d'arquitectura i mestres de cases a la lleida del segle xviii: els biscarri

178
Desconeixem qui va planificar l’església de
Borges Blanques i qui fou el seu artífex o constructor.
En canvi, sabem que durant la segona
meitat del segle XVII hi havien alguns mestres
de cases importants per les Terres de Lleida.
Per exemple Francesc Plantanida, que fou
mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida entre
1659 i 1663. 87 Les obres que realitza a la catedral
lleidatana sembla que foren bàsicament
reparacions dels efectes de la guerra dels Segadors.
Tot i això, uns anys abans, el 27 de
desembre de 1656 ja el documentem realitzant
unes obres en la casa de Francesc Serrer
de Lleida, 88 mentre que en 1675 el trobem com
a mestre de cases de Borges Blanques. 89 Uns
altres mestres, de nom Miquel “Plantanilles”,
pare i fill, no sabem si família del dit Francesc,
també els documentem a Lleida el 27 de maig
de 1657 reedificant una casa. 90
Un altre candidat acreditat és Anastasi Gassol,
igualment mestre d’obres de la Seu entre 1667
i 1691, any de la seva mort. Les tasques realitzades
a la catedral no van ser gaire importants
donat la penúria dels temps i la falta de medis
econòmics, però fou visor ordinari del consistori
lleidatà i va treballar amb altres mestres
destacats del moment, com Joan Melet, Francesc
Gassol –fill d’Anastasi–, Francesc Germes,
Francesc Merich, entre altres.
No obstant, creiem que el temple de Borges
es va iniciar a finals del segle XVII, i per tant
és més probable que algun mestre dels últims
citats fora el seu autor (o potser un forani). El
que és evident és que les obres de l’església
de Borges Blanques es perllongaren en el
temps i no va ser només un sol mestre el que
va ajudar o col·laborar en l’edificació d’aquest
majestuós temple.
Hem d’esperar a l’any 1752 per a tenir notícies
de la continuació de les obres a l’església de
Borges. Fou el 16 de novembre d’aquest any,
quan Joan Valeta Regidor degà de la vila –per
mort del seu Batlle, Josep Ricart–, Francesc Vilafranca
i Domènec, Ramon Farrerons i Sementer
i Francesc Berart, els administradors dels rèdits
i emoluments de l’església parroquial, els qui
arrenden i concedeixen a Agustí Biscarri, mestre
de cases de Lleida, pels temps de dos anys,
un mes i dies, la contracta de la fàbrica que s’havia
de concloure del temple de Borges. Devia
fer “lo simbori ho mitja taronja, y demés obres
que baix se diran”. El preu fet de l’obra eren
875 lliures, que rebria Biscarri amb “lo arrendament
de la prempsa que se encontra en lo molí
olier de dita vila de las Borjas dita la Sansa”.
Per començar s’havia de desfer el ràfec de la
mitja taronja, és a dir, l’arquitrau, fris i cornisa,
fent-lo de nou i pujant-lo cinc pams més alt.
L’empresari devia cobrir la mitja taronja “ab teula
ordinaria”. També es compromet a fer les voltes
necessàries de l’església, cimbori, naus laterals,
presbiteri, sagristies i demés, amb guix i
rajola; a més de “terraguixar y blanquejar” tot el
que faltava del temple, fer unes grades per pujar
al presbiteri i les escales d’una trona iguals
a les existents. Els finestrals de la mitja taronja
s’haurien de pujar i “fer las esqueixadas per la
part de dintre ab sa rebulsura”, tapades amb
“pedras de claro, y estas deuran ser de Escatron”,
és a dir, d’alabastre. També deuria afegir
vuit òculs al fris de la cornisa del tambor del
cimbori. Agustí Biscarri s’encarregaria de pagar
als mestres i peons, als fusters i “lo escultor o
escultors que faran los quatre evangelistes a
las conchas, los quals deuran ser de guix”.
S’estableixen perfectament els terminis d’execució
del temple. Així, abans del mes d’agost
de 1753 l’església deuria estar coberta i acabat
el cimbori. I durant tot l’any 1754 completament
conclosa la fàbrica (doc. 10).
Però arribem a l’any 1757 i l’església estava
per acabar. No van tenir altre remei els regidors
de Borges Blanques i els administradors
del temple parroquial que enviar el seu apoderat,
Ignasi Sirach, a casa d’Agustí Biscarri,
situada al darrera del convent de Sant Domènec.
A les 10 del matí van comparèixer al domicili,
recordant a Biscarri que l’església de
Borges hauria d’haver estat acabada el primer
de setembre d’aquest any. Sembla que les
dades que hem aportat de la capitulació de
1752 no són les mateixes, el que ens dóna a
entendre que al llarg dels anys es van canviar
les condicions per algun motiu que ara desconeixem,
allargant-se la data de lliurament del
nou edifici a 1757. 91 L’apoderat al·legà a Biscarri
que només li faltaven rebre 20 lliures per
arribar a les 875 pactades per la construcció
del temple. A més, la situació de la fàbrica era
delicada, perquè en cas de pluja l’aigua provocaria
un “considerabilísimo, e irreparable
daño”, calculant aquest possibles danys en 300
lliures. En definitiva s’instà a Agustí que continués
les obres immediatament.
El mateix dia 3 de setembre, a les 5 de la tarda
Agustí Biscarri es presentà en casa del notari
Jacint Gigó, a la plaça de Sant Joan. Va respondre
a la requisició exposant que els regidors
i administradors de l’església de Borges
havien incomplet les condicions de pagament
de l’obra, i que encara li devien una suma important,
sempre donant-li llargues per liquidar
els comptes. Sobre el perill de la pluja, Agustí
manifestà que si no s’havia cobert el temple era
perquè els regidors s’havien emportat les teules
i fusta. És evident que la situació entre els
administradors, els regidors i el constructor era
prou delicada, provocant un endarreriment de
les obres (doc. 11). A partir d’aquest moment