d'arquitectura i mestres de cases a la lleida del segle xviii: els biscarri

Fig. 12
Vista de la ciutat de
Lleida i del convent
dels carmelites
calçats, des del
baluard de
Sant Anastasi.
S’observa clarament
la construcció de tàpia
de part dels murs
del temple al centre de
la imatge.
(Foto: Lee Fontanella,
1871. Clixé propietat
del Canadien Center for
Architecture, Mont-real)
180
L’any 1941 el Ministerio de la Gobernación, per
mitja de la Dirección General de Regiones
Devastadas y Reparaciones es va dur a terme
la reconstrucció de l’església parroquial de
Borges Blanques, dirigida per l’arquitecte Gabino
Lagarriga Bringas. 94
El convent dels carmelites calçats de Lleida
Podem dir que la situació d’aquest convent en
1642 és idèntica a aquella dels dominics, ja comentada
anteriorment. És a dir, fou totalment
destruït per raons estratègiques. No van tenir
altre remei que demanar lloc a la Paeria per
instal·lar-se dins de les muralles de la ciutat.
El 29 de maig de 1643 els obrers de l’església
de Sant Joan de Lleida es queixen al Consell
General de la ciutat pels “danys grans que reb y
pateix la iglesia de St. Joan en estar los pares
del Carme y de la Sma. Trinitat dins de dita
parrochia prop de dita yglesia a hont estant y
senyaladament los trinitaris que estan en la
plassa per lo que en dita iglesia apenes y ve gent
y en los bacins, o, plas no si plegue un sou”. 95
El 17 de desembre de 1660 demanen els pares
carmelites al Consell de la Ciutat “puesto dins
ciutat per a poder reedificar aquell”. 96 Prèvia visura
el consistori els donà lloc prop el baluard de
Sant Anastasi, al carrer de la Magdalena.
Segons un document del 13 de febrer de 1677,
sabem que fr. Dionis Conill i Alzina, prior del
convent carmelita, va demanar al Provincial de
l’Orde de la Província de Catalunya i Mallorca
ajut per reparar la casa on vivien aquests pares
a Lleida. Se’ls va permetre pendre a cens
100 escuts “para reparar lo que se ha caido de
la casa y reducirla a cómoda habitación” (doc.
12). Sens dubte, la situació dels pares era bastant
precària. De fet, el 26 de maig de 1679
demanaven a la Paeria ajut per les obres del
nou convent i en 1690 estaven ja instal·lats.
També sol·licitaren un terreny confrontant segurament
per construir l’església. 97
Però les obres continuaven. En 1697 el prior
del cenobi carmelita, fr. Albert Costa, va contractar
al mestre de cases Francesc Merich per
concloure alguns espais i fer-ne de nous. Així,
devia pujar unes tàpies en “lo quarto comensat
en dit convent”, fins a cobrir-lo, i cegant les finestres
que donaven a l’hort. També derrocaria
les tàpies que l’aigua havia inutilitzat i aquelles
que considerés poc fiables. Deuria “plantar
la escala principal del dit convent”, de pedra
picada i motllura als graons, amb tres replans
fins al primer pis. Hi ha una part de les
tàpies del “quarto” esmentat que Merich devia
acabar durant el mes d’agost de 1697, mentre
que la resta, fins concloure el “quarto”, pel mes
de juliol de 1698. Per passar l’hivern hauria de
cobrir les tàpies amb teula per evitar el seu
deteriorament. També s’acordà que el convent
donaria al mestre tots els materials a peu
d’obra i que per tot rebria 58 “dobles” (116 lliures?).
Com veiem era un edifici en continua
evolució, ampliació i possiblement remodelació
d’espais, usos i necessitats (doc. 13).
El 12 de març de 1705 demanen a la Paeria
permís per construir a les ruïnes del vell convent
un molí d’oli per sufragar les obres de la
nova església. 98
Al 1743 trobem que els carmelites volien vendre
l’antic convent arruïnat del camí que anava