acròpolis el mar és visible,
i per aquesta part, segons s’explica, es va
llençar i va matar Egeu, el rei d’Atenes, perquè
la nau que va portar els seus fill a Creta tornava
amb el velam de color negre: Teseu, l’heroi
nacional atenenc, que va salpar d’Atenes amb
la intenció de matar l’afamat Minotaure, li havia
dit al seu pare que posaria el velam de color
blanc si aconseguia tornar a casa vencedor
del toro horrible. El príncep Teseu, però, es va
oblidar de les teles blanques quan va raptar
Ariadna; aleshores Egeu, quan va veure que el
vaixell venia amb el velam negre, va pensar
que el seu fill estimat havia mort. Davant d’aquest
fet, al punt, s’estimbà. Els atenesos li van
dedicar l’Heròon d’Egeu», així ho comenta Pau-
sànias, viatger i geògraf, en la seva obra Descripció
de Grècia.
LA LLUITA CONTRA EL MONSTRE
D’aquest relat mitològic, en conservem moltes
pintures i ceràmiques i també representacions
escultòriques. La lluita contra el monstre del laberint
és el tema més representat. Hi veiem Teseu,
que abat la fera semihumana amb una espasa
o una maça de roure, o bé que lluita amb
les seves mans nues a cops de puny. A vegades
veiem l’esquema del laberint a vol d’ocell,
i Ariadna a l’entrada, mostrant una actitud expectant,
amb el fil i el cabdell a la mà.
El cristianisme, principal font de les nostres
tradicions, va adaptar aquestes antigues llegen -
des i les va atribuir a un sant, que ara celebrem
també vinculat a la literatura i a les lletres. Però
la festa del Dia del Llibre no té cap precedent
clàssic. De primer, aquesta festa literària es va
instaurar a l’Estat espanyol al 23 d’abril, dia de
la mort de Cervantes, l’any 1930. També un 23
d’abril van morir Josep Pla i l’escriptor universal
William Shakespeare. Més tard, el 1995, la
Unesco instituïa el 23 d’abril com el Dia Mundial
del Llibre i del Drets d’Autor.
(*) Professor de grec
a l’IES Montsacopa d’Olot
(Fonts literàries i alguns llibres de consulta:
– Bel·lerofont: Píndar, Olímpica XIII, 83-92;
Píndar, Ístmica VII; Apol·lodor, Biblioteca de
relats mitològics, II, 3; Homer, La Ilíada, VI,
155-205.
– Perseu: Ovidi, Metamorfosis, IV, 663-752 i
V; Apol·lodor, Biblioteca de relats mitològics,
II, 4, 1.
– Teseu: Apol·lodor, Biblioteca de relats mitològics,
III, 15; Apol·lodor, Biblioteca de relats
mitològics, Epítome, I, 1-11; Plutarc, Teseu
(Barcelona, Fundació Bernat Metge); Eurípides,
Les suplicants, 13; Pausànias, Descripció
de Grècia, I, 22, 4-5 i II, 33; Ovidi, Metamorfosis,
VIII, 167; Ovidi, Heroides, 10, 59-98.)
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, de dalt a baix,
Bel·lerofont i el cavall
alat Pegas; «Mino -
taure nº 1» (1933),
de Pablo Picasso
(Mu seu d’Art Modern
de Nova York); i
«Per seu allibera
Andrò me da», de
Giovanni Tom ma si
Ferroni.
1
«Perseu salva An -
drò meda», quadre
de Giorgio Vasari.
2
La lluita entre Teseu i
el Minotaure en una
àmfora àtica del s. V
aC.
3
«Andròmeda aterrida
és atacada pel
mons tre marí».
4
«Teseu lluitant contra
el Minoature», en
una escultura d’An -
toine-Louise Barye.

F er
La volta al món més
ecològica
El vaixell «Earthrace» ha iniciat aquest cap de setmana una particular
aventura que té com a objectiu circumnavegar la terra en només 65 dies,
propulsat per uns motors «verds» que utilitzen biodièsel com a combustible.
la volta al món en 65 dies i sense contaminar el
medi ambient. Aquest és l’objectiu que s’ha proposat
el neozelandès Pete Bethune, capità i propietari
de l’Earthrace, un trimarà ecològic amb el qual intentarà
batre el rècord oficial de l’Autoritat Mundial de Vaixells
a Motor (UIM) a circumnavegar el món. Es tracta
d’una embarcació que funciona mitjançant biodièsel, un
combustible renovable produït a partir d’oli de colza i
faves de soja. L’Earthrace ha estat amarrat fins aquest
cap de setmana a la drassana Vulkan Shipyard del port
de Sagunt, on al voltant de 20 voluntaris han treballat
des del gener en els preparatius.
Aquest projecte es va iniciar fa dos anys, quan Bethune
va decidir construir un vaixell ecològic amb el qual
fomentar l’ús sostenible dels recursos. «Volia trobar energia
renovable i connectar amb la gent per fer-li veure
DISSENY «WAVEPIERCING»
L’Earthrace pot suportar fins a set metres d’immersió
(momentània) sota l’aigua. Els seus tres bucs estan
dissenyats per travessar les onades en lloc de flotar-hi,
per aconseguir més velocitat que els vaixells tradicionals
per mars turbulents.
EL PERFORADOR D’ONADES
L’«Earthrace» és un trimarà amb tres bucs de tipus «wavepiercing», està
construït amb fibra de carboni i kevlar. Aquesta última fibra, de color negre, fa
que la nau a l’interior estigui en penombra, amb només tres entrades de llum .
AUTONOMIA
A 25 nusos, l’«Earthrace» pot navegar 14.000
milles nàutiques. Porta 11.500 litros de
combustible. A aquesta velocitat, la navegació
resulta terriblement incòmoda per als
tripulants.
Parabrises de
set làmines de
vidre endurit
17 mm de gruix
TEXT: M. JOSÉ CRESPO
VELOCITAT MÀXIMA
40
24
metres
DISENY FUTURISTA.
Cada línia del buc està molt pensada.
NUSOS o 72
quilòmetres
per hora
La il·luminació
interior és de
color vermell per
afavorir la
visió amb
poca llum.
VELOCITAT DE CREUER
25
Motors Cummins
Mercruiser QSC 540
NUSOS o 45
quilòmetres
per hora
CALAT
1,3
Compartiments estancs
Dormitoris
Lavabo
METRES
amb càrrega
màxima
que pot ajudar al medi ambient», explica el capità. Construir
aquest vaixell ha costat més de 2 milions d’euros,
que el neozelandès ha aconseguit després d’hipotecarcasa
seva, amb préstecs d’amics i familiars i amb el suport
de diversos patrocinadors; col·laboració que encara
avui necessita que s’ampliï.
El repte que Pete i la seva tripulació s’han proposat
s’ha iniciat aquest cap de semana i consisteix a fer la volta
al món en 65 dies, la qual cosa suposaria batre l’actual
rècord mundial establert en 74 dies pel vaixell anglosaxó
Cable & Gireles Adventurer l’any 1998. Per completar
aquesta travessia de 24.000 milles, que començarà
i acabarà a Sagunt, el trimarà ha previst realitzar dotze
parades en diversos ports, on en menys de dues hores,
hauran de recarregar el seu dipòsit amb biodièsel,
proveir aigua i provisions i revisar els motors. «La nostra
idea és que sigui com un Fórmula 1 però al mar i, per
descomptat, la logística en cadascun dels ports és una
peça clau en l’èxit del projecte», afirma Philip Parra, coordinador
d’aquesta àrea.
GENT POSITIVA
L’equip immers en aquest projecte està compost per voluntaris
internacionals que no tenen formació nàutica específica
i que, o bé han ajudat en el condicionament de
l’embarcació, o bé participaran de manera més directa
en la travessia. En total, són quatre els tripulants que viatgen
a bord de l’Earthrace, el capità, el segon de bord,
un enginyer i un càmera que gravarà tota l’experiència,
encara que en certes parts del trajecte també els acompanyarà
algun dels patrocinadors. Així mateix, tres persones
més viatjaran per davant del trimarà per verificar
que tot està preparat en cadascun dels ports de parada.
A l’hora de seleccionar els components de la tripulació,
el capità afirma «haver buscat gent positiva», capaç
d’afrontar el repte amb energia i de superar qualsevol
imprevist. Durant els 65 dies que esperen que duri la travessia,
els quatre improvisats mariners hauran de conviure
en un espai verdaderament reduït, (en el qual
s’han instal·lat 6 llits, una minicuina amb nevera i mi-
Cabina de
control
Cuina
PES
TONES
amb el dipòsit 23 ple. Tretze
tones sense
combustible.
Balancins
Entrada
MÀNEGA
8
METRES
de flotador
a flotador
L’INTERIOR
L’arc està preparat
per acollir una
tripulació de fins a
6 persones, però la
tripulació que
intentarà donar la
volta al món més
ràpida consta de
quatre mariners.
En la proa de
l’embarcació hi ha
una destral. La
seva missió és
proporcinar una
sortida del vaixell
en cas de bolcar.
Són esclavituds del
disseny de vaixells
ràpids.

croones i un WC), pràcticament en penombra
(amb només tres entrades de llum) i on s’arriba
a una temperatura de 38 graus centígrads.
Cada tripulant governarà el trimarà en torns de
dues hores, dormiran mitjançant el sistema de
«llits calents» (uns es ficaran al llit quan d’altres
se n’aixequin) i es dividiran els treballs de manteniment,
cuina i neteja.
Abans de començar, tots sabien que la navegació
es preveia molt incòmoda per la velocitat,
que es mantindrà –entre 20 i 25 nusos
(aproximadament uns 40 quilòmetres per
hora)– i el fet que l’embarcació no floti, sinó
que trenqui les onades de fins a 15 metres.
ÚLTIMS PREPARATIUS
A més de la preparació marinera, psicològica i
física dels tripulants, la resta de voluntaris ha
ultimat durant tota aquesta setmana passada
tots els preparatius per condicionar el trimarà,
així com l’aparell de logística en cadascun dels
ports de parada. Pintar el buc amb pintura antivegetativa
(que no és tòxica), canviar els motors
i inspeccionar els circuits elèctrics de l’embarcació,
a la vegada que realitzar proves de
navegació i resistència, són algunes de les ac-
24.000 milles en 57 dies
El viatge, de 24.000 milles al voltant del món amb sortida i arribada a Sagunt, preveu dotze parades per recarregar el dipòsit de biodièsel en diversos ports. L’«Earthrace» pretén completar la seva
travessia en menys de 65 dies. El rècord actual és de 74 dies, 23 hores i 53 minuts. Aquest rècord el va establir el vaixell de vapor anglosaxó Cable&Wireless Adventurer el 1998.
L’equip d’«Earthrace» ha confeccionat un calendari de repostatges amb una previsió de 57 dies de viatge.
Sagunt
DIES
3 6 3 4 4 6 5 5 5 4 4 4 4
■■■ ■■■■■■■■ ■■■ ■■■■ ■■■■ ■■■■■■ ■■■■■ ■■■■■ ■■■■■ ■■■■ ■■■■ ■■■■ ■■■■
Hawaii
Açores Puerto
Rico
Manzanillo
San Diego
Panamà Manzanillo San
Diego
Panamà
Puerto Rico
LA TRIPULACIÓ
PETER BETHUNE ADAM CARLSSON MARK RUSSELL ROB DREWITT
CAPITÀ. Aquest enginyer de
prosprecciones petrolieres
nascut a Nova Zelanda fa 43
anys, casat i amb dos fills, és
l’«alma mater» del projecte
Earthrace. Ha hipotecat casa
seva per aconseguir els diners.
Açores
Hawaii Illes
Marshall
Sagunt
NAVEGANT. D’origen suec, i
amb només 22 anys, Carlsson
és el component més jove de
la tripulació. Va començar en
el projecte com a voluntari, i a
causa de la seva ràpida evolució
es va guanyar el lloc a
bord del vaixell.
tuacions que s’han portat a terme al port. «Al
principi parteixen amb productes frescos, però
a mesura que avanci el viatge passarem als envasats,
deshidratats i pasta», explica el responsables
de logística, Philip Parra.
L’aspecte psicològic es presenta com un dels
factors clau d’aquesta travessia. Segons Pete
Bethune, el més difícil serà «estar tant de temps
Suez
Salalah
ENGINYER. La responsabilitat
tècnica de l’expedició recau
en la seva majoria en
Mark Russell. Britànic, de 31
anys amb dona i dos fills, és
enginyer mecànic, professor
de busseig i llicenciat en biologia
marina.
Koror Singapur Cochin
(Índia)
Cochin
fora de casa i separat de la família». Tot això en
un entorn natural hostil en el qual el més preocupant
seran «les tempestes durant 3 o 4 dies,
sense poder dormir ni menjar i quan serà molt
difícil controlar les emocions». No obstant això,
i malgrat la duresa d’aquest repte ecològic, està
convençut que batran el rècord perquè «estem
preparats».
Singapur
CÀMERA. Rob Drewitt (Regne
Unit, 30 anys), és l’encarregat
de fer el documental de la
totalitat de la travessia. Ja bregat
en un altre tipus d’aventures
nàutiques, filmarà les
imatges d’aquesta particular
volta al món.
Salalah Canal
de Suez
Koror
Illes
Marshall
Sagunt
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Història
Can Carbó va
tenir els seus inicis
com a molí
de pinsos, però
no va ser fins als
primers anys del
segle XX quan
s’hi va començar
a tractar
amb farratges,
adobs i llavors,
al marge de tenir
una botiga de
queviures i bodega.
Durant la
Guera Civil els
van confiscar el
negoci i a la
postguerra van
començar de
nou, adquirint un
altre camió per
fer el repartiment.
El negoci
ha continuat de
manera similar
fins a l’actualitat.
Origen
1890.
Fundador
Narcís Carbó
i Rovira.
Propietari
actual
Josep Carbó
i Isern.
Treballadors
Règim familiar i
dos.
Activitat
Venda de farratges,
pinsos, etc.
Can Carbó L’Armentera
L’empresa va començar com un rudimentari molí de pinsos i va
passar més tard a la venda d’adobs, farratges i fertilitzants,
activitat que manté encara que comercialitzant més productes.
N arcís
Carbó i Rovira exercia l’ofici de moliner,
però no tenia molí propi i es veia
obligat a treballar en molins de propietat
aliena. L’any 1890, que és quan se suposa
que va començar a treballar, era a Bellcaire
d’Empordà, al molí del marquès de Setmenat.
Després va anar al molí del marquès de Sant
Mori i, finalment, al Molí de l’Arbre Sec. Es va
fer una casa a Valvaralla i, quan la va tenir acabada,
es va haver de retirar per motius de salut.
La pols de la grana li va afectar els pulmons.
L’any 1917, el seu fill, Josep Carbó i Oller, va
heretar el negoci, però no li agradava fer de
moliner. Es va casar i va marxar a viure a l’Armentera
amb la seva dona, amb la qual va muntar
una botiga de queviures a l’actual carrer de
Pompeu Fabra (abans de Calvo Sotelo), i també
va iniciar el negoci de compravenda de pinsos
i grana. Definitivament va abandonar l’ofici
de moliner que li havia deixat el seu pare.
A la botiga s’hi venia una mica de tot i, a més,
van posar-hi una bodega de vins i licors. Al mateix
temps tractava amb farratges i adobs. Els
pagesos de la comarca eren els seus millors
clients. Aleshores l’Armentera vivia només de
l’agricultura i la ramaderia, com els pobles
veïns. Els ramaders, de vegades, anaven ells
mateixos a recollir el farratges i, per estalviarse
camí, es tralladaven des de Sant Pere i Sant
Miquel fins a l’Armenetera utilitzant una barca
que creuava el riu Fluvià.
DELS CAVALLS A LA CAMIONETA
Per fer el repartiment dels farratges, els Carbó
utilitzaven carruatges amb cavalls, però l’any
1932 la família van comprar una camioneta
marca Studebaker, que els va facilitar la feina.
Durant la Guerra Civil, el fill de Josep Carbó,
Jaume Carbó i Ferrer, va haver d’anar al front
amb l’anomenada Lleva del Biberó. A l’empresa
s’hi va quedar el pare, però els comitès republicans
li van confiscar la camioneta. Els sindicats
també els van intervenir el negoci sota
l’amenaça que, si no col·laboraven, se’l quedarien.
Sortosament, van poder recuperar la camioneta
a Saragossa un cop va acabar la guerra,
i a la postguerra van començar de nou.
Una vegada recuperada la major part de l’em-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
presa, els Carbó van tornar a fer el repartiment
de farratges, pinsos i cereals, malgrat que
s’havia d’anar en compte amb el racionament.
Tot el que s’exportava fora de la comarca es
traslladava amb carros i cavalls a l’estació del
ferrocarril de Sant Miquel de Fluvià i la resta,
per carretera a altres pobles de Girona.
L’any 1957 es va tancar la botiga de queviures
i la família es va quedar només amb la bodega
de vins. L’any 1960 van comprar un camió
Barreiros i, a partir d’aquest moment, tot
el transport ja es va fer per aquest sistema. Actualment
tenen dos camions.
Jaume Carbó i Ferrer es va jubilar l’any 1984
i, aleshores, va agafar el relleu el seu fill, Josep
Carbó i Isern, que ja portava anys en el negoci
al costat del seu pare. Josep Carbó s’havia
casat el 1974 amb Assumpció Pagés i Noguera,
que va estar un temps treballant a la bodega,
establiment que es va tancar l’any 1985. Llavors
va passar a fer tasques administratives al
despatx de l’empresa.
Josep Carbó i Assumpció Pagés tenen un fill,
Jaume Carbó i Pagés, que, després d’estudiar,
va decidir entrar en el negoci familiar i serà qui
el dirigirà en el futur.

E s
tracta d’un edifici certament espectacular,
emplaçat en un paratge tan particular
com ho és un camp de golf. I en canvi la
construcció s’ajusta de manera harmònica a
l’entorn, s’integra en el paisatge, de manera que
s’acompleix un dels principals objectius que es
va marcar l’equip d’arquitectes que el van dissenyar,
Sergi Godia, Berta Barrio, Ignacio López
i Jon Montero. L’hotel Melià Golf Vichy Catalán,
situat al camp de golf PGA de Catalunya,
a Caldes de Malavella, ofereix a més als seus
usuaris tots els serveis i comoditats que es poden
esperar d’un establiment hoteler de quatre
estrelles, amb el valor afegit d’ocupar un immoble
que va ser una de les obres seleccionades
en els premis d’arquitectura de les comarques
gironines corresponents a 2007.
L’hotel, de fet, està preparat per transformse
en el futur a la categoria superor de 5 estrelles.
Compta amb un total de 150 habitacions
dividides en: 114 habitacions dobles, 18 habitacions
dobles comunicades, 6 habitacions
adaptades, 8 suites dúplex, 3 suites en planta i
1 suite presidencial. Els hostes de l’hotel disposen
també dels serveis de restaurant d’esmorzars,
restaurant a la carta, sales de reunions
i convencions, pub, spa i piscines exteriors.
Tal com expliquen els arquitectes en la memòria
del projecte inclosa en el catàleg dels premis
d’arquitectura, «la seva situació dins del
camp i la percepció que en tenim en descobrirlo
en el recorregut d’accés són claus per enten -
dre l’arquitectura de l’hotel. Tot i situar-se en
Hotel Melià Golf Vichy Catalán (Caldes de Malavella)
Dins del paisatge
L’edifici es relaciona de forma harmònica amb el particular entorn que suposa un camp de golf.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ADRIÀ GOULA
un punt alt del camp, la seva morfologia exageradament
allargada i la seva alçada relativament
baixa (PB +3) el situen a escala entre les
dunes de gespa del camp i els boscos de pins
que l’envolten. La integració d’un edifici amb
un programa de 14.500 m 2 al paisatge va ser un
dels objectius principals del projecte». En aquesta
línia, afegeixen que «l’hotel disposa de les seves
habitacions (150, ampliable a 200) en dues
franges a sud i a nord per disposar-lo en la menor
alçada possible i deixar el màxim de superfície
per als jardins».
A l’hora de justificar les formes exteriors de
l’immoble, Godia, Barrio, López i Montero indiquen
que «els condicionants de la parcel·la,
la topografia i l’orientació, fan que l’edifici
adopti en planta una geometria corba que abraça
l’espai exterior de relació de l’hotel amb les
millors vistes i orientació. L’edifici també s’adapta
longitudinalment en secció a la topografia
original en pendent, minorant així el seu impacte
visual en alçada sobre l’entorn i integrant
dins la topografia el gran volum de serveis de
què disposa. Aquest fet provoca que
l’edifici s’esglaoni seguint el pendent
del terreny». Un altre detall de l’aspecte
exterior de la construcció és la
coberta, que «ha estat concebuda
com un element unificador del projecte.
Un sol pla inclinat recorre longitudinalment
tot l’edifici i absorbeix
el progressiu decalatge de les plantes
de l’edifici».
També van tenir en compte els arquitectes,
a l’hora de redactar el projecte, l’impacte visual
que, d’entrada, reben els clients, i la seva relació
amb el paisatge un cop a dins de les instal.lacions:
«L’accés a l’hotel es produeix de manera
cerimoniosa, seguint un recorregut sinuós
a través dels boscos que l’envolten i del paisatge
artificial del camp de golf. L’edifici es fragmenta
i mostra la seva organicitat, en dos volums
blancs de línies fines i delicades que queden
suspesos sobre una impressionant estructura
de formigó. En aquest punt es pot llegir
clarament la disposició interior de les dues franges
longitudinals que organitzen el programa
de l’edifici. És entre aquests dos caps, en aquesta
escletxa resguardada, on es produeix l’accés
principal a l’interior de l’hotel. Finalment, ja a
l’interior de l’edifici, des del lobby, tornarem a
gaudir una vegada més del paisatge. Aquest
serà el cor de l’edifici, un vestíbul esglaonat en
tres nivells que ens comunicarà visualment totes
les plantes i que esdevindrà l’eix principal
de les circulacions interiors de l’hotel».
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Fitxa
tècnica
Projecte
Hotel Melià Golf
Vichy Catalán.
Municipi
Caldes de Mala -
vella.
Autors
Sergi Godia,
Berta Barrio,
Ignacio López i
Jon Montero.
Promotor
Golf Hotel
Malavella.
Construcció
Preufet.
Col·laboradors
Laura Aparicio,
Fernando Caba -
nillas, August
Fabregat, Sergi
Lois, Sergi París,
Josep Peraire,
Marc Rabassa,
Marçal Roig i As -
so ciats, Josep
Ma. Genescà,
Jo sep Ma. Juvi -
là, Toni Bláz -
quez, Rosa Ma.
Buadas, Xavier
Castells, Inma
Villacorta, Fer -
nan da de la Es -
pirella, Elena
Ruiz i Adolfo Lu -
na.
Més
informació
– Demarcació de
Girona del Col. -
legi d’Arquitec -
tes de Catalu -
nya, plaça Cate -
dral, 8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/Gi
rona.

12 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Rigau Ros
Chardonnay 2007
Encara que
estic totalment
d’acord
amb Josep Roca
que cal defensar
l’ús de les varietats
autòctones
en els vins de
l’Empordà, hem
de reconèixer
l’extraordinària
qualitat que es
pot aconseguir
amb la varietat
d’origen francès
Chardonnay en
els vins blancs.
El Rigau Ros
elaborat al 100%
amb l’esmentada
varietat és
per fer disfrutar
els amants del vi blanc. D’un bonic
color palla, amb aromes alegres
i afruitades amb tocs de vainilla i
en boca potent, golós i agraït. Fermentació
en bótes de roure noves,
que proporcionen les qualitats evolutives
d’un autèntic vi de reserva.
Recomanat per a peixos a la planxa
o salsats, servit força fresc. Preu
aproximat: 10 euros.
El celler elaborador: La família
Oliveda, elaboradora del vi, té una
antiguitat des del 1764. Refundat
pel Sr. Josep Oliveda l’any 1948, el
celler s’ha convertit en mans dels
seus successors en un referent de
l’alta qualitat a l’Empordà. Per a
més informació: www.grupoliveda.com.
Imprescindible
Pot ser que, encara a aquestes altures, la seva sola
menció faci arrugar el nas a algun anglès recalcitrant,
que encara en queden; però és un ingredient
indispensable en la cuina del Mediterrani, encara
que tampoc els mateixos mediterranis en semblem
gaire orgullosos. Parlem del desacreditat i perfumat
all. Els del sud hauríem de presumir-ne més,
però sembla que ens fa una mica de vergonya...
sense comptar que no han faltat egregis autors d’aquí
que han criticat l’all, com Josep Pla o Julio Camba.
A ells no els agradava l’all. Bé: ells s’ho perdien.
La veritat és que el que es desprèn de les seves pàgines
dedicades a la modesta però poderosa liliàcia
és que el que detestaven era l’abús de l’all, no
el seu ús savi; en efecte, cap dels dos propugna que
s’elaborin sense all unes sopes d’all, per exemple.
Parlem poc de l’all, de tota manera. Quan esmentem
les plantes que simbolitzen la civilització
romana, llatina, en suma mediterrània, parlem amb
orgull de l’olivera, de la qual obtenim l’oli; la vinya,
de la qual procedeix el vi, i el blat, amb el qual
fem pa; però també hi ha el molt mediterrani all.
En alguna cosa estem d’acord amb Camba i Pla:
l’all pot salvar molts plats... i destrossar-ne altres. És
el cas, tan freqüent en la cuina espanyola, de les
coses «amb all». Les gambes, per exemple. A mi em
semblaria una bestiesa anul·lar a força d’all el gust
delicat i iodat d’una gamba de Dénia, de Palamós
o de Mallorca. En canvi, unes gambes de les normaletes
fetes amb all arriben a una altura gastronòmica
que mai van somiar quan eren al mar.
A mi m’agraden les coses perfumades amb all; almenys,
moltes coses. El que ja m’agrada menys és
trobar-me amb els alls al plat. I no és que no m’agradi
l’all en si mateix, que sí que m’agrada sota
certes condicions; en realitat, només d’una manera.
Veuran, si a casa es prepara alguna cosa «amb
all», incloses les angules, el que es fa és perfumar
l’oli daurant-hi unes quantes làmines d’all, que es
retiren –amb el bitxo, si n’hi hagués– abans d’introduir
a la cassoleta l’aliment protagonista. Aques-
El Pedregal és un innovador restaurant situat en ple centre històric del Barri Vell
de Girona, a prop de l’església de Sant Fèlix.
Iris Rojas i Joan Muñoz ens obren les portes d’aquest íntim i acollidor racó, en
els espais interiors del qual es viu una barreja de peces del passat amb la màgia
de tocs avanguardistes que marca la decoració.
El xef, Josep López Gausa, ens proposa una acurada cuina mediterrània, de sabors
i textures diferents, elaborada amb productes frescos del mercat, i productes
de collita pròpia, com l’oli.
El bacallà, cuinat i elaborat en diferents formes (amb formatge d’Idiazabal, amb
ceba confitada...) és un dels plats recomanats, adient per a paladars exigents.
I per acompanyar aquests exquisits menjars, un magnífic celler de vins i caves,
seleccionats pel sommelier del restaurant.
Cal destacar el magnífic menú diari, a 15 euros.
El Pedregal, innovació gastronòmica en un marc incomparable per gaudir de
moments entranyables.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
tes làmines d’all, daurades, però no torrades ni cremades
–en aquest cas amarguen moltíssim– les
col·loquem sobre unes rodelles petites de pa, depositem
sobre elles uns grans o uns pètals de sal...
i vet aquí un cruixent i saborós aperitiu, no apte per
a paladars pusil·lànimes i que recomanem consumir
en parella; si no és així, millor abstenir-se.
Efectivament, unes sopes d’all sense all són impensables,
com ho són en alguna versió que superi
les d’aquests dos enormes cuiners de Castella-la
Manxa que són Manolo de la Osa (Las Rejas, a Las
Pedroñeras) i Pepe Rodríguez Rey (El Bohío, a Illescas).
Però hi ha més coses; per fortuna, els alls no
solen faltar mai en un rebost hispà, siguin de Las
Pedroñeras, de Chinchón o de Falces. Això sí, procurin
que siguin d’aquestes procedències, i no xinesos:
no són el mateix, en absolut.
Suposem que s’han passat vostès uns dies fora de
casa i, en arribar, famolencs, es troben amb la nevera
buida, o gairebé. No passa res. Vagin al rebost,
que serà on trobaran, segur, alguns grans d’all, possiblement
algun bitxo sec o un potet amb pebres
de Caiena i, sens dubte, un paquet de pasta tipus
espaguetis. A més, sal i oli d’oliva. Problema solucionat.
Posin un bon raig d’oli en una paella i posin-la
al foc. Pelin i laminin uns quants grans d’all,
i rentin una caiena o una punta de bitxo sec, vermell.
Quan l’oli és calent, llencin alls i caiena –o
caienes, vostès veuran– al temps que, en una cassola
amb abundant aigua i el seu punt de sal, i res
més, couen els espaguetis. Quan els alls tinguin color
daurat, retirin-los i facin l’aperitiu que abans indicàvem.
Retirin també la o les caienes. Ara tenen
dues opcions: bolcar els espaguetis, ben escorreguts
però sense passar-los pel raig d’aigua, que és
una barbaritat, a la paella... o, per a mi millor, bolcar
la paella sobre els espaguetis, barrejant bé. I, si
«per casualitat» hi hagués al rebost un tros de formatge
parmesà, ratllin una generosa dosi sobre la
pasta i procedeixin. Un sopar d’urgència, però no
de circumstàncies. Gràcies, naturalment, a l’all.
Restaurant El Pedregal, art gastronòmic al cor del Barri Vell de Girona
C/ Pou Rodó, 22 - Tel. 972 20 19 54 - GIRONA

L ’all
Elogi de l’all i l’allioli
És un ingredient típicament mediterrani i xinès, rebutjat en general per les cuines nòrdiques.
és un ingredient típicament mediterrani
i xinès: però, en canvi, les cuines nòrdiques,
la dels Estats Units, etc., es pot dir
que, en general, el rebutgen. O, si de cas, el
fan servir amb comptagotes, com si fos un tòxic
pudent –que ho és, de pudent, però també
molt agradable–. De fet, totes les espècies i aromes
tenen aquesta virtut –i, si es vol, aquest defecte–:
allò que per a uns és agradable, per als
altres és desagradable. I, en el cas de l’all, per
partida doble: tampoc no el solen suportar
aquells que, en el transcurs d’un àpat, no
n’han menjat, i en canvi l’altra persona s’ha delit
amb una torrada fregada amb all, amb un
allioli o amb un verat amb all i julivert (crus)
picats. Tot i que, justament, un bon remei és
–com veiem en el darrer cas–, afegir julivert a
l’all cru, ja que en neutralitza la fortor. D’altres,
recomanen mastegar grans de cafè, o també
mastegar julivert –sol ser eficaç– i, pel que fa a
l’ailioli, hi ha qui abans de menjar-ne es beu
una bona quantitat d’aigua, però això darrer no
està demostrat que funcioni.
Per als més delicats sempre queda el recurs
d’escalivar els alls: llavors tenim allò que les
cuineres i cuiners n’anomenen «allioli suau», o
en podem fer una mousse, etc.
Tot això pel que fa a l’all cru –incloent aquesta
delícia que són els alls tendres–, perquè, en
general, l’all cuit, entre els mediterranis, ja no
Aquesta amanida és tan senzilla com
gustosa, i és pròpia dels temps primaverals,
quan apareixen els alls tendres.
És una amanida molt refrescant, excel·lent
per a truites i carns a la brasa. A casa,
a pagès, es feia quan venien els alls primaverals:
tot i que ara d’alls tendres se’n troben
pràcticament tot l’any. Els millors alls –siguin
tendres o vells– eren considerats els de Ba -
nyoles, tot i que ara a penes se n’hi cultiven,
si no és per al consum propi. A Cornellà de
sol molestar (l’all d’un sofregit, un allioli negat
en un suquet o guisat, etc.).
Una delícia realment pròpia de la nostra cultura
–desconeguda, en general, a la resta d’Europa–
són els alls tendres, siguin xinesos (més
coents i d’inferior qualitat) o els autòctons (d’un
perfum molt més fi). En la cultura rural els alls
tendres es menjaven directament –un cop
nets–, per acompanyar diversos menjars, pa,
etc., en alguns casos sucats amb sal. Però ben
picats, poden formar part de delicioses i refrescants
amanides, com la d’enciam (una amanida
típica de la meva comarca). I, naturalment,
se’n poden fer ous remenats i truites, sovint
acompanyant altres ingredients, com carxofes,
espàrrecs de marge, o fent una truita només
d’alls, tant a la francesa (amb els alls ben picats)
o amb molt de gruix, a l’estil valencià (com
si fos, gairebé, una truita de patates), una truita
realment esplèndida. Però a més els alls tendres
són ideals per guarnir altres plats, com costelles
de xai i cabrit fregides, menuts, verdures
–com les faves ofegades, on no hi han de mancar
mai–, etc.
UN VIATGE PRODIGIÓS
L’all, també, és la història d’un viatge prodigiós,
en el temps i l’espai. Originat, sembla, a les terres
mongòliques d’Àsia, ja des dels inicis de la
Història es va difondre per tota la Xina i l’O-
Ingredients
● Enciam.
● 2 alls tendres.
La recepta
Terri, no obstant, hi té lloc cada any la Fira de
l’All i hi ha una raó comercial que en distribuieix,
de diverses procedències. Els millors
són sempre els morats –els blancs solen ser
xinesos–, i els de més consideració són els
de Las Pedroñeras, a Cuenca..
rient i va arribar a la Mediterrània, on va prendre
carta de naturalesa a l’antic Egipte –era un
aliment dels constructors de piràmides– i entre
els jueus. Aquests, en la travessia del desert, fan
saber a Jahvè l’enyorança dels plats a base de
peix i all que menjaven a Egipte: i Jahvè , sembla,
se’n va apiadar, i els va portar a una terra
promesa, Israel, on els alls s’hi donen molt bé.
Encara avui, jueus i àrabs –caldria aprendre de
l’esperit agermanador de l’all– l’empren profusament
en la seva cuina. Els antics grecs i romans,
al seu torn, li tenien un gran apreci i, es
diu, formava part de les provisions del sarró
dels soldats de l’imperi.
L’all, doncs, arriba de seguida al futur territori
dels Països Catalans: l’escriptor clàssic Arquestrat
de Gela, per exemple, fa un recorregut
per la Mediterrània i ens parla de guisats de
peix amb all similars als nostres suquets actuals.
Pocs ingredients gaudeixen, per tant, de tants
cantors il·lustres: l’han lloat escriptors, geògrafs,
naturalistes i metges clàssics com Plini, Gal·lè,
Cels, Hipòcrates o Dioscòrides. Fins i tot en parlen
els comediògrafs i poetes: Aristòfanes diu
que dóna força als atletes, mentre que Virgili
afegeix que manté les forces dels segadors.
L’all, en efecte –sobretot en forma d’allioli–
és un aliment vigoritzant, que sempre es feia
servir en l’entorn de les feines més dures, com
la dels pagesos i els pescadors.
Amanida d’enciam i alls tendres
● Sal.
● Oli.
● Vinagre.
Elaboració
Netegeu l’enciam. Peleu els alls tendres i talleu-ne
les arrels i la part verda. Disposeu les
fulles d’enciam en una plata i, al damunt, hi
tireu els alls, sense descartar un tros de la
part verda. Amaniu-ho amb sal i un bon raig
d’oli així com un raget de vinagre.
Notes
Hi ha qui li posa els alls sencers, però tallant
la part verda, l’arrel i les primeres capes.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Xavier
Romero
Un record per a Collar
A mb
Els filatelistes figuerencs dediquen l’exposició d’aquest any a l’aviador local Joaquín Collar.
l’arribada de les Fires i Festes de la
Santa Creu, els col·leccionistes de Figueres
han elegit com a motiu per dedicar
l’exposició d’aquest any l’aviador tinent Joaquín
Collar, fill de la ciutat, desaparegut juntament
amb el seu company, el capità de l’exèrcit de
l’Aire Mariano Barberán, ara fa setanta-cinc anys,
a bord de l’avioneta «CuatroVientos».
Els membres de l’Agrupació Filatèlica i Numismàtica
del Casino Menestral continuen així
fidels a tractar temes i personatges locals, amb
la qual cosa ajuden –com fan entitats similars de
les comarques gironines– a projectar les seves
localitats arreu, gràcies a aquest important element
publicitari que és el segell de correus i la
resta d’efectes postals.
El programa d’actes d’aquesta temporada s’inicia
amb la inauguració de l’exposició filatèlica,
que arriba a la 48a edició i que es farà el proper
dissabte, dia 26, a les 12 del migdia, als locals
de la Catequística (Rector Arolas, 4). L’endemà
diumenge, de les 10 del matí fins a les 7
de la tarda, la Rambla tornarà a ser l’escenari de
la 32a Fira del Segell i de la Moneda, juntament
amb l’11a Trobada de Plaques de Cava. El mateix
dia funcionarà l’estafeta temporal, que franquejarà
la correspondència amb el matasegell
especial dedicat a Joaquín Collar, que com de
costum, ha dissenyat el membre de la directiva
Juli Pérez Isern. Finalment, el diumen ge següent
se celebrarà l’habitual dinar de germanor i lliurament
de records, com a cloenda de l’exhibició
i dels altres actes programats.
Aquest cop la mostra no serà de caire compe -
titiu, i hi intervenen col·leccionistes tant de Figueres
com de les societats de Girona, Torroella
de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols i Ceret, que
aporta sis expositors. Hi haurà temàtica general,
i una altra d’honor sota el lema Aviació, a més
d’exhibició de maquetes del mateix tema. La participació
passarà de la trentena, per la qual cosa
aquest col·lectiu de l’Alt Empordà, que presideix
Àngel Sánchez Cortina, demostra que es manté
en plena forma després de mig segle d’activitat.
Malgrat això, com diu Juli Pérez, «el problema
que tenim les societats filatèliques és el de sempre;
nosaltres fa més de 30 anys que som a la
junta directiva, som pràcticament els mateixos.
No hi ha relleu generacional, i aquesta situació
és generalitzada».
LA GESTA DEL «CUATROVIENTOS»
El llegendari i petit aparell batejat com a «CuatroVientos»
–amb les paraules juntes per diferenciar-lo
de l’aeròdrom madrileny–, va aconseguir
amb la seva travessa de l’Atlàntic en un
sol vol tota una gesta. Sortint de Sevilla el 10 de
juny de 1933, la durada del viatge fins a Camagüey
(Cuba) va ser exactament de 39 hores i 50
minuts. Després de nou jornades de descans, el
dia 20 es van tornar a enlairar Mariano Barberán
i Joaquín Collar amb destinació a Mèxic, on
segons les cròniques els esperaven unes 50.000
persones per rebre’ls com a herois. Els aviadors
espanyols, però, no hi arribarien mai. L’endemà
s’iniciaren les tasques de recerca de l’aparell i
dels seus dos pilots, sense trobar-ne cap rastre.
Segons que es va dir aleshores, el mal temps podria
haver estat el motiu del sinistre, la qual cosa,
unida als forts corrents marins del Golf de Mèxic,
faria impossible qualsevol possibilitat de salvament.
Al cap d’un temps el Govern espanyol va enviar
el comandant Ramón Franco, coprotagonista
d’una altra gesta extraordinària, la del «Plus
Ultra», per fer una investigació que pogués aportar
algun indici sobre el parador de les restes
dels aviadors desapareguts. Les conclusions de
Franco van ser que l’avioneta «CuatroVientos» va
col·lisionar amb el Cerro Guacamaya, possiblement
a resultes d’una fuita de combustible ja detectada
a Cuba; que els dos militars van quedar
ferits, i que els indígenes els van matar per prendre’ls
els objectes de valor.
Un investigador de la Fundació Parc Aeronàu -
tic de Catalunya, Enric Pallarés, va pronun ciar
fa cinc anys, amb motiu del 70è aniversari dels
fets, una conferència al Casino Menes tral figue-
renc, on va relatar les seves particu lars conclusions
després de nou anys de recer ca, en les que
reflectia el dubtós comportament de persones
de l’indret de la hipotètica caiguda de l’aparell i
del mateix Govern mexicà.
Aquesta història tan emotiva per als figuerencs
es pot convertir d’altra banda en un motiu més
per conrear dues temàtiques ben definides, l’Aviació
i els Personatges locals.

U n
Llavi de llebre
Un de cada 500 nens que neixen a l’Estat espanyol pateixen una malformació a la cavitat bucal.
de cada 500 nens que neixen actualment
a Espanya ho fa amb una malformació
a la cavitat bucal. Aquesta deformació
pot ser externa i afectar el llavi (llavi leporí),
o pot ser interna i afectar el paladar.
El llavi leporí es produeix perquè quan han
de soldar-se unes determinades estructures òssies
–sense que se sàpiga per què– no se solden.
El desenvolupament de l’embrió segueix,
i la fenedura apareix en el naixement. En els
primers estats del desenvolupament embrionari
es produeix una distribució de «masses»,
per dir-ho d’alguna forma. De l’embrió inicial
en començaran a sortir protuberàncies. Unes
que formaran els braços, altres, per la seva part,
formaran les cames, altres que formaran la cara.
Aquestes són les que ens interessen ara. Es formen
cinc prominències (que és el seu nom tècnic).
La primera, on se situarà el front. Les dues
següents on se situaran els maxil·lars inferiors.
I a les dues altres, els maxil·lars superiors.
Totes aquestes transformacions aniran configurant
la fesomia del futur ser. Les protuberàncies
superiors, el llavi de dalt i la prominència
frontal s’estructuraran de tal manera que
formaran també les genives, la part davantera
del paladar i el nas. Les dues prominències inferiors
donaran lloc a la part inferior de la nostra
boca i especialment al llavi de baix. Però suposem
que en estar formant-se la boca, a l’haver
de soldar-se els maxil·lars superiors per
construir l’arc dental superior, hi hagués un
error i no s’arribés a unir. Quedaria una fenedura.
Tota la resta segueix el seu curs normal.
Però allò no s’uneix. Pot entendre’s llavors que
la fenedura, o la falta de tancament, pot afectar
el llavi, o la geniva i el paladar, segons el
moment en què es van acabar les «ordres». En
molts casos, en efecte, no només és el llavi afectat,
sinó també el paladar, per la qual cosa de
la malformació conjunta se’n diu «fenedura llavi-palatina».
És menys freqüent que la que afecta
només el llavi. En l’embrió, els llavis es fusionen
per terme mitjà al voltant dels trentacinc
dies. Si per alguna raó genètica no ocorre
així, pot produir-se la persistència de les anomenades
«crestes palatals», que en no fusionarse
deixen obert el paladar i el llavi.
Com en qualsevol problema d’aquest tipus
no sempre es donen les mateixes característiques.
En principi, pot produir-se només en un
costat del llavi. Pot ser també bilateral, pot afectar
el paladar o pot ser simplement el llavi.
ALTERACIÓ GENÈTICA
Els per què no estan clars. Hem parlat de falta
d’ordres genètiques com a primera causa, però
els especialistes encara no han trobat una causa
definida d’aquesta malformació. «Sabem que
hi ha una alteració genètica i que té un component
hereditari, encara que no sempre; els
fills de pares que han tingut aquesta malformació,
tenen més risc de patir-la», apunta el
doctor Sebastián Méndez Trujillo, Cap del Servei
de Cirurgia Oral i Maxil·lofacial de l’Hospital
de l’Arrixaca, a Múrcia. Concretament, si un
dels pares ha tingut aquesta malformació, les
probabilitats de reproduir-se en el primer fill
són d’un 15%, pugen al 20% en el segon i al
Mister
Sofà
25% en el tercer. Però no hi ha una única causa,
sinó que poden incidir molts factors.
És el neonatòleg qui detecta l’anomalia en la
primera exploració després del naixement. «I
en aquell moment ja entrem en acció els cirurgians
orals i maxil·lofacials. Alguns hospitals
compten ja amb una Unitat de Fisurats per donar
les primeres indicacions, sobretot quant a
l’alimentació del nounat. Per a la mare representa
un problema inicial i cal indicar-li com
donar el pit al nadó en els primers dies de vida».
Els cirurgians orals i maxil·lofacials segueixen
un protocol d’actuació per a la recuperació
d’aquests nadons en el menor temps possible.
Per a això, la primera intervenció es fa
als tres mesos de vida. «L’únic requisit és que
el nen tingui un pes mínim de 6 quilos i bona
salut general. Aquesta primera intervenció precoç
consisteix a tancar la part més visible de la
malformació al llavi i en ser tan primerenca ofereix
molts avantatges per a la recuperació final»,
apunta el Dr. Méndez. Posteriorment, als
nou mesos torna a fer-se una altra intervenció
per tancar completament el paladar. «L’ideal és
que un nen als nou o deu mesos tingui tancades
totes les malformacions que tenia obertes
en néixer. A partir d’aquest moment, les se-
güents intervencions ja perden el dramatisme
de les primeres, sobretot per als pares».
Després d’aquestes primeres operacions de
tancament, les següents intervencions consisteixen
a realitzar cirurgia ortognàtica en el fisurat,
«o de distracció, que és una moderna tècnica
per allargar els ossos de la cavitat oral, en
els quals existeix un problema de creixement»,
afirma l’especialista.
No és fàcil ja veure un cas de llavi leporí. I
no perquè no es produeixin, sinó perquè la cirurgia
ha aconseguit ja la correcció pràcticament
total.
PROBLEMES D’OÏDA I DE PARLA
Una altra de les conseqüències d’aquestes malformacions
al llavi i el paladar és l’aparició posterior
de problemes en l’oïda i dificultats en la
parla. Els nens amb aquesta malaltia solen tenir
més infeccions de l’oïda, degudes al desenvolupament
incomplet del paladar i dels
músculs palatins, que calen per obrir les trompes
d’Eustaqui. «Hi ha una afectació en les trompes,
per la qual cosa també treballem en col·laboració
amb otorinolaringòlegs», assegura l’especialista
maxil·lofacial. «En les primeres intervencions,
l’otorino aprofita per fer una exploració
o fins i tot alguna petita intervenció per
poder millorar aquests problemes associats».
Igualment la pèrdua de l’audició pot ocasionar
problemes d’aprenentatge quant al desenvolupament
de la parla. El nen amb paladar dividit
ha de ser examinat a una edat primerenca
per practicar-li cirurgia reconstructiva. La veu
d’aquests té una qualitat nasal però després de
la cirurgia pot sotmetre’s a una teràpia amb un
logopeda per recuperar aquesta capacitat.
Als països desenvolupats és menys freqüent
trobar aquesta malformació en adults. No obstant
això, com ressalta el doctor Méndez, «actualment
trobem pacients adults entorn de 40,
50 o 60 anys, perquè en aquells anys no existien
els protocols de tractament que tenim ara,
on tractem als pacients des del seu naixement
fins als 20 anys amb un seguiment continu».
Per aquest motiu, la Societat Espanyola de
Cirurgia Oral i Maxil·lofacial recomana a les persones
que en el seu moment no van poder tenir
un tractament correcte per la falta de tècniques
adequades «i ara potser tenen una fístula
de boca al nas, o un problema d’alteració a la
mossegada, pel mal creixement», que vagin a
l’especialista «ja que podem fer una recuperació
completa, sigui quina sigui l’edat».
Pel que fa al nom de la patologia, prové del
fet que el llavi queda tallat com el tenen els conills.
I d’aquí el nom: Lepus-Leporis, en llatí, significa
llebre: llavi de llebre. També se l’ha anomenat
llavi palatí, i com hem vist es coneix amb
el nom de fenedura llavi-palatina. Però rep també
molts altres noms tècnics:
– Si afecta només el llavi, fissura labial, lagoquelia
o lagostoma.
– Si afecta el llavi i a la vora alveolar, s’anomena
fisular llavialveolar.
– Si s’estén al paladar, fissura llavi-alveolopalatina.
En medicina se’n diu també estomatosquisi,
quielosquisi o queilodierisi. Gairebé
tots aquests noms provenen del grec.
Salut
15 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña
Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA
MARTÍ FERRER

16 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Coberts amb
dibuixos, de Zwilling.
Raspall i pinta molt
suaus, de Tigex.
Oli per a nadons d’El
Taller d’Alqvimia.
Xampú pediàtric
d’OTC Ibérica.
Nutraisdin AF, crema
per a la dermatitis.
Nanny BM-02:
contra la Síndrome
de la Mort Sobtada.
Eryteal Spray, de
Klorane, calma les
irritacions a l’instant.
Pintar la primav
Els nadons es vesteixen aquesta temporada amb peces còmodes de teixits lleugers,
plenes de colors intensos i contrastats, dibuixos d’inspiració naïf i detalls brodats o cosits.
ANNA ESTARTÚS
1
VESTUARI LABORAL PROFESSIONAL
METGES • INFERMERES
Galeries Claret-Agulló - C/ Ferran Agulló, 10 · 17001 GIRONA - ☎ 972 21 77 19 · Fax 972 22 65 72
info@tottreball.com - www.tottreball.com
5
11
2

era
6
12
13
7
8
9
14
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
3
NUCLI ANATÒMIC
DE DUES DENSITATS
· Bloc perfilat d’alta densitat HR amb canals de ventilació
per a una més gran fermesa i capacitat de suport.
· Plaques de material viscoelàstic situades en les zones
de més pressió per a una millor adaptació del matalàs
al cos i una més gran sensació de comfort.
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— POLIURETÀ COMFORT
— NUCLI ERGONÒMIC HR
(AMB ZONES DE DESCANS)
— POLIURETÀ COMFORT
— DOBLE FIBRA DE POLIÈSTER
— ENCOIXINAT MULTIAGULLA
DOBLE CARA DE DESCANS
La composició interior del model TEMPO és totalment
simètrica, de manera que el matalàs ofereix la mateixa
qualitat de descans en ambdues cares, sent
completament reversible.
4
10
15
Tendències
17 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
1, 2 i 3
Roba vitalista,
còmoda i molt
divertida, de Ca -
nadá House.
4 i 12
Elle recupera
l’esperit pop amb
colors àcids molt
primaverals.
5 i 10
Romanticisme
fresc i «chic» de
la mà de NafNaf
Enfant: flors,
pun tes i tons naïf.
6 i 8
Peces fresques i
transpirables
d’Are You Sa -
piens?, que
s’allunyen del ri -
gor i l’avor riment.
7 i 9
Chevignon
Kids aposta
pels teixits natu -
rals i l’estil urbà i
aventurer.
11
Caràcter artesa -
nal i colors entrel -
laçats com per
art de màgia:
Missoni.
13
Energia, como -
ditat i modernitat
s’uneixen en la
col·lecció de
Timberland.
14
Conjunt blanc
per a les nenes
més presumides,
de KL 2 by Ka -
lei doscope.
15
Sobreposicions i
colors contras -
tats són la pro -
pos ta de La Re -
doute per a a -
questa
tem pora da.
C/ Rutlla, 11 - Tel. i Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Personas
El Canto del Loco
2 ▼ Allenrok
Estopa
3 ▲ Papito Mi -
guel Bosé
4 ▼ 2 son multitud
Fito & Cala -
ma ro
5 ▼ Back to
black Amy Wine -
house
REGNE UNIT
1 ▲ Rockferry
Duffy
2 ▲ Shine a light
The Rolling
Stones
3 ▼ Accelerate
REM
4 ▲ St. Jude
Courteeners
5 ▼ Spirit Leona
Lewis
ESTATS
UNITS
1 ▲ Troubador
George Strait
2 ▲ Accelerate
REM
3 ▲ Now 27
Diversos
4 ▼ Day26
Day26
5 ▼ BSO Alvin
and the Chim -
punks Diversos
REM deixa anar la
ràbia
La banda nord-americana reuneix onze cançons a «Accelerate»,
un disc de poc més de mitja hora de durada en el qual
recuperen el seu costat més salvatge, ràpid i contundent.
R EM
TEXT: CARLOS GOSCH FOTOGRAFIA: CARLOS ÁLVAREZ-HERRERA/EFE
ha afilat les seves guitarres per gravar
Accelerate, una col·lecció d’onze
cançons immediates, urgents i elèctriques,
amb les quals la banda nord-americana
ha recuperat la seva versió més contundent.
«És un disc turboalimentat», afirma el vocalista,
Michael Stipe, quan descriu el nou àlbum
del grup, que arriba quatre anys després del
seu anterior treball d’estudi, Around the sun.
Michael Stipe i els seus dos socis, el guitar -
rista Peter Buck i el baixista Mike Mills, tenien
idees molt precises. «Volíem fer alguna cosa
totalment ràpida i totalment immediata. Tots
teníem clar que volíem que el disc tingués
aquesta immediatesa, aquesta urgència», explica
el cantant. Tot això es tradueix en el so
guitarrer d’Accelerate («Accelerar»), compost
per cançons sòlides i curtes, que se succeeixen
sense treva en a penes mitja hora.
«Volíem reduir aquest disc a la seva essència
–assenyala Mills–. Vam escriure cançons
més curtes i més ràpides, compostes gairebé
exclusivament amb guitarra elèctrica». Com
afirma Michael Stipe, «tot comença i acaba en
34 minuts. L’art i la cultura pop parlen sempre
de l’aquí i l’ara. I d’això tracta aquest disc».
El projecte d’Accelerate va sorgir de la bona
experiència que el grup va tenir en la seva gira
mundial 2005-2006, en la qual van recupe rar
la bona forma després d’una sèrie de discos
una mica decebedors. De l’energia desencadenada
a l’escenari durant els concerts de la
gira en dóna fe el CD-DVD publicat l’any passat
amb les actuacions que REM va oferir a
Dublín. «Jo no deixava de dir: “Això és el que
millor fem, intentem captar en un disc tota la
força de les actuacions en directe”», afirma
Buck. Dit i fet. El grup va tocar a l’Olympia
Theatre de Dublín les seves noves cançons,
alternant-les amb els seus clàssics. Nou d’aquells
temes han estat inclosos a Accelerate.
El mètode de treball va permetre a REM rescatar
el seu costat més salvatge, després de 28
anys de carrera i 13 discos. Aquest perfil es
deixa veure en el primer single, Supernatural
superserious, i en altres temes com Horse to
water, que els seguidors més veterans relacionaran
amb els primers treballs de la banda,
que continua tenint el seu quarter general
a Athens, Geòrgia, la seva ciutat natal. «A l’escenari
t’adones que tot ha de ser més ràpid,
més curt, més ajustat», assenyala Peter Buck.
Per plasmar les seves idees a l’estudi de gravació,
el trio va comptar amb la col·laboració
de Jacknife Lee, productor de l’últim àlbum
publicat per U2 (How to desmantle an atomic
bomb, de 2004) i del celebrat Eyes open (2006),
de Snow Patrol, entre d’altres treballs. «Vaig
estar mirant el que Lee havia fet i vaig pensar
que seria una experiència harmoniosa i un
repte treballar amb ell», argumenta Stipe.
REM descarrega la seva energia des del començament
de l’àlbum, Living well is the best
revenge, que s’encadena en una arrencada
irresistible amb Man-sized wreth –«pura ràbia
servida amb un toc de mantega», segons el
grup–. «Sí, en aquest disc hi ha alguna cosa de
ràbia –admet Peter Buck–. Si mires al teu voltant,
trobes una pila de raons per estar rabiós».
És un sentiment que REM ha intentat reconduir
de manera positiva. «Vull acabar la prime -
ra dècada del segle ple d’esperança, entusias -
mat i carregat de potencial humà, el nostre
propi potencial», proclama Stipe.
Novetats
Leona Lewis: «Spirit»
Leona Lewis va
irrompre en el
món discogràfic
com a guanyadora
de la versió britànica
del concurs
musical Factor
X, i amb el seu
àlbum de debut,
Spirit, ha aconseguit
conquistar
Europa i situar-se
al número 1 en les
llistes nord-americanes.
Enfilada
als escenaris des
dels 13 anys, la britànica Leona Lewis, que acaba
de complir els 22, va enlluernar el públic del seu
país interpretant cançons de Whitney Houston i Mariah
Carey, el que va ser suficient per iniciar una meteòrica
carrera discogràfica. Assegura que, malgrat
la seva inexperiència i d’estar abonada per un concurs
de televisió, va tenir «total llibertat perquè tot
fluís amb completa naturalitat a l’hora de preparar
aquest àlbum», del qual ja n’ha venut més de tres
milions de còpies.
Gala Évora: «Agua y luz»
L’actriu i cantant Gala Évora afirma que el seu primer
disc en solitari, Agua y luz, «reflecteix com
sóc». El treball de l’excomponent de Papá Levante
i protagonista de Lola, la película, inclou sis cançons
de Carlos Sanlúcar, a més de versions de Salif
Keita, Quique González, Lila Downs o Luis Pastor.
Al otro lado del mundo és la cançó que obre el
disc amb el qual debuta en solitari Gala Évora, filla
del músic i productor José Miguel Évora i neboda
del guitarrista Manolo Sanlúcar.
«Los números 1 de Plásticos...»
El periodista i productor musical Julián Ruiz ha reunit
trenta números u de Plásticos y Decibelios en un
doble àlbum, que resumeix tres dècades d’història
d’aquest programa de ràdio. Los números 1 de
Plásticos y Decibelios ofereix una selecció de «joies
que no es poden escoltar a les radiofórmules», segons
Julián Ruiz, que ha evitat recórrer «als grans
noms», com Police o U2, per «no caure en l’obvi» i
ha apostat per redescobrir magnífiques cançons
que no formen part de les «típiques recopilacions».
Bandes sonores
Pozos de ambición
Jonny Greenwood
Nonesuch
Jonny Greenwood,
membre del
grup Radiohead,
firma la banda
sonora d’aquest
film que
aborda qüestions
com l’ambició,
la rivalitat familiar
i la distància
afectiva, a
partir de la història
d’un cobdiciós i inhumà empresari –magistral la
interpretació de Daniel Day Lewis, que li va valer
l’Oscar al millor actor– durant els primers anys de
l’explotació del petroli als Estats Units. Greenwood
ha escrit una interessant banda sonora, opressiva
i dramàtica, que alterna música electrònica i orquestra,
i que li va valer una nominació en l’última
edició dels premis Bafta, els equivalents britànics
dels Oscar. El compositor, que articula la partitura
a partir d’un motiu que reflecteix l’obsessió i el pessimisme
del protagonista, explora les arrels de la
música folk nord-americana per construir un ambient
tèrbol i dens. Lluís Poch
La mosca de Girona s’ha tornat boja i ara ja vola contenta en llibertat
DEIXA’T SEDUIR PER LA MAGIA DE LA VERITABLE MOSCA DE GIRONA
Gràcies a tots els gironins per FER-LA VOLAR
Punts de venda a llibreries i quioscos de girona. També podeu comprar l’Auca de Sant Narcís a la Llibreria Carlemany,
a la Llibreria 22, a Can Geli, a la Papereria d’Aro de Fontajau i a la botiga Records del Barri Vell (Pont de la Princesa). Per tan sols 3 euros amb mosca inclosa.

Alien vs. Predator 2
Directors: Greg i Colin
Strause.
Intèrprets: David Paetkau,
Reiko Aylesworth.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 86 minuts.
Seqüela del tot innecessària
i previsible d’un film que
tampoc no val massa la
pena si no s’és un freak
d’ambdues sagues. Ara bé,
els Strause assoleixen, com a mínim dues fites:
la brevetat i la violència hiperbòlica. P. P.
Fracture
Director: Gregory Hoblit.
Intèrprets: Anthony Hopkins,
Ryan Gosling.
Distribuïdora: TriPictures.
Durada: 113 minuts.
Hoblit, artífexs de dignes
entreteniments com Fallen o
Frequency, firma aquesta
intriga judicial sobre les dificultats
d’un jove fiscal per
demostrar que un excèntric
milionari ha assassinat la seva dona. El duel interpretatiu
és el principal atractiu d’una cinta que
abusa dels paranys nar ratius i tendeix a l’adoctrinament.
P. P.
First snow
DVD
Director: Mark Fergus.
Intèrprets: Guy Pearce, Piper
Perabo.
Distribuïdora: Aurum.
Durada: 101 minuts.
Un viatger d’obscures intencions
s’ha d’aturar en un poble
de mala mort, on visita
una vident que li diu que
morirà aviat. A partir d’aquesta
premissa, Fergus construeix una tensa
faula centrada en l’esforç del personatge per
canviar el seu destí. P. P.
Bandes sonores
En el punto de mira
Atli Örvarsson
Varèse Sarabande
Atli Örvarsson és
un músic islandès
que fins ara
ha treballat sobretot
per a la televisió
–posant
música, per
exemple, a séries
com Ley y orden–
i que va fer
el salt a la gran
pantalla com a
col·laborador de Hans Zimmer en diversos films,
entre ells la tercera part de Piratas del Caribe o Los
Simpson. El compositor debuta ara en solitari amb
la banda sonora d’aquest thriller rodat parcialment
a Salamanca i que protagonitzen actors de la categoria
de William Hurt, Dennis Quaid, Forest Whitaker
i Eduardo Noriega. Örvarsson ha escrit un treball
correcte i excessivament convencional, però
eficaç en aquest tipus de pel.lícules. El millor són
alguns passatges per a escenes d’acció i en especial
els títols de crèdit finals. Caldrà estar atents
del que fa a partir d’ara l’islandès per saber com
evoluciona la seva carrera. Lluís Poch
Un superagent
caòtic
Steve Carell, un actor que sap combinar la comèdia taquillera
amb interpretacions en films més arriscats, encarna ara l’espia
televisiu Maxwell Smart a «Superagente 86 de película».
L a
sèrie Superagente 86 era una creació
de Mel Brooks i Buck Henry que va aconseguir
instal·lar-se en l’imaginari televisiu
gràcies a un impagable sentit de l’humor
que parodiava, fonamentalment, el boom del
cinema d’espies dels anys 50 i 60, de James
Bond a Flint, passant per les nombroses sèries
B sobre la por col·lectiva a l’amenaça nuclear.
Els títols de crèdit, amb Don Adams travessant
un munt de portes mecàniques per
acabar estavellant-se contra una d’elles, eren
l’exemple perfecte del seu esperit. Era qüestió
de temps que Hollywood en fes una adaptació
cinematogràfica i aquesta ha trobat la
perfecta encarnació dels personatges en Steve
Carell i
Anne Hathaway,
una parella
d’intèrprets
que acostumen
a omplir
cinemes sense
gaires problemes
i tenen un
mèrit en comú: tots dos, actors més que notables,
alternen una vena còmica de cara a les
taquilles (com demostren títols com Sigo como
Dios i El diablo viste de Prada, respectivament)
amb papers més arriscats a Pequeña miss
Sunshine, en el cas d’ell, i a Havoc o Brokeback
Mountain, en el d’ella. Més discutible resulta
l’elecció del director, Peter Segal, mercenari
de la comèdia ximpleta que fins ara ens
ha obsequiat amb «meravelles» com El profe-
TEXT: PEP PRIETO
sor chiflado II o Ejecutivo agresivo.
Superagente 86 de película –aquest és el títol
espanyol de la funció– clona l’argument de
la sèrie, tot i que els seus responsables han
optat per carregar les tintes digitals en les escenes
d’acció. L’agència d’espionatge Control
ha vist destapada la identitat d’alguns dels seus
millors agents i la culpa és de Kaos, la seva
eterna rival, que insisteix en els seus plans per
dominar el món. El Govern nord-americà no
té cap més remei que encarregar la investigació
a Maxwell Smart, l’agent 86, perquè és dels
pocs que no despertaven cap mena d’interès
en l’enemic. Com que l’home ha donat clars
símptomes de ser un autèntic desastre, els seus
Una actriu que omple cinemes
Anne Hathaway comparteix el protagonisme
en una pel·lícula amb secundaris com Terence
Stamp, Bill Murray, «The Rock» i Alan Arkin
superiors l’emparellen amb l’agent 99, molt
més expeditiva sobre el terreny.
La cinta compta amb secundaris de la talla
de Dwayne Johnson «The Rock» (un armari
amb cames que està demostrant tenir força
més sentit de l’humor que la majoria dels seus
col·legues), Alan Arkin, Terence Stamp i Ken
Davitian; i amb aparicions especials de Bill
Murray i Masi Oka, més conegut com el Hiro
Nakamura de la sèrie Herois.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Miguel
Pérez
Capella
Expresident
de l’Audiència
de Girona
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
Chacón, David i Goliat? XIX
ISABEL COCH
Josep
D e
fet, és ben cert que ens trobem en un món dinàmic,
en transició i conseqüentment ple de possibilitats,
de riscos, de paradoxes. M’explico. Després
del mutisme i de l’afonia física, emocional i gairebé
mental propiciats per una dictadura qualsevol, és ara
en aquesta nostra i peculiar societat on cada cop les
persones, els ciutadans tracten de posicionar-se i de reequilibrar-se.
I així qui reflexiona d’una forma coherent
acostuma a fer balanç i fora bo que qui s’entesti en fer
balanç l’efectuï des de la màxima objectivitat possible.
Ens trobem, repeteixo, en una societat dinàmica plena
de corrents de pensament, de tendències. I són algunes
d’aquestes línies de reflexió les que per sort i, de
vegades també per dissort, ens regeixen la vida.
En aquest precís moment ens trobem en una especial
cruïlla formada per diverses ideologies no massa
fàcils de gestionar… però que en funció dels paràmetres
que la formen, ministra i Ministeri de Defensa pot
eixir quelcom ben interessant... D’entrada, si ens situem
en aquest encreuament podem, d’una banda, percebre
una societat que encara mostra la necessitat d’un Ministeri
de Defensa amb tot el que porta implícit la necessitat
de sentir-te defensat. En l’àmbit psicològic, els
clínics acostumem a parlar de les defenses... i aquestes
es poden arribar a entendre com un intent de protecció
enfront de les agressions que se’ns han efectuat o
enfront de les agressions que temem se’ns efectuïn. Els
cas és que, tot sovint, en el món emocional les defenses
tracten de protegir de tal forma l’individu que el coarten
i, de vegades, amb el pes de tanta estructura defensiva,
la personalitat no té esma per sortir a la superfície.
Interessant món aquest el de la defensa...
El curiós és que quan algú té constantment al cap el
temor o la por de ser agredit pot donar-se el cas que
visqui més en funció d’aquesta paüra que no pas tenint
present la seva pròpia realitat del moment i resulta ben
lògic que aquesta situació portada a l’extrem pugui fer
que aquell individu emmalalteixi en forma de depressions,
angoixes, neuroticismes... Així doncs, les defenses
tenen una doble valència ja que si per una part sembla
que ens protegeixen, d’altra banda no ens deixen
ser nosaltres, no ens deixen creure en nosaltres, no ens
permeten tenir fe en nosaltres mateixos...
Tornant a la nostra especial cruïlla podem trobar-hi
un ser humà que en aquest cas és una dona, i a més és
una dona en un moment prou especial per a una dona
ja que està a punt de ser mare... La persona en qüestió,
doncs, té la seva formació acadèmica, política, etc. però
pel simple o –per algú– gairebé intranscendent –per
d’altres imperdonable– fet de ser dona fa que se l’enfoqui
més de prop com tractant d’escodrinyar «a veure
quina una en farà ara aquesta...». I és que si hi ha algú
que pensa d’aquesta manera, és que realment aquest
algú resta a la defensiva, tem alguna cosa i creguinme
senyors –també senyores–, una mare per tal d’oferir
el millor a la seva descendència –també als seus votants–
acostuma a moure muntanyes.
El component emocional femení resta allí sota i cal
deixar clar que, a Déu gràcies, resideix a l’interior de
les persones amb independència de sexe, de gènere.
Aquest component emocional no es pot confondre amb
el puntual fet de ser dona. Hi ha qui encara es confon...
si bé és cert que el manteniment i la transmissió de tan
valuós material ha estat pràcticament en mans femeni-
E stà
nes al llarg de molt temps, al llarg de tot el que ha suposat
l’etapa patriarcal que ens ha precedit i que ja va
amainant i caldria, també, tenir present que aquest especial
element ve proveït de paràmetres que ens animen
a ser tal com som i no pas de regles que ens imposen
com hem de ser. Aquest component emocional
que tant té l’home com la dona ens ajuda a ser més complets,
ens engresca a confiar en la vida, ens anima a parlar
amb els nostres congèneres, ens empeny a distingir
i a anteposar l’autoritat abans que el poder...
Qui té autoritat no en fa mai ostentació; no li cal, ni
li interessa. L’autoritat camina ferma sabent-se sàvia,
prudent i es percep com un esglaó més de coneixement
i de pont generacional. L’autoritat es respecta a si mateixa
i això fa que l’entorn també la respecti. L’autoritat
amb ostentació perd el seu nom i es transforma... l’autoritat
amb imposició no és autoritat, és el poder pel
poder. El món de la violència es basa en la llavor del
culte al poderós –darwinianament– al més fort, al que
colpeja més... El culte al poder ens posa el peu al damunt
del coll i l’autoritat ens ofereix la mà.
El cas és que amb el nomenament de la Sra. Chacón
com a ministra de defensa s’obre la porta al que pot esdevenir
un interessant procés sociopolític. I aquesta etapa
que ara se’ns inicia posa al damunt de la taula importants
conceptes com la situació actual militar d’Espanya
i una ministra de defensa que és dona. Resulta
prou curiós que en el moment de tancament d’aquest
article, dos dies després de la presa de possessió del càrrec
de la Sra. Chacón, al web del ministeri de defensa
encara es parli de la «actualidad del ministro» i no pas
de la ministra, com si una modificació de tal calibre hagués
de suposar un gran esforç al webmaster.
Tractant d’entendre una mica més la situació, gairebé
ens podria arribar a semblar que a ZP li agrada la innovació
i ha efectuat un canvi que no ens deixarà iguals,
que ens sacsejarà. Sembla que es tracta de prendre part
d’un especial projecte que, sense cap afany pejoratiu,
podríem arribar a comparar amb un joc de sobretaula...
un novedós joc de rol, nou de trinca, amb tot un seguit
de fitxes i daus que provenen de diferents àmbits i que
tant poden crear una nova i meravellosa fusió de bones
intencions i de noves realitats com també poden
desgastar l’energia d’una mena de David contra un gran,
un immens Goliat. Però em pregunto, qui és qui?
El cas és que en el món que ens circumda, tot sovint
les aparences enganyen i aquell o aquella qui sembla
un David qualsevol, amb el poder de qualsevol eina –sigui
una fona, siguin les idees clares– pot crear unes regles
del joc que s’adaptin als nous temps. Entenent que,
per exemple, hi ha qui pensa que no n’hi hauria d’haver
prou amb l’entrada de més dones al món militar –a
molta gent li interessa a més d’equiparar, modificar o
transmutar de soca-rel–. Aleshores, tractant de guaitar
les coses des d’una perspectiva més elevada potser podríem
entendre que el fet que la nova ministra de Defensa
sigui catalana i dona no és pura casualitat i que
el sacseig –fins i tot de grans estaments– pot resultar beneficiós
a l’hora de garbellar, a l’hora de guaitar endavant
i tractar d’entendre quines són les necessitats i les
vertaderes demandes dels ciutadans i ciutadanes.
Però em podríeu respondre...? Qui és David? Qui és
Goliat? Suposo que el temps em donarà la resposta...
mentrestant restarem, com de costum, a l’aguait!
D’on sorgeix la vida?
comprovat que la cèl·lula és la unitat de vida
més petita. Veritable unitat bàsica de la vida, la
cèl·lula representa per als biòlegs el mateix que
l’àtom per als físics o químics. Però, és possible trobar
les primeres empremtes de vida d’aquesta entitat que,
per si mateixa, és bastant complexa?
La cèl·lula es presenta com un compartiment que
conté els elements indispensables per al seu funcionament,
supervivència i reproducció. Entre aquests elements
es troben els cromosomes, que són els portadors
dels gens característics de cada espècie. El nombre, forma
i contingut dels cromosomes és, en efecte, variable,
segons les espècies: mentre que la cèl·lula d’un microorganisme
molt abundant, Escherichia Coli, només conté
un únic cromosoma circular, cadascuna de les cèl·lules
del nostre cos té 46 cromosomes, en forma de «bastonets».
La seva composició química, en canvi, és la mateixa
en tots els organismes vius: es tracta d’una gran
MIGUEL PÉREZ CAPELLA
mol·lècula, considerada com «macromol·lècula» d’ADN
(Àcid desoxirribonucleic), constituïda per quatre bases,
els nucleòtids Adenina, Timina, Guanina i Citosina (A,
T, G i C). L’ordre en el qual es disposen aquestes bases
constitueix la seqüència segons la qual es codifica el
«missatge genètic» hereditari.
A les cèl·lules de tipus «eucariont» (les que, a diferència
del tipus «procariont», es caracteritzen per la presència
de compartiments interns), els cromosomes es
reuneixen al nucli, envoltat d’un embolcall.
Els elements amb funció respiratòria i energètica són
òrgans especialitzats, les mitocòndries; en els organismes
vegetals, a més, la clorofil·la dels cloroplastes transformarà
l’energia solar en energia química que podrà
usar la cèl·lula. També en aquesta existeixen altres
mol·lècules diferents: proteïnes (que se sintetitzen en
els ribosomes), ARN (acid ribonucleic), sucre, lípids...
Tots els organismes vius estan constituïts per cèl·lules.
Gironins del segle
Estalella
Graells
XAVIER CARMANIU
assejaven per Vilafranca fent
Ptemps perquè fos l’hora de
dinar. Sense un rumb fix, es van
acabar perdent pels carrers de la
ciutat, fins que un edifici de
maons els va fer aturar.
– Escola Estalella Graells... –va
dir ella mig en veu baixa– aquest
nom... em sona...
– Sí, dona, era el que sortia a
l’article del diari del diumenge
passat... era aquell que havia fet
de mestre a Girona.
Josep Estalella Graells va néixer
el 1879 a Vilafranca del Penedès.
A la mateixa ciutat va fer
la Primària i el Batxillerat. Tot seguit
va traslladar-se a Barcelona,
on es va matricular, a la universitat,
de la carrera de Química,
de la que aconseguiria el grau de
doctor. Això va fer que, amb només
vint anys, el contractessin
per treballar de professor ajudant.
Només s’hi va estar fins el
1905, quan va guanyar unes oposicions
per ocupar la càtedra de
Física i Química de l’Institut Provincial
de Girona. Josep Estalella
va exercir de professor a la
ciutat de l’Onyar durant catorze
anys, ja que el 1919 va ser nome
nat director dels ensenyaments
de Física i Química de
l’Instituto-Escuela de Madrid.
Aquesta nova ocupació li va permetre
viatjar a França, Suïssa i
Itàlia per conèixer de quina manera
s’ensenyaven les seves matèries
als alumnes de Secundària
d’aquells països. Dos anys més
tard, el 1921, va traslladar-se a
Tarragona on, com havia fet a Girona,
va exercir de catedràtic de
Batxillerat fins el 1932, quan la
Generalitat li va demanar que
s’encarregués de l’Institut-Escola
de Barcelona. Estalella Graells
tenia molt prestigi com a professor,
sobretot perquè es preocupava
per la pedagogia. Bona
prova d’això són els nombrosos
llibres que va publicar per fer divulgació
de les seves matèries,
com ara Compendio de química,
de 1921 o Problemas de física,
de 1926. A més, amb la voluntat
d’incorporar les darrers innovacions
docents desenvolupades a
Europa, també va traduir alguns
llibres, sobretot d’autors italians.
Durant els primers mesos de
la Segona República, després de
la repressió patida durant la dictadura
de Primo de Rivera, la Catalunya
autònoma intentava reorganitzar
les seves pròpies institucions.
Persones de molts sectors
s’hi van implicar, com ara el
mateix Estalella que, entre 1932
i 1933, va ser president de la Societat
Catalana de Ciències Físiques,
Químiques i Matemàtiques;
una entitat vinculada a
l’Institut d’Estudis Catalans. A
més, el conseller de cultura, Ventura
Gassol, el va escollir per formar
part del Consell de Cultura
de la Generalitat.
Josep Estalella Graells va morir
a Barcelona el 1938, quan tenia
59 anys.

A ndy
Warhol predicava que tot ésser
humà ha de tenir els seus deu minuts de
fama a la televisió, però mai va arribar
a comprovar els efectes d’aquest temps de glòria
o a què aboca la fama momentània. Els concursants
d’Operación Triunfo són l’exemple
viu d’aquesta filosofia tan pop, en les elucubracions
de la qual no es va tenir en compte
què passa quan s’apaguen les llums de l’escenari
i la força mediàtica de les càmeres abandona
els seus protagonistes. El resultat: només
vuit dels 82 triunfitos han tingut èxit en la seva
carrera musical. La resta compatibilitza com pot
una feina més o menys convencional amb el
hobby del qual un dia van creure que podrien
viure.
Tenint en compte que ja van vuit edicions
del concurs de cant i que pels escenaris del
programa de televisió –ja sigui a TVE, on va
néixer, créixer i començar a decaure, o a Tele5,
que va recuperar el format i el va rellançar amb
gran èxit– han passat 82 nois i noies, podria
semblar que a l’Estat espanyol el panorama musical
està ple de triunfitos. Però res més lluny
de la realitat.
Són pocs els noms propis que han passat
pel concurs que encara continuen en l’imaginari
col·lectiu. Quasi tots són de la primera edició,
la més sonada: David Bisbal, David Bustamante,
Chenoa, Rosa, Manu Tenorio, Manuel
Carrasco, Núria Fergó... i pareu de comptar. I
d’aquests, ben pocs viuen només de la música.
De Rosa, per exemple, fa temps que musicalment
no se’n sap res, encara que apareix sovint
a la televisió fent publicitat d’un producte
per perdre pes. I Bustamante i Chenoa, tot i
que segueixen fent discos, són habituals de les
pàgines de la premsa rosa: el primer pel seu
casament amb l’actriu Paula Echevarría; i la segona
per les seves sonades ruptures sentimentals.
Altres s’han mantingut però lluny del món
de la música més mediàtica. Seria el cas d’Álex
o Víctor, que es van passar a la televisió;
Verónica, que va recuperar una fama efímera
gràcies a Supervivientes; o Elena Gadel i Gisela,
que s’han dedicat al teatre musical (encara
que Gisela serà la representant andorrana d’aquest
any a Eurovisió).
A L’ESPERA
Hi ha altres noms que continuen sonant –com
Soraya i els seus discos de versions de grans
èxits dels anys vuitanta–, però que encara segueixen
en la cresta dels seus deu minuts de
fama i estan a l’espera de veure què passarà
després.
Pregunteu, si no, a Beth, flamant representant
d’Espanya al Festival d’Eurovisió l’any
2003, que intenta fer-se un forat amb una música
menys comercial i sense l’estrebada de ser
una triunfita. O a Ainhoa, guanyadora de la
segona edició d’Operación Triunfo: ella sap bé
què és baixar de la cresta de l’onada, com ha
explicat en declaracions a la revista Interviu:
«Guanyar Operación Trinfo no garanteix l’èxit,
fama ni diners, ni et converteix en artista. Cal
treballar perquè la gent no et vegi com un producte
OT». Ainhoa va llançar un primer disc
l’any que va sortir del concurs (2003), Esencia
natural, amb el qual va vendre més de 150.000
còpies i va obtenir un disc d’or i un altre de
platí. Un any més tard va publicar Mi tiempo
roto, que va vendre 50.000 còpies i va aconseguir
un disc d’or. Durant la promoció d’aquest
segon àlbum, va abandonar Vale Music,
la fàbrica dels triunfitos, perquè «volia ser cantautora
i la companyia només volia una solis-
Després de la
fama
Només vuit de la vuitantena de nois i noies que han participat
en les diferents edicions del concurs «Operación Triunfo»
han aconseguit l’èxit en la seva posterior carrera musical.
ta». El seu tercer disc, Imperfecta, és de descàr -
rega gratuïta (www.ainhoa.info) i apareix al
costat d’un enllaç en el qual es poden realitzar
donacions per a un possible quart disc.
I com ella, Vicente Seguí. El guanyador de
la tercera edició d’Operación Triunfo va vendre
50.000 còpies del seu primer disc, Confidencias;
va baixar a les 7.000 còpies del seu
segon àlbum, Gardel mediterràneo; i ara planeja
gravar un disc finançat per l’Ajuntament
de Villamarchante, el seu poble natal, de cançons
falleres. «No pots demanar més del que
el mercat et dóna», reconeix Vicente. Ell ha tingut
sort... si més no, si es compara amb el seu
company d’edició José Giménez, que només
es va endur del programa 2.400 euros i un cotxe.
Ara condueix un carretó elevador, treball
que compatibilitza amb algunes actuacions esporàdiques.
Héctor Rojo treballa en un centre assistencial
de la Diputació d’Alacant, i té previst treure
el seu primer disc aquest any, més de dos
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
TEXT: DdeG
anys després d’haver sortit del programa. Miguel
Moreno va fer una bona quantitat de diners
fent de contertulià en diferents programes
de televisió, però quan va acabar l’edició del
concurs en la qual havia participat va tornar a
la universitat per continuar els estudis. Janina,
de la quarta edició, és professora de ball en
gimnasos de Gran Canària, i planeja sortir d’Espanya
per treure’s de sobre l’etiqueta de triunfito.
I és que, si de vegades la fama és insuficient,
d’altres vegades pesa massa. Federico Monreal,
participant de la tercera edició del concurs,
ho sap bé. «Al musical Hoy no me puedo levantar
ningú confiava en mi perquè era un
triunfito. Vaig passar quatre mesos fent un paper
secundari fins que van comprovar que valia
per a un protagonista», explica també a Interviu.
Federico anirà pròximament a Miami, a
intentar emprendre la carrera musical que a Espanya
no ha pogut fer i amb la qual molt pocs
dels seus companys han aconseguit l’èxit.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC CERET
(ARLES SUR TECH)
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
COUSTOUGES MAÇANET
DE CABRENYS
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
Televisió
21 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
FIGUERES

22 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Els més vistos
(del 9 al 15
d’abril)
Catalunya
CSI: Postmortem
Dilluns 14 d’abril,
Tele 5. 1.148.000
espectadors
(36,4%).
Copa de la Uefa.
Getafe - Bayern.
Pròrroga
Dijous 10 d’abril,
Antena 3. 1.123.000
espectadors
(36,5%).
Recreativo - Barça
Dissabte 12 d’abril,
Tele 5. 976.000
espectadors (37%).
CSI: Secretos
y moscas
Dilluns 14 d’abril,
Tele 5. 925.000
espectadors
(38,2%).
Aída
Diumenge 13 d’abril,
Tele 5. 875.000
espectadors
(29,2%).
Espanya
Copa de la Uefa.
Getafe - Bayern.
Pròrroga
Dijous 10 d’abril,
Antena 3. 9.416.000
espectadors
(46,5%).
Copa de la Uefa.
Getafe - Bayern.
Dijous 10 d’abril,
Antena 3. 6.522.000
espectadors (38%).
Aída
Diumenge 13 d’abril,
Tele 5.
6.034.000 espectadors
(31,5%).
CSI: Postmortem
Dilluns 14 d’abril,
Tele 5. 5.136.000
espectadors
(26,9%).
Recreativo - Barça
Dissabte 12 d’abril,
Tele 5. 4.665.000
espectadors (30%).
Dilluns 21 d’abril
17.35
18.30
22.00
22.15
22.15
K3
Una mà de contes
El menjar és el punt de partida per il·lustrar
una història de relacions humanes en
què un home i una dona, ja ancians, redescobreixen
l’amor a través de la seva
curiositat per la vida i per la natura. El conte
explora la vessant més sensorial dels
petons, encarnats aquí en forma de papallones
inquietes i saboroses, i il·lustra
l’analogia entre el món de les sensacions
físiques i el de les emocions
TV3
Cavalcant en solitari
Ben Brigade havia estat xèrif i decideix
capturar el bandit Billy John per obligar el
seu germà Frank, un assassí, a presentarse
a rescatar-lo. En aquesta jugada, Brigade
compta amb la col·laboració d’un
altre bandit, Sam Boone, que vol reformarse
i establir-se en algun lloc, i de Carrie,
una viuda jove i atractiva.
LaSexta
Futbol: 442 Team - Olympique de Marsella
All Stars
Un partit amistós els beneficis del qual aniran
a la Fundació 442, que ajuda a la integració
social dels joves. El partit es jugarà
a l’Estadi de Ginebra i hi participaran
jugadors com Zidane, Francescoli, Raúl,
Schuster, Laudrup, Cantona, Karembeu,
Jordi Cruyff, Abbondanzieri, Cissé, Papin,
Amorós, Boli, Ustari, Chapusait, Anderson,
Christanval, Lizarazu, Zenden, Ravanelli
i Fabio Celestini .
Cuatro
Tienes talento
Arriba el moment de la veritat. Només un
dels dotze classificats podrà aconseguir
el triomf, amb el premi de 150.000 euros
del programa i amb la possibilitat d’obrirse
camí en el món de la faràndula.
Tele 5
CSI
Unes bessones idèntiques són trobades
mortes la mateixa nit, i l’equip del CSI investiga
si els assassinats estan o no relacionats.
Les evidències en els dos escenaris
no permeten fer una conexió automàtica
entre les dues morts. Però quan els
investigadors s’endinsen més en les històries
de les dues germanes, un gir inesperat
dóna al cas una nova direcció.
Dimarts 22 d’abril
12.55
18.30
20.30
22.00
22.10
01.15
K3
La màgica Do-Re-Mi
La Do-Re-Mi i la Hazuki es coneixen des
de ben petites. Una vegada es van barallar
i van acabar fent les paus. Avui, l’Aiko
i l’Onpu les portaran al passat per reviure
aquell incident. La Do-Re-Mi i la Hazuki
s’hauran de tornar a reconciliar.
TV3
Una vida sense por
JC és un heroi del surf en una petita localitat
de la costa de Cornualles. Chloe, la
seva xicota, porta una cafeteria i té ganes
d’establir-se amb ell i dur una vida més
tranquil·la. JC, però, vol fer un últim viatge
al voltant del món buscant onades més altes.
En aquest moment de dubtes, JC rebrà
la visita d’uns amics de Londres. JC
haurà de decidir entre quedar-se amb
Chloe o fer el viatge dels seus somnis.
Antena 3
Liverpool - Chelsea
Dos dels millors equips de la lliga anglesa
busquen arribar a la final de la Champions
en un duel molt igualat.
LaSexta
Bones
En el primer capítol, Brennan i Booth van
a l’escena d’un crim: un home ha estat mutilat,
cremat i penjat d’un pal a la terrassa
d’un hotel. En el següent, han d’anar a una
presó on hi ha hagut un gran incendi a la
cel·la d’un assassí en sèrie.
33
60 minuts
El reportatge entra en el procés de mundialització
de les flors per fer un retrat de
com se n’està canviant la comercialització.
També a la floricultura ha arribat la globalització,
i en mostrarà el funcionament,
des de Kènia fins al gran mercat d’Holanda.
TV3
Invasió
En Dave és abduït per una parella que té
un interès especial per aprendre tot el que
ell coneix sobre les circumstàncies que
envolten les conseqüències de l’huracà.
El xèrif Underlay i l’ajudant del xèrif, Lewis
Sirk, descobriran la identitat de la dona
que es va trobar a la badia, i en Sirk veurà
per primera vegada un dels éssers taronges
luminiscents
Dimecres 23 d’abril
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
09.05
18.30
21.55
22.05
01.25
K3
Ja arriba en Noddy!
El rellotge del campanar de la Ciutat de les
Joguines s’ha espatllat. Tothom se l’estima
molt i el senyor Espurnes està convençut
que el pot arreglar. No seria pas la primera
vegada. Aquest cop, però, no li serà
gens fàcil. Fins i tot haurà d’anar a demanar
uns quants consells a en Noddy. Entre
tots dos i una mica d’imaginació, potser
encara se’n sortiran...
TV3
Els caçadors de cabelleres
Un caçador topa amb un cap d’una tribu
índia que l’obliga a canviar les pells d’animals
per un exesclau negre. Tots dos segueixen
la pista d’una banda de caçadors
de cabelleres que els havien robat les
pells. El cap d’aquesta banda vol convèncer
l’exesclau perquè treballi per a ell
i la seva companya.
TV3
No m’atabalis
La gent gran serà la protagonista d’aquesta
emissió especial del No em ratllis!
Júlia Otero s’envoltarà de persones amb
experiència que oferiran la seva visió de
la vida.
33
(S)avis
El «mestre» de les lletres catalanes, sobrenom
amb el que és conegut Josep Maria
Castellet, actual president del Grup 62,
parla amb Enric Calpena i analitza obertament
el món editorial actual, parla dels
seus referents literaris i dóna la seva visió
–optimista– sobre la situació de la cultura
catalana al segle XXI. També oferirà la seva
visió de les noves tecnologies en el món
editorial, i afirma que creu que el llibre físic
no desapareixerà mai.
LaSexta
The Office
Els treballadors de l’oficina es preparen
per al casament de Phillys. A Michael se li
ha assignat una important missió: empényer
la cadira de rodes del padrí. Pam,
que observa que tots els detalls de la boda
són els mateixos que ella volia fer servir
per a la seva amb Roy, decideix donarse
una segona oportunitat amb ell.

Dijous 24 d’abril
15.10
18.30
22.00
22.15
22.15
22.45
K3
La fàbrica de salsitxes
Una comèdia protagonitzada per quatre
nois que estudien en el mateix institut i que
comparteixen la mateixa obsessió: les
noies.En Zack, en Gilby, en JC i en Ted estudien
junts a l’institut West Boulder.
Aquests quatre nois són amics des de fa
bastant temps i, tot i que junts s’ho passen
realment bé, són força diferents.
TV3
Rebel·lió a l’Índia
A l’Índia ocupada per l’Imperi Britànic, un
grup de guerrers inicia una revolta. El príncep
Azim, fidel als britànics, mira d’impedir
els atacs.
LaSexta
Prison Break
Sofía li explica a Whistler que Lincoln li va
treure la guia sobre ocells i Michael l’interroga
per saber la veritat sobre la seva
identitat i el llibre. Per altra banda, Scofield
li demana a T-Bag que l’ajudi a aconseguir
el mòbil de Lechero per trucar a Sara
a canvi de no dir res sobre els seus delictes
passats.
Tele 5
La que se avecina
Blanca, companya de pis de Raquel, decideix
organitzar una reunió de tuppersex
al seu pis. En la reunió, les dones de
Montepinar coneixeran una àmplia oferta
de productes especialment dissenyats
per buscar el plaer femení; i això afectarà
els matrimonis d’Amador i Antonio Recio.
Cuatro
Entre fantasmas
Melinda té una pertorbadora visió d’un esperit
durant la presentació d’un llibre d’un
famós mèdium. Poc després, Melinda i
Delia s’assabenten que una família rica ha
demanat ajuda al mèdium perquè, a canvi
de diners, els ajudi a trobar la seva filla
desapareguda.
TV3
Les cròniques de Sarah Connor
Andy presenta el seu ordinador a un campionat
d’escacs. Davant d’això, Sarah revalora
les possibilitats de l’ordinador i tem
per com pugui acabar tot plegat. Durant
el campionat d’escacs, Sarah topa amb
un foraster la trajectòria del qual està íntimament
unida a la seva.
Divendres 25 d’abril
10.20
17.15
17.50
21.55
22.55
Cuatro
JAG: Alerta Roja
Harm té por de perdre el cap. I és que no
deixa de veure el seu pare mort a tot arreu,
així que decideix anar a visitar un psiquiatra.
Però durant el tractament comença
a adonar-se que, rere tot plegat, hi
ha alguna cosa sinistra.
Tele 5
Yo soy Bea
Encara que Bea té clars els seus sentiments
cap a Álvaro, no sap com interpretar
el petó que s’han fet i decideix parlar
amb ell per deixar les coses clares. Gonzalo
retreu a Álvaro la seva falta de seny,
ja que un apropament a Bea pot fer que
Diego desconfiï i acabar amb els plans de
venjança.
K3
Tinc un coet
El pare d’en Vinnie pateix el bloqueig creatiu
de l’inventor. Té una reducció de grans
idees al cervell d’un 10 elevat a 30 i és incapaç
de trobar solucions als problemes
del seu fill i del Coet. Per sort, va notar que
s’acostava la crisi i va inventar el neutralitzador
total multiproblemes.
LaSexta
Novio de alquiler
El somni de Kate és ser executiva i tenir el
seu company de feina, Sam, als seus
peus. Per aconseguir les dues coses, hauria
d’estar compromesa, ja que els seus
caps no es refien d’una noia soltera. A
més, Sam només surt amb dones que tinguin
parella. Aleshores Kate, seguint els
consells de la seva amiga Darcy, decideix
inventar-se un xicot.
33
El documental
Cartas a un dictador és una pertorbadora
immersió en l’obscurantisme que ha dominat
Portugal durant més de 50 anys. El
reportatge es basa en un centenar de cartes
escrites per dones portugueses l’any
1958 que es van trobar per atzar en un vell
brocanter que no les va llegir pensant que
es tractava de cartes d’amor. En realitat
eren la resposta a una crida a mobilitzarse
a favor de Salazar.
Dissabte 26 d’abril
12.00
15.55
21.45
22.15
00.50
TV3
El meu heroi
George rep la visita del seu pare, a Termoman
original, que ara s’està a Dunrescuin,
una residència per a superherois retirats
a Florida. El pare d’en George, en Seamus,
no està gens content que el seu fill
convisqui amb una terrestre. A part de l’olor
que desprèn, no el deixa treballar bé.
Al planeta Ultron, la paraula del pare va a
missa i, si no, corres el risc de que intervingui
el totpoderós Consell d’Ultron!
LaSexta
Futurama
Fry es posa en un embolic en fingir que és
el xicot de Leela per evitar així que Zapp
la rondi. Per altra banda, també haurà de
fer creure que és el xicot d’Amy per aconseguir
que els seus pares li deixin de buscar
parella. I la situació es complica encara
més quan Fry s’enamora de veritat
d’una tercera dona. I tot això passa en un
viatge a bord del fastuós vaixell Titanic...
Antena 3
Los Simpson
La casa del árbol del terror XVII reuneix,
com ja és habitual en aquests especials
que originàriament s’emetien coincidint
amb Halloween, tres petits contes que barregen
l’humor típic de la sèrie amb la intriga
i el terror.
33
Núvols d’estiu
Estiu, un poble turístic de la Costa Brava.
Ana, Daniel i el seu fill Manuel són de Madrid,
però passen les vacances allà des
de fa quatre anys. La família d’Ana els deixa
durant un mes una preciosa masia prop
de la platja. Marta treballa en l’única papereria
del poble. Té un xicot, Tomàs, que
és forner i un cosí, Robert, propietari d’una
botiga d’antiguitats. Els cinc es veuran
arrossegats en un joc de mentides i veritats
que canviaran les seves vides. Perquè
aquell estiu no serà com tots els anteriors.
Cuatro
Psych
Els estudiants d’una escola de nens superdotats
sospiten d’un professor del centre.
Estan convençuts que es tracta d’un
assassí i decideixen demanar ajuda a Gus
i Shawn. Per investigar el cas, els dos
amics es fan passar per professors del
centre.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 20
d’abril de 2008
Recomanem
Gattaca
Divendres 25.
TV3, 23.55h.
En un futur no
gaire llunyà, la
societat ha arribat
a una recerca
obsessiva de
la perfecció i els
éssers humans
són dissenyats
genèticament.
Però el jove Vincent
va néixer
fruit de l’amor i
no del laboratori
i per això és
considerat imperfecte.Vincent
no té cap
possibilitat de tirar
endavant i
assumeix una
identitat falsa.
Farà servir mostres
de pell, cabell,
sang i orina
d’una altra persona
per passar
els controls genètics.
Any
1997.
País
Estats Units.
Director
Andrew Niccol.
Intèrprets
Ethan Hawke,
Uma Thurman.

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural
utilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,
Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu
benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de Girona,
al carrer Pare Maria Claret,
14 2n 2a, des de l’abril de 2005
també els ofereixen les seves instal·lacions,
on Patricia Ribera i el seu
equip ja han solucionat el problema
de sobrepès de molts homes i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant el
tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una die-
Patricia Ribera Riera
Directora
ta sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim aport
de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden se-
guir dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
APRIMAMENT
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
i, el que és més important, a trobar-se
més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.