d'arquitectura i mestres de cases a la lleida del segle xviii: els biscarri

174
ven del tot d’acord, fins i tot, el pare Francesc
Roger va proposar que en el moment
que l’enemic s’apropés a la ciutat serien els
mateixos religiosos els qui el destruirien. Però
segons les notícies que ja es tenien això no
era possible. Finalment el Consell va accedir a
la total demolició. 68
En un primer moment, el Consell General de la
ciutat acomodà –provisionalment– als pares
dominics en la casa del rector de l’Estudi. Però
el rector interposà al consistori que no hi havia
lloc per a ell i els pares. Per aquesta raó, en la
sessió del Consell del 19 d’octubre de 1642, es
formà comissió per trobar solució al tema. Van
ser nomenats per a tal efecte Joan Baptista de
Veià, Joan Baptista Canet i Joan Baptista
Ruffes. 69 El 3 de febrer de 1644 el pare Prior
del convent proposà al Consell General de la
ciutat el “puesto de la hereta” (Plaça de la Hereta)
per a construir el nou convent. 70 Pocs dies
després, el 14 de febrer, el Consell de la ciutat
va concedir llicència als dominics per a què
deixessin ben ordenada al claustre de la Universitat
la pedra del seu convent que havia estat
recentment enderrocat. 71
El 25 de setembre de 1644 el pare Francesc
Roger, dominic visitador dels convents de Catalunya,
presentà davant de la Paeria de Lleida
“puesto decent y competent per a poder
fundar y fabricar nou convent”. 72
No fou fins al 5 de novembre de 1660 quan els
Paers de Lleida acordaren donar als religiosos
de Sant Domènec, unes cases al carrer
dels Cavallers per construir el convent. El dia
16 el fra Ramon Font, demanarà unes cases
derruïdes i abandonades a l’última guerra, accedint
el Consell de la ciutat a dita petició. 73 I
encara el 6 d’abril de 1661 sol·licitaren novament
a la Paeria una casa contigua al seu convent
per construir la nova església. 74
Fins ara només hem presentat dades referents
a la destrucció de l’antic convent dels pares
dominics i els tràmits per a aconseguir un nou
lloc per establir-se dins de la ciutat. Una primera
referència sobre les obres del convent
és de 1669, segons Josep Lladonosa i seguint
l’obra manuscrita de Ramons Llavaneres. 75
Però, no serà fins el 29 de febrer de 1688, en
plena recuperació econòmica i social de la ciutat
de Lleida, quan trobem la contracta entre
el convent i els mestres de cases Joan Francesc
Lacarra i Joan Melet, “architectores in villa
de Fraga Regni Aragonum habitatores”, per “la
obra del convento de Santo Domingo de la
presente ciudad de Lérida se ha de haser” (doc.
5). 76 Les condicions o pactes expliquen clarament
el tipus de fonamentació, la paret del primer
pis i la forma de col·locar les fustes del
sostre, la quantitat de finestres en cada llenç
de paret i les dimensions, el tipus d’obra –pedra
i morter–. El convent aportaria la pedra,
l’argamassa i l’aigua a l’hereta, així com la mà
d’obra per portar-les a peu d’obra. El cost de
la obra seria de 17 reals de plata per cana de
paret, i els pares lliurarien als mestres 14 escuts
el dia que la començaren. Entenem que
la prioritat en aquest moment pels religiosos
eren les cel·les i demés espais comunitaris,
com per exemple el refectori, la cuina, la sala
capitular i alguna capella provisional on celebrarien
els oficis litúrgics. De fet, la construcció
del convent es va realitzar progressivament,
en etapes, segons recollien almoines dels fidels,
allargant-se en el temps les obres. Així,
el 24 d’abril de 1694, Magdalena Gerga i Lloret,
vídua del difunt honrat Llorenç Gerga ciutadà
de Barcelona, deixà en sufragi de la seva ànima,
mentre duraren les obres del convent dels
dominics, la celebració de nombroses misses
per part dels religiosos. 77 El 19 de novembre
de 1702, van ser lliurades al Prior del cenobi
dominic, fra Tomàs Carreter, 50 lliures que el
prevere Pere Vidal deixà al convent en el seu
testament, entregat el 4 de novembre de 1701,
“legavit dicto Monasterio et conventui pro
operibus”. 78 Per tant les obres seguien a un
ritme lent, condicionades en certa manera als
donatius dels devots, entrant així al segle XVIII.
Nogensmenys aquest procés constructiu es va
veure truncat una vegada iniciat el set-cents,
amb una nova guerra, la de Successió. En novembre
de 1707 les tropes de Felip V, la major
part franceses, entraren a Lleida. Mentre un
gran nombre de ciutadans es refugiaren al
convent de Sant Domènec, pensant que estarien
protegits. Però res més lluny de la realitat.
El convent, per ordre del Conde de Louvigne,
fou cremat i saquejat, com totes les altres esglésies
i convents de la ciutat, i els refugiats
assassinats. Els religiosos van haver d’abandonar
el cenobi, que fou convertit en quarter
de cavalleria. 79
Fins el 1711 no pogueren tornar al convent.
Els treballs de restauració i reconstrucció van
ser incalculables i costosos, degut a l’estat deplorable
de conservació. Entre les obres que
hem pogut constatar, almenys al voltant de la
recuperació econòmica dels dominics, destaca
la reparació del molí de casa Gualda, durant
el mes de setembre de 1715. Novament
el mestre de cases Joan Melet, que en 1688
ja havia intervingut en les obres del nou convent,
va ser l’encarregat de reparar aquest molí
fariner. En total va rebre 117 lliures, 12 sous i
10 diners, pels “jornals de mestre, manobres,
y altres, y materials se han gastat en adobar
lo cup, y altres coses”. 80
Una data important, sens dubte, fou el 23 de
setembre de 1735. Moment en que es va