d'arquitectura i mestres de cases a la lleida del segle xviii: els biscarri

D'ARQUITECTURA I MESTRES DE CASES
A LA LLEIDA DEL SEGLE XVIII: ELS BISCARRI
Isidre
Puig Sanchis
Museu de Lleida.
Diocesà i Comarcal
166
Intentar valorar, en la seva dimensió, l’arquitectura
desenvolupada al set-cents a les Terres
de Lleida ens sembla, de moment, una tasca
complicada i arriscada si tenim en compte
que encara no tenim sufients estudis particulars
al respecte. Uns treballs que hauran de
donar a conèixer els mestres de cases de l’època
que executaren les obres -amb nom i cognoms-,
la formació professional d’aquests artífexs,
dades concretes que ens permetin ubicar
cada edifici en una cronologia precisa, el
sistema organitzatiu del treball, el procés constructiu,
les gestions econòmiques, el llenguatge
arquitectònic emprat i els aspectes formals,
els promotors, els projectistes. En definitiva,
unes dades que ens permetran adquirir una
visió més global d’aquest període constructiu
tan prolífic i a la vegada complex. 1
Des d’aquest punt de vista hem volgut orientar
el nostre estudi. Apropar-nos a una nissaga
de mestres de cases actius a les Terres de
Lleida gairebé al llarg de tot el segle XVIII i
començaments del XIX, els Biscarri. Una família,
com veurem, molt desigual en els coneixements
constructius del seus membres. Creiem
que és un bon exemple d’una realitat social
i professional de l’època. Recordem que és
el moment marcat per uns successos polítics i
bèl·lics importants, amb un especial protagonisme
dels enginyers militars, de les fortificacions
de les ciutats més importants.
L’arquitectura catalana religiosa del segle XVIII
es mou, com diu Joan-Ramon Triadó, entre el
tradicionalisme i la renovació, 2 que donà com
a resultat una morfologia constructiva i ornamental
híbrida i peculiar, centrada fonamentalment
en les portalades, façanes i detalls interiors.
Certament no podem parlar amb autoritat
d’un Barroc a Lleida, sinó que considerem molt
més apropiat referir-nos a una arquitectura lleidatana
a l’època del Barroc. Sembla bastant
pertinent esmentar que tot al llarg del segle XVII
encara conreen i es consoliden a Catalunya
nombroses derivacions del llenguatge clàssic.
És a dir, nombrosos models renaixentistes,
amb la divulgació i utilització dels textos i les
obres de Vitruvi, Palladio, Serlio o Vignola, per
citar-ne alguns.
La guerra dels Segadors (1640-1652) marcà
greument l’activitat constructiva de la Lleida de
la segona meitat del segle XVII. Edificis destruïts
que calia reconstruir, els convents que
estaven fora de les muralles de la ciutat foren
arrassats i no va ser fins l’últim terç de segle
quan l’economia va permetre la seva reconstrucció
i ordenació urbana dins les muralles.
De tota manera, la qüalitat de les obres era
discreta. No hi havia ni temps ni diners per
edificis emblemàtics. L’arquitectura emprada
als convents era pobra, senzilla, d’acord amb
les seves regles, com el convent femení de
Sant Anastasi, de carmelites descalces, amb
una església petita i d’austeritat arquitectònica,
o les primeres obres del convent de Predicadors
de Sant Domènec.
La guerra de Successió (1707-1714) deixà a la
ciutat amb una gran seqüela política. Felip V
eliminà el règim participatiu municipal de la
Paeria, l’Estudi General fou tancat i la Seu Vella
es convertí en caserna militar per la seva
privilegiada ubicació i valor estratègic. A partir
d’aquest moment els arquitectes militars adquiriren
un paper predominant i transcendental en
les obres del Principat, sobretot els enginyers
militars francesos, i podríem afirmar que “cap
obra important del segle XVIII està mancada
d’una relació directa o indirecta amb la cultura
científica, pragmàtica i especialitzada que aporten
els enginyers militars”. 3 A partir d’aquest
moment l’urbanisme fou controlat per aquest
estament militar que influí directament en l’arquitectura
del set-cents. A la vegada supervisava
també totes les obres públiques. 4 No oblidem
que al 1720 es reinstalà a Barcelona la
Real Acadèmia Militar de Matemàtiques al recinte
de la Ciutadella, el lloc idoni per adquirir